El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 31 de maig de 2010

Les noies, en el punt de mira de la indústria del tabac

NOTA: Aviso que aquesta entrada pot ser desagradable per a persones sensibles.

Des del 1987, cada 31 de maig se celebra el Dia Mundial Sense Tabac, i cada any se centra en un tema diferent relacionat amb el consum de tabac. El d'enguany és "Gènere i tabac: la promoció del tabac adreçada a les dones".

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), a Europa, la proporció de dones fumadores varia molt d'uns països a uns altres, però es donen bàsicament tres models:
  • En els països nòrdics i alguns d'occidentals, no es fuma molt --ni homes ni dones-- i la tendència és que la proporció de població fumadora continuï baixant.A Noruega, per exemple, fumen el 30 per cent dels homes i el 30 per cent de les dones i als Països baixos ho fan el 33 i el 28 per cent, respectivament,
  • En molts països del centre i sud d'Europa, els homes fumen molt, però les dones també fumen bastant. A Grècia, per exemple, fumen el 63 per cent dels homes i el 47 per cent de les dones; a Àustria ho fan el 47 per cent dels homes i el 41 per cent de les dones.
  • En els països de l'antiga URSS, els homes són molt fumadors i les dones poc, tot i que en alguns països la proporció de dones fumadores està augmentant ràpidament. A Armènia, per exemple, fumen un 61 per cent d'homes i un 3 per cent de dones; a Letònia ho fan el 53 per cent dels homes i el 24 per cent de les dones.
En el món, hi ha 200 milions de dones fumadores del conjunt de més de mil milions de persones (homes i dones) que fumen. Aquest diferència entre homes i dones, a Europa està disminuint molt entre el jovent a tots les països. Les empreses tabaqueres sembla que intenten que aquesta diferència sigui mínima i les seves campanyes publicitàries, que associen el tabac amb la bellesa, el luxe, el poder i fins i tot la salut de les dones-- estan pensades per a atreure les noies a l'hàbit del consum de tabac. Segons el Departament de Salut, el 24,3 per cent de les dones de Catalunya són fumadores, i en les edats entre 14 i 18 anys, les noies fumen més que els nois.

L'OMS informa dels riscs específics del tabaquisme en la salut de les dones:
  • El tabac augmenta el risc que les dones pateixin molts tipus de càncer, com ara de boca, de faringe, de laringe, d'esòfag, de la bufeta de la fel, de pàncrees, de ronyó i del coll de l'úter, a més d'augmentar el risc de patir leucèmia mieloide. El tabaquisme també està relacionat amb el càncer de mama premenopàusic
  • Les dones fumadores tenen més probabilitats de patir la malaltia pulmonar obstructiva crònica, que és una resposta inflamatòria al fum del tabac. Un estudi publicat a la revista Lancet el 1997, quan aquesta malaltia era la sisena causa de mort al món, preveia que el 2020 podria arribar a ocupar el tercer lloc en aquest rànquing.
  • Les dones fumadores tenen més problemes d'infertilitat i, si fumen durant l'embaràs, augmenta el risc d'un part prematur o que la criatura neixi morta o que mori al poc de néixer. A més, la producció de llet pot ser inferior que en les dones no fumadores.
A Catalunya, moren anualment 1700 dones (entre 4 i 5 cada dia)per causa del tabaquisme.

Ja sé que aquesta foto que poso a continuació és molt desagradable, però malauradament és real, és un fragment de pulmó d'una persona fumadora:

Si us atreviu a veure-ho a una escala més petita, cliqueu aquí. Si voleu veure encara de més a aprop els emfisemes i les cavitats recobertes de sutge (les taques negres de la foto), cliqueu damunt de la foto que us haurà aparegut ampliada. Fa basarda!

Ahir vaig sentir en un telenotícies que, malgrat la llei del tabac, el nombre de persones fumadores havia augmentat a Espanya. No és estrany. Des que es va implantar aquesta llei descafeïnada, un dels llocs on més es fuma és en el bars. Un lloc on les circumstàncies faciliten l'oferir o acceptar una cigarreta. Per a quan una llei que finalment prohibeixi fumar en tots els espai públics?

Foto: Dr. Edwin P. Ewing, Jr, 1974 (Arxius del "Center for Disease and Prevention, CDC, dels Estats Units, domini públic)

diumenge, 30 de maig de 2010

Llibres per no llegir al metro (II): "Deaf Sentence"

Em pensava que havia perdut l'interès per la lectura de novel·les. Ja fa temps que n'he anat deixant sense acabar i ara em decanto més per altres tipus de lectures. Algunes, les he deixades a mitges perquè les trobo massa complicades, aptes només per a qui pot llegir-les d'una tirada o dedicant-hi molta estona cada vegada que s'agafa el llibre. D'altres, perquè no puc evitar deixar volar la imaginació i penso en possibilitats diferents de desenvolupar la trama que em convencen més que la seguida per l'autor o autora. En algun cas perquè no m'interessa l'argument o perquè penso que el text hauria hagut de passar per les mans d'algun corrector d'estil. De vegades he pensat també que potser em fallava la concentració necessària per anar seguint la trama d'un relat de ficció.

Malgrat aquesta manca d'interès per la novel·la, en la meva darrera visita al Regne Unit vaig comprar-me Deaf sentence, la novel·la més recent de David Lodge. Ara m'adono que no he perdut interès per la novel·la, sinó que el meu interès no coincideix amb allò que ofereixen moltes novel·les que es publiquen avui dia. He gaudit amb aquest obra potser encara més que en les anteriors que havia llegit de Lodge (Changing Places, Small World, Paradise News, Therapy...). I de nou, llegira-la en el metro era haver d'anar en compte per no esclafir a riure de tant en tant.

El cas és que els elements que constitueixen la trama de l'obra no són precisament còmics: un home que, en fer-se gran, va perdent l'oïda (basat en l'experiència personal de l'autor) i descriu l'aïllament social i fins i tot en la família que això pot causar; un ancià que, malgrat anar perdent facultats, es nega a ser reclòs en una residència i finalment es veu afectat per una demència senil; una doctoranda que s'enreda --o ho intenta-- amb els professors que poden ajudar-la en la seva carrera. I situacions familiars i socials compromeses, la relació d'un catedràtic jubilat amb el seu pare, d'extracció humil, a qui ha de vetllar en les seves darreres setmanes. Tot això està tractat d'una manera molt subtil i amanit amb uns ingredients que sovint fan somriure i en ocasions fins i tot fan esclafir el riure.

Com en la majoria de les seves novel·les, Lodge situa bona part de l'acció del seu relat al voltant de la vida acadèmica, un gènere que en anglès en denominen campus novel. És un món que l'autor, que ha estat professor d'universitat molts anys, coneix molt bé. Però els seus personatges acadèmics viuen en un món que ultrapassa els límits dels campus universitaris i en les seves obres pot haver-hi personatges de qualsevol estrat social i cultural. Un altre aspecte que sovint és present en les novel·les de Lodge és el catolicisme. Va néixer en una família catòlica, tot i que ell es defineix un catòlic agnòstic, i no es estrany trobar en els seus llibres algun personatge catòlic; en una novel·la (crec que era Therapy), fins i tot hi surt el camí de Santiago.

