El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 31 de gener de 2010

Cal una flor

Per casualitat he anat a parar a un web on hi havia un vídeo de Youtube en què Sergio Endrigo (1933-2005) interpreta la cançó infantil Ci vuole un fiore:



M'ha dut records de fa més de trenta anys, quan jo la cantava a les meves filles i el meu fill en una versió catalana que jo em vaig engiponar perquè l'entenguessin. El que jo no sabia aleshores és que la lletra de la cançó era un poema de Gianni Rodari (1920-1980), un nom molt familiar a casa perquè, després d'aquells primers
Contes per telèfon, vam comprar les aventures de Gelsomino al país dels mentiders i altres llibres d'aquest autor que eren devorats per la mainada i per la mare de la mainada.

La meva versió de Ci vuole un fiore deia si fa no fa:

Per fer una taula cal tenir fusta,
per tenir fusta cal tenir un arbre,
per tenir un arbre cal la llavor,
per la llavor cal tenir un fruit,
per tenir un fruit cal una flor.

Era una cançoneta amb una melodia fàcil de recordar i amb una lletra que podia adaptar-se molt bé al català. Vaig prendre notes quan la vaig sentir per la televisió i de seguida en vaig fer l'adaptació. Després de tants anys m'adono que aquella cançó era alguna cosa més que un reguitzell de paraules. De fet, explica un flux que va de la taula a la flor, però té una segona part en què de nou tot acabava amb una flor, tancant un cicle.

A Youtube, a més de Ci vuole un fiore, hi ha altres cançons infantils cantades per Sergio Endrigo. Aquesta és una versió italiana d'una cançó molt divertida i senzilla de Vinicius de Morais, amb qui Endrigo havia col·laborat:




I he descobert que Sergio Endrigo també havia cantat --i potser musicat-- un poema de Rafel Alberti que aquí va popularitzar Joan Manuel Serrat:



Sergio Endrigo havia nascut a Pola, ciutat que va haver d'abandonar als catorze anys, en l'èxode istrià de la postguerra de què vaig parlar fa un temps, en una de les meves cròniques alguereses. En la cançó 1947, (va fer-ne també una versió en friulià) Endrigo recorda la seva ciutat natal: "Des d'aquella vegada no l'he tornada a veure, què en serà, de la meva ciutat?..."

dissabte, 30 de gener de 2010

10.23 A l'homeopatia no hi ha res

Escric aquest apunt quan falten poc més de deu hores perquè al Regne Unit més de 300 persones escèptiques de l'homeopatia participin en una "sobredosi homeopàtica en massa". Serà una protesta dirigida a Boots', una popular cadena de botigues de perfumeria i farmàcia que ven també productes homeopàtics.

La finalitat de la campanya 10.23 A l'homeopatia no hi ha res és despertar la consciència pública sobre la realitat de l'homeopatia i pressionar Boots' perquè deixi de vendre productes homeopàtics, que no serveixen per a res. Cadascuna de les persones que participa en la protesta, a les 10.23 (hora de Greenwich) engolirà el contingut d'un pot de píndoles homeopàtiques per demostrar que aquests medicaments no són res més que píndoles de sucre.

L'homeopatia és una pràctica terapèutica que consisteix a tractar les malalties amb quantitats infinitesimals d'unes substàncies capaces de causar els mateixos símptomes que es vol combatre. Per aconseguir les dosis homeopàtiques es van fent dilucions repetides d'aquestes substàncies. Hi ha productes que estan tan diluïts que és impossible que aquelles píndoles continguin una sola molècula de la substància original. S'han fet estudis per comprovar la possible eficàcia de la medicació homeopàtica. El 2005, la revista mèdica The Lancet va publicar una metaanàlisi (mètode estadístic que combina els resultats de diferents estudis) que comparava els resultats obtinguts en assajos de medicaments homeopàtics i convencionals. La conclusió era que, quan es produïen beneficis aparents amb el tractament homeopàtic, es tractava de l'efecte placebo (la persona que pren el medicament està convençuda que li farà un determinat efecte i així és) que també s'obtenia en els assajos amb medicament convencional (quan una persona creu que està prenent el medicament que s'està assajant, però en realitat està prenent una altra substància).

Sobre l'homeopatia hi ha molta confusió. Hi ha gent que creu que es tracta d'una medicina natural basada en herbes, però no hi té res a veure. L'homeopatia és un invent de finals del segle XVIII, l'efecte de la qual mai no ha estat provat. Prendre "medicaments" homeopàtics potser no perjudicaria la salut si no fos que, en general, qui pren el producte homeopàtic ho fa "en comptes de" i no "a més a més" d'un altre tractament. O si es pren per afeccions com ara un refredat, que s'acabaria guarint encara que no es prengués res. Però sí que perjudica la butxaca, perquè s'està pagant a preu de medicament una substància que és bàsicament sucre.

divendres, 29 de gener de 2010

Dona i ciència a l'Avui

Joaquim Elcacho, periodista del diari Avui i especialitzat en ciència i ambient, publica avui (a l'Avui) un interessant article sobre la presència de les dones en el món de la recerca. (És possible accedir al pdf de l'article des del bloc de Joaquim Elcacho.)

