El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 31 de març de 2010

Silenci a la perruqueria

Ves per on, la Sociedad General de Autores y Editores (la SGAE) m'ha fet un favor. A la perruqueria on vaig, acostumaven a tenir la ràdio posada. Hi sonava una emissora d'aquestes que transmeten sempre música pop, potser Los 40 Principales, o alguna altra per l'estil. La tenien a un volum que, per a moltes persones, deu ser normal; a mi, però, que em diuen que hi sento més del compte, em molestava bastant.

Fa algunes setmanes que, a la perruqueria, només se sent el brunzit dels assecadors i les veus de les perruqueres i la clientela. No s'ha espatllat la ràdio, però. La raó és que temien que algun dia entrés un inspector de la SGAE (fan més por que els inspectors d'hisenda) camuflat de client (a la perruqueria també hi van homes) i els digués que havien de pagar per tenir la ràdio engegada. O que potser ja n'hi hagi anat algun i un bon dia torni per veure si la ràdio segueix sonant. En aquest cas, els farien pagar pels dies transcorreguts des que hi va anar l'inspector. Si més no, això explicava que li havia passat el propietari d'un local en un programa de TV3 sobre les llicències que reclama la SGAE (30 Minuts, 28 de març 2010).

La SGAE deu considerar que la música de fons en una botiga, un restaurant, una perruqueria o qualsevol altre establiment o oficina oberta al públic és un servei afegit i que la gent decideix anar-hi perquè hi tenen música. Doncs en el meu cas s'equivoquen. Fa anys que vaig a la mateixa perruqueria MALGRAT la música. I el mateix em passa en altres establiments que freqüento. I no és que no m'agradi la música, sinó que els meus gustos sovint no coincideixen amb els de qui tria la que sona a molts establiments. A més, per a mi, quan la música --fins i tot la que m'agrada-- sona a un volum molt alt, deixa de ser música i es converteix en soroll.

Com he dit més amunt, la música que sonava a la perruqueria era d'una emissora de ràdio. És que les emissores de ràdio no paguen aquesta llicència a la SGAE? Si la paguen, per què exigeixen que cada local públic que les sintonitizi pagui de nou pel mateix servei? I si no la paguen, per què no van a reclamar-ho a la ràdio, en comptes de fer-ho a la botiga? Si s'ha de pagar cada vegada que sona una peça musical, qualsevol dia sortiran al carrer les patrulles de la SGAE per esbrinar què sona en els mòbils de la gent i exigir, si és el cas, que paguin una llicència.

He donat un cop d'ull al web de la SGAE i veig que les centraletes telefòniques que posen música mentre fan esperar la gent també han de pagar. No sé si amb les obres musicals passa com amb les obres escrites, que quan tenen ja un determinat nombre d'anys passen a domini públic i qualsevol les pot reproduir. Si fos així, entenc per què la "Petita serenata nocturna" de Mozart és tan popular en el repertori de les centraletes.

Sóc d'aquelles persones que de vegades es posen a cantussejar sense adonar-se. Em sembla que a partir d'ara cada cop que, asseguda davant l'ordinador, em surtin les notes --malgirbades-- de "La gavina" o d'alguna altra cançó de les que canta Marina Rossell, o de "Qualsevol nit pot sortir el sol", de Jaume Sisa, pensaré si no m'apareixerà un inspector virtual per dir-me que no puc cantar-les --encara que sigui malament-- si no pago. Al cap i a la fi, estaria defensant els drets de qui ocupa una vicepresidència de la SGAE (M. Rosell) i d'un membre del Colegio de Pequeño Derecho de la mateixa entitat (J. Sisa).

dimarts, 30 de març de 2010

"Brunyols"... del Vallès

Diumenge vam fer una trobada familiar --dues generacions-- per fer bunyols de quaresma; bunyols del Vallès, on viu el meu germà Joan. Potser no ens van sortir tan bons com els brunyols de l'Empordà que ens enviava la meva tia Elvira de Sant Pere Pescador quan jo era petita, però déu n'hi do. (La sogra de la tia Elvira tenia la mà trencada per fer brunyols i, junt amb la filla i les joves en feien grans quantitats. La tia ens els enviava amb el recader del poble, en una caixa de galetes de llauna; algun any, però, hi havíem anat nosaltres per Pasqua.)

Amb aquesta trobada de diumenge vam reprendre la tradició bunyolera de fa anys, quan a Arenys de Mar ens trobàvem tres generacions durant la setmana santa. Encarregàvem el llevat i la farina de força a ca la Lionor, la botiga de queviures i pa de la Riera i en aquella cuina que, tot i ser força gran semblava petita, preparàvem la massa amb el llevat, la pastàvem, l'estiràvem damunt del marbre, anàvem separant els trossets i fent-los el forat amb un dit i després, fregeix que fregeix, fins a omplir de bunyols unes quantes safates.

Diumenge, la cuina de la Tere i el Joan també semblava petita. En algun moment hi vaig comptar 9 o 10 persones. He de confessar que la meva contribució a la bunyolada va ser molt més minsa que quan els fèiem a Arenys (excepte a l'hora de menjar bunyols). Només vaig preparar la primera massa de farina, llevat i aigua. És la fase que més m'agrada perquè la proporció de llevat és gran (es fa amb una quarta part de la farina que es fa servir en total) i la flaire del llevat se sent molt més. El llevat té un aroma --per a algunes persones, pudor-- refrescant i una textura molt especial, suau al tacte; es trenca fàcilment. Em fa pensar en algun tipus d'argil·la.

En realitat la nostra va ser una bunyolada triple, s'hi van fer tres tipus de bunyols: bunyols de vent, preparats abans de dinar i que vam menjar a les postres i dues tongades de bunyols de quaresma, fets amb dues receptes diferents, la que fèiem nosaltres a Arenys, i una de més "moderna", de la Ruscalleda.

La recepta de sempre:

Ingredients (per a 6 persones):
1 kg de farina
50 grams de llevat fresc premsat
100 grams de mantega
150 grams de sucre
Quatre ous
Canyella en pols
Sal, vainilla i uns quants grans d'anís
Llet

Preparació: Damunt del marbre, feu una muntanyeta amb 250 grams de farina; feu-hi un forat al mig i fiqueu-hi el llevat premsat, que haureu estovat amb una quantitat prudencial d'aigua (compte! "prudencial" pot ser menys aigua del que us penseu).

Pasteu una mica fins que quedia una massa homogènia. Doneu-li forma de bola i poseu-la dins d'un bol, que cobrireu amb un drap de cuina. Deixe-ho reposar un mínim de mitja hora.

Durant aquesta mitja hora, el llevat, que no és res més que una massa de cèl·lules d'un fong anomenat Saccharomyces cerevisiae, començara a actuar, a "menjar-se" el midó i els sucres que conté la farina. És un procés fermentatiu que produeix etanol (alcohol etílic) i diòxid de carboni (CO2). L'etanol s'evapora durant la cocció posterior (forn, quan es tracta de pa o algun pastís; fregit, en el cas dels bunyols) i el CO2 és un gas que s'allibera dins la massa. Com que el CO2 necessita espai, la massa s'infla i augmenta de volum. Són els foradets que fan esponjós el producte final.

Apart, formeu una altra muntanyeta amb la resta de la farina (750 grams) i feu-hi també un forat al mig, en el qual ficareu la mantega, el sucre, els ous, una mica de canyella i de vainilla, una mica de sal, els grans d'anís triturats i la llet.

Barregeu molt bé els ingredients i afegiu-hi la bola que havíeu preparat abans i teníeu en repòs.

Aquesta és la fase més dura, perquè cal treballar molt bé la massa perquè quedi homogènia, tova i seca, que es desenganxi fàcilment de les mans. (Arribada a aquesta fase, m'encanta agafar la bola i colpejar-la contra el marbre amb totes les meves forces; em fa l'efecte que és un exercici desestressant.) Segons la mida dels ous i la quantitat de llet que hi haureu abocat, pot quedar més o menys dura o enganxosa; podeu rectificar afegint-hi més llet o farina, segons convingui.

