El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 29 de setembre de 2010

El dret a no fer vaga?

Segueixo la vaga a uns quants milers de quilòmetres de distància, "fullejant" alguns diaris per Internet. Llegeixo a l'Avui-El Punt que Josep M. Álvarez, secretari general de la UGT ha dit: "El dret a no fer vaga no existeix" i que defensa el treball dels piquets "dissuassius" (les cometes són en el text de l'Avui i no sé quin sentit donar-los).

No estic d'acord amb aquest senyor. El mateix dret que té una persona a fer vaga el té a no fer-la. Per a mi, això és una decisió personal, que no ha de venir imposada per ningú. Crec que no és pot obligar ningú a no fer vaga, però tampoc es pot obligar a fer-la. Álvarez creu que la majoria de persones que avui han anat a treballar ho han fet coaccionades pels seus caps. És possible que hi hagi casos en què això sigui cert, però posaria la mà al foc que també hi ha molts treballadors i treballadores que estan seguint la vaga per les coaccions rebudes en sentit contrari, i per les que estan rebent al llarg de dia. Què són si no, els piquets "dissuassius" que defensa el secretari general de la UGT? O no és coacció constrènyer la voluntat de qui vol treballar, forçant-lo a no fer-ho?

Em sembla tan malament que un o una cap forci moralment els seus inferiors a no fer vaga, com que uns treballadors forcin altres treballadors a fer-la.

Perdoneu, però ho havia de dir!

Más Puro Verso

Más Puro Verso es el nom d'un llibreria de Montevideo que es troba a l'entrada de la ciutat vella, prop de la porta de l'antiga ciutadella. És la germana petita d'una altra llibreria que es diu Puro Verso. No conec la germana gran, però Más Puro Verso és fascinant. Està situada en un edifici modernista que havia estat una òptica i té una gran sala central de l'alçada de dos o tres pisos.



Es pot pujar a la part superior, on hi ha també un bar restaurant, amb un ascensor de la mateixa època en què es va construir la casa o per una escalinata noble que es divideix en dos i té, al mig, un enorme vitrall.



 Com en altres llibreries de Montevideo, aquí també hi ha algunes butaques perquè la gent pugui seure a fullejar els llibres còmodament. És una d'aquelles llibreries on no s'hi va a comprar el bestseller de torn, sinó a brostejar entre les taules i prestatgeries i on hi ha gent que entra només mirar sense que els llibreters se sentin molestos si surten amb les mans buides.


Fotos: M. Piqueras, 26.09.2010

Els humans i els seus microbis

No sé com s'ho van fer per comptar-les, però el cas és que se sap que el nombre aproximat de  de cèl·lules del nostre cos és de deu bilions (un 1 seguit de tretze zeros, si no m'he descomptat). Em costa molt imaginar una xifra tan gran. Però encara em costa més imaginar el nombre de bacteris que viuen en el nostre budell: 100 bilions! (un 1 seguit de catorze zeros).

Algú pot pensar que tenir tans milions de microbis dintre del cos ens fa mantenir una lluita constant per no agafar alguna malaltia infecciosa, però és al contrari: els nostres microbis ens ajuden i sense ells, ho passaríem malament perquè ens proporcionen substàncies que ens són necessàries i que el nostre cos, pel seu compte, no pot sintetitzar, com ara la vitamina K. Hem de rebutjar la idea que es tenia abans del microbis, que s'identificaven sempre amb malalties, segurament perquè el desenvolupament de la microbiologia va lligat al coneixement de la causa de les malalties infeccioses. El nombre de microbis patògens és molt baix, ínfim, comparat amb el total d'espècies microbianes.

Però no és únicament en el budell on tenim microbis, si bé allà hi ha la més gran concentració. Pràcticament, pot dir-se que tota la superfície del cos és recoberta de microbis. I com els dels budells, n'hi ha molts que tenen una acció beneficiosa. D'això, n'ha parlat avui en aquest congrés llatinoamericà de microbiologia, Roberto Kolter, investigador de la Harvard School of Medicine, de Boston.

Roberto Kolter, de Harvard School of Medicine

Els antibiòtics van ser un gran invent per lluitar contra les malalties infeccioses, i després de l'arribada de la penicil·lina, semblava que la batalla estava guanyada. No es va tenir en compte un factor molt important: el desenvolupament de resistència per part dels bacteris. Com que el temps de generació d'un bacteri és molt curt (el d'Escherichia coli, un dels bacteris més coneguts, és de 20 minuts en condicions normals de laboratori), quan un bacteri està en contacte amb un antibiòtic, si es produeix alguna mutació que confereix al bacteri resistència a l'antibiòtic, aquesta resistència aviat s'estén, perquè els bacteris sensibles a l'antibiòtic moren i els que es van dividint són els resistents. Des que es va començar a usar la penicil·lina, s'han descobert molts altres antibiòtics i els bacteris patògens han anat desenvolupant resistència a cadascun d'ells. És la seva manera de lluitar per la supervivència i és l'estratègia que en evolució es coneix com 'la carrera de la reina roja'.

La 'reina roja' a què fa referència el nom d'aquesta estratègia evolutiva és un personatge del llibre Alícia a través del mirall, de Lewis Carroll. Alícia viatja al país de la reina roja, on tots els habitants han de córrer sempre tant com poden per no moure's de lloc, perquè el país també es mou. En evolució, quan es produeixen canvis en el medi, els organismes han d'evolucionar també perquè, si no ho fan, poden anar abocats a l'extinció. Kolter ho ha comparat a l'exercici que és fa en una d'aquelles cintes que es mouen en un gimnàs. Cal córrer per mantenir-se en el mateix lloc, perquè la cinta també corre; i si augmentéssim la velocitat de la cinta, encara hauríem de córrer més.

Quan es fan servir antibiòtics per tractar infeccions cròniques, es pot produir aquesta carrera de la reina roja i a la llarga els antibiòtics acaben sense tenir cap efecte perquè els bacteris que abans eren susceptibles han esdevingut resistents. Cal buscar altres maneres de lluitar contra les infeccions cròniques. Estudiant els microbis presents en el nas i a la part posterior del coll de persones sanes, Kolter i els seus col·laboradors han vist que quan hi havia bacteris del grup anomenat actinobacteris, no s'hi trobaven alguns bacteris patògens. Aquests resultats els ha dut a elaborar la hipòtesi que la presència d'alguns bacteris pot frenar el desenvolupament d'infeccions per part d'algunes espècies patògenes. Qui sap si en el futur, de la mateixa manera que ara ens prenem un iogurt per a reforçar la microbiota intestinal, no ens posarem al nas unes gotes que duguin també bacteris vius, per evitar infeccions a les vies respiratòries.