Les novel·les de Lodge són un exemple que la literatura divertida no té per què ser de segona categoria. Potser no siguin obre mestres, però l'autor té un gran domini de la llengua i de les diferents tècniques narratives i el producte final és, al meu parer, molt bo. Amb les novel·les d'aquest autor em passa com amb les pel·lícules de Woody Allen: hi trobo molts punts en comú entre la majoria d'elles i de vegades em costa recordar què pertany a una i què a una altra. I com les pel·lícules de woody Allen, em poden agradar més o menys, però mai no em deceben i sé que amb elles passaré una bona estona.

Potser us interessarà:
Llibres per no llegir al metro (I): els diaris d'Adrian Mole.

dijous, 27 de maig de 2010

Perquè no us robin el cotxe

Hi ha qui hi posa alarmes de seguretat, cadenes que subjecten el canvi de marxes i potser altres sistemes, per evitar que els robin el vehicle propi. En dos dies consecutius, he vist un parell de vehicles amb sengles sistemes antirobatori molt curiosos. El primer és una furgoneta que vaig veure ahir aparcada en un xamfrà del carrer de Villarroel:



Aparentment, no és de cap empresa, no anuncia res. Tampoc indica que sigui de cap religió específica.

El segon, l'he vist aquest matí a la zona blava que hi ha a costat del mercat de Les Corts:


El cotxe m'ha semblat una mica atrotinat i, amb la decoració, els bonys queden camuflats. Posaria la mà al foc que ni aquest cotxe ni la furgoneta no els roba ningú.

dilluns, 24 de maig de 2010

El futur del Castell dels Tres Dragons

Fa uns mesos vaig tractar en quest bloc sobre el projecte de la nova exposició permanent del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que el 2011 s'inaugurarà a l'Edifici Blau del Fòrum. I avui en parlo de nou després de llegir el comentari que m'ha deixat un lector del bloc, que m'informa d'una campanya a FaceBook que es diu "Salvem el Museu de Zoologia de Barcelona", en la qual demanen que s'aturi el "desmantelamiento" (el títol de la campanya és en català, però la resta és en castellà).

Els diversos espais que integren el Museu de Ciències Naturals de Barcelona
(Origen de la il·lustració: Arxiu del Museu)

A partir de l'escrit de Facebook, es pot treure la conclusió que els edificis dels actuals museus de Geologia i Zoologia. que juntament amb el Jardí Botànic-Institut Botànic formen l'actual Museu de Ciències Naturals de Barcelona, deixaran de formar part del Museu i potser es destinaran a altres finalitats. La realitat, però, és ben diferent.

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona seguirà comptant amb els dos edificis del Parc de la Ciutadella: Museu Martorell i Castell dels Tres Dragons. Però l'ús al qual es destinaran serà diferent de l'actual. El Museu Martorell esdevindrà un museu de la història de la ciència a Barcelona, especialment dels centres que integren el Museu de Ciències Naturals, i possiblement l'espai expositiu sigui més gran que l'actual perquè les col·leccions de geologia i paleontologia que ara s'hi conserven (no em refereixo a la part exposada, sinó al fons patrimonial emmagatzemat) passaran al Castell dels Tres Dragons.

Serà en el Castell dels Tres Dragons on es conservarà el fons patrimonial dels dos museus actuals de la Ciutadella (geologia i zoologia); i també on es faci la recerca que aquest tipus d'institucions duen a terme. Perquè molta gent creu que els museus de ciència són espais únicament per mostrar col·leccions i entretenir el públic que els visita. Un museu, però, és molt més que això. És cert que el Castell dels Tres Dragons no estarà habitualment obert al públic general, però quedarà obert a la recerca i a les visites de grups que hi vagin per un motiu especial. I suposo que, com altres centres de recerca, faran també dies de portes obertes perquè la ciutadania pugui saber la recerca que s'hi fa. Pel que fa al Museu Martorell, hi haurà una exposició permanent sobre la història de la ciència a Barcelona que inclourà, naturalment, la història dels diversos centres que integren el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que en el futur hauria d'esdevenir el Museu d'Història Natural de Catalunya.

L'esmentat grup de Facebook diu que l'actual Castell dels Tres Dragons és "un museo con un pie en el siglo XIX, una muestra viva de los primeros pasos hacia el actual ecologismo a través del conocimiento y la divulgación de la naturaleza." I també que, per a l'edifici Fòrum, "está proyectado un macro-museo de ciencias naturales".

Sobre la primera afirmació he de dir que la natura no són només animals; ni tan sols animals plantes i roques, que és el contingut actual de les col·leccions que hi ha en els edificis de la Ciutadella i en el Jardí Botànic; i que sol ser el contingut de la majoria de museus de ciències naturals que he visita a la meva vida. La Terra és un sistema viu integrat pel suport físic de la vida --el planeta--, pels éssers vius que conté --animals, plantes, fongs, protists i organismes procariotes (arqueus i bacteris)--, i per l'atmosfera. Des de l'origen de la vida, aquests components han interaccionat els uns amb els altres, i el que veiem i tenim ara és el resultat d'aquesta interacció. La nova exposició comptarà amb un àmbit dedicat a l'ecologia --que no és el mateix que l'ecologisme-- i amb un altre dedicat a la conservació de la natura i la diversitat. De fet, la visió ecològica impregnarà el discurs del Museu.

L'Espai Blau del Fòrum està ben lluny de ser un macro-museu desordenat. Tanmateix, el projecte intenta incloure els diversos components de la natura. I vol ser un museu del segle XXI, tot mantenint-se respectuós amb la història i el patrimoni dels Museus actuals. Per tant, en la nova exposició permanent, els avenços tecnològics de la museografia i els recursos interactius conviuran amb les col·leccions històriques.

Per a més informació sobre el projecte per al futur del Museu de Ciències Naturals, vegeu el dossier de premsa que es va preparar el desembre 2009, i que està disponible en pdf en el web del Museu.

dissabte, 22 de maig de 2010

La gent gran i Internet

Ahir vaig assistir a les Segones Jornades de Comunicació Científica 2.0 organitzades per la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital de la Universitat de Girona, que dirigeix Sílvia Simon. Entre els ponents hi havia un periodista de la revista Quo (Iñaki de la Torre), i després de sentir-li algunes coses en el col·loqui, vaig deduir que aquell noi devia pensar que jo m'havia equivocat de lloc quan vaig apuntar-me a aquelles jornades.

De la Torre creu que la Internet 2.0 és cosa de joves i que la gent gran no està capacitada per a usar aquestes noves tecnologies de la informació i la comunicació. I un parell de vegades va posar l'exemple de la seva mare, de 76 anys, tot dient que ella no podria aprendre a usar un ordinador. Va llegir algunes de les paraules que es veuen en desplegar un menú de windows i deia que la seva mare era incapaç de saber què volia dir allò. Per reblar el clau, una noia veneçolana va fer un comentari en què semblava que vingués a dir que tampoc calia esmerçar-hi massa esforç per ensenyar aquestes tecnologies a la gent gran perquè, al cap i a la fi, els queda poc de vida. (Potser no volia dir exactament això, però recordo que va dir que "las personas mayores acaban por morir"; ¿i les joves potser no?).