Aquesta massa es torna a fer reposar un mínim de mitja hora, ben tapada. Si la temperatura ambient és freda, és pot ficar dins del forn que s'haura escalfat prèviament una mica (sense passar-se, però; que si la temperatura és molt alta, les cèl·lules del llevat moren i adéu fermentació i els bunyols us sortiran un bunyol).

Després s'estira la bola amb un corró fins que quedi prima i es van traient els trossos per a fregir, marcant-los amb un got, i es fa servir el dit per fer el forat (segons com vulgueu que sigui de gran el forat, podeu fer servir el dit índex, el del cor o el dit petit). Es fregeixen amb oli ben calent (però que no faci fum; si en teniu, millor amb fregidora), i a mesura que es treuen es van posant damunt de paper de cuina.

Es passen a una safata i s'espolsen amb sucre, que pot ser mòlt
, i finalment s'hi afegeix el toc d'anís. Si hi ha mainada o persones adultes que facin algun règim sense alcohol, se'n poden fer dels dos tipus: amb anís pel damunt o només amb el sucre.

Després, us asseieu a taula i acompanyeu els bunyols amb moscatell, vi de missa, llet, cafè, te o altres infusions, etc. Trobareu els bunyols deliciosos, especialment si esteu acompanyats de persones que estimeu.

La pintora de Maria Antonieta: Élisabeth Vigée-Lebrun (1755-1842)

Els 30 de març de 1842 va morir a París Élisabeth Vigée-Lebrun, pintora francesa, gran retratista, coneguda sobretot perquè va pintar diversos retrats de Maria Antonieta. El primer mestre de pintura que va tenir va ser el seu pare, però va morir quan ella tenia catorze anys. Altres pintors, amics de la família, van seguir el mestratge iniciat pel pare, alhora que ella, amb només quinze anys, ja va començar a pintar retrats de gent coneguda i de la noblesa parisina i a guanyar força diners.

Tot i que no tenia inclinació pel matrimoni --Élisabeth era una dona independent, no necessitava ningú que la mantingués-- la seva mare li va aconsellar que es casés i ella va acceptar la proposta d'un marxant d'art, amb qui es va casar el 1775 (Lebrun era el cognom de casada). El matrimoni li permetria allunyar-se del seu padrastre, un home de molt mal caràcter. Tot i que el seu marit es guanyava molt bé la vida, era jugador i va explotar econòmicament Élisabeth, a qui exigia els diners que obtenia amb la pintura i fins i tot va obligar-la que impartís classes per augmentar els ingressos. Élisabeth s'havia fet famosa i rebia més encàrrecs dels que podia dur a terme, però gairebé mai tenia diners que pogués administrar ella o per comprar-se el que volgués.

Havent estat retratista de la noblesa, durant la Revolució francesa va decidir exiliar-se per evitar represàlies dels revolucionaris., i va establir-se a Roma amb la seva filla. En marxar de París només duia alguns lluïsos per al viatge, perquè el seu marit ho havia dilapidat tot en el joc. A Roma va haver de començar de zero i els anys que va viure exiliada, a Itàlia (Roma, Nàpols, Torí), Aústria (Viena), Rússia (Sant Petersburg, Moscou) es va guanyar la vida com a retratista. Dotze anys més tard va tornar a França. En les seves memòries descriu el terror, pena i alegria que sentia en tornar a trepitjar el seu país. Hi havia gent a qui no tornaria a veure perquè havia mort en el patíbul i això l'omplia de pena. Però estava contenta de poder veure amics i parents que encara eren vius. Va viure també un temps a Londres. Hi va anar per passar-hi només uns quants mesos, i s'hi va quedar gairebé tres anys. Després, a França de nou, repartia la seva vida entre París i una tranquil·la casa de camp.

El 1835 va publicar les seves memòries (disponibles en francès i en anglès a Internet), per on desfilen moltes persones que van marcar una època i molts artistes, també és una descripció de les principals corts europees.

En el Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha un quadre de Vigée-Lebrun (Retrat de nena, 1788-1790), que forma part del llegat Cambó.

Il·lustracions: Autoretrats d'Élisabeth Vigée-Lebrun el 1782 i el 1790 (Wikimedia Commons)

dissabte, 27 de març de 2010

Els ficus del pati de Ciències de la UB

Sempre que en tinc l'oportunitat, m'agrada passejar pel jardí i els patis de l'edifici antic de la Universitat de Barcelona. Fa uns dies, que hi vaig anar per una reunió, vaig procurar arribar-hi amb prou temps per veure'ls un cop més. En el pati de ciències hi havia --veureu perquè dic que hi havia-- dos ficus que eren monumentals, no deixaven veure el claustre. La darrera vegada que hi havia passat, quan vaig anar a veure els titelles de Darwin per a les escoles, el novembre 2009, el pati es veia així des del primer pis:

Pati ciències UB, 17.11.2009

Estaven tan ufanosos, que ocultaven el xiprer del racó:

Pati de ciències UB, gener 2009

Tanmateix, fa uns dies, el que hi vaig veure va ser això:

Pati de ciències UB, 25 de març 2010

El xiprer no existeix i això és tot el que queda dels dos ficus que hi havia al seu costat. M'han dit que la nevada recent els va fer molt de mal i va trencar-ne moltes branques. Però devien ser tantes com perquè els hagin hagut de deixar només amb el tronc principal i uns quants monyons? Penso que, a la Universitat de Barcelona, potser hi ha algun jardiner o jardinera que fa com la meva perruquera. Quan li dic "talla'm una mica el cabell", no puc distreure'm ni un moment, altrament em deixaria un centímetre de cabells. Perquè el bellaombra de costat de la torre del rellotge, enguany torna a estar pelat del tot:

Bellaombra del jardí de la UB (25 de març 2010)

Fotos: M. Piqueras (2009 i 2010)

L'evolució de les mones

No em refereixo a l'evolució biològica de les femelles dels simis, sinó a l'evolució que han experimentat al llarg del temps les mones de Pasqua. Quan jo era petita, una mona de Pasqua era un pastís de pa de pessic que estava recobert de xocolata o d'algun tipus de crema i guarnit amb algun ou de xocolata i plomes de gallina tenyides. L'ou podia ser més o menys gran i variar en nombre, i podia anar acompanyat d'altres guarniments no comestibles, com ara algun ninotet de fusta o d'un material com el peluix, espcialment algun pollet.

De fet, aquelles mones, ja eren un producte de l'evolució. Segons tinc entès, en les mones originals, els ous de Pasqua eren ous durs de gallina. El Diccionari català-valencià-balear defineix la mona com un "pastís de diferents formes, generalment guarnit d'un o més ous durs, que es menja per la festa de Pasqua florida". I en l'apartat de cultura popular amplia la informació dient que "sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullut, que porta un ou o molts d'ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d'algun objecte o animal, d'una gallina, d'un simi, d'un minyó, etc. [...] En el Pla d'Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d'ous i recoberta de llavors d'anís, i la mona d'adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d'ou i voltades d'ous durs a la part inferior."


Fa uns dies vaig passar davant de dues pastisseries "de tota la vida", la pastisseria Brunells, al carrer de Princesa, i La Colmena, a la plaça de l'Àngel (a la cantonda amb el carrer de la Llibreteria). Faltaven encara uns dotze dies per a la Pasqua florida, però els aparadors eren ja plens de mones. Unes mones que no s'assemblen gaire a les de la meva infància perquè n'ha desaparegut el pastís. Eren fetes de xocolata o guirlache, com si fos només la decoració. No és estrany perquè, el diumenge de Pasqua, un pastís de pa de pèssic fet gairebé dues setmanes abans estaría molt sec. No sé si, quan algú tria una mona de l'aparador, deu tenir l'opció de comprar a part el pastís i que li "muntin".


