El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 31 de març de 2011

La comissaria virtual (41): "¡Que no estamos tan mal!"

La lectura de l'editorial de La Vanguaardia d'avui m'ha fet pensar en la frase d'aquell president del Barça que, en comentar la situació del seu equip, va dir "¡Que no estamos tan mal!"


Si amb dos crèdits per valor de 900 euros es poden atendre les necessitats més urgents de la Generalitat, no devem estar tan malament, oi?

Un cop més, els números han jugat una mala passada al diari.

Haydn i el seu concert per a trompeta

El 31 de març de 1732 va néixer a Viena Franz Joseph Haydn. Una obra seva molt coneguda és el Concert per a trompeta i orquestra, que va compondre quan tenia 64 anys. La trompeta era un instrument nou, amb moltes més possibilitats que els instruments de bronze tradicionals.

Aquest vídeo inclou el tercer moviment del Concert, interpretat per l'Orquestra Noruega de Cambra i la jove solista Tine Thing Helseth:

dimarts, 29 de març de 2011

La veu de Virginia Woolf

Llegeixo a l'hemeroteca de La Vanguardia que avui fa setanta anys de la mort de Virginia Woolf. L'escriptora anglesa, que patia una depressió, va suicidar-se submergint-se en el riu Ouse, que passava prop de casa seva.

He llegit molts textos de Virgina Woolf, però mai no havia sentit la seva veu fins a avui, que ho he fet gràcies a una gravació de la BBC. Van posar-la en el seu web amb motiu de la publicació d'uns CD amb la veu de les grans plomes angleses del segle XX. Com a mostra, hi van incloure les veus de Virginia Wolf i de John Steinbeck. És l'enregistrament d'una part de l'assaig Craftmanship (Artesania) que Woolf va llegir a la BBC el 20 d'abril de 1937.

M'ha costat entendre les paraules de Virginia Woolf i és que, per a mi, l'anglès són dues llengües: una, escrita, amb la qual estic molt familiaritzada, i una altra, l'oral, que crec que no arribaré a dominar mai. Quan he entès bé una frase (words do not live in dictionaries; they live in the mind), he recorregut a Google per saber d'on procedia i he trobat l'assaig original en un recull publicat a Internet.

En el fragment de Craftmanship que es pot sentir en la veu de la mateixa Virginia Woolf, l'escriptora parla de la funció de les paraules en l'escriptura. Algunes de les seves frases:
...podeu agafar-les [les paraules] i classificar-les i col·locar-les en ordre alfabètic en els diccionaris. Però les paraules no viuen en els diccionaris; viuen en la ment. Si en voleu una prova, penseu com, sovint, en els moments d'emoció, quan més necessitem de les paraules, no en trobem cap. Malgrat això, el diccionari existeix; allà, a la nostra disposició, hi ha aproximadament mig milió de paraules, totes en ordre alfabètic. Però, podem usa-les? No, perquè les paraules no viuen els diccionaris, viuen en la ment.
Potser us interessarà:
- Virginia Woolf (25.01.2010 Un record de Virginia Woolf en l'aniversari dels seu naixement.-

Foto: bust de Virginia Woolf. (Wikimedia Commons, Llicència Creative Commons 2.0 Genèrica)

Planten trenta milions d'abres: bona notícia o mala notícia?

Llegeixo a La Voz de Galicia que aquesta primavera plantaran trenta milions d'eucaliptus en terres gallegues. La pasta d'eucaliptus per a fer paper es cotitza molt bé en els mercats internacionals i molts propietaris de boscos veuen en la plantació d'aquest arbre una inversió que no trigarà molts anys a donar-los beneficis. Viveros Mañete pot produir-ne els plançons en dos mesos, mentre que per al pi cal esperar vuit mesos. Per altra banda, la presidenta de l'associació de viveristes de Galícia afirma que les diverses espècies d'eucaliptus que es cultiven a Galícia podrien acabar desplaçant els pins en els seus boscos.


Segons el diari, els vivers gallecs proporcionen plançons d'Eucalyptus camadulensis a Andalusia i a Portugal, que els compren per a fer-ne biomassa. (No sé què deu voler dir "fer-ne biomassa", perquè els eucaliptus, com qualsevol ésser viu ja SÓN biomassa. Potser es refereixen a biocombustibles?) El que es vol plantar ara a Galícia és Eucalyptus nitens, del qual hi ha espècies millorades genèticament que donen fusta de millor qualitat i poden créixer a més altitud que altres espècies.

Aquesta informació és aparentment una bona notícia, relacionada amb el progrés de Galícia i els beneficis econòmics que es poden treure de la indústria forestal. A mi, però, em venen a la ment preguntes que em fan dubtar de la bondat de la notícia. No sóc experta en silvicultura, però que els eucaliptus acabin essent els arbres més freqüents en els boscos gallecs no em sembla una perspectiva com per posar-se a tocar campanes.

En el web de Radio Obradoiro, un altre mitjà gallec, llegeixo un altre article , signat per Natalia Sequeiro, sobre l'estat dels boscos, que no sembla tan optimista. La periodista esmenta el darrer inventari forestal dut a terme pel Ministerio de Medio Ambiente, segons el qual, de les 1.319.000 hectàrees d'abrat que hi ha a Galícia, només unes 25.000  (menys del 2%) són d'espècies autòctones. Tant el pi com l'eucaliptus han estat introduïts a Galícia i actualment els seus boscos contenen més de la meditat dels eucaliptus plantat a tot l'Estat.