Potser el fet que jo estigui professionalment activa, quan hi ha molta gent de la meva edat que comença a gaudir --o patir, segons en quins casos-- de la jubilació, em faci mirar la tercera edat com si jo no hi formés part. Ahir, però, vaig sentir-me solidària amb totes aquestes persones que el periodista de Quo creu que mai podran aprendre a fer servir aquestes tecnologies. I vaig recordar el meu pare, que tenia més de vuitanta anys quan va entrar en el món d'Internet. Per a ell va ser una gran descoberta i unes possibilitats d'explorar el món i establir llaços amb persones de molts països que mai no hauria pogut imaginar. Mentre la vista li va permetre passar hores i hores davant de l'ordinador, els dies se li feien curts. Al final no navegava tant perquè la seva vista estava molt malmesa, però seguia rebent i enviat correus a les seves amistats. València, Milà, Buenos Aires, Santiago de Chile, Mèxic, Sidney.... Per tot el món tenia amistats fetes a través de la xarxa. Als noranta-dos anys, pocs dies abans d'anar a l'hospital, d'on ja no va tornar a casa, no es trobava ja bé per llegir i respondre el correu. Li vaig llegir jo i ell em va estar dictant alguns correus de resposta. I quan era ja a l'hospital i veia que allò era la fi, em va demanar que escrivís a algunes de les seves amistats.

Quan va començar la gran expansió d'Internet, el grup Godó va treure una revista que es deia Web i dirigia Carme Peiró. Tenia una secció que publicava les experiències en la xarxa de gent molt diversa. Quan van demanar al meu pare que hi col·laborés explicant la seva experiència, encara molt recent (era el 1997), em va emocionar llegir això: "Una de las mejores cosas que me han pasado en la vida fue que mi hija me regalase un módem." Per sort, ni la seva filla ni els seus fills pensaven de la tercera edat el que pensa aquest periodista de Quo.

Espelma per treure bona nota

Vist a la porta d'una botiga esotèrica a Mataró:


Tenint en compte que l'espelma no és per aprovar, sinó per treure bona nota, deu ser una espelma de luxe. La llàstima és que tingui caducitat: només és per als exàmens de juny.

Ja ens podem oblidar d'allò que ens ensenyaven, que a més de pregar cal treballar o, com diuen en castellà, "a Dios rogando y con el mazo dando". A partir d'ara, amb una espelma, ja n'hi ha prou.

I el cas és que aquestes botigues fan negoci.

Foto: M. Piqueras 20.5.2010

divendres, 21 de maig de 2010

Llenguatges (II)

Fa mesos vaig publicar un apunt sobre el llenguatge que es fa servir en les crítiques musical i en posava un exemple tret del suplement de cultura de La Vanguardia.

En el número del 19 de maig 2010 de l'esmentat suplement hi ha també alguna altra perla del llenguatge critico-musical. Arnau Horta hi publica una ressenya de dos discos que es titulen Going Places i By the Throat. El tema de la música és para-guitarrismo. Del primer disc, diu que és, entre altres coses, "una travesía eléctrica a través de un océano de ruido blanco bajo el que unas pocas notas insinúan melodías desnudas y agonizantes". Pel que fa al segon, afirma que "[e]l sonido pixelazo de las cuerdas se envuelve en distorsión, contundencia rítmica y abundantes subgraves". Com a conclusió, considera que són "[d]os títulos que invitan a una escucha atenta del ruido y una inmersión en el lado más extremo de la producción para-guitarrística contemporánea".

Després de llegir aquesta ressenya m'han sorgit molts dubtes. Com perceben el color d'un soroll (ruido blanco) les persones que no tenen sinestèsia?. Qualificar una melodia de "desnuda y agonizante" és insinuar que és bona o que és dolenta?, o que no és ni bona ni dolenta? Com sona un "sonido pixelazo"? A quin soroll (ruido) es refereix l'autor en la conclusió? Està insinuant que aques dos discos són "soroll" o que és millor dedicar-se a escoltar atentament el soroll que aquests dos discos?

La meva conclusió és la mateixa que en aquell altre apunt que he esmentat: Després diran que el llenguatge de la ciència és incomprensible...

dijous, 20 de maig de 2010

El llindar de la riquesa

En un tren de rodalies, un home parlava pel mòbil. Eren ja quarts de deu del vespre i hi havia poca gent al vagó; se sentia tot el que deia, encara que no volguessis escoltar. Primer jo estava capficada en la lectura, però després de sentir dues o tres vegades "60.000 euros", no he pogut evitar desviar l'atenció del llibre i dirigir-la a la conversa de la persona que seia uns metros d'on era jo.

Parlava castellà amb un accent estranger i deia a la persona de l'altre costat:"Con 60.000 euros anuales de sueldo no se es rico. Se vive bien, pero para ser rico hay que ganar más dinero." L'altra devia dir-li que sí que s'era ric amb un sou així, i ell li rebatia: "¡Que no!, que en España nadie puede considerarse rico con 60.000 euros al año. Si acaso de clase media alta, pero rico, ¡ni hablar!" I després ha afegit: "Que qué soy yo? Pues de clase media baja, si pràcticamente soy mileurista."

Si, com deia, era mileurista, deu guanyar uns 14.000 euros l'any; posem-ne 15.000, per aquell prácticamente que ha afegit a la seva frase. I es considera de classe mitjana baixa. Això vol dir que la diferència entre la classe mitjana baixa i la classe mitjana alta és de 45.000 euros? No és molta diferència? O és que potser hi ha moltes categories dins la classe mitjana?

Quan ho he comentat a casa, m'han dit que avui en els mitjans se'n parlava. Sembla ser que el Govern central considera riques les persones que declaren que guanyen més de 60.000 euros anuals. Després he vist la notícia. O sigui que aquesta xifra no havia estat decidida de manera arbitrària per l'interlocutor o interlocutora del viatjant de rodalies

Aquella insistència del viatger a dir que amb 60.000 euros anuals no n'hi havia prou per ser ric ha fet que jo mateixa em preguntés quin deu ser el llindar de la riquesa. És rica aquella persona que pot comprar-se qualsevol cosa que desitgi? Hi ha haurà qui potser tingui desitjos que es podrien satisfer amb escreix amb molt menys de 60.000 euros anuals. I d'altres que potser amb un milió d'euros encara no en tindrien prou. És possible que personatges com Millet o com Roldán pertanyin a aquesta última categoria.

dimarts, 18 de maig de 2010

Drogues per a joves?

He rebut un correu que en l'assumpte deia: "Invitació a la presentació d'un llibre sobre drogues per a joves".

Drogues per a joves? És que hi ha drogues per a diferents edats?