L'article destaca el gran augment (un 87,8%) del nombre de dones que s'han incorporat als laboratoris durant els darrers sis anys, tot i que el nombre de les que ocupen càrrecs de responsabilitat en els centres de recerca és encara molt baix. Tot i aquest espectacular augment, encara són menys que els homes, perquè el nombre d'homes investigadors també ha augmentat força, un 62,4%. Les diferències s'escurcen, però això és en el conjunt. Si aquestes dades corresponen a la recerca en tots els àmbits i inclouen també les ciències socials i les humanitats, posaria la mà al foc que hi ha àrees del coneixement en les quals les investigadores són majoria, mentre que, en d'altres, la majoria masculina és aclaparadora (tant de bo em cremés, però).

Ahir, dijous, vaig assistir a una conferència impartida per Isabel Jiménez, professora d'història de la ciència de la Universitat de Màlaga, que va tractar del paper de la dona en el món de la medicina en diferents èpoques, però com a pacient. Un paper que ha anat des de ser considerada gairebé sempre una malalta (ser dona, un ésser sense els atributs que té el mascle, ja seria una "malaltia" de l'espècie humana), a ignorar moltes de les afeccions pròpies de les dones. En el debat va sorgir també l'altre costat de la dona en el món de la medicina: el de la professional.

Avui dia, a les facultats de medicina (i en algunes altres també), hi ha força més noies que nois. Això, que sembla una bona notícia, em sembla que pot tenir també una lectura negativa. Només cal adonar-se del desprestigi que ha experimentat la professió mèdica durant les darreres dècades. Tot i que la medicina, com a ciència, hagi avançat amb passes de gegant, i que hagi augmentat molt la supervivència en malalties que abans tenien molt mal pronòstic, el metge --o la metgessa-- ja no és la persona en qui tothom confiava. Com més va, més presència tenen les pràctiques alternatives de la medicina. La gent no es refia d'un (o una) professional que ha estudiat cinc anys de carrera, més els tres o quatre d'especialització, i en canvi es posa alegrament en mans de "metges" alternatius, dels quals sovint ignora la formació, però li han dit que és molt bo (o bona).

Per a un noi del segle XXI, el futur com a metge és molt diferent del que tenia la generació dels seus pares. I és així, amb la professió desprestigiada, que les dones formen el gruix de les noves generacions de metges. Però, i si fos al revés? I si fos la presència massiva de les dones allò que ha causat el desprestigi social de la professió?

dijous, 28 de gener de 2010

Ascò i el magatzem nuclear

No diré res de nou afirmant que, amb aquest magatzem nuclear, passa com amb les presons i amb els abocadors: són necessaris, però ningú no els vol tenir a tocar de casa. Ahir algú em va preguntar què en pensava jo, de la decisió de l'Ajuntament d'Ascó. Vaig respondre que no em podia pronunciar a favor ni en contra perquè els meus coneixements de física, de geologia i de ciències ambientals són més aviat escassos i no em considero preparada per discernir si un magatzem de residus nuclears és perillós o no. Entre d'altres factors, perquè tampoc no sé massa bé en què consisteix el projecte, excepte que hi haurà d'haver un magatzem soterrat per abocar-hi la deixalla nuclear.

Però si, com diuen, en aquest país la majoria de la gent ha dit un NO rotund al magatzem nuclear, suposo que el meu cas deu ser una excepció i que la població general està molt més informada que jo i, per tant, també més capacitada per jutjar si el projecte és perillós o no. He sentit les opinions d'alguns polítics, però no en faig cap cas. Que un polític o política --ja sigui del govern o de l'oposició-- es decanti, en qualsevol tema, per una opció o una altra, depèn gairebé sempre dels beneficis o perjudicis que la seva acció pugui reportar-li en unes futures eleccions. Ahir vaig sentir l'opinió de dues persones suposadament expertes, però eren contradictòries. Per tant, segueixo sense poder prendre partit.

Crec que, en molts casos, darrere de la decisió presa hi ha un factor emocional. I entenc que les emocions porten unes persones a ser contràries al projecte i a d'altres a ser-ne favorables. Entenc el no de la gent d'altres pobles de les terres de l'Ebre, que viuran prop del magatzem nuclear, però no se'n beneficiaran directament perquè la compensació econòmica de l'Estat anirà a Ascó. Entenc el no dels qui creuen que tenir un magatzem de deixalla sota terra, encara que sigui a uns quants centenars de metres pot ser perillós. I també entenc que hi hagi qui hi estigui a favor, especialment la gent d'Ascó, perquè amb el projecte veuen possibilitats de treball i de millores socials en el poble. Però com que no hi ha altres emocions que moguin a estar-hi a favor la gent que no és del poble, la veu de l'Ajuntament d'Ascó i de la part del veïnat que diu sí al projecte se sent molt menys que la de les persones que hi són contràries.