L'article remet a l'opinió d'Adolfo Cordero Rivera, director del grup de recerca en ecologia evolutiva i de la conservació de la de la Universitat de Vigo. Cordero afirma que Galícia s'ha recuperat de la gran pèrdua de massa forestal que va patir a finals del segle XIX i començament del segle XX, però el preu que ha pagat ha estat car, perquè els boscos amb espècies autòctones comencen a ser una raresa. La reforestació es va fer primer amb pins i, en els darrers cinquanta anys, s'ha fet amb eucaliptus. La proliferació d'incendis ha ajudat a l'expansió dels eucaliptus, que rebroten fàcilment després d'un foc. L'única esperança es troba en les zones rurals de l'interior. L'èxode a les ciutats o pobles més grans ha fet possible que els roures i castanyers vagin ocupant les pastures abandonades. Tant de bo que, amb el retorn dels castanyers, les castanyes gallegues vagin més barates els propers anys.

Potser us interessarà:
- Cordero A(2011) ¿Contribuyen los bosques d'eucaliptos a conservar la diversidad biológica?  Quercus, gener 2011

Foto: Eucalyptus nitens, de Tasmània (CRC for Forestry)

dilluns, 28 de març de 2011

"You raise me up", dues versions

You raise me up potser sigui la cançó més popular de Celtic Woman, un grup irlandès de dones.



Però sembla ser que encara és més popular la versió d'un grup de quatre homes, també irlandesos, Westlife. La inserció del vídeo de Youtube està desactivada i cal veure'l des del mateix web de Youtube.

diumenge, 27 de març de 2011

El Museu Blau ha obert les portes

Aquest matí, en despertar, he sentit la pluja que queia amb força i he pensat que la festa d'inauguració del Museu Blau quedaria deslluïda. A poc a poc, però, la pluja ha anat minvant i a quarts d'onze, quan he arribat a l'esplanada del Museu Blau, era només un plugim. Els animals que després havien d'animar la festa encara s'aixoplugaven en l'immens porxo del Museu. A l'esplanada, unes flors gegantines indicaven el camí cap a l'entrada a les poques persones que hi fèiem cap a aquella hora.




Anna Omedes i Jordi Hereu


 La visita de les autoritats i la premsa ha estat ràpida, però espero que els hagi permès copsar la singularitat d'aquest nou espai de ciència, cultura i lleure. A la sala d'actes s'ha fet la roda de premsa, en què han intervingut Jordi Martí, director de l'Institut de Cultura de Barcelona; Anna Omedes, directora del Museu de Ciències Naturals; un representant de Herzog & de Meuron, l'estudi d'arquitectura autor que va dissenyar l'edifici i que ara l'ha condicionat per acollir el Museu Blau, i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona. Després l'alcalde ha inaugurat el Museu (no sé si tallant una cinta, com se sol fer; tenia molta gent al voltant i no ho he vist) i les portes s'han obert al públic. He sortit a buscar la família, amb qui havia quedat a l'esplanada, on ara hi havia milers de persones. Moltes feien pacientment cua per entrar. D'altres, potser s'han espantat de la cua i s'han dedicat a gaudir de l'espectacle d'aquells insectes gegants que voltaven per la plaça.




L'exposició "La Terra avui" ofereix al públic visitant un tast del que serà el Museu Blau quan es completi el projecte. Però déu n'hi do, quin tast! Espero que la gent en surti satisfeta i amb ganes de tornar-hi després del juny, quan es completaran els àmbits pendents.



Fotos: M. Piqueras (27.03.2011)

dissabte, 26 de març de 2011

El Museu Blau, nova seu del Museu de Ciències Naturals

Diumenge, 27 de març, hi ha festa grossa al Fòrum: s'hi inaugura la primera fase de la nova seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Per a les persones que han estat treballant en el projecte els dos darrers anys, diumenge serà un dia per recordar; per fi, es començarà a veure el fruit de tantes hores de treball, el resultat de tantes pluges d'idees, d'avaluar propostes, d'haver de renunciar-ne a algunes perquè no es podia estirar més el braç que la màniga...

Aquesta nova seu del Museu es coneix com a "Museu Blau", pel color de l'edifici on s'ubica, en les instal·lacions del Fòrum. És obra del taller d'arquitectura Herzog & de Meuron, que s'ha ocupat també de fer-ne l'adaptació per al nou museu i del disseny museogràfic.

El nom genèric de la nova exposició permanent del Museu és "Planeta Vida". El motiu és que la vida és el gran tret diferenciador del nostre planeta, el factor que ha contribuït a fer la Terra com nosaltres la coneixem. Les "petjades" de la vida al llarg de la seva història són molt més que els fòssils fàcilment identificables. L'atmosfera és fruit de l'evolució biològica que va transformar aquella barreja inicial de gasos, on el més abundant era el diòxid de carboni (CO2; se suposa que constituïa més del 90%) mentre que l'oxigen n'era pràcticament absent, i va convertir-la en aquesta mescla actual desequilibrada --des del punt de vista de la física i de la química-- que conté només un 0,03% de CO2 mentre que l'oxigen n'és el 21%.

Demà s'inaugurarà el nucli de l'exposició permanent, la secció anomenada "La Terra avui", que és la que ocupa més espai. S'hi mostren 4500 peces del fons patrimonial del Museu procedents de les col·leccions de mineralogia, petrologia, paleontologia, zoologia i botànica. Però els éssers vius no són únicament els animals i les plantes, i el museu dedica sengles espais a mostrar els fongs, els microorganismes i les algues. Són uns grups que no solen tenir gaire presència --moltes vegades és nul·la-- en els museus de ciències naturals, malgrat la seva importància en l'ecosistema.