En obrir el correu m'he adonat que allò que és per al jovent no són les drogues, sinó el llibre. Es diu El diari groc de la Carlota i n'es l'autora Gemma Lienas. La presentació serà el dia 27 de maig de 2010 a les 19.30 al cafè de la llibreria Laie (Pau Claris, 85, Barcelona)ç

Com pot canviar el sentit d'una frase, segons com es distribueixin els seus components!

diumenge, 16 de maig de 2010

17 de maig: Dia de les Lletres Gallegues

Des del 1963, cada disset de maig se celebra el Dia das Letras Galegas. Coincideix amb l'aniversari de la publicació, el 1863, dels Cantares gallegos, de Rosalia de Castro. Aquesta obra és considera la primera del Rexurdimento, amb el despertar del nacionalisme gallec i el reconeixement que aquella terra tenia una cultura i identitats pròpies diferents de la resta d'Espanya.

Cada any es dedica aquesta diada a alguna figura significativa de les lletres gallegues. Enguany el personatge triat ha estat Uxío Novoneyra (1930-1999). Confesso la meva ignorància; fins que no he llegit la notícia no sabia res d'aquest autor gallec, però m'han agradat els seus versos, sovint compromesos, com aquests dedicats a la seva terra:

É xa hora de que señas toda patria dos teus
dos que gardaron a fala en que máis se dixo adeus
e señas dona de ti e señora de falar
señora de decidir e dona de se negar.

La comissaria virtual (29): Newton i la palanca

Hi ha persones que coneixen la meva dèria de col·leccionar pífies dels mitjans de comunicació i de tant en tant em forneixen material per a la Comissaria virtual. Avui n'he rebut una de molt recent, d'ahir dissabte 14 de maig 2010.

Per Internet he recuperat un dels articles d'opinió d'ahir d'El País, titulat "Esparciendo falsos rumores" i signat per José Antonio Martín Pallín (magistrat i comissionat de la Comissió Internacional de Juristes), que comença així:

El primer paràgraf diu: "Newton pedía una palanca para mover el mundo. A los gurús financieros, carentes de los más elementales conocimientos de la física, expertos en picardías, trampas y falsedades, les basta un rumor para descentralizar el mundo."

Primer he pensat que no podia ser que un senyor amb una carrera universitària confongués Newton amb Arquimedes i també el tot (la palanca) per la part (el punt de suport o fulcre). Segurament l'atribució de la frase al físic anglès amagava un motiu que es descobriria al llarg del text. Per tant, tot i que l'economia i la política no m'interessen, he llegit tot l'article, però no hi he trobat el desllorigador que m'expliqués el perquè de la primera frase.

Penso en dues possibles explicacions: a) darrere la disfressa de magistrat del senyor Martín Pallín hi ha camuflat un d'aquests "gurús financieros, carentes de los más elementales conocimientos de la física" (y de su historia, hi afegiria jo) als quals fa referència ell mateix; o b) el senyor Martín Pallín ha escrit conscientment aquesta frase equivocada per atreure l'atenció i fer que molta gent que no hauria llegit el seu article --com és el meu cas-- el llegís fins al final per trobar-hi l'explicació.

dissabte, 15 de maig de 2010

El pas del temps

Darrerament he vist alguns capítols de la sèrie "El hombre y la Tierra", de Félix Rodríguez de la Fuente, que TVE va produir entre 1974 i 1980. A casa, com segurament en tantes llars, se seguia amb molta atenció. És possible que l'afició naturalista de tota un generació hagi estat influenciada per aquesta sèrie i especialment pel personatge de Rodríguez de la Fuente, que contagiava el seu entusiasme i amor per la natura. El dia que ell i dos col·laboradors seus van morir a Alaska, en un accident d'avioneta, va ser una gran commoció. Recordo que la notícia va arribar un dissabte al matí; vaig sentir-ho en el mercat, però pensava que podia ser una notícia sense fonament, inventada per algú; jo també era una fidel seguidora de Rodríguez de la Fuente i em costava creure que hagués mort. Però era cert. De tornada a casa, vaig posar la ràdio i de seguida vaig sentir que en parlaven; era la notícia del dia.

Fa uns dies, veient un capítol d'aquella sèrie, em preguntava quin afecte deu fer en la mainada i el jovent actuals que la vegin. Rodríguez de la Fuente feia servir un vocabulari molt ric, amb paraules que avui dia no es fan servir i que potser molta gent ni tans sols les conegui, i s'expressava amb un cert histrionisme, nascut potser del seu entusiasme i d'allò que els anglesos diuen "sense of wonder" davant els fenòmens de la natura. Es contagiarà també d'aquell entusiasme i es meravellaran per la natura l'audiència del 2010? O els semblarà que tot allò és un rotllo i que és més divertit defensar --o destruir-- la natura en un videojoc?

I, posant-me en plan nostàlgic, ahir em feia unes preguntes semblants veient una pel·lícula antiga que per fi he aconseguit en DVD. Es tracta del Miracolo a Milano (aquí, Milagro en Milán), de Vittorio de Sica, obra mestra del neorealisme italià i "la pel·lícula de la meva vida", la que m'enduria a una illa deserta si només pogués triar-ne una. És un compte de fades del segle XX, però un conte de fades trist, perquè mostra la misèria que es vivia a Itàlia a la postguerra, i l'especulació del sòl que deixava sense sostre (sostre cartó i llauna moltes vegades) milers de persones.

Miracolo a Milano m'agrada des del començament, quan la velleta sense fills troba un nadó sota una col (la col era, en la cultura italiana, l'equivalent de la nostra cigonya) o quan el nen segueix el cotxe fúnebre tot sol pels carrers de Milà, fins al final, amb aquella escena memorable a la plaça del Duomo de Milà. Té detalls que són inoblidables, com ara les corredisses dels pobres de les barraques per posar-se en el cercle on, entre la boira de la plana milanesa, arriba un raig de sol (es posen junts com els pingüins i colpejant el terra amb els peus per escalfar-se); la família barraquista amb criada; o l'home baròmetre que els especuladors tenen penjat a la façana de les seves oficines,

És possible que no tothom que hagi vist aquella pel·lícula de Woody Allen a qui la seva mare, difunta, parla des del cel de Manhattan, sàpiga que allò no és original d'aquell director, sinó un record del neorealisme italià--potser un homenatge a Vittorio de Sica--, i específicament de l'escena de Miracolo a Milano en què la velleta difunta s'apareix també al seu fill a través d'un núvol.

Per a mi, Miracolo a Milano manté la frescor de la primera vegada que la vaig veure i em passa com amb aquelles obres musicals que mai no em cansen i podria escoltar una i altra vegada. I no dec ser l'única. Fa moooolts anys, quan treballava a l'Institut Italià de Cultura, van projectar aquesta pel·lícula en les sessions de cine fòrum que hi feien. Els rotllos van arribar sense número i, per saber en quin ordre havien de passar-los, van cridar un crític de cinema barceloní (crec que era Alfons Garcia Seguí, però no n'estic segura) que l'havia vist moltes vegades i se sabia de memòria la pel·lícula. Només veure'n les primeres imatges de cada rotllo els va saber ordenar adequadament.