Per saber-ne més (en anglès):
- Host-bacterial mutualism in the human intestine, Science 307, 1915 (2005)
- Comparative analyses of the bacterial microbiota of the human nostril and oropharynx. mBio 1 (3) e00129-10, 2010

Foto: M. Piqueras, 28.09.2010

dimarts, 28 de setembre de 2010

Trencadís a Montevideo

Per la ciutat vella de Montevideo de tant en tant, a les voreres o en el terra --en carrers de vianants que no tenen vorera--, he vist uns quadrats fets de trencadís. Estic intrigada per saber quin és el seu significat. Com que el primer vaig veure'l davant d'un edifici modernista, vaig pensar que potser indiquen una ruta modernista per la ciutat. Però la meva hipòtesi ha fallat quan n'he trobat alguns en llocs on no hi ha cases modernistes. He de preguntar-ho.






Actualització 29.09.2010
Una dona de Montevideo m'ha explicat que el trencadís el fa un senyor per encàrrec dels veïns. Diu que, quan cal arreglar una vorera, ho han de pagar els veïns, i a Ciudad Vieja, n'hi ha que avisen aquest senyor perquè, quan s'ha trencat una peça del terra, els la substitueixi per trencadís, que ell mateix prepara amb restes de rajoles de mosaic.

Fotos M. Piqueras, 26.09.2010

Va de tango

Des que he arribat a Montevideo ja he sentit uns quants tangos interpretats en directe. La sessió inaugural del congrés va acabar amb un espectacle de tango: un grup de músics, una cantant i una parella balladora. En van interpretat alguns de coneguts, com ara La Cumparsita, i d'altres que, si mai els havia sentit, no els recordava.

El Día del Patrimonio també vaig sentir alguns tangos. Un grup de noies els van interpretar al saxofon en un pati del palau del Cabildo:


Només en vaig saber reconèixer Por una cabeza. A Youtube hi ha algunes versions tan variades que sentir-les és com sentir cançons diferents. El cas és que jo em pensava que era un tango sense lletra, perquè mai l'havia sentit cantat i he descobert que Carlos Gardel ja el va cantar en un film; i he entès el perquè del títol, a quin 'cap' es refereix la cançó (el del potrillo, que fa que perdi l'aposta que havia fet a les carreres de cavalls):



M'agrada més la versió de Calamaro, tant per l'acompanyament musical com per la veu que, menys potent, trobo més agradable:



Potser la versió disponible a Youtube que hagi estat més vista sigui la de música sola de la pel·lícula Perfume de mujer, en què el ballarí és Al Pacino:

Foto M. Piqueras, 26.09.2010

dilluns, 27 de setembre de 2010

Dia del Patrimonio

Ahir vaig arribar a l'aeroport Carrasco, a uns 30 km de Montevideo, prop del migdia, en comptes de les 9.30, que era l'hora oficial d'arribada del vol. En arribar a l'hotel, gairebé a l'una feia més de 24 hores que havia sortir de casa, havia fet cues enormes, i m'havia passat molta estona encongida en el seient d'un avió. La meva intenció era quedar-me descansant. Però tenia gana i vaig sortir a menjar.

El meu hotel es troba en el límit entre la ciutat moderna i la ciutat antiga, a la plaça de la Independencia, on hi havia hagut una fortalesa militar, i ara hi ha un monument a Artigas, que està considerat el pare de la pàtria (també hi ha el seu mausoleu), la seu del Govern i un edifici que és un símbol de la ciutat, el palacio Salvo, inaugurat el 1928. Aquest edifici va ser, fins al 1935, el més alt de Sud-Amèrica i és visible des de molts punts de la ciutat.

Palacio Salvo

La Puerta de la Ciudadela, a l'extrem  oposat de la plaça, formava part de la muralla de la ciutat i era l'entrada a la ciutadella, només per a ús dels militars. De la muralla no queda cap resta i aquesta porta va haver d'apuntalar-se amb un mur bastant lleig perquè no caigués.

Puerta de la Ciudadela

Només travessar-ne la porta vaig advertir un anar i venir de gent que omplien el carrer de vianants i vaig veure paradetes de molts tipus, entre les quals una on repartien fulletons i que tenia un cartell que deia "Dia del Patrimonio".
Era un punt d'informació i em va explicar que el "Dia del patrimonio" és en realitat tot un cap de setmana (deu ser com a casa nostra la Setmana de la Ciència, que dura més d'una setmana). Dissabte i diumenge els museus i centres culturals van fer jornada de portes obertes i es van dur a terme un seguit d'activitats culturals i de lleure per tota la ciutat vella. Em van dir que hi hauria algunes visites en grup guiades també gratuïtes. Vaig afegir-me'n a un grup i vam recórrer la ciutat sota la guia d'Isabel Zabala, una professional del turisme molt amable, que ahir participava en la festa de manera voluntària. En acabar la ruta, a la plaça Zabala (el fundador de la ciutat), ja m'havia oblidat del cansament i vaig continuar explorant la ciutat vella pel meu compte.

 Estàtua eqüestre de Bruno Mauricio de Zabala

M'imagino que a finals del segle XIX i començament del segle XX, aquesta ciutat devia viure una època d'esplendor. Hi ha cases que, malgrat que ara estiguin mig en ruïna o amb la façana molt malmesa, conserven la seva bellesa original. N'hi ha que s'estan restaurant, però d'altres sembla que hagin de caure d'un dia per un altre. Espero que en salvin el major nombre possible. Alguns exemples:





Fotos: M. Piqueras, 26.09.2010

diumenge, 26 de setembre de 2010

Volant de nou

Deixo aquesta entrada programada per al 26 d'agost, diumenge. Quan es publiqui estaré volant, suposant que l'horari del meu vol no hagi patit cap canvi. No m'abelleix gens fer un viatge tan llarg per tants pocs dies (divendres agafo l'avió de tornada) i, a més, emportant-me feina per fer. Però fa molts mesos que em vaig comprometre'm a fer una conferència en un congrés i no era qüestió de tirar-me enrere a última hora. Potser fins i tot treballaré més que a Barcelona, sense haver de pensar en res més que el congrés i la feina. Espero fins i tot tenir alguna estona per passejar per la ciutat. És la primera vegada que la visito.

Fins fa poc, tot el que sabia del país --a més del nom de la capital i del principal riu-- era que hi va néixer un gran poeta. Un poeta que escrivia com si parlés. Amb els seus poemes em passa com amb els de Martí Pol: la majoria em semblen molts senzills i tinc la impressió, en llegir-los, com si el poeta hagués començat a parlar i hagués transcrit en el paper el que deia, tal com rajava. Però, per altra banda, sospito que és una senzillesa molt treballada. Com les cançons de Serrat. Potser per això Serrat va musicar i cantar alguns poemes d'aquest poeta.

Suposo que, si algú em llegeix, ja haurà endevinat a quin poeta em refereixo i, per tant, on vaig. És el poeta que va escriure això:

Padre nuestro que estás en los cielos
con las golondrinas y los misiles
quiero que vuelvas antes de que olvides
como se llega al sur de Río Grande

dijous, 23 de setembre de 2010

La comissaria virtual (32): Pasión por la costura

A La Vanguardia del 22 de setembre 2010 hi ha la necrològica del senyor Baldomero Sullà Plana (1914-2010), titulada "Pasión por la costura". Segons llegeixo, el senyor Sullà va ser sastre i va treballar a dues botigues de luxe de Barcelona: El Dique Flotante i Santa Eulàlia. Sobre el seu treball a Santa Eulàlia, la necrològica diu:


Per si no s'aprecia bé el text, en transcric una part: "Con más de 90 años [...] hasta hace muy poco se acercaba de vez en cuando a la tienda de Santa Eulalia del paseo de Gracia, donde trabajó desde finales de los ochenta hasta su jubilación..."