Quan el Museu obri les portes diumenge al migdia, el públic podrà ja veure una part de treball fet, però per al personal del Museu i per a les persones que participen en el projecte, aquesta és només la primera etapa. Passada la inauguració caldrà posar de nou fil a l'agulla. Al llarg de l'any, s'aniran inaugurant els altres dos àmbits que completaran l'exposició: "La biografia de la Terra" i "Els laboratoris de la vida".

divendres, 25 de març de 2011

Per què no donen els tiquets a moltes botigues?

M'emprenya molt, quan vaig a comprar a una botiga o parada de mercat, haver de demanar el tiquet de compra com si els demanés un favor. La seva obligació és donar el tiquet a tothom, però n'hi ha que no ho fan. En molts casos em fa l'efecte que és per comoditat i perquè hi ha molta gent que encara que li facin el tiquet no l'agafa i queda per damunt del taulell,

Si no et donen el tiquet pot passar que: a) tinguin desactivada la impressió automàtica del tiquet, b) que la tinguin activada però els tiquets es vagin acumulant a la sortida de la registradora fins que de tant en tant la persona que cobra n'agafa un manyoc i els llença, o c) que un cop has pagat esborrin de la màquina la quantitat abonada.

En el cas c, per què ho esborren? Si qui ho fa és l'amo o mestressa, pots pensar que és perquè al final del dia el moviment de vendes registrat sigui inferior al real. Però hi ha llocs on veig que això ho fan per costum --no amb mi, perquè sempre demano el tiquet. Vol dir això que al final del dia el registre de caixa serà molt minso? O marquen unes vendes i d'altres no, de manera aleatòria? Què pensar, però, quan qui procedeix d'aquesta manera  és  un venedor o venedora a sou? Deuen seguir indicacions de l'amo o la mestressa? Volen fer-li moros? Si tothom exigís el tiquet de compra, segurament perdrien aquest costum. 

Il·lustració de fundraw.com

diumenge, 20 de març de 2011

Scam: deu haver-hi qui pica?

Suposo que, si segueixen fent-ho, deu ser perquè hi ha qui hi cau. Al llarg dels anys he vist moltes maneres d'intentar estafar la gent a través del correu electrònic. Des dels que t'expliquen que un parent seu que tenia un alt càrrec en el govern d'algun país africà ha deixat diners en un banc i et demanen que tu els treguis en el seu nom als que proven estafes més petites i suposo que per això més fàcils perquè la gent hi caigui de quatre grapes.

La d'avui ja m'ha passat altres vegades. Et "conviden" a un congrés sobre una temàtica que creuen que a tu t'interessa. Després, si respons, resulta que has de pagar o si més no avançar el pagament de la inscripció i potser també l'allotjamengt, que et serà retornat posteriorment. (No he fet mai, però he llegit en webs que informen dels scams, que una de les maneres d'estafar funciona així.)

Per principi, desconfio de totes les invitacions que m'arriben de gent desconeguda sense citar alguna persona o entitat de referència, especialment si s'adrecen a mi de manera impersonal i és un correu que ja es veu que s'ha enviat a molta gent (a la capaçalera diu: "undisclosed recipients"). El que rebut avui, en el cos del correu diu:
Dear Friend,
 
The Global Women's Health Organization (GWHO) is organizing a Global Summit On
HIV/AIDS & Female Trafficking. We invite you to take part in the upcoming
Global Summit,taking place from 26th – 29th April 2011 in Century Blvd,
Washington, D.C USA and from 2nd – 5th May in Vicenza Italy.
 
The summit will deliver interactive workshop sessions that will enable
delegates to share best practice, exchange ideas, empower each other and
discuss the latest research findings.
 
If you are interested to participate and want to represent your country, you
may contact the secretariat of the organizing committee by email
(ghiv_aidsummit2011@mynet.com))for more information.
 
You may get back to me with my email: gwho_2011@globomail.com
Sincerely
 
Ms Laura Charles
Les característiques d'aquest correu que em fan sospitar que és un scam, tot i que de moment no em demanin res:
- És un correu enviat simultàniament a més persones (undisclosed recipients)
- La frase"If you are interested to participate and want to represent your country..." No sóc tan ximple de pensar que algú ha de convidar-me a representar el meu país en un congrés, especialment si és un congrés sobre la sida i el tràfic de dones, tema del qual puc saber tant com qualsevol persona interessada en la salut de la població i l'explotació de les dones. A més, quan un congrés convida una persona a representar el seu país en un congrés, no envia un correu impersonal, sinó que s'adreça a la persona convidada amb el seu nom.
- El domini de l'adreça de la remitent és suposadament d'una institució de la Unió Europea, però diu que el congrés es farà en dues ciutats en dos continents diferents  (Washington DC, EUA, i Vincenza, Itàlia), i demana que responguis al comitè organitzador a una adreça que té un domini turc o a la mateixa remitent, a una adreça de Brasil.

- Un correu de l'organització d'un congrés s'espera que dugui un peu on figurin una adreça postal, telèfons, correu-e i URL del web del congrés.

Per si això no fos suficient, la cerca a Google del nom del congrés duu a una pàgina de ScamWarners que inclou alguns missatges molt semblants al que jo he rebut. Alguns estan més ben fets i inclouen una adreça postal i un número de telèfon. I deu fer temps que corren perquè les dates de celebració del congrés van canviant.