Ahir, mentre veia un cop més la història de Totò (el protagonista) i de tots aquells personatges a qui "basta una cappanna per vivere e dormir", com diuen en la cançoneta que es repeteix diverses vegades, pensava que avui dia, al costat dels avatars, harrys potter i altres històries modernes potser aquesta pel·lícula resulti molt carrinclona i fora de temps.

divendres, 14 de maig de 2010

Deu ser cosa del barri?

A Madrid, en el vestíbul de l'estació d'Atocha que comunica amb les andanes, hi ha una estàtua que representa un cap infantil. No sé per què, em fa molt angúnia; sempre que el veig m'imagino aquella criatura com si fos en un pot de formol en un museu dels horrors


Aquesta setmana he anat una dia a Madrid per assistir a una de les jornades del Media for Science Forum, on durant dos dies s'ha debatut l'estat actual del periodisme científic a Europa. Quan em dirigia a La Casa Encendida, un centre cultural que és a pocs minuts a peu de l'estació, i on se celebrava el Forum, per la Ronda de Atocha, vaig veure això a la façana d'un establiment que és restaurant i botiga de delikatessen:


En aquell barri els deu agradar tot "a lo grande"?

Fotos M. Piqueras (26.03.2010 i 12.05.2010)

dijous, 13 de maig de 2010

Primer els llangardaixos. I després què?

Que, d'aquí al 2050, desaparegui un 6 per cent d'espècies de llangardaixos, com prediu un estudi que es publica aquesta setmana a la revista Science, potser no tingui aparentment massa importància. Al cap i a la fi, són unes criatures que aquí no es mengen, que estèticament no tenen cap atractiu --al contrari-- i que, en el cas de les més grans, com ara el dragó de Komodo, que sol pesar uns 70 quilos, jo m'estimaria més que no se'm creués en el meu camí.

Dragó de Komodo (Varanus komodoensis)
Foto: Dezidor (Creative Commons Attribution 3.0 Unported)


Tanmateix, les espècies no viuen aïllades i cadascuna ocupa un lloc en l'ecosistema. Les més de 5000 espècies de llangardaixos que se sap que hi ha en el món actualment ajuden a mantenir l'equilibri dels ecosistemes on viuen. Són animals carnívors, que s'alimenten d'altres animals. La desaparició d'una espècie carnívora causa canvis en les poblacions de les espècies de les quals s'alimenta, que en no tenir ja aquell depredador, es fan més abundants. Si les seves preses també són espècies carnívores, en augmentar la seva població eliminaran més individus de les espècies de les quals es nodreixen. Si són herbívores, menjaran més plantes. Com una cadena, la desaparició dels llangardaixos --o de qualsevol altra espècie-- repercutirà en tot l'ecosistema. I és que cada espècie és com una peça d'un motor --l'ecosistema-- en què cada peça ocupa el seu lloc i té una funció determinada. Si una d'aquestes peces falla, per poc important que sembli la seva funció, el motor ja no funciona igual o fins i tot deixa de funcionar.

El treball que es descriu a Science ha estat dut a terme per un equip internacional en què participa Ignacio de la Riva, investigador del Museo Nacional de Ciencias Naturales-CSIC, de Madrid. L'estudi ha calculat que, si l'escalfament del planeta continua al ritme que ho està fent, el 2050 hauran desaparegut el 6 per cent de les espècies de llangardaixos i el 16 per cent de les seves poblacions. El 2080 ja serà un 30 per cent d'espècies (en relació al nombre actual) i un 30 per cent de poblacions les que hauran desaparegut.

El càlcul s'ha fet mitjançant un model matemàtic que parteix de dades reals sobre desaparicions ja constatades en algunes espècies i poblacions i extrapolant aquestes dades al futur. Les zones on la pèrdua d'espècies pot ser més gran són les regions muntanyoses i les regions tropicals i equatorials.

El problema per a les espècies que viuen a les muntanyes és que, si la temperatura augmenta --i amb això gairebé tothom està d'acord-- tendiran a desplaçar-se a altituds més grans. És possible que arribi un moment en què ja no puguin contrarestar una pujada de temperatura amb una emigració més amunt perquè ja es trobin en el cim. Per altra banda, les espècies de terres baixes també abandonaran els seus habitats bé emigrant en direcció nord (o sud, segons l'hemisferi) bé pujant a les muntanyes. A la península Ibèrica, segurament les espècies més afectades siguin les que viuen en el sistema Central.

Podríem preguntar-nos si l'evolució no pot actuar i fer que aquestes espècies canviïn mitjançant la selecció d'individus que tolerin millor temperatures més altes. Però això no és possible perquè l'heretabilitat de les característiques que fan els llangardaixos més resistents a la calor és lenta. Per poder adaptar-se al canvi de temperatura que hi haurà d'aquí al 2050, les poblacions de llangardaixos necessitarien més generacions de les que es produiran en aquests quaranta anys.

Un dels investigadors d'aquest treball, que s'ha presentat avui a Madrid en un congrés europeu de periodisme científic (Media for Science Forum), ha indicat que una mesura que podria pal·liar aquesta gairebé segura disminució d'espècies podria ser establir zones d'ombra i punts d'aigua en les regions on el perill d'extinció és més gran. Tenint en compte, però, que els humans patiran també els efectes de l'augment de temperatura, em pregunto si potser les zones d'ombra i els punts d'aigua no caldrà fer-los per a les persones.

Llangardaix pirinenc (Lacerta agilis). Què farà en arribar dalt de l'Aneto?
Foto: böhringer friedrich (Creative Commons Attribution-Share Alike 2.5 Generic)

Font de la notícia: Servicio de Información y Noticias Científicas (SINC)

dilluns, 10 de maig de 2010

Els bacteris i els escacs

Quan les meves filles i el meu fill anaven a escola, els van posar una nova assignatura que en realitat no era cap assignatura, sinó un joc, però molt útil per aprendre a raonar: un professor els va ensenyar a jugar a escacs i a la classe en feien partides. A molts els agradava, però el primer dia de classe el professor es passava amb els deures que els encomanava. Abans de posar els deures explicava la llegenda de l'invent dels escacs. Per si algú, entre les persones que em llegeixen, no la coneix, la resumiré.

Tauler d'escacs preparat per començar el joc

Es conta que un braman hindú anomenat Sissa va inventar aquest joc per distreure el seu amic, el rei Belkib, que estava molt trist i deprimit. Tant li va agradar el joc a Belkib, que va dir al braman que li demanés el que volgués. Sissa va dir que volia blat. I senyalant-li el tauler dels escacs, amb 64 caselles, va dir-li que la quantitat de blat que volia era un gra per a la primera casella, dos grans per a la segona, quatre per a la tercera, vuit per a la quarta, i així successivament, doblant a cada casella el nombre de grans de blat que li havien donat per l'anterior. El rei va acceptar i va pensar que el seu amic era molt modest demanant només això, tenint en compte el gran bé que li havia fet. Tanmateix, a l'hora de lliurar el gra a Sissa, va ser impossible poder reunir aquella quantitat. Haurien hagut de disposar de 18.446.744.073.709.551.616 grans de blat. Més de 18 trilions!