Si va néixer el 1914, a finals del vuitanta --posem que fos el 1988-- havia de tenir uns 74 anys. I diu que des d'aquell any hi va treballar fins que es va jubilar. Fa uns mesos molta gent es va espantar quan algú va proposar que la jubilació es retardés fins als 67 anys. Haurien de prendre exemple del senyor Sullà, que als 74 encara va començar una nova fase de la seva vida professional.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Origen de la cançó dels elements

A la cançó dels elements que vaig posar ahir al bloc hi figura com a autor el nom de Tom Lehrer. Vaig tenir curiositat per saber qui era aquest home; si era químic i si havia fet més cançons sobre temes científics. Gràcies a Internet i a Google, de seguida el vaig trobar.

Tom Lehrer és un jueu nord-americà nascut el 1928 a Nova York, que quan estudiava matemàtiques a la Universitat de Harvard ja componia cançons còmiques. Ha fet classes de matemàtiques a estudiants de matèries artístiques, amb música inclosa, com pot veure's aquí. També va fer sàtira política, i durant algunes dècades va dedicar-se a la cançó; fins que se'n va cansar, segons ha declarat. De tota manera, estant ja retirat dels escenaris, encara va enregistrar alguns discos

La cançó Elements, sobre els elements de la taula periòdica, Lehrer va fer-la el 1959 a partir de la música de la cançó Major-General's Song, d'una òpera còmica de Gilbert & Sullivan, titulada The Pirates of Penzance. Els elements no estan en ordre, a la cançó de tal taula periòdica, perquè Lehrer va tenir en comtpe la mètrica i va jugar amb l' al·literació de les paraules.

Vegeu aquesta cançó de Lehrer sobre la contaminació:

dimarts, 21 de setembre de 2010

La cançó dels elements

Una cançó feta amb es elements de la taula periòdica:



Actualització 23.09.2010
En un comentari, Montse Fontboté m'ha deixat un enllaç a una altra versió de la cançó, que poso aquí perquè m'ha semblat molt original:


 
Entrades relacionades:
- Ciència i cançons (10.09.2009)
- La taula periòdica (05.04.2009)
- Nous mitjans per aprendre química (30.08.2008)

El miracle (?) de san Gennaro es compleix de nou

Segons diuen els mitjans de comunicació italians, dissabte 19 de setembre, San Genari va acudir puntual a renovar el suposat miracle de la suposada liqüefacció de la suposada sang seva, que es conserva en un reliquiari (l'única cosa que no és suposada). El miracle va produir-se a les 9 i 22 minuts del matí.

Fa dos anys vaig escriure en aquest bloc sobre el miracle de Sant Genari i sobre el fenomen físic que pot explicar perquè es liqua la sang. No vull fer-me pesada repetint-lo avui, perquè qui en vulgui saber l'explicació només ha de clicar sobre l'enllaç.

La Campània, la regió italiana on es troba Nàpols, és una zona deprimida econòmicament i ahir el mateix cardenal, en dirigir-se als fidels que havien assistit al miracle, deia que era un bon auguri per a una ciutat "que ha viscut sempre de pa i d'esperança". Penso que San Genari algun any podria fer un esforç i en comptes de concentrar-se a aconseguir que la sang es liqüés, podria esforçar-se a resoldre molts problemes socials de Nàpols, com ara l'atur o la presència de la camorra.

En el diari La Repubblica, Roberto Saviano explica la seva experiència quan el van dur per primera vegada a veure el miracle. El va sorprendre els insults que li dedicaven desenes i desenes de dones per provocar-lo i que acabés fent el miracle. Diu també que algú s'ha dedicat a esbrinar les desgràcies que han tingut lloc a Nàpols els anys en què el miracle no s'ha produït: epidèmies, sequeres, invasions i guerres, erupcions volcàniques, entre d'altres. No diu, però, si algú ha estudiat les desgràcies que s'han produït a Nàpols els anys que hi ha hagut miracle.

Entrades del bloc relacionades:
- El miracle que mai no existí (27.05.2008)
- El miracle de la sang de San Gennaro (15.09.2008)
- San Gennaro, el miracle i la camorra (21.09.2008)

diumenge, 19 de setembre de 2010

Labordeta i el seu "Canto a la libertad"

M'assabento per la premsa de la mort de José Antonio Labordeta (1935-2010), escriptor, poeta, cantautor, polític i sobretot, un aragonès que s'estimava molt la seva terra i la seva gent.

Crec que un dels millors records que podem tenir de Labordeta és el del seu Canto a la libertad. Aquesta cançó és per a molts aragonesos l'himne no oficial del seu país. Si jo fos aragonesa, també preferiria que el meu himne comencés dient "Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veremos una tierra que ponga Libertad", que no pas "Nos ha llevado el tiempo al confín de los sueños. Un nuevo día tiende sus alas desde el sol", que és com comença l'himne oficial.



Descansi en pau José Antonio Labordeta

Podeu llegir-ne més:
L'Avui / El Punt: Mor el cantautor,  polític i escriptor aragonès José Antonio Labordeta.
La Vanguardia: Muere en Zaragoza José Antonio Labordeta, un referente moral.
Vilaweb: Es mor el cantant i polític José Antonio Labordeta.
El País: José Antonio Labordeta muere en Zaragoza tras una larga enfermedad.
El País: ¡A la mierda! (05.01.2009, sobre la seva famosa exclamació en el Congrés dels diputats de Madrid)
El Heraldo de Aragón: Adiós, Labordeta.
El Heraldo de Aragón: Así fue su vida.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Per traduir de qualsevol llengua (o quasi)

De vegades em passa que, en buscar alguna cosa per google, em surten enllaços a webs en llengües que em són completament desconegudes. Més que voler saber què hi diu, acostumo a sentir curiositat per saber en quina llengua està escrit allò. De vegades, si el tipus d'escriptura és com la nostra i hi ha alguna adreça postal, arribo a esbrinar-ho. Si això no passa, recorro a Tradukka, que és un web que reconeix moltíssimes llengües i tradueix els textos a la llengua que es vulgui, d'entre les que té disponibles. Entre les moltes llengües que reconeix, hi ha --a més de les més freqüents-- afrikaans, àrab, bielorús, croata, estonià, grec, hebreu, japonès, coreà, lituà, maltès, persa, suec, turc, vietnamita.