Pel que fa a la decoració, era molt variada, però un tema recurrent era el Barça. De les decoracions tradicionals, n'han desaparegut les plomes (és difícil clavar-les sense la base de pa de pessic); n'hi ha moltes que conserven els pollets i algunes, els ous. Fins i tot de vegades la mona pot ser un ou gegant de xocolata. Aquestes mones modernes són més imaginatives, però no les veig com un postre de Pasqua, com ho eren les mones tradicionals.


Fotos: M. Piqueras (Barcelona, 23.03.2010)

divendres, 26 de març de 2010

Que no morin els contes!

En un apunt sobre Andersen que vaig fer fa uns dies en aquest bloc, Josep M. Tibau em va deixar un comentari que deia "que no morin mai els contes!" Hi estic d'acord. M'agraden els contes infantils i també m'agraden els contes escrits per a adults, aquells relats breus que els anglosaxons anomenen short stories.

Pel que fa als contes per a la mainada, a més dels que s'han anat transmetent tradicionalment per via oral i dels que han estat escrits per autors i autores especialitzats, n'hi ha uns altres que són efímers: els que s'inventen pares, mares, avis, i altres persones que tenen relació directa amb la mainada, en ocasions en que convé que les criatures no s'esvalotin, que mengin allò que tene en el plat, que vagin ben asseguts i tranquils en el cotxe, etc.

Dels molts contes que em vaig inventar jo, n'hi ha alguns que encara els recordo perquè els havia anat repetint; per exemple, els que estaven basats en alguns dibuixos de la decoració dels plats que feien servir per menjar, com ara el del pallasso que pispava sardines al domador de foques. Però els que m'inventava fent servir com a personatges les dues nenes i el nen (els noms eren diferents, però s'hi reconeixien), o les històries que improvisava quan esperàvem que passessin a recollir-los per anar a escola o quan anàvem amb cotxe i hi havia caravana...; aquests altres eren únics i irrepetibles. El problema era quan alguna vegada em demanaven que els tornés a explicar un dels contes improvisats algun dia i que no havia arxivat en la meva ment. I és que, a la mainada, li agrada que li repeteixin una i altra vegada els contes, tot i que se'ls sàpiga de memòria.

Un dels records més antics que tinc de la meva infantesa és del meu pare explicant-me la seva versió escatològica del conte dels tres porquets i el llop: en comptes destruir les cases dels porquets amb la bufera, el llop es tirava uns pets monumentals, amb la força d'una gran ventada. Alguna vegada me l'explicava quan jo anava a dormir i va arribar un moment que jo mateixa li demanava --millor seria dir "exigia"-- que me l'expliqués. El meu pare, que matinava molt, al vespre estava molt cansat i de vegades em deia que tenia molta son i que ja me l'explicaria un altre dia. Jo, amb aquella exigència despòtica de la mainada, li responia que me l'expliqués mentre dormia.

Aquesta mateixa versió escatològica dels tres porquets, el meu pare la va explicar anys més tard a les meves filles i el meu fill. Com que els feia molta gràcia, els el va enregistrar en un cassette que deu ser encara en algú racó de casa, si bé fa anys que no he tornat a sentir.

Com diu Josep M. Tibau, que no morin mai els contes!

dijous, 25 de març de 2010

Transport infantil

Quan les meves filles i el meu fill eren petits i encara anaven amb cotxet, si algun dia d'hivern feia un fred extremat o plovia molt no els treia de casa. Si feia molt de fred, perquè no el patissin; i si plovia, perquè no es mullessin. En regions geogràfiques on és habitual que a l'hivern faci molt de fred o que durant tot l'any plogui bastant, si seguissin el meu criteri, les criatures es passarien tot el temps dins de casa. Per tant, han de buscar-hi alguna solució.

Pels colors, sembla un taxi infantil

Dinamarca és, com els Paísos Baixos, un país pla, on la bicicleta és el transport més pràctic. He vist moltes bibicletes preparades per dur-hi la mainada. Algunes amb seients alts, com també n'hi ha per Barcelona (però totes eren sense criatura; feia molt de fred i algun dia plovia). D'altres porten un mena de carret que no és un remolc, sinó al contrari, perquè va al davant; suposo que és perquè qui condueix la bicicleta pugui controlar què passa dins del carret. Aquest carrets van preprarats per protegir el seu interior de la pluja, del vent i del fred. Alguns, per les dimensions, semblava que fossin de dues places.

També vaig veure alguns cotxets dels que cal empènyer amb les mans preparats per protegir la criatura de les inclemències del temps:

Cotxet (tricicle) danès d'hivern per a la mainada
Fotos: M. Piqueras (Copenhaguen, 21.03.2010)

dimecres, 24 de març de 2010

"El medi ambient" ja és major d'edat


Aquesta setmana se celebra el 18è aniversari de la primera emissió del programa "El medi ambient", que TV3 emet diàriament de dilluns a divendres, fins i tot a l'agost, tot i que aquell mes em sembla que són programes d'arxiu (únicament deixa d'emetre's en època d'eleccions, en què ha de deixar pas als anuncis gratuïts dels partits polítics). Actualment el programa es repeteix en diversos dies i horaris pel canal 3/24.

Aquests dies, en començar el programa, es veu un arbre amb una llaçada vermella i els "18 anys" entre el seu fullam que recorden el temps passat des d'aquell 23 de març en que se'n va emetre el primer programa. "El medi ambient" dura només uns pocs minuts, però després de tants anys són milers d'hores d'emissió i moltes més de preparació d'uns reportatges molt acurats sobre temes diversos relacionats directament o indirectament amb l'ambient.

Internet fa possible que qui no té la possibilitat de veure "El medi ambient" a l'hora de l'emissió per TV3, pugui rescatar-lo a la pàgina web del programa. Hi ha un arxiu on també es poden trobar els programes per àrees temàtiques, entre les quals hi ha: mamífers; agricultura, ramaderia i alimentació; amfibis i rèptils; art, literatura, cultura; boscos; ecologia urbana i arquitectura; educació ambiental; invertebrats i microorganismes; llibres i materials; recursos hídrics; i rius, llacs i estanys.

Enhorabona a l'equip que fa possible "El medi ambient", al davant del qual hi ha el químic, divulgador i periodista ambiental Xavier Duran.

dissabte, 20 de març de 2010

Andersen, la petita venedora de llumins i la gota d'aigua

Ahir, quan vaig passar a costat de l'estàtua de Hans Christian Andersen, que es troba a tocar de l'Ajuntament de Copenhaguen, vaig pensar si la mainada actual deu llegir els seus contes, que tan populars eren en la meva infància. I pensava que si Andersen els hagués d'escriure avui dia, potser en canviaria alguns detalls. Per exemple, la petita venedora de llumins (he posat l'enllaç a la versió castellana; no l'he trobat en català), me la imagino venent més aviat paquests de kleenex a costat d'un semàfor. Però l'argument del conte ja no podria ser el mateix. Ja no podria encendre els llumins per escalfar-se. I si es decidia a cremar els kleenex, li caldria tenir llumins o un encenedor per fer-ho. A més, si anava cremant kleenex o fins i tot llumins com en la versió original, és possible que se li apropés algun ecologista per renyar-la per les emissions de CO2 que es produirien en la combustió.