Davant d'invitacions de persones o entitats desconegudes, si teniu dubtes, més val prendre la precaució d'informar-se qui són i perquè us han triat precisament a vosaltres.

dissabte, 19 de març de 2011

Com reciclar els llibres que no volem

Si, quan poseu ordre als vostres llibres, aprofiteu per separar els que per un motiu o altre no voleu conservar i no sabeu què fer-ne, una possibilitat és el que van fer a la Universitat Politècnica de Delft. El 2008, la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura va incendiar-se, i va haver de ser reconstruïda. Com a primera matèria per al nou taulell de recepció van fer servir llibres que ja no servien. Vegeu el taullel:

(Foto: Hans Schouten)
Podeu veure una col·lecció de fotos d'Ellen Forsyth on es veu el taulell amb més detall.

Això no és res, però, comparat amb la casa que van construir uns estudiants d'arquitectura de Nova Escòcia. Els 7000 "maons" que van utilitzar van ser sengles guies telefòniques velles. Vegeu-ho aquí.

Potser us interessi:
- Fent dissabte de llibres (07.09.2009) Qui diu que "el saber no ocupa lugar"?-

La dansa dels llibres

Si heu d'ordenar els llibres de la vostra biblioteca i creieu que és una tasca avorrida, podeu fer-ho al ritme de les guitarres de Rodrigo y Gabriela, com ho van fer Sean i Lisa. El temps us passarà volant.



Actualització 21.07.2011
El vídeo de youtube ha estat eliminat. És possible que no tingués permís dels autors, que són dissenyadors professionals. Es pot veure, però, directament en el bloc d'un dels autors, Sean Ohlekamp.

divendres, 18 de març de 2011

Barcelona, plató de cinema

Ahir havia d'anar des del Castell dels Tres Dragons fins a la Rambla Catalunya. Tenia prou temps per anar-hi a peu i vaig fer part del camí passejant. En un dels carrers de Sant Pere (crec que era Sant Pere Més Alt, però no n'estic segura) hi havia molt de moviment: focus de llum, pantalles reflectores, un tendal, trípodes, alguna bastida i un grapat de gent amunt i avall. En una cantonada, una noia repassava el maquillatge a un home jove tot vestit de negre, amb sabates punxegudes. Assegut a costat de la paret, un home de cabell blanc, barba i bigoti, amb una bufanda al voltant del coll. En passar-hi a prop el vaig reconèixer: Lluís Homar.


Foto: M. Piqueras (17.03.2011)

dimecres, 16 de març de 2011

Més sobre Enric Gelpí i els seus mussols i calendaris

Fa un parell de dies dedicava una entrada d'aquest bloc a Enric Gelpí, un personatge entranyable que mai no vaig conèixer personalment, però que sempre tenia present gràcies al seu calendari. Vull reproduir aquí dos comentaris que m'han deixat a aquella entrada, perquè sé que no tothom els llegeix, els comentaris. El primer és de Pere Castaño i Santamaria, que diu:
Ahir vaig retallar un bocí de columna del diari AVUI, informava de la mort d’Enric Gelpí sense massa dades sobre la persona. Com que volia verificar si era el mateix que jo havia conegut –fa molts anys- i de qui havia perdut, tant el contacte com l’actual residència. Avui he mirar a l’inevitable Google, amb l’absoluta seguretat d’escatir la identitat del traspassat artista... s’ha acomplert la pitjor expectativa: era l’estimat creador d’aquells calendaris-catàleg de tantes bestioles que animen els nostres boscos, planures, rius, valls i muntanyes, i tots els racons de la petita pàtria.
Era set anys més gran que jo, el vaig tractar a una edat que aquesta diferència significa un graó considerable en l’escala que marca etapes vitals significatives, i no puc dir que intiméssim, no fins al punt que formés part de l’estol d’amics que hom té quan comença a anar sol pel món, però em fascinava la seva dèria pels mussols i altres aus de la nit, admirava com els immobilitzava en petites escultures d’una exquisida factura, i també em va semblar una idea meravellosa -i útil- el disseny del primer calendari que va editar (em proposo regirar la tona i mitja de papers desats, amb l’esperança de trobar-lo, per que no el puc pas haver llençat, si ha desaparegut ha d’haver estat de manera accidental, potser en un canvi de casa). En aquell temps havia establer el seu taller a les Basses de Sant Pere, a pocs metres de la plaça de Sant Agustí Vell, on jo vivia, això vol dir que el veia treballar a diari, o gairebé, i em permet revelar un fet que aleshores passava a ulls del veïnat com una excentricitat: hi tenia una d’aquelles solemnes butaques mecàniques de barber, on seia quan la tasca a fer li ho permetia, als meus ulls aquest atreviment, tant poc convencional, encara el feia significar-se més com a creador. Qualsevol que conegui aquell indret sap que el propi carrer ja té un caràcter especial, per la seva morfologia, a més havia allotjat un dels darrers safareigs públics de la Ribera, i la incorporació del taller de l’artista li afegia un toc definitiu.
Però, un dia va deixar el barri, no recordo en què es va convertir el local –probablement un bar- però aquell tros de carrer va perdre molt d’atractiu i singularitat per a mi. Uns anys més tard jo vaig anar a treballar a una empresa del carrer de la Diputació, al costat d’una llibreria de nom premonitori: El Xot -el xot o mussol (Otus scops) era l’au fetitxe de l’enyorat creador- i vaig intimar amb la mestressa de la botiga, que resultava també una personalitat singular, vital, culta, accessible... i xerraire. Naturalment posava a la venda el famós calendari, que cada any jo comprava ritualment; ella va posar-me sobre la pista d’en Gelpí... però no vaig aprofitar-ho, era un temps frenètic per a la meva feina i anava deixant per a un moment més propici el retrobament. Potser no caldria que digués que aquest no s’ha produït mai... vaig perdre l’adreça, la llibreria és tancada fa anys, i ara el diari m’amara d’un sentiment de culpa.
Els germans silvestres han perdut un bell glosador, i els (suposadament) racionals, un referent amable de feina ben feta i amb vocació de servei.
Pere, gràcies pel teu comentari, que ens explica de l'ermità de Samalús molt més que no ens han explicat els mitjans de comunicació. Jo, que sóc bastant formiga, durant molt de temps vaig guardar els calendaris d'en Gelpí; en retallava la part inferior i conservava la dels dibuixos. però un bon dia d'aquells que, molt de tant en tant, em dóna per fer dissabte d'armaris, els vaig llençar. Ara ho sento.