Algunes vegades he provat Tradukka amb algun text escrit en alguna llengua que jo conegui, per comprovar el grau de fiabilitat de la traducció. M'he trobat de tot: traduccions força reeixides i d'altres que feien riure per les bajanades del text final. De tota manera, el tinc a la barra de les adreces d'interès, crec que val la pena.

divendres, 17 de setembre de 2010

Sola en el propi cotxe

Sobre el meu apunt del taxista xerraire, Magda diu que potser a casa no tenia amb qui xerrar, i Albert B. diu que potser el taxista devia estar avorrit d'anar tot sol en taxi. Això de l'avorriment i la xerrameca deu ser segons el caràcter de la persona. Jo no recordo haver-me avorrit mai. Si una cosa m'avorreix, sense adonar-me'n desconnecto i de sobte em trobo pensant en altres coses. (Malauradament, de vegades desconnecto quan no ho hauria de fer, i després en pago les conseqüències.)

Pel que fa al cotxe, ara no l'agafo molt. Procuro moure'm amb transport públic. De tota manera, en el cotxe, tota sola, em trobo la mar de bé. Algú va dir-me alguna vegada que l'automòbil ens dóna protecció, que és com si fóssim un fetus embolcallat per l'úter matern. Potser la comparació sigui una mica exagerada, però és cert que el cotxe és com un trosset de casa teva.

Els trajectes més llargs que he fet sola amb cotxe han estat a Pamplona, que no és que sigui tan lluny, menys de 500 quilòmetres. Des de fa alguns anys, però, quan hi vaig viatjo amb tren; és més barat i més còmode. De tota manera, recordo amb plaer aquells viatges, especialment un en què vaig desviar-me a Camarasa a veure una amiga i la seva família.

Devia ser el 27 de desembre, i tornava de Pamplona de fer-me el passaport (la vigília de Nadal vaig adonar-me que el tenia caducat i jo sortia cap a Egipte el 28, primer dia laborable a les oficines de la policia de Barcelona; a Pamplona me'l van fer el dia de Sant Esteve que allà no és festa). Crec que vaig sortir de l'autopista per Alfarràs i vaig continuar per carreteres secundàries que aquell dia eren pràcticament desertes. Era un d'aquells dies d'hivern en què el Sol no acaba de sortir, però no pas perquè el cel estigui ennuvolat, sinó perquè una mena de calitja esmorteeix els rajos solars. Veia els camps com quadrats de patchwork en què predominaven els colors torrats; la carretera, com una línia ondulada que algú hagués traçat amb un llapis gris; la vegetació, de verds tènues i arbres despullats amb els braços penjant... I com si ho veiés tot  darrere un tel o un vidre enterbolit.

No anava sola, m'acompanyaven Lluís Llach, Raimon, Serrat, Leonard Cohen, veus brasileres i italianes... Però en alguns moments arribava a oblidar-me de la seva companyia perquè el paisatge prenia més força que aquelles veus i sóc persona a qui costa concentrar-se en més d'una cosa al mateix temps. A Camarasa m'esperaven la Imma, el Kostas, l'Alessandro, arribats de Bolonya per passar les festes amb la padrina i la resta de la família. Va ser un dia molt agradable.

dijous, 16 de setembre de 2010

Taxista xerraire

Abans d'ahir havia tingut un matí força atapeït i la darrera reunió que vaig tenir va acabar a quarts de tres. Tenia gana, estava cansada i a la tarda tornava a estar ocupada. Vaig decidir agafar un taxi per poder descansar pel camí. El primer taxi al qual vaig pujar, quan vaig dir-li que anava a Les Corts, em va dir "Lo siento, pero no puedo llevarla, porque voy a comer a Pueblo Nuevo." Mentre esperava que en passés un altre vaig pensar que hauria hagut de dir-li. "De aquí no me bajo si no me lleva a Les Corts. Que por algo lleva el cartel de 'libre'." Però sóc d'efectes retardats, què hi farem

Encara no havíem recorregut ni cent metres en el que finalment em va dur a casa, quan el taxista va començar a xerrar i fer-me preguntes. Em va explicar que feia 25 anys que era taxista i que primer treballava de dependent i després es va comprar el taxi. I que quan era dependent es guanyava força bé la vida. De tant en tant deixava anar alguna pregunta que jo responia amb algun monosíl·lab, per veure si la meva falta de col·laboració en el diàleg el desanimava. Però la xerrameca --bastant incoherent-- d'aquell home no tenia aturador.

Em va explicar que en aquells temps que feia de dependent coneixa un taxista que duia el taxi com si fos un supermercat: kleenex, tabac, caramels... fins i tot preservatius venia a la clientela. I deia que li toleraven perquè eren altres temps, "los tiempos de Franco". Vaig pensar que o s'ho inventava tot o no tenia noció del temps perquè, si va començar fa vint-i-cinc anys de dependent, afortunadament el dictador feia ja deu anys que criava malves --o potser ortigues. Després em deia que ara no ho deixarien fer, això de vendre coses en el taxi i em preguntava "porque está prohibido, ¿verdad?". Va ser l'única vegada que, en comptes d'un monosíl·lab, vaig deixar anar una frase: "Si está prohibido o no vender cosas en el taxi debería saberlo usted, que es taxista."

Al cap d'una estona ja no podia més de la seva xerrameca i li vaig dir que havia agafat el taxi en comptes del metro o l'autobús perquè tenia migranya --no era cert, però ja començava a tenir mal de cap de sentir-lo-- i no podia suportar les veus i el soroll i que si us plau callés.

Em va demanar disculpes, però a continuació va començar de nou: "Con eso de la migraña se pasa muy mal, ¿verdad. ¿Y le da muy a menudo? ¿Se toma alguna medicina? Lo que tiene que hacer cuando llegue a casa es echarse agua fresca en la cabeza... que dicen que va muy bien... y dicen que echarse en cama con la habitación a oscuras también va bien, ¿es verdad?..."

Ho vaig deixar córrer, no li vaig dir res més, però ell va continuar fent-me recomanacions i parlant de migranyes i mals de cap. Potser després, en arribar a casa diria a la seva dona: "Hoy he llevado en el taxi a una mujer que parecía más esaboria...! Pero la pobre tenia migraña..."

dimecres, 15 de setembre de 2010

Insiders: Olga, la veu

"Insiders" és el títol general d'uns breus documentals (deu minuts de durada) dirigits per Marc Beneria, que va emetre la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. No sé si tots els documentals de la sèrie segueixen el mateix format, perquè, per més que he buscat en el web de l'esmentada Xarxa, l'únic que he trobat ha estat el que es titula Olga, la veu.



El vídeo mostra una dia de la vida d'una soprano, Olga Miracle, que es dedica a activitats molt diverses, gairebé sempre en el camp de la música (he escrit "gairebé sempre" perquè també s'ha iniciat en el món de la literatura). L'Olga interpreta música d'èpoques i estils molt diversos. Interpreta música antiga, música barroca, música romàntica, lieder, cançons tradicionals catalanes, occitanes, espanyoles, angleses, nadales... i pot, de sobte, sorprendre'ns interpretant música d'avantguarda basada en el genoma de la mosca del vinagre Drosophila melanogster (un ordinador va transformar les seqüències en notes i després ella en va fer els arranjaments).

Els llocs on canta l'Olga són també molt diversos: ermites, esglésies, basíliques, universitats, tanatoris, centres culturals, museus, teatres i auditoris de música, una cova a la muntanya, el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, una botiga de modes del barri de la Ribera, una antiga sinagoga del barri Gòtic barceloní, una nau industrial o un escenari muntat a l'aire lliure sota uns arbres.