També vaig recordar que, fa alguns anys, a través de Montse Vallmitjana vaig conèixer un conte molt breu d'Andersen que es diu "La gota d'aigua". Em va agradar molt. Ella l'havia trobat en anglès i el va traduir al català. Després jo el vaig traduir a l'italia per donar-lo als assistents a una fira de ciència que es va fer a Spoleto, en la qual Montse i jo vàrem fer un taller de divulgació de microbiologia. Una de les coses que feia el públic era mirar, a través del microscopi, una gota d'aigua d'una font de la ciutat. Per qui no ho ha vist mai, és una experiència sorprenent, com devia ser-ho per a Andersen i que tan bé va reflectir en el conte en què un home observa per primera vegada a la seva vida una gota d'aigua d'un toll a través del microscopi: "Com s'arrossegaven i retorçaven! Hi havia milers de diminutes criatures com dimoniets que saltaven per tot arreu, i estiraven les unes de les altres fins a fer-se a trossos o es devoraven." Quan un veí li va preguntar què estava mirant, va deixar que ho observés ell també i li va demanar que tractés d'endevinar QUÈ era allò que veia. El veí de seguida va dir: "És ben fàcil!, no pot ser res més que Copenhaguen o alguna altra ciutat gran. No podria dir quina, perquè totes s'assemblen."

(Algunes de les criatures que potser va veure Andersen en la gota d'aigua es poden veure aquí.)

Foto: M. Piqueras (Copenhaguen 19.03.2010)

divendres, 19 de març de 2010

Comparant preus

Se'm fa estrany viatjar a un país de la Unió Europea i haver de fer servir una altra moneda (no considero el Regne Unit; és especial en tantes coses, que ja no ve d'una més). Avui he començat a gastar les corones daneses canviades a Barcelona.

No sé com són els sous a Dinamarca, però estic veient com són alguns preus: caríssims! El tren des de l'aeroport a l'estació central de la ciutat (tres parades) és potser allò que em sembla més barat; em va costar 34,5 corones (4,66 euros, però és un recorregut curt, de només tres parades). Per comparar, el tren des de Sants a l'aeroport de Barcelona costa 3 euros (un bitllet senzill de la zona 4) i a Madrid, s'hi va amb metro, amb un bitllet normal, tot i que sigui molt lluny del centre de la ciutat. L'hotel que em van reservar els danesos és molt senzill, d'un estil que vaig començar a veure proliferar a França fa algunes dècades: la mínima expressió de mobles; "armari" en un espai a la paret, sense portes ni calaixos; dutxa que sembla un armari; molt poques persones per atendre la clientela, només dues a la recepció. Per sort, el lloc és acollidor, les zones comunes estan molt bé, tot és molt net; i l'habitació té un gran finestral, el terra de parquet, i no hi manca una kettle i tot el que necessites per preparar un te o un cafè, i l'accés a Internet és gratuït i molt ràpid. A més, el bufet de l'esmorzar és molt variat i els nois i noies de la recepció molt amables. Però més que un hotel, sembla un alberg o una residència d'estudiants, i el preu no s'hi correspon per a qui arriba de Barcelona.

No crec que hagi d'agafar transport públic més que diumenge, quan torni a l'aeroport, perquè l'hotel és molt cèntric. Tanmateix, he tingut curiositat per saber-ne les tarifes. Un bitllet senzill per viatjar dins de la ciutat durant una hora costa 23 corones (3,10 euros) i un abonament de deu viatges per a la mateixa zona val 135 corones (18,22 euros).

Encara no sé què costa menjar en un restaurant. El sopar d'ahir l'oferia l'associació danesa, i el dinar d'avui ha estat un bufet ofert per la Universitat de Copenhaguen. Com que m'he dut feina per fer (escric mentre faig una pausa), no he volgut sortir a sopar i he anat a un forn de pa que tenen també un mostrador amb sandvitxos i altres coses per endur-se. Només he comprat un sandvitx, un iogurt i una pasta per prendre després amb el te. He pagat 73 corones (9,85 euros) per aquestes tres coses. Quan he tret el sandvitx de la caixeta en què venia he mirat què tenia d'especial perquè costés més de 1000 peles. Però no hi he trobat més que pernil dolç, formatge, tomàquet i enciam. El iogurt era boníssim, suau i cremós, però no em sembla que justifiqui les deu corones que n'he pagat. I quan més tard faci una altra pausa i em mengi la pasta veuré si té alguna cosa que justifiqui que m'hagi costat quinze corones.

dijous, 18 de març de 2010

Bars amb caliu (III): La Hormiga Atómica

Més que un bar es una petita cafeteria que duu el nom de la llibreria de la qual és com un preàmbul. Es troba a Pamplona, en ple barri antic, al carrer Curia, un dels dos que baixen de davant de la Catedral. L'entrada és estreta i en el bar no crec que hi hagi més de cinc o sis taules. En els prestatges al darrera de la barra no hi ha les típiques ampolles de conyacs, whyskies o licors que hi ha a molts bars, sinó un munt de pots de vidre amb tes i herbes per a infusions. I la música de fons és agradable, suau, i a un volum que no impedeix mantenir una conversa.

Hi vaig anar per casualitat. La Hormiga Atómica, que és el nom de la llibreria, havia posat una parada de llibres en el Congrés i en vaig comprar un parell de molts divertits. Volia comprar-ne algun més, i l'endemà de la clausura vaig apropar-me a l'adreça que vaig veure en un punt de llibre. No vaig ser l'única persona que havia anat al Congrés i dissabte feia cap a la Hormiga. Mentre em prenia un te amb canyella van entrar tres noies i un noi de Barcelona que també hi havien participat.

La llibreria no és molt gran, però és del tipus que m'agrada, on no hi ha un taulell amb els bestsellers --o els llibres que les editorials volen que esdevinguin bestsellers-- i on trobes obres que no solen trobar-se en moltes llibreries. Dues vistes de la botiga (en la primera, amb una butaca per poder espigolar els llibres tranquil·lament):





Fotos: M. Piqueras (Pamplona, 13.03.2010)

dimecres, 17 de març de 2010

Reflexions sobre la comunicació social de la ciència

Fa uns dies, mentre tornava amb tren de Pamplona, com que no havia d'estar pendent de la carretera com quan viatjo en cotxe, vaig poder aprofitar per treballar fins a Saragossa. Després, com que el tren Alvia transcorre per la via de l'AVE, sense ser un tren d'alta velocitat, les sacsejades que fa dificulten la lectura o l'escriptura. S'havia fet ja fosc i tampoc podia observar el paisatge. Per tant, em vaig dedicar a la reflexió.

Vaig pensar en el 5è Congrés de Comunicació Social de la Ciència en el qual havia participat i en algunes de les coses que s'hi van dir o en les diferències en relació a altres edicions del Congrés. Un tret diferencial d'aquesta edició en relació a les anteriors és que s'hi ha debatut més sobre nous mitjans. La comunicació de la ciència s'està obrint nous camins. Per una banda, en el seus aspectes tècnics, amb les moltes possibilitats que ens ofereixen les noves tecnologies de la informació. En vàrem tenir una mostra amb l'ús de Twitter que es va fer en el mateix Congrés i que vaig comentar aquí fa uns dies. Per altra banda, estem immersos en la societat de l'oci i hi ha qui sap aprofitar molt bé aquest desig de diversió que té la gent per divulgar tot divertint. En el Congrés es van presentar algunes activitats divulgatives que atreuen el públic perquè es presenten com un entreteniment o un espectacle.

Un tema que sembla inevitable en aquests congressos i en qualsevol reunió de comunicació científica és la relació entre la comunitat científica i la de periodistes i els debats sobre qui ha de divulgar la ciència. És un debat en el qual no m'agrada entrar perquè no s'arriba mai a un acord i perquè jo mantinc una postura eclèctica i com en tantes altres coses la meva resposta és: "depèn". Penso que ha de divulgar la ciència qui sàpiga fer-ho, ja sigui amb formació científica o periodística. Conec científics que divulguen molt bé, que saben posar-se al nivell de la persona del carrer i explicar-los conceptes científics de manera clar a i sense avorrir. I conec periodistes i comunicacors sense una formació científica de base que saben mantenir el rigor científic en la seva presentació del tema que tracten.