Doncs bé, aquell professor d'escacs, explicava només una part de la història del joc, fins allà on Sissa diu al rei quina és la recompensa que vol. I com a deures, els feia calcular el nombre de grans de blat que havia de rebre l'inventor del joc. Les pobres criatures, que no havien estudiat encara les progressions geomètriques, es passaven hores amb la calculadora que el pare o la mare els deixava, fins que ja no sortien prou dígits a la pantalla i havien de renunciar a acabar el càlcul. (Recordo haver-nos estat fins gairebé mitjanit intentant calcular-ho.) És possible que no oblidin mai que el creixement exponencial pot dur a nombres enormes en poc temps, però em sembla que la manera com els ho van ensenyar era una mica --per no dir bastant-- diabòlica.

I que té a veure el joc dels escacs amb els bacteris? Doncs que la majora d'espècies es multipliquen de la mateixa manera que el repartiment de gra que demanava l'inventor dels escacs. Una cel·lula bacteriana es divideix en dos (ves per on, per multiplicar-se, el bacteris es divideixen!). Cadascuna de les cèl·lules resultants torna a dividir-se i a cada generació es repeteix la divisió:
En un cultiu bacterià, suposant que es partís d'un sol bacteri, al cap de tres divisions en tindríem vuit. Si el bacteri fos Escherichia coli, que és molt abundant a la natura i té un temps de generació de vint minuts (en condicions òptimes, cada vint minuts es divideix per donar una nova generació) hauríem obtingut, com, en el dibuix, vuit cèl·lules. Sembla poca cosa, però si el bacteri disposés de nutrients suficients per seguir dividint-se, al cap d'un dia, d'aquella primera i única cèl:lula hauríem passat a tenir-ne... més de mil trilions! (un 1 seguit de 21 zeros o deu elevat a vint-i-u). Vegeu en aquest vídeo accelerat com es reprodueix repetidament un bacteri:



Aquests números tan grans de coses tan petites com un bacteri costen d'imaginar; si més no, a mi em costa, no puc imaginar si aquesta bacteris cabrien en una habitació o si caldria falta un edifici per encabir-los. Però les matemàtiques ens ajuden a calcular-ho amb unes cuantes multiplicacions. Una cèl·lula d'Escherichia coli pesa aproximadament un picogram (0,000000000001 grams; un gram conté un bilió de picograms, o sigui, un bilió de cèl·lules). Els 10 elevat a 21 bacteris que vèiem que es generaven al cap d'un dia pesarien aproximadament 1000 tones i omplirien més de 33 camions de trenta tones, que és el tonatge aproximat d'aquesta camions tan grans que es veuen per les carreteres.

Per sort, el temps de generació dels humans és molt més llarg que els dels bacteris! I a més, en les persones, en la multiplicació/reproducció passa al revés que en els bacteris: en comptes de partir d'un individu per obtenir-ne dos, es parteix de dos per tenir-ne generalment un. (Però podem repetir; en canvi, un bacteri quan s'ha dividit ja ha deixat de ser aquell primer bacteri.)

diumenge, 9 de maig de 2010

Els líquens, criatures duals

Pels llocs de Devon i Cornualla on vaig estar la setmana passada hi havia molts líquens. Això indica que en aquella zona no hi ha contaminació atmosfèrica. L'arbre a l'esquerra de la foto, en una finca de Cornualla, n'era ben ple, en tenia les branques cobertes gairebé completament:

Arbre amb les branques cobertes de líquens


Dues espècies de líquens sobre un mateix arbre (el de la foto anterior)

En les darreres dècades s'han desenvolupat diversos mètodes per determinar la qualitat atmosfèrica que es basen en l'estudi dels líquens, principalment els líquens epífits (que viuen sobre plantes) de les zones que es vol avaluar.

Però, què és un liquen? Tot i que el seu estudi sol ser objecte de la botànica, els líquens no són plantes, com tampoc ho són els seus components. Perquè un liquen no és un sol organisme, sinó una associació de dos organismes diferents: un fong i una alga o un cianobacteri. En aquesta unió simbiòtica, els dos socis en surten beneficiats. L'alga o el cianobacteri obté del fong aigua i minerals, mentre que el fong obté del seu soci fotosintètic els nutrients que ha produït mitjançant la fotosíntesi.

El cos d'un liquen --o tal·lus-- és molt diferent de l'aspecte que el fong i l'alga o el cianobacteri tenen quan viuen de manera independent. El fong envolta les cèl·lules de l'altre component, les quals sovint queden atrapades en una mena de teixit format per les hifes del fong; és un "teixit" que només es desenvolupa quan es produeix aquesta unió simbiòtica. En algunes espècies, el fong arriba a penetrar dins les cèl·lules de l'alga o el cianobacteri mitjançant unes ramificacions de les hifes semblants a les que desenvolupen els fongs patògens per penetrar en les cè·lules de l'hoste que parasiten.

Algunes característiques dels líquens els fan molt adients com a indicadors biològics (bioindicadors) de la qualitat de l'aire en el lloc on creixen:
  • No tenen mecanismes d'absorció activa del substrat (n'hi ha que creixen directament damunt la roca nua); per tant, únicament poden absorbir les substàncies presents en l'atmosfera.
  • No tenen estructures protectores o selectives, com podria ser una epidermis, que facin de barrera per a les substàncies presents en l'ambient ni disposen de mecanismes per eliminar els eventuals contaminants. Això fa que qualsevol contaminant present en l'aire (d'on obtenen la major part de nutrients) els afecti.
  • No passen per un període de repòs fisiològic i mantenen la seva activitat metabòlica durant tot l'any o gairebé tot l'any. A més, la seva morfologia tampoc canvia. Això permet fer un seguiment anual de les seves condicions en un lloc determinat.
  • La seva distribució ecològica està molt ben definida. Els canvis en les poblacions de líquens en un lloc determinat poden relacionar-se amb canvis en les condicions ambientals.
  • No totes les espècies tenen el mateix grau de tolerància a la contaminació. L'anàlisi de la població de líquens en un lloc i dels seus canvis al llarg del temps permet avaluar el grau de contaminació i els possibles canvis que s'hi produeixin.
En molts llocs he vist atribuïda al metge alemany d'origen belga Anton de Bary (1831-1888) la descoberta dels líquens com a organismes que resulten d'una unió simbiòtica entre un fong i una alga (només es parlava d'algues perquè, fins ben entrat el segle XX, els cianobacteris eren considerats algues i es coneixien amb el nom de cianòfits o algues blaves). També havia llegit que va ser el mateix de Bary qui va encunyar el terme simbiosi per designar una interacció entre dues espècies que viuen juntes en contacte directe i interaccionant l'una amb l'altra.