El documental és com una instantània de la seva vida professional, i podria haver estat molt diferent si s'hagués filmat un altre dia. La seva veu, però, hi hauria estat sempre present. Potser per això, el vídeo es titula Olga, la veu.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Lovelock és a Barcelona

Lovelock en la roda de premsa del 13.09.2010
Ja fa uns quants dies que James Lovelock és a Barcelona. Aquest "noi" de 91 any porta un programa de treball que no sé si jo hauria suportat. I a sobre, encara ha tingut temps per fer alguna visita turística i de pujar a peu amb Sandy, la seva dona, al Park Güell des del centre de la ciutat.

Algunes de les coses que he sentit dir a Lovelock els darrers dies:
  • No cal que ens gastem els diners per intentar ser "verds"; no servirà de res, hem anat ja massa lluny.
  • La humanitat no ha de sentir-se culpable per haver causat aquest augment de CO2 atmosfèric els darrers segles. Quan va començar la revolució industrial, la finalitat del motor de vapor no era pas escalfar el planeta, sinó millorar les condicions de vida. Ningú no podia sospitar les conseqüències que l'ús de combustibles fòssils tindria a llarg termini.
  • Preguntat sobre els "verds", ha respost: "I am a green" (sóc un verd), però de la vella escola, dels que es preocupaven per la natura. Amb el temps, el moviment ecologista (verd) va anar evolucionant i va començar a tenir connotacions polítiques i l'atenció per la natura va prendre una altra orientació centrant-se més en les persones que viuen en les ciutats que no pas en la natura.
  • Li sembla que aplicar l'adjectiu renovables només als tipus d'energies que ara s'inclouen en aquest terme no és encertat. El carbó també és renovable; el que passa és que el ritme de renovació és molt més lent. (Suposo que li passa com a mi quan sento parlar de cultius biològics i em pregunto si la fruita que jo compro és sintètica i feta de pedres.)
  • Pel que fa a l'energia solar, n'és partidari, però de la d'abans, la que "escalfa"; l'energia fotovoltaica, en canvi, la troba molt cara i un negoci.
  • Un cop més s'ha mostrat partidari de l'energia nuclear mentre no es descobreixi un altre tipus d'energia neta que pugui substituir-la. I creu que les persones que n'estan en contra ho fan per ignorància.

  • Lovelock visita l'Edifici de Blau del Fòrum, a Barcelona
    Li agraden molt els museus, potser perquè ell va aprendre molt més visitant el Museu de Ciències de Londres que tot el temps que va anar a escola. Recomana que la mainada vagi als museus pel seu compte, no obligats per l'escola. A més, ara els museus tenen moltes possibilitats d'oferir a la mainada i al jovent coses que els agraden i que els serviran per a aprendre, com ara els jocs d'ordinador.
  • Creu que només l'anomenada geoenginyeria pot ajudar a frenar l'escalfament de la terra eliminant CO2 de l'atmosfera. Un sistema per fer-ho seria que les plantes que es cultiven per a l'alimentació, un cop aprofitada la part que ens serveix de nutrient, no retornés la resta a la biosfera, sinó que es mineralitzés i fos enterrada.
  • Lovelock creu que malgrat que la humanitat vagi augmentat en els seus coneixements, la ignorància també va en augment.
  • La Terra es pot recuperar de les agressions que rep, però la recuperació pot ser molt lenta. A més, que es recuperi no vol dir que els humans continuïn en el planeta; podria molt bé recuperar-se sense nosaltres.
Avui dimarts, a les 7 del vespre, Lovelock farà una conferència en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, que també podrà seguir-se per Internet en directe des del web Canal Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, i des del web del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Avui (14.09.2010) parlen de James Lovelock:
- El Periódico, entrevista per Michele Catanzaro
- Avui / El Punt: El planeta està malalt, per Joaquim Elcacho
- Euskal Telebista (notícies, vídeo)
- BTV Notícies (vídeo)
I molts diaris inclouen la mateixa notícia sensacionalista procedent de l'Agencia EFE.

(Fotos: Mercè Piqueras, setembre 2010)

dilluns, 13 de setembre de 2010

Temporada baixa


No suporto els llocs d'estiueig els mesos de juliol i agost. Sé que hi ha molta gent que no pot triar quan fer vacances i no els queda més remei que fer-les aquest mesos. I com que a moltes persones els sembla que unes vacances sense platja i mar no són vacances, doncs, tothom al mar!

El cas és que molta gent fuig durant les vacances --també els caps de setmana-- de les ciutats per "descansar" i per "canviar el xip", però el que fan és convertir petits pobles en bocins de gran ciutat on repeteixen moltes de les coses que fan a ciutat durant la resta de l'any. Inunden els pobles d'estiueig de cotxes, passen hores en embussos per arribar al poble, per anar a la platja, per anar a comprar; i es desesperen per trobar un lloc per aparcar. Volent escapar del brogit ciutadà, molts van a parar a la voràgine d'alguns indrets molt populars però que no van ser dissenyats per acollir multituds. De vegades, ni tan sols van ser dissenyats, sinó que es van anar desenvolupant espontàniament al llarg del temps.

Divendres vaig anar a la Costa Brava. Calella de Palafrugell era un poble tranquil, on es podia passejar amb calma i seure a la terrassa d'un bar sense haver d'esperar que es buidés alguna taula. A les platges, es podien comptar les persones que hi havia. I per les carreteres del Baix Empordà se circulava molt bé. Quin contrast amb el que deu haver estat de nou el cap de setmana! Si més no, quan a la tarda tornava a Barcelona l'autopista era una caravana de cotxes en direcció contrària que en alguns llocs gairebé no avançaven.
La "trona" del socorrista, buida, en una platja gairebé solitària.
(Fotos: M. Piqueras, Calella de Palafrugell, 10.09.2010)

dimecres, 8 de setembre de 2010

Culturcat: portal de cultura catalana

El Departament de Cultura de la Generalitat ha inaugurat un portal d'Internet sobre cultura catalana anomenat Culturcat. El portal no és una enciclopèdia de la cultura catalana, ni una Viquipèdia catalana. No és una enciclopèdia, perquè no abasta tot el conjunt de coneixement referent a la cultura catalana. I no és una Viquipèdia, perquè no és un portal en el qual pugui escriure qui vulgui i potser sense rigor, sinó que els textos i el recull d'informació visual s'ha encarregat a persones coneixedores dels temes tractats.

En la presentació del portal, diu que "conté allò que els comitès d'experts consultats han considerat com a conceptes bàsics i necessaris per conèixer la cultura catalana en la seva globalitat". He estat membre d'un d'aquests comitès i he de reconèixer que em va ser molt difícil triar nomes uns pocs temes entre tot els que jo m'havia preparat. Vaig tenir la sensació que feia una injustícia a persones i institucions que haurien hagut de ser incloses en el portal. A més, segurament una altra persona hauria fet una altra tria, que tampoc seria igual que la que hauria fet una tercera perquè, com diu el refrany, tants caps, tants barrets.