De vegades el debat va més enllà i també inclou el paper dels mitjans: la seva missió és divulgar --i per tant, formar-- o han de limitar-se a informar? I aquí torno a ser eclèctica: crec que un article d'un diari o una notícia de ràdio o televisió poden fer les dues coses; malgrat que el seu objectiu primer sigui informar, poden ser també eines per a la divulgació. Hi ha periodistes que ho fan molt bé, que aprofiten la notícia per aportar informació complementària que ajudi el lector o lectora a aprofundir el tema tractat. Malauradament, en la premsa escrita, l'espai i el temps són factors limitadors. L'espai --o fins i tot el no-espai, que la notícia ja preparada acabi no publicant-se-- depèn de les notícies que aquell dia arribin a la redacció. Quant al temps, les presses amb què es treballa en la redacció d'un diari fan que no sempre sigui possible consultar les fonts adients per ampliar la notícia amb la informació que li donaria un caire divulgatiu.

Com tots els congressos, aquest em va servir per coincidir amb gent amb interessos comuns, per veure de nou gent que només trobes en els congressos, per establir possibles relacions de col·laboració, per parlar de feina o de projectes compartits sense presses i en un ambient relaxat. I fent-se a Pamplona, per gaudir de la cuina d'aquella terra, dels seus pinchos (els dels bars, no pas els USB), per passejar per la ciutat antiga... (Per a mi, a més, tenia el valor afegit, de trobar-me amb la meva filla, que ja fa alguns anys que viu en aquella ciutat.)

Original agenda mural de les activitats del Baluarte de Pamplona,
lloc de celebració del Congrés (M. Piqueras, març 2010)

dilluns, 15 de març de 2010

Delibes i el domini del llenguatge

Li devia un comentari a Miguel Delibes, un petit homenatge a aquest autor castellà que és un dels meus predilectes en la seva llengua, que és també una de les meves. Vaig descobrir Delibes amb una obra que no era de les primeres de la seva carrera literària, iniciada el 1947 amb La sombra del ciprés es alargada. La meva descoberta va ser amb Cinco horas con Mario, aquell monòleg que Carmen adreça al seu marit mort durant la vetlla del cadàver. Em va captivar el domini de la llengua que tenia Delibes i la senzillesa aparent dels seus relats. Després vaig llegir Memorias de un cazador, Memorias de un emigrante, La partida, La hoja roja... i tantes altres novel·les i un llibre que no era de ficció, sinó el relat de la seva estada a Praga: La primavera de Praga.

Quan fa uns mesos vaig començar a fer dissabte de llibres, els de Delibes ni se'm va passar pel cap considerar si me n'havia de desfer. De tota manera, com que estic segura que no tots els rellegiré, potser ara que torna a ser actualitat, en regali algun i em quedi amb uns quants dels que més m'han agradat, entre els quals hi ha el monòleg de la vídua, les memòries del caçador i la història del nen que està trist perquè no és el centre d'atenció de la família (El príncipe destronado).

Les meves darreres lectures de Delibes no van ser, però, de llibres, sinó dels articles que va escriure per a La Vanguardia durant uns quants anys. M'agradaven especialment els que descrivien encontres amb la gent del camp; com reproduïa les converses amb persones humils i aparentment incultes, però molt riques d'una cultura que no s'aprèn a escola ni en els llibres: la cultura que dóna el contacte amb el terròs. Persones que saben anomenar pel seu nom cada planta, animal o fong del seu ambient, i que tenen un vocabulari més ric que molta gent amb títols universitaris. Alguns d'aquells escrits eren textos divulgatius sobre la vida camperola o la natura.

He espigolat a l'hemeroteca de La Vanguardia i he recuperat algunes col·laboracions de Delibes. Per exemple, "El milagro del agua" (16 de maig de 1983), d'una sèrie que anomenava "La vuelta a mi mundo en 80 folios". La señora Lidia, la mestressa d'una fonda-bar de poble, quan parlen de l'aigua i de la sequera, que en aquella zona no s'ha notat, li diu "Diga usted que sí; aquí la seca se notó poco. [...] Mi marido y yo alquilamos una casina ahí arriba, a una legua escasa, a un joven matrimonio que no tenía donde caerse muerto. Bueno, pues ella se quedó aquí con cuatro jatinas y él marchó a Alemania. A los tres años regresó y compraron veinte cuartales, que es una finca apañada." I Delibes, que s'autoanomena "el cronista" descriu el paisatge: "Se acerca la hora del mosco y el cronista se despide y baja al río. Un sol dorado, piadoso, acariciador, se estanca en el estero. El cronista va pespunteando minuciosamente las chorreras con sus varadas. Con la tibieza del día, la sirga es hoy un jubileo."

O el titulat "Las setas y otros frutos silvestres" (17 d'agost 1984), en què un mestre d'escola gran coneixedor de la natura li parla de bolets i d'algunes plantes: "Aquí la [seta] más común es la de cardo, que nunca es mala, incluso teniendo larvas [...] Porque esta seta, aunque la llamemos de cardo, no siempre sale del tronco del cardo, que a veces se cría en el tronco de la uñagata, que llamamos aquí [...] Con la seta de cardo , y, aparte el champiñón de campo o champiñón de páramo, como aquí le dicen, hay otros dos hongos por estas tierras [...]: la crispilla y el orejón. El orejón lo da la putrefacción de la hoja de chopo y, de la del álamo, sale la crispilla, que es como una nuez grande, en forma de colmena, muy porosa, muy rica..."

Quina sort, poder disposar d'aquests textos només prement unes tecles!

Twitter sí que em convenç

En el Congrés de Comunicació Social de la Ciència per fi he vist utilitat a Twitter. A la sala on es feien les sessions plenàries, hi havia una pantalla complementària on anaven desfilant els comentaris que hi enviava la gent via Twitter. No calia esperar el debat per expressar una opinió sobre el que estaven dient els ponents. A veure si trobo una estona per aprendre com funciona... Pel que fa a FaceBook, però, segueixo sense veure-li cap utilitat per a mi que em decideixi a entrar-hi .

diumenge, 14 de març de 2010

Reflexions al voltant d'un bloc que no sé si és de ciència

En el congrés de comunicació social de la ciència em va sorprendre veure el meu bloc en un powerpoint d'una noia de València que va fer una anàlisi dels blocs de ciència. Potser perquè no he pretès mai que el meu sigui considerat estrictament de ciència.

Per a mi, La lectora corrent és un calaix de sastre, on hi fico de tot. De tota manera, si miro les "etiquetes" en el marge esquerre, m'adono que "ciència" n'ocupa el primer lloc, amb 283 entrades a data d'avui. Segueixen reflexions personals (274), societat (261), Barcelona (115), viatges (111), dona (90)... En un total de 849 entrades, no sé 283 si és un nombre prou representatiu per dir que és un bloc de ciència. Si tinc en compte altres etiquetes com ara tecnologia, medicina, salut, animals, plantes, microbiologia, pseudociència, Darwin, alimentació, analfabetisme numèric, aigua, Forcades, i injustícies de la ciència segurament la proporció augmentaria, si bé en molts casos coincideixen més d'una d'aquestes etiquetes.

També tinc en el marge esquerre del bloc aquests quadrets, com cromos de col·lecció, de seguidors i seguidores. (No em vull fer il·lusions; és possible que moltes persones que hi han posat el seu "cromo" després ja ni ho recordin.) De tota manera, em pregunto si les que em segueixen més o menys habitualment també consideren el meu bloc un bloc de ciència. I si no el consideren de ciència, em deuen seguir "malgrat" les falques de ciència que hi poso de tant en tant? O al contrari, hi deu haver qui em segueixi perquè li interessen les entrades de ciència i em suporta les que no ho son?

Un any més, la Diada de(l) Pi

Tot i que alguna vegada havia escrit --aquí i en altres llocs-- sobre la celebració d'avui, enguany no ho hauria recordat si no hagués vist el bloc de Pepquímic, que ahir en parlava. El 14 de març és, per als anglosaxons, 3.14, els tres primers dígits de pi, el número que indica la raó entre la circumferència i el radi. La celebració va començar a l'Exploratorium de San Francisco, on enguany en festegen el 22è aniversari i han fet un web especial per a aquesta diada, que a poc a poc s'ha anat estenent i ara se celebra en molts llocs. Us remeto al bloc de Pepquímic, que inclou informació variada sobre pi i la diada, fins i tot alguna cançó.

dissabte, 13 de març de 2010

Què llegeix la gent?