Ara ja no tinc tan clar si les dues fites que se atribueixen a de Bary són realment seves, malgrat que no hi ha dubte que va ser un gran botànic i microbiòleg. A la revista Science, en una revisió d'un llibre sobre simbiosi, l'autora de la revisió, que esmenta de Bary, atribueix al liquenòleg alemany Albert Bernhard Frank haver encunyat el terme simbiosi el 1877. També l'hi atribueixen a Frank en un article de revisió sobre les grans descobertes en liquenologia; s'hi diu que va introduir el terme en un estudi dels líquens crustacis (els que creixen formant una mena de crosta damunt d'un substrat, del qual no es poden separar sense que es destrueixin).

Segons l'esmentada revisió, Simon Schwendener (1829-1919) va ser qui, el 1867, va expressar per primera vegada en públic la hipòtesi de la dualitat dels líquens, però sense tenir-ne encara proves. Va explicar-ho en una celebració acadèmica a la Universitat de Basilea, on tot just havia estat nomenat catedràtic. El 1869 va publicar una detallada exposició de les seves idees en un llibret de 42 pàgines, que incloïa tres litografies amb dibuixos fets pel mateix Schwendener (vegeu-ne una aquí, amb imatges que van dels 500 als 1000 augments).

La idea proposada per Schwendener, de la dualitat fong-alga en els líquens no va ser fàcilment acceptada pels liquenòlegs contemporanis seus. En canvi, sí que s'hi van adherir l'esmentat de Bary i alguns altres científics, entre els quals el rus Andrei Sergeievitx Famintzin (o Famintsyn) (1835-1919), que va aconseguir aïllar en els líquens les cèl·lules fotosintètiques (d'algues verdes). Famintzin també va ser un dels primers a suggerir que els cloroplasts (l'orgànul d'una cèl·lula vegetal on es duu a terme la fotosíntesi) eren originàriament cèl·lules fotosintètiques independents que havian establert una relació simbiòtica amb una altra cèl·lula.

Mentre els seriosos científics oficials debatien sobre l'existència o no d'aquesta relació simbiòtica en els líquens, una naturalista anglesa que no tenia estudis oficials, però tenia unes grans dots d'observació, una mà extraordinària per a al dibuix i molt de sentit comú, va arribar a les mateixes conclusions: que allò que observava sota la lupa quan dibuixava detalladament un liquen, en realitat eren dos organismes units: un fong i una alga. Aquesta dona ha passat a la història, però no pas pel seu treball com a naturalista, sinó pels contes infantils que va escriure i dibuixar ella mateixa. Es tracta de Beatrix Potter, la creadora del conillet Peret i tants altres personatges.

Aprofito aquesta entrada per parlar d'un llibre que em van regalar fa un any. El seu títol és Líquenes de la Reserva Natural Integral de Muniellos, Asturias. En són autors Eva Barreno, catedràtica de Botànica de la Universitat de València, i Sergio Pérez-Ortega, jove liquenòleg que estava enllestint la seva tesi doctoral quan es va publicar el llibre, el 2003, i ara crec que és investigador del Centro de Ciencias Medioambientales-CSIC, a Madrid. És un llibre voluminós (més de 500 pàgines més unes 80 planes de fotografies en color) que permet fer-se una idea de la importància dels líquens en l'ambient i que té un abast que ultrapassa el del territori que descriu. De fet, podria dir-se que és un tractat de liquenologia ampliat amb un glossari molt útil (més de 500 termes) i prenent com a exemple la reserva asturiana de Muniellos, amb boscos que tenen un nivell de conservació excepcional i amb una gran diversitat pel que fa als líquens (hi han estat descrits uns 430 tàxons), amb algunes espècies molt poc freqüents.

NOTA 1: quan ja tenia gairebé llesta aquesta entrada, en buscar unes dades a Internet m'he adonat que, el bloc amic "Amics arbres · Arbres amics", fa uns dies va publicar un article sobre líquens. No m'agrada repetir-me, però crec que l'enfocament que fem en aquell bloc i el meu són diferents i poden ser complementaris. Qui en tingui interès, podrà veure moltes fotos de líquens a "Amics arbres · Arbres amics", com també hi trobarà dades sobre la seva morfologia, reproducció, ecologia, etc.

NOTA 2: He vist que el llibre sobre els líquens de la reserva de Muniellos és accessible per Internet a tothom en el web d'Eva Barreno: http://www.uv.es/barreno/

Per saber-ne més:
Fotos: M. Piqueras, Coombe Mill (Cornwall, UK), 04.05.2010

dissabte, 8 de maig de 2010

Tavistock, Devon i Cornualla (III)

Gairebé sempre que he viatjat al Regne Unit he anat a ciutats, la majoria de les vegades a Londres. M'hauria agradat molt llogar un cotxe i recórrer zones rurals, aturar-me en petits pobles i conèixer algunes regions on és molt difícil arribar amb transport públic. Però estic segura que no sabria conduir per l'esquerra, que per més cura que hi posés, en un moment o altre engegaria el meu pilot automàtic intern i m'aniria a l'altre costat de la carretera. Si només per travessar el carrer ja em faig un embolic! I no crec que sigui perquè l'edat em fa perdre facultats. M'ha passat sempre que he viatjat al Regne Unit. Per sort, en molts llocs, en els passos de vianants, han escrit a terra allò de "Look right" o "Look left", indicant-te si has de mirar a la dreta o a l'esquerra.

Típic senyal en un pas de vianants de Londres
(Foto: International Approaches to Bicycle and Pedestrian Facility Design)

Aquest darrer viatge, però, no podia ser més rural. He anat, per feina, a una zona en el límit entre Devon i Cornualla. Una de les persones amb qui vaig viatjar tenia molta experiència a conduir per l'esquerra perquè va viure bastants anys al Regne Unit. Això em donava seguretat i em permetia gaudir del paisatge al llarg del nostre recorregut. Primer, des de Bristol a Tavistock, després al nostre destí, un lloc enmig del bosc prop de Lauceston, ja a Cornualla. Aquest darrer recorregut és per carreteres gairebé sempre vorejades de tanques vegetals molt atapeïdes, i increïblement estretes, on dos cotxes que es trobin en direcció contrària difícilment poden creuar-se. Hi havia alguns trossos de carretera que eren com les antigues carreteres nostres vorejades d'arbres que, en passar-hi pel mig feien la sensació de travessar un túnel vegetal.

Carretera rural (un del trossos amples i vorejat d'arbres)
(Foto: M. Piqueras, 05.05.2010)

Per aquelles carreteres rurals, de tant en tant es veu alguna caseta; encara n'hi algunes que tenen el sostre de palla. Son les anomenades thatched houses. Tot i que aquest tipus de coberta no sigui exclusiu del Regne Unit (la barraca valenciana també té el sostre de palla), és el lloc d'Europa on més n'hi ha. (En aquest web es poden veure diverses fases de la construcció d'un sostre de palla a Devon.)