L'altre comentari és de l'Arantxa; un testimoni d'algú que, com la meva mainada, va créixer acompanyada del calendari d'en Gelpí:
Des que tinc ús de raó aquest calendari ha estat penjat any rere any a casa els pares i a les successives que he viscut, sovint havent el de l'any anterior al darrere de l'any en curs. També als pisos de germans, i d'amics. De fet era un regal conegut abans de fer cagar el tió, i la frase de cada desembre "sabeu de què és aquest any el calendari??". Omplir el calendari amb les dates assenyalades o amb dinars, metges, ponts, viatges, notes, o dibuixos o anotacions mentre parlaves per telèfon... i el 2012 què...
Arantxa, aquesta pregunta (sabeu de què és aquest any el calendari??), nosaltres també ens la fèiem cada any. I pel que expliques, em sembla que entre la teva família i la meva en Gelpí ja reunia un bona clientela. Més d'un any m'he endut tots els calendari seus que tenien a l'Abacus. D'altres, he hagut de fer un pelegrinatge a les diverses llibreries on sabia que en podia trobar exemplars. En alguna ocasió havia pensat a fer la comanda directament a l'autor. Ara ja no caldrà ni que m'afanyi a anar a l'Abacus abans no els acabin ni que vagi de llibreria en llibreria per trobar tots els exemplars necessaris per a parents i amistats.

Entrades relacionades:
- Adéu a Enric Gelpí, l'ermità de Samalús (aquest blog, 13.03.2011)
- Calendaris, agendes i almanacs (aquest blog, 01.01.2009)

dimarts, 15 de març de 2011

El punt i coma, el nostre amic

De vegades descobreixes que unes línies més endavant hi ha un punt i coma i és com pujar per un camí costerut a través dels boscos i veure un banc de fusta just en un revolt del camí, un lloc on saps que podràs seure un moment i recuperar l'alè.
Lewis Thomas
La cita l'he trobada en el bloc Advice To Writers. Lewis Thomas (1913-1993) va ser un metge nord-americà que, a més d'estimar la ciència, s'estimava molt la llengua i tenia molt d'interès per l'etimologia, l'origen de les paraules. Va escriure alguns llibres de divulgació, el més conegut dels quals potser sigui The Lives of a Cell (Les vides d'una cèl·lula), que és un recull d'articles que Thomas va publicar a la revista mèdica The New England Journal of Medicine. Ignoro si n'hi ha alguna edició en català o castellà; si no n'hi ha, mereixeria que algú el publiqués, encara que sigui un llibre de 1974. El llibre duu com a subtítol: Notes d'un observador de la biologia. Va ser el primer d'una sèrie de llibres que recullen la visió de Thomas sobre la ciència i la societat del seu temps, i va ocupar l'11è lloc en una llista dels 100 millors llibres de no ficció del s. XX (una llista nord-americana, la de la Modern Library)

Torno al punt i coma, que era el protagonista d'aquesta entrada. Em fa l'efecte que és un signe de puntuació de segona. Molta gent no el fa servir, però no sé si és perquè no li troben cap utilitat o perquè no saben com emprar-lo. A mi, en canvi, m'agrada molt; de vegades fins i tot he d'autocorregir-me perquè se me n'escapa més d'un dins d'una mateixa frase. Lewis ens en dóna la visió com a lector: és com un banc on pots descansar un moment abans de continuar el camí. Per a qui escriu, que és qui ha fet el camí que després recorreran lectors i lectores, el punt i coma és també un lloc on agafar forces per continuar.

Si tothom conegués els avantatges que el punt i coma aporta a l'escriptura, segurament hi hauria més gent que en deixaria anar algun de tant en els seus escrits. Des d'aquí vull reivindicar-ne l'ús: viva el punt i coma!

dilluns, 14 de març de 2011

Sabates amb dits

Amb les sabates Vibram 5 Fingers, que fabrica Vibram, una empresa italiana, diuen que es camina i corre com si no en duguessis, de sabates.  Si bé quan unes sabates són molt còmodes se sol dir "sembla que vagis descalç! (o descalça)",  no sé per què es diu; al cap i a la fi, caminar amb els peus nus pot ser incomodíssim, segons per on es camini.