Sigui com sigui, crec que és un primer pas per oferir informació sobre la cultura catalana en cinc llengües (català, occità, castellà, anglès i francès), que en el futur pot anar ampliant-se. La informació es pot obtenir a partir de cerques o mitjançant un sistema de navegació clàssic, que és el que jo trobo més fàcil i pràctic per consultar el portal (potser és que jo sóc molt "clàssica"). Les àrees de coneixement que comprèn són: literatura, arts visuals, gastronomia, arts escèniques, llengua, història, cultura popular, ciència, cinema, pensament, música i mitjans de comunicació.

Qui vulgui provar els seus coneixements sobre la cultura catalana pot participar en un joc que és una mena de trivial. S'hi accedeix mitjançant un enllaç des de Culturcat, però està hostatjat a facebook, cosa que significa que només les persones que estiguin apuntades a facebook hi podran accedir. Suposo que la decisió que fos a facebook, una xarxa social, deu respondre a alguna finalitat. Potser més visibilitat? Com que de moment jo em resisteixo a entrar a facebook, em quedaré sense poder jugar, cosa que em va molt bé per no distreure'm d'altres tasques.

dimarts, 7 de setembre de 2010

James Lovelock ve a Barcelona

El químic atmosfèric James Lovelock ve a Barcelona convidat pel Museu de Ciències Naturals i el proper 14 de setembre, dimarts impartirà la conferència "Planeta Vida: coevolució de la Terra i els seus organismes".

James Lovelock
Als seus noranta-un anys, Lovelock manté una vida molt activa i continua treballant com ha fet des de fa anys: de manera independent, a casa seva, però col·laborant amb investigadors de diverses universitats i centres de recerca.

Les seves idees revolucionàries i innovadores sobre el funcionament del planeta van capgirar un dels paradigmes de la ciència, que considerava que a la Terra hi havia vida perquè era l'únic lloc de l'Univers que reunia les condicions que ho feien possible. La seva teoria de Gaia --aleshores només una hipòtesi-- o geofisiologia de la Terra, mostrava un planeta que ha estat modulat per la vida. Els components físicis i químics i els components biològics s'han anat influint mútuament, de manera que la Terra és avui el resultat de l'evolució conjunta de la part no viva i els éssers vius.

Estudis duts a terme en diverses àrees (climatologia, microbiologia, botànica, geologia, ecologia, matemàtiques, etc.) han demostrat que Gaia era més que una hipòtesi, i el treball de Lovelock ha estat reconegut amb premis internacionals de gran prestigi. La seva teoria, que la comunitat científica va rebre amb escepticisme quan Lovelock la va formular, és avui dia acceptada majoritàriament.

Durant els darrers anys, Lovelock ha expressat el seu pessimisme no pas pel futur de la Terra, sinó dels humans. L'estabilitat del planeta es manté mitjançant mecanismes que funcionen com els mecanismes homeostàtics dels éssers vius. Però l'activitat humana des de la Revolució industrial ha posat en perill aquesta estabilitat, fins al punt que Lovelock creu que el canvi climàtic ja no té aturador. Encara que en el futur es redueixin les emissions de CO2 a l'atmosfera, la mesura no seria suficient per aturar el canvi climàtic.  Caldrà prendre mesures més dràstiques, basades en la geoenginyeria, que ajudin a eliminar de l'atmosfera el CO2.

Fa molt de temps que Lovelock defensa l'ús de l'energia nuclear, que creu que pot ajudar a pal·liar el greu problema ambiental causat per l'enorme consum d'energia que fan les societats riques i industrialitzades. Aquesta és segurament l'opinió més controvertida de James Lovelock, i les crítiques no li arriben de la comunitat científica, sinó de la societat, especialment dels grups ecologistes.

"Els humans som els ulls de Gaia", ha dit James Lovelock. Si les seves prediccions són encertades, seríem uns ulls que no hi veuen més enllà de la punta del nas.

Informació sobre la conferència:

Dia i hora: Dimarts, 14 de setembre 2010, a les 19.00

Lloc: Saló de Cent de l'Ajuntament de barcelona, plaça Sant Jaume, Barcelona
Hi haurà traducció simultània.
Caldrà confirmar l'assistència a la conferència per correu-e (museuciencies@bcn.cat) o per telèfon (tel. 932562219)

Entrades relacionades:
- Mart, Oró i Lovelock (12.01.2007)
- Lovelock i el canvi climàtic (01.11.2007)
- Happy Birthday, Dr. Lovelock! (26.07.2009)
- Lovelock i el premi Fonseca (06.10.2009)
- Tot és verí i res no hi ha sense verí (04.07.2010)
- L'"olfacte" dels microbis (16.07.2010)

Foto: M. Piqueras (Combe Mill, 04.05.2010)

diumenge, 5 de setembre de 2010

Els pentàgons dels ful·lerens

En l'entrada del bloc que ahir vaig dedicar als ful·lerens, vaig incloure-hi la foto d'una pilota de futbol en què es veu un dels pentàgons que conté i que són necessaris per aconseguir la forma esfèrica. Entre les fotos que vaig fer quan vaig visitar la Biosphère de Montreal, n'he trobat una en què es veu clarament un dels pentàgons:



Per si de cas no es veu tan clarament com a mi em sembla, torno a posar la foto, amb el pentàgon marcat en vermell:

No sé si el nombre de pentàgons que deu tenir una estructura tan gran com aquesta, amb tants d'hexàgons és el mateix que en el buckminsterful·lerè (potser el més famós), format per 60 àtoms de carboni. De les unions entre els àtoms de carboni, en resulta una estructura que conté 20 hexàgons i 12 pentàgons i, per tant, compleix la relació d'Euler per als poliedres convexos, que diu que el nombre de cares més vèrtexs és igual al nombre d'arestes més 2 (C + V = A + 2).

Hauré de demanar a en Pep Químic o a algun dels seus col·legues de l'Institut de Química Computacional de la Universitat de Girona que em treguin de dubtes sobre el nombre de pentàgons, si varia o no. Aquell grup té molta afició als ful·lerens i jo els he vist més d'una vegada entretenint i educant la mainada ensenyant-los a fabricar ful·lerens amb globus de colors:

"Fabricació" d'un ful·lerè. Nit de la Recerca 2009 (Girona, 25.09.2009)

Si voleu construir un ful·lerè amb globus, podeu veure'n es instruccions aquí, en el web del Kit BioNanoMolecular de la Universitat de Girona. També es poden fer amb paper (papiroflèxia), però em sembla bastant més difícil.

Fotos: M. Piqueras

dissabte, 4 de setembre de 2010

Google i els ful·lerens

A la pàgina principal de cerca de Google, cada dia hi ha un dibuixet diferent. El d'avui és una figura que recorda una pilota de futbol, però transparent. L'han posada en el lloc de la segona 'o' de Google i encara que en la imatge que he reproduït aquí, la pilota estigui fixa, en la pàgina de Google va girant contínuament; a més, si s'hi posa el punter al damunt, es pot fer girar cap a on es vulgui i modificar-ne la velocitat de la rotació.