Entre les cinc revistes mensuals més venudes a Espanya, quatre són de ciència. Aquesta afirmació va fer-la, molt cofoi, Jorge Alcalde, director de la revista Quo, en un debat en el Congrés de Comunicació Social de la ciència que s'ha celebrat aquesta setmana a Pamplona. Alcalde defensava així la funció de la revista impresa en la difusió del coneixement científic, perquè són les revistes que més es venen.

A l'hora del col·loqui, una dona va dir-li que la seva afirmació era molt poc científica, perquè oblidava totes les revistes setmanals. Hauria hagut de mirar també les vendes de revistes setmanals, multiplicar-les per quatre i fer aleshores el ranking. Si Alcalde hagués fet això, però, segurament no hauria estat tan satisfet del resultat. A partir de les estadístiques del 2009 (febrer a novembre) sobre la difusió dels mitjans de comunicació, aquesta extrapolació hauria posat molt per davant les vuit revistes setmanals més venudes (Pronto, Hola, Diez Minutos, Semana, Lecturas, Qué me dices, Interviu y Cuore). I si hagués extrapolat a 30 dies les xifres dels diaris esportius més venuts, la diferència hauria esta encara molt més gran. (Casualment, un diari esportiu --Marca-- és molt més popular que el diari més difós en tot l'estat).

Per cert, jo no m'animaria a llegir una revista de divulgació científica dirigida per una persona que sembla seguidor de les idees de l'ecologista escèptic i és autor d'un llibre que nega el canvi climàtic (Las mentiras del cambio climático).

divendres, 12 de març de 2010

L'esclavitud del powerpoint

Faig una pausa en la preparació del meu powerpoint per a divendres al matí. M'entreté preparar presentacions, és com un joc, però de vegades trigo enormement a fer-les. I no és perquè hi posi coses complicades, però sóc lenta --i no crec que sigui qüestió d'edat, em fa l'efecte que m'hauria costat el mateix quan era jove.

Per altra banda, quan arribo al lloc, donaria qualsevol cosa perquè fallés l'aparell de projecció. Em costa molt fer dues coses alhora, com és parlar i controlar la desfilada de les imatges del powerpoint. Però avui dia, si et presentes a fer una conferència o una contribució a un congrés sense el powerpoint, sembla que et mirin malament "¿Ha traído el pincho?", em van preguntar un cop a Logroño, i jo no sabía a què es referien (era la memòria USB, on la gent sol dur les seves presentacions; abans es duien en un CD).

L'avantatge que hi trobo, a preparar un powerpoint, és la mateixa que trobava a fer chuletas quan estudiava, que em servien per repassar la matèria (em sembla que mai vaig arribar a fer-ne servir cap). Ara, preparar el powerpoint em serveix per anar repassant el guió i tenir més clares les idees sobre allò que he de dir. De vegades he assistit a conferències en què el powerpoint no és un complement a la conferència, sinó que és la mateixa conferència. Com si anés adreçada a un públic constituït per invidents i per persones sordes reunides en la mateixa sala: es parla perquè se n'assabentin les persones invidents i es projecta el text per a qui no hi sent d'orella.

Em poso de nou a la tasca de barrejar textos curts i imatges. I qui sap, amb una mica de sort, potser al matí, el tècnic de la sala em digui: "Lo siento, su pincho y este ordenador son incompatibles."

dimecres, 10 de març de 2010

Surto del foc per anar a les brases

Dimarts a la tarda deixava Barcelona encara amb neu en alguns barris. A mesura que el tren avançava, la neu desapareixia. Només en vaig veure una altra vegada en algun punt de l'interior. Devia ser cap a les Garrigues, però no n'estic segura perquè anava endormiscada i obria els ulls només de tant en tant. En baixar del tren a Pamplona, no vaig veure neu, però un vent gèlid em va glaçar el nas.

Dimecres al matí el temps era rúfol; el cobert i nevava. Era una nevada molt minsa, però; com una versió glaçada del txirimiri. He sortit ben preparada: botes, guants, barret i dins la bossa duia el paraigua per si de cas. El camí fins al Baluarte, el relativament nou palau de congressos de Pamplona ha estat un passeig agradable malgrat el fred. M'agrada caminar sota la neu, sobretot veure com la roba comença a enfarinar-se. El problema és que després aquella "farina" es converteix en aigua i mulla.

M'he passat pràcticament tot el dia sense sortir del Baluarte, on aquests dies es fa el congrés de comunicació social de la ciència. Cada cop que mirava fora veia com seguia nevant. A l'hora de dinar havia quedat amb la meva filla Ana --més pamplonica ja que barcelonina. Tot i que em sembla un pecat venir a Pamplona i anar a dinar a El Corte Inglés, amb tants bons restaurants que té aquesta ciutat, ens hi hem ficat per comoditat: nevava bastant i només hem hagut de travessar el carrer. En havent dinat, ella s'ha posat la disfressa de motorista (pantalons impermeables damunt dels que duia, una cosa que en diuen braga de cuello, els guants i es casc). Amb moto, i els termòmetres devien ser al voltant de zero graus! Brrrrrrr!

Al vespre sortia del Baluarte que eren ja les deu tocades. No nevava, però feia més fred que al migdia. Una cosa m'ha sorprès de mi mateixa. El fred, a Barcelona, em deixa baldada; els meus genolls artròsics se'n ressenten i de vegades em costa fins i tot caminar. Fa un parell d'hores, mentre feia front a l'aire gèlid nocturn, sentia les meves cames lleugeres, ni em recordava d'aquest genoll que sempre m'està fent la guitza. Potgser que jo també vingui a viure a Pamplona!

En arribar a la pl. de San Francisco em pensava
que els arbres estaven florits. Era neu.


Seure damunt una d'aquestes motos no deu ser molt agradable.

Fotos: M. Piqueras (10.03.2010)

dilluns, 8 de març de 2010

Nevada gens escarransida

Arbres de la Travessera de les Corts


Jardins de la Gran Via de Carles III (a)

Deia en el meu anterior apunt que la nevada que queia sobre Barcelona era escarransida. Ho era en aquell moment, al migdia. Unes quatre o cinc hores després he de rectificar-me: feia molts anys que no veia una nevada com la d'avui --que encara continua-- a Barcelona, si més no en el meu barri, Les Corts.

Durant una bona estona, amb la neu ja quallada al terra, veia la calçada i les voreres blanquíssimes, sense una sola petjada. Tot d'una, però, he sentit veus i crits d'esverament i alegria: era la mainada d'aquests blocs que tornava a casa d'escola. Jugaven a fer boles de neu, a tirar-se'n; els grans els feien fotos enmig de la neu. He vist un gos que jugava rebolcant-se i saltant com si volgués atrapar les volves que cauen. El mateix que va fer la Isis quan la meva filla se l'ha va endur a Pamplona i va veure la neu per primera vegada. (Després ja s'hi va acostumar, em sembla, com la seva mestressa.) He obert la finestra per fer algunes fotos i la gata, tot i ser tan fredolica com jo, ha donat un salt i s'ha plantat a l'ampit de la finestra. He hagut de fer-la entrar a la força. Ara torna a jeure a costat del radiador; és que s'està tan bé veient la neu des de dins de casa!

Jardins de la Gran Via de Carles III (b)

Fotos: M. Piqueras (8 de març 2010)

Que n'és de blanca, la neu novella...

Veig caure la neu a través dels vidres de la finestra. És una nevada escarransida, però, com solen ser les nevades barcelonines. Els flocs són tan lleugers, que els veig dansar com ho farien partícules microscòpiques en un fluid, com devien fer-ho els grans de pol·len en l'aigua quan el botànic escocès Robert Brown va observar aquell moviment aleatori que ara porta el seu nom (moviment brownià).