Havia vist mitjons amb cinc dits, però no sabia que també en feien sabates. Per l'aspecte més aviat semblen sabatilles, però semblar ser que fins i tot en fan per córrer, com es pot veure en aquest vídeo:



Jo no n'he vist a Barcelona, però segons el web dels fabricants, es poden comprar a Badalona, a la botiga Viper Sport (c/ de la Mora, 12). Si no, també es poden comprar per Internet, a la botiga electrònica vibramfivefingers.it. O si aneu a Itàlia, a alguna de les moltes botigues distribuïdores (vegeu-ne la llista en el web del fabricant.,

diumenge, 13 de març de 2011

Adéu a Enric Gelpí, l'ermità de Samalús

A finals de 1970, a la Llibreria Francesa del passeig de Gràcia, una de les llibreries clàssiques de Barcelona que ja han desaparegut, vaig comprar el primer calendari d'en Gelpí. Em va cridar l'atenció per dues coses: l'espai que hi havia en la casella de cada dia i que fos en català. Mentre vaig tenir la mainada petita, aquell calendari em va ser molt útil per apuntar-hi quan havíem d'anar al pediatre, quan calia trucar per demanar hora per alguna vacuna. Després hi hem seguit apuntant coses

Des que va entrar a casa aquell calendari dels mussols, el calendari d'en Gelpí ha tingut un espai reservat a casa. Només un any me'n vaig quedar sense. Em vaig distreure i, quan vaig voler comprar-lo, s'havien esgotat. Primer en comprava un de sol, el de casa. Després vaig començar a regalar-lo als meu tres germans; i a les meves filles i fill, quan ja van tenir casa pròpia. I ara també a nebots i nebodes i algun any l'he regalat a amigues que viuen a l'estranger. Enguany, hi ha calendaris dels que vaig comprar el darrer Nadal a Nova York, a Dublin, a Bolonya...

Malauradament el de 2011 serà el darrer calendari d'en Gelpí. Si més no, el darrer que prepari ell mateix completament. Els mitjans de comunicació ens han informat que divendres, 11 de març, va morir l'ermità de Samalús II, que era com li agradava definir-se (el "II" és perquè abans que ell hi arribés, el 1970, hi havia hagut un altre ermità en aquest poble del Vallès oriental). El trobarem a faltar.

He trobat a Vimeo el vídeo 40 anys del calendari de l'Ermità de Samalús, que mostra com feia el calendari en Gelpí i alguns aspectes de la seva vida aïllada en el seu refugi del Vallès (no és mut, però els primers 2 o 3 minuts són en silenci, com devia transcórrer bona part del seu temps a Samalús).


40 anys del calendari de l'Ermità de Samalús (avi) from L'Ermità de Samalús II on Vimeo.

Entrada del bloc relacionada:
Calendaris, agendes i almanacs (01.01.2009)

Foto: calendari de Gelpí 2009 (M. Piqueras, 01.01.2009)

Què va ser primer?

Què va ser primer? El disc de prohibició o el semàfor?

Si des de l'alçada d'una persona a peu no es pot veure sencera la inscripció que hi ha sota del disc, des d'un cotxe encara es veurà menys.

Lloc: Barcelona, la cantonada del carrer Joan Güell amb el carrer Europa, davant mateix d'uns grans magatzems.

dissabte, 12 de març de 2011

Papallona o colibrí?

Colibrí batent les ales
Fa anys, el primer dia de la meva estada a Norcroft vaig veure un abeurador que penjava del marc d'una finestra. Era com els típics abeuradors d'ocells, però més petit. De sobte vaig adonar-me que s'hi apropava una criatura voladora no gaire més grossa que un borinot la qual, sense deixar de batre les ales, anava xuclant aquell líquid que després van explicar-me que era una barreja d'aigua i mel. Era la primera vegada que veia un colibrí al natural i fins que no el vaig observar de prop no em vaig adonar que no era un insecte, sinó un ocell.

Fa un parell de dies, em va passar una cosa semblant, però al contrari. En sortir al balcó, en una jardinera que ara és plena de flors, vaig veure també una criatura voladora que, al primer cop d'ull, vaig creure que era un colibrí. Si més no s'aturava en l'aire tot batent les ales, com fan aquests ocells. Potser s'havia escapat d'alguna casa? De seguida vaig adonar-me que  no era un ocell, sinó un insecte. La seva trompa en forma d'espiral plana (l'espiritrompa), que desplegava a gran velocitat i introduïa també molt ràpidament dins de cada flor per extreure'n el nèctar, em va deixar clar que era una papallona. Però era d'una espècie que jo no n'havia vist mai cap (potser l'havia vista en el laboratori, quan vaig estudiar zoologia, però quieta, clavada en una agulla entomològica; a més, fa tants anys, d'allò...).

video 
Pel color i l'aspecte robust, la papallona que es nodria de les meves flors semblava una papallona nocturna, tot i que la vaig veure un matí molt assolellat. Vaig buscar en algunes guies d'insectes que tinc per casa i després també per Internet i em fa l'efecte que la papallona que em va visitar era Macroglossum stellatarum, coneguda --segons la Viquipèdia-- com a bufaforats, borinot carter, papallona colibrí, barrinol ros o mosca boja. El nom de papallona colibrí és molt encertat; coincideix amb la impressió que vaig tenir jo en veure-la. Tot i que la meva càmera --i la fotògrafa que la fa servir-- no permeten fer grans fotos,  n'hi vaig fer alguna i també vaig enregistrar uns segons del vídeo en què, si mes no, s'aprecia com passa ràpidament d'una flor a una altra. Em vaig quedar bocabadada contemplant la papallona, amb quina punteria desplegava, en dècimes de segon, la seva espiritrompa i encertava a ficar-la en el centre d'aquelles flors tan menudes. En passar d'una a una altra, a més d'obtenir-ne aliment, transporta el pol·len de flor en flor i ajuda a la reproducció de la planta.