Aquesta "pilota" és un ful·lerè (fullerene, en anglès), exactament un buckminsterful·lerè (com en la imatge de Wikimedia Commons), que és el ful·lerè més conegut. Però, què són els ful·lerens? Es tracta de molècules constituïdes per àtoms de carboni i disposades en forma d'esfera, d'el·lipsoide o de tub. La seva estructura s'assembla a la del grafit, però en el grafit, els àtoms de carboni es troben distribuïts en làmines de grafè planes que se superposen, i en els ful·lerens formen una estructura tridimensional tancada o en forma de tub.

El nom de ful·lerens és un homenatge a Buckminster Fuller (1895-1983), que va popularitzar les cúpules geodèsiques, estructures com les d'alguns ful·lerens. Les cúpules geodèsiques de Fuller, però, són anteriors a la descoberta dels ful·lerens, que va fer-se el 1985, i va obrir una nova via de recerca en química, que va rebre el reconeixement de la comunitat científica el 1996, quan es va concedir el premi Nobel de Química als investigadors que havien participat en la seva descoberta.

En el Museu de Ciències de la Villette, a París, hi ha una d'aquestes estructures arquitectòniques en forma de ful·lerè. És la Géode:


Una altra de molt bonica i que va ser dissenyada per l'esmentat Buckminster Fuller és la de la Biosphère de Montreal, construïda per a l'Expo de 1967 a l'illa de Santa Helena, al riu de Sant Llorenç:


A l'interior de la Biosphère de Montreal, que havia estat el pavelló dels Estat Units a l'Expo, ara hi ha un museu dedicat a l'aigua i a l'ambient. És una visita molt recomanable per a qui vagi a Montreal. La vista del parc on es troba, del riu i de la ciutat, des de dins de la Biosphère és impressionant:




L'estructura de ful·lerè que tothom coneix, però que potser no ens parem a pensar per què és d'aquella manera, és la de les pilotes de futbol:


I per què és d'aquesta manera? Perquè una esfera no es pot fer d'una peça, com faríem una bossa, per exemple (amb un rectangle plegat pel mig i cosit pels costats), o amb unes poques peces com es faria un dau. S'han d'unir peces de manera que formin una superfície continuada i de forma esfèrica o gairebé. Ara per ara, em sembla que els hexàgons i aquest pentàgon que els uneix de tant en tant és la millor solucióper fer una esfera.

Els ful·lerens també recorden unes altres estructures molt abundants a la natura, però invisibles fins i tot amb microscopi òptic. Són les càpsides d'alguns virus, formades per unes peces iguals (els capsòmers) que es van repetint i formen una estructura gairebé esfèrica:


L'adenovirus de la foto (Wikimedia Commons) mesura entre 60 i 90 nanòmetres i la càpsida (el revestiment extern) té forma d'icosaedre. Altres virus també tenen càpsides en forma polièdrica.

Ve't aquí que avui, que jo pensava descansar del bloc, no he pogut evitar la temptació de dedicar-ne una entrada al ful·lerens i recordar alguns llocs visitats en el passat.


Actualització 04.09.2010, 17.30
Fa una estona m'he adonat que en Pep Químic també ha dedicat --i abans que ho fes jo-- una entrada del seu bloc als ful·lerens de Google. Ell, a més, n'ha esbrinat el motiu: avui fa vint-ic-inc anys de la descoberta dels ful·lerens.

 
Fotos: Géode La Villette (M. Piqueras, 23.05.2003); La Biosphère Montreal (M. Piqueras, 03.10.2004)

divendres, 3 de setembre de 2010

Llenguatge, burocràcia i política

Estar reunit / -da
Quantes vegades no heu trucat a un despatx --oficial o no-- i us han dit que la persona per la qual preguntàveu estava "reunida"? Cada vegada que m'ho diuen penso que malament aniria que no estigués reunida, especialment si recordo l'exemple que posa el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) després de la primera definició: "Unir (parts separades). Reuní amb gran paciència tots els fragments."

Potser jo m'equivoqui, però sempre he pensat que una persona no es pot reunir sola; o al contrari, que sempre està reunida amb si mateixa. I que allò que és reuneix ha de ser un nombre col·lectiu o un nombre en plural: una comissió, un comitè, una junta directiva... o un grup de gent.

Còmplice i complicitat
Fa uns dies, una persona que treballa en un Departament de la Generalitat, em va oferir la seva complicitat. Vaig interpretar que allò que m'oferia no era pas ajudar-me a cometre cap delicte, que és l'únic significat que ara per ara ens dóna el DIEC --diccionari normatiu català--, sinó que m'oferia la seva col·laboració, el seu suport, el seu ajut, la seva comprensió, la seva solidaritat...

De vegades, quan vaig a un acte en què intervenen persones de l'àmbit de la política o d'institucions oficials, m'entretinc a comptar les vegades que deixen anar la paraula 'complicitat' en el seu discurs. Per què els deu agradar tant aquesta paraula? Si ja se'ls acusa de moltes coses, només falta que vagin demanant la complicitat de la gent!

En castellà, és diferent. En la darrera edició del Diccionario de la Real Academia, la primera accepció de 'cómplice' és: "Que manifiesta o siente solidaridad, camaraderia." De tota manera, i tenint en compte que continua servint també per referir-se a qui és copartícip en un delicte o falta, no m'agrada fer-la servir tampoc en aquesta llengua.

Quina feinada porta la mainada!

Fa poc, una amiga meva que ha tingut una nena fa uns mesos deia "marededéu quina feinada porten els bebès!" Aquesta exclamació em va fer recordar el que m'havia explicat el dia abans una altra amiga que la seva mare --mare cinc vegades i àvia moltes més-- va dir a una noia que havia de ser mare per primera vegada i estava amoïnada perquè tenia pèrdues i a més estava preocupada per la responsabilitat que, amb la maternitat, se li presentava.

La mare-àvia va venir a dir-li això: No t'amoïnis, que tot s'arregla en aquesta vida. Amb repòs, se't passaran les pèrdues i l'embaràs continuarà bé. Quan arribi el part, potser et sembli un tràngol molt fort, especialment si dura moltes hores o si t'han de fer cesària. Però quan vegis el nen o nena t'oblidaràs dels mals moments del part. Després, com a tantes dones, potser t'afecti la depressió post-part i estiguis patint per si la llet puja o no puja, si has perdut la cintura tan fina que tenies abans..., però també ho superaràs. Més endavant, a la criatura li sortiran les dents, no tindrà gana, agafarà els primers refredats i malalties contagioses, tindrà febre i acetona i tu passaràs nits en blanc, però això també ho superaràs. Desprès vindran els problemes d'escola: potser inadaptació, assignatures que no li entren,  vacances en orris per culpa d'algun insuficient... Més endavant, la pubertat i l'adolescència: distanciament amb el pare i la mare, les primeres sortides nocturnes, i els perills que vénen de fora, drogues, sexe... Acabarà el batxillerat i haurà de triar una carrera, que no passa la selectivitat o que la passa molt just/a i no por estudiar allò que li agradava;  que no sap què triar perquè li agraden moltes coses. Acabarà la carrera i tindrà un munt de dubtes: fer un o més màsters, demanar una beca per al doctorar, fer el doctorat aquí o marxar a l'estranger, buscar feina, enviar centenars de currículums, no trobar feina... S'enamorarà, es desenamorarà (o el/la desenamoraran), potser es casi, potser es divorciï, potser es torni a casar i a divorciar o només a ajuntar-se i separar-se. I potser un dia es quedi prenyada --o s'hi quedi la seva parella.  Qui sap si no tindrà pèrdues...