He recordat uns versos de Verdaguer que parlaven de la neu novella i no he pogut evitar interrompre el meu treball i recòrrer a Google per trobar-los:

Que n'és de blanca
la neu novella
dalt d'una branca
del Pirineu!

Amb la cerca he trobat una joia: el llibre Recull de poemes per a petits i grans publicat per "Rosa Sensat" i Editorial Kairos el 1978. A casa en tinc la primera edició, feta per a "la Caixa", quan encara era "Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis". És un d'aquells libres dels quals mai no em desprendria. Ara el tinc a les meves mans. Els marges de les pàgines estan esgrogueïts, però l'interior és fresc com el dia que el vam recollir a l'ofician de la Caixa. L'Univers, Les Estacions, La Natura, Els Animals... Temes diversos amb poemes breus o fragments d'altres més llargs i unae il·lustracions senzilles però acurades.

La meva mirada va de nou a la finestra. Segueix la dansa dels flocs de neu. M'abrigo i surto al balcó. Amb el rerefons dels pins i del gran ficus, sembla que la nevada sigui més densa. No crec que qualli, però és bonic. Em recorda aquelles boles de vidre amb un paisatge dins, que sacsejaves i els posaves cap per a vall i queia la neu. (Més val que no sacsegem Barcelona i la capgirem. En comptes de neu ens cauria paperassa, plàstic, puntes de cigarreta, excrements canins...)

diumenge, 7 de març de 2010

Teresa Mattei i el Dia Internacional de les Dones


La mimosa és a Itàlia el símbol del Dia Internacional de les Dones. Sembla ser que va ser Teresa Mattei qui la va triar amb aquesta finalitat. Mattei, nascuda el 1921, va militar en el Front de la Joventut, l'organització partisana que va lluitar per a l'alliberament d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, i ha estat la dona més jove membre del Parlament italià; tenia 25 anys quan va ser membre de l'Assemblea Constituent que va redactar la Constitució de la República italiana. (Un dels episodis de la pel·lícula Paisà, de Rossellini està inspirat en aquesta dona i el grup de partisans del qual formava part.)

Quan després de la guerra, el 1946 es va instaurar de nou el Dia de la Dona, Luigi Longo, que era secretari del Partit Comunista Italià, volia oferir violes i muguets a les dones, seguin el costum francès. Teresa Mattei va suggerir-li que es regalés la mimosa, una flor més corrent i fàcil de trobar en el camp a Itàlia en aquella època de l'any (aquí sol florir abans). I des d'aleshores, la mimosa ha presidit la celebració italiana del dia de la Dona.

He donat un cop d'ull a la mimosa que tinc prop de casa. Floreix molt aviat (alguns anys, per Nadal ja té flors), i ja no està en el seu millor moment, però les flors ja enfosquides i mig pansides són encara un record de l'esplendor de fa un o dos mesos.

Actualització 8 de març 2010
En un comentari, Merike planteja un tema interessant sobre la confusió que sol haver-hi entre mimoses i acàcies. Diu que recorda que, quan ella era una nena, la seva mare va posar la mà en una fulla d'una mimosa a Suïssa i la fulla es va tirar enrere. Com suposa Merike, es tractava d'una altra planta, segurament alguna espècie d'acàcia.

La confusió ve perquè el gènere (sempre una paraula en llatí) al qual pertany la planta que anomenem popularment "mimosa" en català (també en castellà i en italià) és Acacia. En canvi, les plantes que coneixem popularment com a "acàcies" pertanyen en la seva majoria al gènere Mimosa. (una mica complicat, oi?)

Hi ha algunes espècies del gènere Mimosa (o sigui les que coneixem popularment com a acàcies) que reaccionen a estímuls externs de la manera com tu descrius. Quan les toques, les fulles es contrauen, com si es pleguessin. Això també passa a la nit de manera espontània, com si s'anessin a dormir. Una espècie en què aquest comportament és molt evident és Mimosa pudica, coneguda com a "sensitiva". La sensitiva no és un arbre, però hi ha espècies del gènere Acàcia que són arbres i també retrauen les fulles, si bé no de manera tan evident. Aquí es pot veure un parell de vídeos que mostren la reacció de la sensitiva i en aquest web en anglès (tot i que sigui alemany) dedicat també a aquesta planta, se'n pot trobar més informació per qui vulgui cultivar-les.

Actualització, 8 de març 2014
Si voleu saber alguna cosa més sobre Teresa Mattei:
- Teresa Mattei, la mimosa i el 8 de març (aquest blog, 13.03.2013)

Foto: M. Piqueras (02.01.2009)

divendres, 5 de març de 2010

Un negoci de merda?

El comentari que Júlia va deixar al meu apunt sobre el paper higiènic, juntament amb el catàleg d'un exposició que vaig veure fa uns mesos a Roca Gallery, ha revifat la meva vena escatològica i m'ha entrat curiositat per conèixer aspectes històrics de la gestió dels productes del metabolisme humà i de la higiene relacionada la seva expulsió.

En la meva cerca he anat a parar a un article del 2007 que tracta de la comercialització dels residus produïts pels humans (pel seu cos, no per la seva activitat). És de la revista canadenca EUE (Environnement Urbain / Urban Environment), que publica VRM (Villes Régions Monde), una xarxa interuniversitària d'estudis urbans i dels espais que té la seu al Québec.

Quan a Europa l'orina i els excrements encara anaven sovint a parar al carrer (el famós "aigua va!") i la seva presència en el medi urbà o en els rius era la causa de moltes epidèmies, al Japó a la citat d'Edo (l'actual Tòquio) seguien unes pràctiques molt més higièniques. A més, feien negoci amb el shimogoe, que era com anomenaven els excrements humans que s'empraven com a adobs en agricultura (shimogoe vol dir 'adob que ve del cul de les persones'). Els mateixos pagesos, o persones que treballaven per a ells, anaven casa per casa per comprar aquest producte. Devia ser molt apreciat, perquè en les cases de lloguer, la propietat del shimogoe generat pels llogaters era de l'amo de l'habitatge i era ell qui en fixava el preu. Tot i que a La Xina i en alguns països africans també s'aprofitaven les femtes humanes en agricultura, el sistema de comercialització que es feia al Japó no s'ha vist enlloc més.

Adobar els horts amb excrements humans podria haver estat també causa d'epidèmies per la possible contaminació fecal de les mateixes verdures i de l'aigua de boca. Tanmateix, el risc era mínim perquè a Edo/Tòquio menjaven les verdures bullides i amb els àpats bevien molt de te. De tota manera, Tòquio va anar creixent desmesuradament i va arribar un moment en què no hi havia prou horts al voltant de la ciutat per poder consumir tot el shimogoe que la capital generava i la gestió dels residus va esdevenir un problema.

Sobre l'ús de les femtes per a adobar els horts, hi ha coses curioses. Per exemple, les femtes de les persones que tenen una professió que requereix esforç físic són més aviat pobres en nitrogen i altres nutrients que les femtes de la gent que treballa en un despatx i porta una vida sedentària. Per tant, la caca urbana sol ser més adequada com a adob perquè a la ciutat hi ha més funcionaris i gent que treballa en despatxos. I com que a l'estiu molta part de l'aigua ingerida surt en forma de suor, la caca està més concentrada i l'adob que en surt és de millor qualitat.

Com vegeu, el negoci de la merda pot no ser un negoci de merda.

dijous, 4 de març de 2010

El paper higiènic potser tingui els dies comptats

El paper higiènic és una d'aquestes coses que t'adones de la seva importància quan et manca. Aquell moment en què, assegut o asseguda més o menys còmodament, observes que, en el suport de la paret només hi ha un cilindre de cartró. Si ets una persona previsora, només caldrà que allarguis la mà i agafis el rotllo de recanvi que sempre tens a punt per quan passen aquestes coses. Si et passa fora de casa, podràs recórrer a un kleenex, suposant que en portis al damunt (si ets de les persones que encara guarda els mocs en un mocador de tela perquè et sembla més suau o creus que és més sostenible, potser a partir d'aquell dia canviïs d'idea).