Foto colibrí: Dan Pacamo, Vikimedia Commons
Fotos i vídeo papallona colibrí: M. Piqueras

divendres, 11 de març de 2011

No és crisi de blocaire

Algú m'ha dit que s'estranyava del meu silenci d'aquesta setmana. No és la crisi del blocaire ni
estic pas de vacances. O potser si que és una crisi, però no pas per no saber de què escriure, sinó per no tenir temps per a fer-ho. Si més no, per a fer-ho amb tranquil·litat. Una part del projecte en què estic treballant aquests dos darrers anys ha d'estar enllestit a finals de març i són molts caps encara els que hi ha per lligar.

Malgrat la feina que m'aclapara aquestes setmanes, dilluns al vespre vaig voler preparar una entrada del bloc per a l'endemà, 8 de març, el Dia Internacional de les Dones. Duia ja escrits uns quants paràgrafs sobre les dones que en tants països pateixen encara una forta discriminació quan, sense adonar-me, vaig fer un moviment involuntari que em va emmascar el tex i en començar a escriure es va esborrar tot el que havia escrit fins aleshores. Abans que pogués prémer "ctrl + z" per recuperar-ho, vaig veure que en la part inferior s'activava el "DESA'L ARA". Blogger va ser més ràpid que jo i els paràgrafs escrits havien desaparegut per sempre!

En unes altres circumstàncies hauria tingut la paciència d'intentar escriure de nou el text esborrat. Segurament que amb altres paraules, però el contingut hauria estat el mateix. Però em vaig posar de malhumor i ho vaig deixar córrer. Espero trobar alguna estona aquest cap de setmana per posar al dia el bloc.

Il·lustració: ClipArt Pictures.org

dissabte, 5 de març de 2011

Carnaval 2011

Un any més, la mainada i els grans a qui agraden aquestes celebracions s'ho estan passant molt bé amb el Carnaval. A mi no m'ha agradat mai disfressar-me, ni de petita o joveneta. Tenia amigues que estaven desitjant que comencés la Quaresma per les festes que la precedien, especialment el Carnaval. No pas per sortir al carrer amb disfressa, que això estava prohibit (només la mainada podia anar disfressada pel carrer), sinó per organitzar una festa a casa d'algú i allà lluir la disfressa.

Malgrat la meva manca d'interès pel Carnaval com a subjecte actiu, m'agrada veure la gent disfressada. Hi ha qui té una gran imaginació per dissenyar disfresses i després traça per a fer-les. Com que la rua de Les Corts passava molt a prop de casa, he sortit a veure-la. És una rua de barri, modesta, amb dues o tres carrosses que em sembla que són aprofitades de la cavalcada dels Reis, i a la qual acompanyen uns pallassos amb xanques i uns altres en un vehicle fet amb peces reciclades.

La majoria de les disfresses que lluen les persones que van a la rua cada any són de fabricació casolana, fetes amb plàstics i cartrons. De vegades, però, per Carnaval  la gent es posa disfresses que ho són perquè se les posen ells --o elles. Si una dona es vesteix d'infermera, de metge, de monja o de punk, anirà disfressada únicament en el cas que, en la vida real, no sigui monja, metge, infermera o punk. I el mateix passarà amb un home que es vesteixi de frare, de militar, de bomber o de skinhead. I si disfressar-se és posar-se roba que cridi l'atenció, hi ha persones que tot l'any en van, de disfressades.

A part de la disfressa que ens posem damunt del cos, hi ha un altre tipus de disfressa que porta molta gent durant tot l'any i que no és veu. És la que ens mostra diferents de la manera com som en realitat. Hi ha els qui es disfressen de demòcrates i preferirien que estiguéssim dominats per un règim totalitari (el dels "seus"), que fes passar tothom per l'adreçador. Hi ha els qui es disfressen de tolerants, però en el fons voldrien que tots fessin allò que ells creuen que és millor. Hi ha els qui es disfressen d'ecologista, però tant els fot si d'aquí a cent anys el mar potser arribi al Tibidabo. Hi ha homes que es disfressen de feministes, però, si d'ells depengués, obligarien les dones a quedar-se a casa per tenir cura de la llar i de la mainada (i del marit, naturalment). Hi ha els qui es disfressen d'antiracista, però voldrien el país lliure d'africans, gitanos i sud-americans. Hi ha els qui es disfressen de catalanistes, però a l'hora de votar ho fan per partits que, de catalanistes, no en tenen res. Hi ha els qui, a la feina, es disfressen de persona amable i només travessar la porta casa es treuen la disfressa. Podria continua enumerant moltes disfresses, perquè segurament no hi ha ningú que no s'hagi posat mai cap, encara que hagi estat per les circumstàncies.

Algunes fotos de la rua de Les Corts 2011:





 

Fotos: M. Piqueras (04.03.2011)

dimarts, 1 de març de 2011

Daniele Petrucci, pioner de la fecundació in vitro

Daniele Petrucci el 1961
De vegades, la recerca científica no pot anar més enllà per manca de la tecnologia apropiada. Li va passar a Charles Babbage (1791-1871), pare dels ordinadors, que no va poder veure funcionar algunes de les màquines que va dissenyar perquè faltava la tecnologia adient per aconseguir-ho. Des de fa algunes dècades, en el Museu de Ciències de Londres hi ha algunes màquines construïdes a partir dels plànols originals de Babbage, i funcionen perfectament.