No sé si devia servir de gaire consol a la pobra prenyadeta, però em sembla molt il·lustratiu de la maternitat, que pensem que s'acaba quan els fills i les filles creixen i no és així. De vegades, com més grans es fan, més grans són també els problemes.

Per altra banda, em sembla que les mares tendim a capficar-nos massa amb els problemes dels nostres fills i filles, que per a nosaltres sempre són las nostra mainada (jo ja devia tenir 40 anys, que la meva mare encara em deia "nena"). Moltes situacions que en algun moment poden semblar angoixants i aclaparadores, el temps les ha anat resolent i, en el record, queden com anecdòtiques.

dijous, 2 de setembre de 2010

Em falta una paraula!

Diuen que cada dia s'aprèn una cosa nova. Avui jo he après que és un camaïeu. En realitat no és què avui hagi après què és, sinó que he sabut que, en francès, s'anomena camaïeu la tècnica de la pintura i el dibuix que fa servir un únic color amb gradacions diverses. Si fa no fa, això seria un camaïeu:


(El segon rectangle de la primera línia ara el veig com si fos blanc; però quan l'he fet, he triat un color blau molt molt clar. I els dos liles que ara semblen iguals, es notaven diferents i amb més blau en el seu contigut. Allò del WYSIWYG, en aquest cas ha fallat.)

M'agradaria saber com es diu en català. En alguns llocs ho he trobat traduït per 'clarobscur'. Tanmateix, les definicions que en fa el diccionari normatiu no trobo que s'ajustin a la definició francesa. Si més no a la d'aquesta tècnica de gradacions d'un mateix color, perquè en francès també pot tenir diversos significats. Si us plau, algú coneix la paraula adequada en català? Si és que n'hi ha, perquè en anglès fan servir també camaïeu (o camaieu, sense la dieresi), però sovint en l'expressió en camaieu.

Il·lustració: M. Piqueras

dimecres, 1 de setembre de 2010

Josh Ritter i "Un altre món nou"

Em pensava que el meu gust per la música tranquil·la i suau, amb lletres que expliquin històries, era cosa de l'edat. Per això m'ha agradat descobrir que un noi de 34 anys (per a mi, un home de 34 anys és un noi) pot compondre cançons com aquesta, que no necessita més instruments que la seva guitarra i la seva veu:



Confesso que m'ha costat entendre el que deia (es menja moltes lletres) i que al principi he cregut que Annabelle Lee era un noia, i no entenia la referència a la Nina (sic), la Pinta, i la Santa Maria. Ho he esbrinat aquí, on hi ha la lletra de la cançó: Annabelle Lee és el seu vaixell. Però em queda el dubte si la història és una metàfora i si allò que ha de destrossar i cremar per subsistir en el seu viatge és realment un vaixell o és una part de la seva vida. Sigui com sigui, fa de bon escoltar.

Una altra cançó de Josh Ritter que que m'ha agradat força és Lark (L'alosa). Ambdós enregistraments estan fets en directe, en el mateix local; espero que no les retirin de Youtube.

Homes i dones, cervells diferents?

El funcionament del cervell i del sistema immunitari em sembla que són dues de les grans incògnites de la fisiologia humana, malgrat que en les darreres dècades s'hagi avençat molt en el seu coneixement.

Pel que fa a les diferències --o no-- entre el cervell dels homes i el de les dones, he sentit opinions molt diverses. Hi ha qui opina que homes i dones són iguals i que les diferències en les aptituds i en el comportament depenen únicament de l'ambient, dels estereotips que al llarg de la història han determinat una manera de ser masculina o femenina. Aquesta afirmació l'he sentida normalment en gent de branques professionals que no s'emmarquen en la biologia o la medicina. Jo vinc de la biologia, però el cervell ja era per a mi una gran incògnita quan estudiava i continua sent-ho. Em semblava un òrgan tan complex, que el seu estudi m'aclaparava i mai vaig arribar a entendre'n moltes coses (per sort, en l'examen de fisiologia no vaig haver de desenvolupar cap tema sobre el cervell).

Entre els professionals de la neurologia i la fisiologia sempre he sentit dir que sí que hi ha diferències entre el cervell de l'home i el de la dona. Que siguin diferents, però, no vol dir que un sexe --ho sento però això no crec que es tracti de gènere, sinó de ser mascle o femella-- sigui inferior a l'altre. Els humans tendim a fer sempre comparacions entre les coses que són diferents. I de vegades les coses no són comparables qualitativament, perquè la qualitat pot ser una cosa subjectiva. És millor destacar en matemàtiques que en llenguatge? És millor saber-se orientar que tenir bona memòria? Es millor destacar en l'escriptura que en l'expressió oral? És millor tenir talent musical que intuïció per entendre els altres? És millor saber dibuixar que saber cuinar? És millor ser una persona metòdica que una persona improvisadora?

No sé si hi ha estadístiques sobre la distribució per sexes dels resultats de les proves d'intel·ligència, però tampoc em treu la són saber qui "guanya". Al cap i a la fi, algú sap dir-me què és la intel·ligència? Crec que la millor definició és aquella que diu que "intel·ligència és allò que mesuren les proves d'intel·ligència".

M'agradarà sentir què ens explica Mara Dierssen, neurobiòloga del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, sobre el cervell, en la conferència que farà avui a la Biblioteca Sagrada Família "Cerebro femenino--cerebro masculino: ¿existen razones biològicas para la discriminación?"

Si entre el cervell femení i el masculí hi ha diferències biològiques --que jo crec que n'hi ha-- no haurien de servir mai per a la discriminació, sinó per a la complementarietat.

La conferència de Mara Dierssen inaugurarà l'exposició "16 Científiques Catalanes". Si algú se la va perdre quan va estar exposada a Les Corts o a la Universitat Politècnica de Catalunya, té l'oportunitat de veure-la ara a la Biblioteca Sagrada Família, on romandrà fins al 21 de setembre.

Dimecres, 1 de setembre de 2010, 19.00
Biblioteca Sagrada Família
Provença 480, Barcelona

Horari de visita de l'exposició: Dilluns, dimecres i dijous: 10.00-14.00 i 16.00-21.00
Dimarts i divendres: 10.00-21.00
Dissabte: 10.00-14.00 i 16.00-20.00
Diumenge: 11.00-14.00

Temes relacionats:
Els homes, la luxúria. Les dones, la supèrbia (28.06.2009)
Vermell per atreure les dones (04.08.2010)