Avui dia, el rotllo de cel·lulosa ens sembla imprescindible, no podem imaginar un WC que no en tingui. El paper higiènic, però, no ha existit tota la vida. I fins i tot quan ja existia, no n'hi havia a totes les cases. Vaig néixer en una època en què el paper higiènic era, per a moltes famílies, un luxe del qual es podia prescindir. Per sort, a casa meva preferien més prescindir d'altres luxes i sempre hi havia al bany un rotllo de paper El Elefante, que em sembla que devia ser l'única marca en el mercat. Jo he vist encara, a casa d'amigues i de parents, el ganxo a la paret del bany amb papers rectangulars o quadrats normalment retallats d'algun diari o del paper amb què venia embolicada qualsevol cosa que es comprés, perquè les bosses de plàstic encara no es feien servir. Amb una mica de sort, podia ser el paper de seda amb què venien embolicades les taronges; però també podia ser el paper d'estrassa de les paperines en què posaven molts productes en el mercat.

El Elefante no tenia res a veure amb el paper tissue que avui dia acaricia la nostra pell. Era a mig camí entre el paper manila i el paper d'embalar: color marronós, amb un costat llis i l'altra part més aspra. Mai no he sabut quina part era la que calia posar en contacte amb la pell: si la fina, però sense cap poder d'absorció, o l'aspra, que segurament netejava millor, però podia encetar la pell.

El primer paper de vàter comercial no era com el coneixem ara --una tira embolicada al voltant d'un tub de cartró--, sinó trossos quadrats plegats que venien dins d'una caixa. La invenció s'atribueix al nord-americà Joseph Gayetti, de Nova York. Era un paper "terapèutic", per prevenir les hemorroides, que contenia aloe, i a cada full duia el nom imprès de Gayetti. El tub de cartró va venir després, el 1890, i va ser l'empresa Scott, de Filadèlfia la que el va començar a producir. El 1942 va aparèixer el de doble full i el 1954, el paper de vàter de color.

Qui sap la vida que li queda al paper higiènic! Potser després d'haver-se popularitzat arreu, ja estigui començant el seu declivi. A Taiwan ja es pot comprar un seient de vàter que duu incorporada una dutxa de bidet amb control remot computeritzat de la temperatura del seient i de l'aigua. Funciona prement uns botons que estan il·luminats de manera que també puguin fer-se servir de nit, a les fosques. Segons el web que l'anuncia, per fer-lo servir només cal prémer un botó i des del seient surt un braç que et neteja amb un raig suau d'aigua tèbia. Després, el braç retràctil torna a amagar-se sota el seient. El fabriquen en una varietat de colors perquè pugui fer joc amb la decoració de qualsevol bany.

dimecres, 3 de març de 2010

Els caramels de Sant Medir

La Festa de Sant Medir forma part de les meves memòries d'infància i joventut, sobretot de la infància, dels anys viscuts a Gràcia. El matí del 3 de març em llevava pensant si, camí d'escola, tindria la sort de creuar-me amb alguna colla de romeus: nois i noies a cavall, carros tirats per cavalls i, a mesura que passaven els anys, camions descoberts i camuflats com a carrosses, que anaven desplaçant els carros. Al matí ja llençaven caramels, però la batalla gran era al vespre quan, de retorn de l'ermita, totes les colles es concentraven en el carrer Gran de Gràcia.

No sabíem per què s'honorava aquell Sant, però tant se valia! Allò que ens importava era veure aquells genets i amazones i, especialment, atrapar com més caramles millor. Era un dia d'escola, però, quan se sentia que s'apropava alguna colla, les "senyoretes" ens deixaven baixar al pati i, a través de les reixes de la porta gran (una porta que em sembla que no s'obria mai, perquè les alumnes entràvem i sortíem per una porta petita lateral), sempre arribaven caramels al patí. Quan ja feia batxillerat (el batxillerat de la meva generació, que s'estudiava dels 10 al 16 anys), en sortir d'escola al migdia anava amb algunes companyes a passejar pel barri per veure si trobàvem alguna colla i podíem arreplegar algun caramel més.

Al vespre no m'agradava tant la desfilada, tot i que els romeus llençaven molts més caramels. Hi havia massa gent, i em feia l'efecte que, en ajupir-me per agafar algun caramel, després em costaria posar-me dempeus. Hi havia gent que anava a veure la desfilada bren preparada, amb mocadors de fer farcells que lligavrn per les puntes, per omplir-los de caramels

Als catorze anys vàrem anar a viure a Sarrià. També hi havia colles de Sant Medir, però no tantes com a Gràcia. Algun any les vaig veure desfilar pel passeig de la Bonanova i pel carrer major de Sarrià. Però la il·lusió que em feia llevar impacient i neguitosa ja havia passat.

No sé per què la mainada teníem aquell desfici per arreplegar caramels. Normalment no valien res i, després d'una primera llepada, molts acostumaven a anar a parar a les escombraries. Però cada caramel atrapat al vol o recollit de terra era com un trofeu de caça.

dimarts, 2 de març de 2010

Com a l'Imaginarium

Si hi heu estat alguna vegada o hi heu passat al davant, segur que us haureu adonat que les botigues Imaginarium tenen dues portes: una de normal i una altra de petita per a la mainada. Aquestes dues portes contigües en un carrer d'Alcúdia, em van recordar les portes de l'Imaginarium, tot i que en un estil molt diferent.

Volen ser amables, però...

Ana és d'Oviedo i l'any passat va traslladar-se a Palma per treballar a l'Hospital de Son Dureta. Quan em va dir que anava a viure a Palma vaig pensar que en uns quants mesos ja parlaria català balear perquè té molta facilitat i interès per les llengües. Tanmateix, no és així, tot i que ella està molt contenta de viure a Mallorca i s'hi ha integrat molt bé. Sembla, però, com si no la deixessin acabar d'integrar-s'hi. Les seves amistats i companys i companyes de feina són molt amables amb ella; tant, que amb la seva amabilitat li impedeixen que aprengui la llengua del país. I li ho impedeixen perquè tan bon punt ella entra en escena, encara que estiguin parlant en català, canvien immediatament al castellà perquè l'Ana els pugui entendre bé. Ara està pensant a anar a classe de català.

dilluns, 1 de març de 2010

Bars amb caliu (II): Es Canyar (Alcúdia)

M'agrada venir a Mallorca a l'hivern. Els pobles són tranquils, per les carreteres no hi ha un transit excessiu, els restaurants i bars no estan atapeïts de turistes i et poden atendre millor... A més, m'agrada la natura en aquesta època. Divendres, quan l'avió sobrevolava l'illa, es podia distingir el color blanc-rosat dels ametllers encara florits, tot i que n'hi ha molts que ja comencen a tenir fulles i han perdut les flors.

Diumenge vaig dinar a Alcúdia, a Es Canyar, que és bar i restaurant. És un lloc molt agradable, la cuina és bona i en demanar un té, em van cantar tota la carta: Earl grey, negre, verd, de canyella... Hi sona una música de fons sempre suau i amb un volum que no destorba la conversa.

És un lloc per tornar-hi, però si sou de les persones que, quan van a un restaurant, els agrada sortir-ne amb una sensació de sacietat, absteniu-vos-en. L'únic inconvenient que trobo a Es Canyar, és que hi està permès fumar, Aquesta vegada me n'he sortit bé, però, perquè és un local molt espaiós i perquè a l'hora que hi he anat no hi havia gaire gent. El dinar no hauria estat tan deliciós si hagués estat "aromatitzat" amb el fum del tabac.





Fotos: M. Piqueras (Alcúdia, 28.02.2010)