El 1961, i en un altre camp de la recerca, l'italià Daniele Petrucci també va haver d'aturar el seu treball. Per una banda, perquè possiblement no comptava amb la tecnologia i mitjans adequats. Per una altra, perquè la societat no estava preparada per a afrontar el canvi que hauria resultat d'aquella recerca i perquè Petrucci treballava en un país en el qual, malgrat tenir un Govern laic, l'església catòlica  --és a dir, el Vaticà-- exercia --i continua exercint-- una enorme influència.

El desembre de 2010 vaig assistir a una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans, dins del cicle dels premis Nobel; és un cicle que organitzen cada any per divulgar els premis Nobel en totes les seves modalitats. La conferència tractava sobre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2010, atorgat al britànic Robert G. Edwards, professor de la Universitat de Cambridge (UK), pel desenvolupament de la fecundació in vitro. Des de l'any 1978,  aquesta tècnica ha fet possible el naixement de més de quatre milions de criatures a tot el món.

Pocs dies després que es concedís el premi Nobel a Edwards, un diari italià (Secolo d'Italia) publicava un article sota el títol (tradueixo) "Quan Italia va fer fora el metge que podria haver guanyat el darrer Nobel". Estava dedicat a Daniele Petrucci metge de Bolonya, que el 1961 va anunciar que havia obtingut quaranta embrions humans mitjançant fecundació in vitro i que un d'ells havia crescut el laboratori fins gairebé un mes, fins al punt que ja se li notava el batec del cor. Però el desenvolupament va malmetre's i, segons deia la premsa de l'època, van començar a aparèixer malformacions, gairebé una mostruositat, Petrucci el va destruir el 29è dia.

La veu de l'església catòlica va denunciar el cas a través del seu diari oficial, L'Osservatore Romano, i va insistir que l'única manera de reproducció acceptable era la que es produïa amb l'assistència de l'amor, la natura i la consciència. Per altra banda, una part de la comunitat científica va mostrar-se escèptica, si bé abans que Petrucci, altres investigadors havien obtingut un embrió humà en el laboratori Strangeways de la Universitat de Cambridge (Regne Unit). Però Petrucci no havia publicat el seu experiment en una revista científica, i únicament en va informar la premsa general (el diari romà Paese Sera). Uns quants mesos més tard, Petrucci va anunciar a un altre diari que havia aconseguit mantenir un altre embrió humà durant set setmanes, però que va morir per un "error tècnic".

Petrucci va ser considerat un monstre a Itàlia i en al major part dels països occidentals. A la Unió Soviètica, però, en tenien una opinió ben diferent i van convidar-lo a treballar a l'Institut de Biologia Experimental de Moscou, on va ensenyar als científics soviètics les seves tècniques per mantenir vius embrions en úters artificials. De fet, científics de Moscou van anunciar més endavant que havien fet créixer uns 250 embrions humans, un d'ells fins als sis mesos, i amb un pes d'uns 400 grams.

El periodista autor de l'esmentat article a Secolo d'Italia recorda l'entrevista que va fer a Petrucci fa mig segle i confessa que voldria demanar-li excuses perquè va anar a trobar-lo ple de prejudicis per tot el que havia sentit i llegit sobre ell i el seu treball. Malauradament, Petrucci va morir el 1973 d'un infart, el segon que patia. Només tenia 51 anys.

En la conferència de l'IEC sobre el premi Nobel concedit a Edwards, es van tractar alguns aspectes històrics; el conferenciant, però, no va referir-se al Petrucci. Ni tan sols sabia qui era, segons va respondre.en el col·loqui. Com tampoc ho sabien algunes de les persones que treballen en reproducció assistida i que eren presents a la conferència. Aquí no sé si la premsa se'n va fer ressò en el seu moment, Però el 1961 jo anava a classe a l'Institut Italià de Cultura i en freqüentava la biblioteca, on em llegia les principals revistes d'informació general. Recordo que en van parlar; fins i tot diria que Epoca li va dedicar una portada on es veia un tub d'assaig o alguna cosa semblant. Però em sembla que, si en van parlar, va ser per criticar l'experiment, no pas per elogiar-lo. 

Dimarts, 2 de març, també a l'Institut d'Estudis Catalans, Fanny Vidal, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, parlarà de "Dones, reproducció i fecundació in vitro". Ho tractarà des del vessant científic però també dels aspectes ètics i socials que aquesta pràctica ha generat. Serà a les 7 del vespre, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (c/ Carme, 47, Barcelona).

Actualització (04.03.2011)
En el seu moment, La Vanguardia també en va parlar. El 14 de gener de 1961, el corresponsal del diari a Roma, Julio Moriones, escriu una crònica que titula "Dos interesantes experimentos científicos italianos". En una entradeta diu: "Se trata del lanzamiento del primer cohete espacial italiano y de la fecundación 'in vitro'". Esmenta els col·laboradors que van ajudar Petrucci en l'experiment i la reacció que va provocar en diversos sectors.


Per saber-ne més:
- Entrevista de televisió a Daniele Petrucci (09.02.1961). Arxius històrics de la cadena de televisió CBC
- Henig, RM (2004) Pandoras's baby: how the first test tube baby sparkled the reproductive revolution. Houghton Mifflin Harcourt, 326 pp. (consultable parcialment a Google Llibres)
- Cucci, I (2010) Quando l'Italia bandì il medico che poteva vincere l'ultimo Nobel. Secolo d'Italia, 14.10.20210, p. 10

Procedència foto: entrevista a D. Petrucci a la CBC