Grup d'oques "pasturant" en un prat a Virginstow (Devon)
(Foto: M. Piqueras, 05.05.2010)

dijous, 6 de maig de 2010

Sabates i aeroports

Aquest matí, a l'aeroport de Bristol feien treure les sabates a tothom. Calia posar-les en una safata i passar-les per la cinta del control de seguretat, travessar sense sabates el detector de metalls i recollir-les a l'altre costat. Per a fer això, no donaven peücs de plàstic, com van fer dilluns a l'aeroport de Barcelona. Fa algun temps vaig decidir que no tornaria a posar els peus descalços en el terra d'un aeroport, entre d'altres coses perquè em fa fàstic. Encara que porti mitjons o mitges, no m'agrada ficar a les meves sabates milers o milions de bacteris i fongs procedents dels peus d'altres persones; amb els meus ja en tinc prou.

Quan era el meu torn, un noi de seguretat m'ha dit que em tragués les sabates. Li he respost que ho faria si em donava alguna cosa per posar-me als peus i no haver de posar-los directament sobre el terra. M'ha dit que ho sentia però que no tenien res i jo he insistit que no pensava posar els peus directament sobre el terra. S'ha dirigit a un superior que li preguntava què passava i ha dit "She refuses". I jo li he dit que no m'estava negant; que si em donava alguna bossa de plàstic o qualsevol altra cosa per protegir els peus, jo em trauria les sabates,

M'han fet esperar un moment, han passat les meves coses per la màquina, i després m'han demanat que passés jo --amb sabates. A l'altre costat del detector m'han dit que m'assegués en una cadira i me les tragués. Ho he fet, sense posar els peus a terra, i de seguida ha arribat una noia corrent amb unes bosses de plàstic que devien se d'alguna botiga. Les ha posades a terra perquè jo em pogués posar dempeus descalça i, com a càstig --suposo--, m'ha estat palpant tot el cos i fins i tot m'ha fet que li ensenyés les plantes del peu... Devia pensar que. si no em volia treure les sabates, era perquè amagava alguna cosa sota els peus?

Com més va, més coses fan treure en els aeroports: abrics i jaquetes, cinturons, rellotges, les sabates... Al pas que van, arribarà un dia en què obligaran la gent que vulgui pujar a un avió a quedar-se només amb la roba interior!

Tavistock, Devon i Cornualla (II)

En les regions geogràfiques on els hiverns són llargs, a la primavera les flors solen ser un esclat de color, com si la natura volgués refer-se d'aquell repòs forçat. Aquests dies que he voltat pel sud de la Gran Bretanya he vist flors de tota mena i de tots colors.N'incloc aquí una petita mostra:













Fotos: M. Piqueras (3-5.05.2010)

dimarts, 4 de maig de 2010

Tavistock, Devon i Cornualla (I)

Finalment aquesta setmana he pogut fer el viatge a Anglaterra que el núvol del volcà islandès em va frustrar a mitjans d'abril. Vaig deixar a Barcelona un dia plujós i, pel que em diuen, el temps rúfol continua. A Anglaterra i Cornualla, en canvi el temps força bo. Estones de sol intens alternen amb cels parcialment ennuvolats, però predomina el bon temps. Ahir, dimarts, la major part del temps va lluir un sol espatarrant.

Dimarts, a les set del matí vaig sortit a fer un passeig perquè fins a dos quarts de vuit no es podia esmorzar. A aquella hora, el sol era encara baix i, en filtrar-se de gairell entre els arbres que hi ha davant de l'hotel, les fulles prenien tonalitats variades i molt diferents que en les hores que el Sol està alt.


Ara sec a costat d'un finestra en el bar de l'hotel, mentre espero l'hora en què Peter, un càmera anglès (treballa com a freelancer per a diverses cadenes de TV britàniques), vingui a recollir-nos per tornar a Lauceston, on ahir vam passar gairebé tot el dia. La vista des de la finestra que tinc al costat és com la de la foto, però ara el Sol està més alt. L'edifici que es veu és l'església parroquial de Tavistock, construïda en el lloc on hi havia hagut una abadia benedictina, de la qual només queden algunes restes.

Peter és aquí. Marxem a Lauceston. Si aquest vespre tinc temps i connexió a Internet, posaré algunes fotos de la primavera per aquestes terres. És una meravella.

diumenge, 2 de maig de 2010

Els dies de... (dels grans magatzems?)

Aquestes darreres setmanes, en les pàgines dels diaris o en els fulletons que hi ha sovint encartats, s'han pogut veure molts anuncis de regals per al dia de la mare. Fa anys que passo d'aquesta festa. M'emprenyen els "dies de..." imposats per la societat de consum: dia del pare, dia de la mare, dia del nen, (i de la nena suposo), dia dels enamorats... No sé si també n'hi ha de l'avi (Sant Joaquim?) i de l'àvia (Santa Anna?). I si Jesús hagués tingut germans i germanes, potser també haurien inventat el dia de l'oncle i el de la tieta. A més, el dia de la mare jo l'he conegut quan s'esqueia en una data tan poc apropiada com la Immaculada. Si encara hagués estat el dia de la Mare de Déu de la Llet...

Fa anys que vaig dir que no em fessin un regal el dia de la mare perquè "toca". M'estimo molt més els regals de no-el-que-sigui: no aniversari, no-sant, no-dia-de-la-mare... Un regal d'aniversari, de sant o del dia de la mare no és una sorpresa, excepte si el reps d'algú que mai te n'ha fet cap. La sorpresa és rebre un regal un dia que no "toqui". Al meu pare li feien molta il·lusió els rams de flors que de tant en tant li feia dur la seva neta Ana des de Pamplona; li arribaven sempre en dies que no eren dia de res, ni el sant o l'aniversari de l'avi. El noi de la floristeria ja el coneixia i li deia tot somrient "El ramo de su nieta..."

Aquest matí, des d'una llista de distribució algú felicitava les mares i deia "avui i tots els dies de l'any". Em quedo amb "tots els dies de l'any" i desitjo un bon diumenge a mares i pares i als i les qui encara no ho són o que no ho seran mai .

I a propòsit de regals, els anuncis i catàlegs expressos per al dia de la mare a poc a poc van incorporant càmeres fotogràfiques, algun ordinador i altres aparells electrònics. Però em sembla que encara predominen els suggeriments de regals "femenins", perquè les mares es guarneixin o perquè tinguin els millors electrodomèstics i gadgets. Si teniu una mare moderna, regaleu-li el Demy Kitchen Safe Touchscreen Recipe Reader. És una mena d'ebook però per a receptes de cuina i amb altres prestacions molt útils com ara un temporitzador perquè no es cremi el menjar o un diccionari de substitucions que ve a ser com un diccionari de sinònims però d'ingredients (si te'n falta un, pots buscar-hi quins altres el podrien substituir). Amb el Demy, la vostra mare se sentirà la reina de la casa i podrà anar-hi ficant fins a 2500 receptes!

(Il·lustració: una imatge procedent de l'església de Santa Maria de Cervera i actualment en el Museu Nacional d'Art de Catalunya; foto de Jaume Meneses, amb llicència Creative Commons 2.0 genèrica.)