He intentat esbrinar alguna cosa sobre els magatzems per a deixalles nuclears, però no tinc temps d'endinsar-me en la lectura d'alguns articles que potser m'aclaririen alguna cosa. M'he adonat, però, que, per decidir si un indret és idoni o no per a instal·lar-hi un magatzem de residus nuclears es fan diversos tipus d'estudis: a) estudis previs de la geologia del terreny (estabilitat física, hidrogeologia, geoquímica); b) estudis sobre el desenvolupament de la radioactivitat en dipòsits naturals de roques radioactives, que es prenen com a models per poder extrapolar els resultats a possibles emmagatzematges de residus nuclears; c) estudis sobre el comportament a llarg termini de la bentonita, material que es fa servir per construir dipòsits d'emmagatzematge dels residus nuclears; d) estudis per desenvolupar sensors que puguin controlar a llarg termini la possible corrosió dels dipòsits de residus; e) avaluació del perill que representaria un terratrèmol per a un dipòsit de residus nuclears en una regió de baixa activitat sísmica; f) estudis microbiològics per detectar els microorganismes que poden viure en el material que haurà d'aïllar els residus. M'ha semblat molt interessant aquest darrer aspecte perquè hi ha bacteris que a la llarga podrien "menjar-se" les deixalles radioactives i actuar com a descontaminadors (podeu veure-ho aquí, si podeu accedir a la revista Applied Microbiology and Biotechnology des d'una universitat o centre de recerca).

He donat un cop d'ull a una publicació de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica amb dels principis i criteris tècnics que cal tenir en compte per a l'eliminació subterrània de residus radioactius d'alt nivell. Els deu principis que ha de complir un magatzem subterrani de residus nuclears tenen dos objectius principals: a) aïllar de l'ambient humà a molt llarg termini els residus d'alt nivell, sense deixar en mans de futures generacions el manteniment del sistema d'eliminació ni imposant-los restriccions significatives per causa de l'existència del magatzem; i b) assegurar a llag termini la protecció radiològica dels humans i de l'ambient d'acord amb els principis internacionals establerts de protecció contra les radiacions.

Pel que he llegit, m'ha semblat entendre que no n'hi ha prou amb la voluntat d'un poble perquè en el seu terme municipal se situï un magatzem subterrani de residus radioactius. És absolutament necessari que es faci un estudi detallat de les condicions de la zona. I un cop s'ha decidit de construir el magatzem en el subsol d'un indret determinat, els criteris que ha de complir són molt estrictes. Ignoro si es coneixen bé les característiques del subsol dels dos o tres pobles que volen allotjar el futur magatzem estatal. Si no fos així, podríem trobar-nos que finalment cap dels tres llocs fos adequat per a aquesta funció.

dimarts, 26 de gener de 2010

La mandarina de Newton: il·lusionisme o ciència?

Com diu Irene Lapuente en el seu web, La mandarina de Newton és un projecte que combina ciència i tecnologia amb qualsevol altra disciplina i d'aquesta combinació sorgeixen diverses activitats, en molts casos lúdiques, però sempre didàctiques i il·lustratives d'algun fenomen científic.

Irene podria esdevenir una showwoman de la divulgació de la ciència, un perfil professional que sol estar associat a homes. En la presentació del projecte que va fer el proppassat 4 de gener al Citilab de Cornellà, va fer uns experiments davant del públic que podrien haver estat fets per un il·lusionista. Moltes vegades, l'única diferència entre l'il·lusionista i el divulgador és el fet que mentre el primer no explica per què passa allò que veu el públic, el divulgador sí que ho fa. Podria pensar-se que el secret de l'il·lusionista és la clau del seu èxit. Però un divulgador com Dani Jiménez Albiac, que explica sempre el "truc" dels seus jocs, té tant d'èxit com pugui tenir un il·lusionista.

Irene segueix aquesta línia de l'il·lusionisme sense truc. Fa "jocss de màgia" que entretenen el públic i que no tenen més secrets que les lleis de la física i de la química. Els que va fer al Citilab, tenien tots alguna relació amb Newton. Després de l'èxit d'aquella presentació, Irene porta La mandarina de Newton a Barcelona. Serà dimecres 27 de gener, a les 19.00, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. És una activitat gratuïta i oberta a tothom. Atès que l'aforament de la sala és limitat i que després dels experiments newtonians hi haurà un petit brindis mandarínic, cal apuntar-s'hi prèviament a l'adreça ilamandarina@gmail.com. Si hi aneu, us ho passareu bé i recordareu algunes d'aquelles coses apreses a l'escola que el temps fa que anem oblidant.

Una alquimista del segle XXI, amb el seu ajudant


Les dues monedes "d'or" de l'esquerra eren com la de la dreta abans de l'experiment.

Fotos: M. Piqueras, 04.01.2010

dilluns, 25 de gener de 2010

Virginia Woolf

Virgínia Woolf (1882-1941)
(Gisèle Freund, National Portrait Gallery)

El 25 de gener de 1882 va néixer a Londres Adeline Virginia Stephen (Woolf era el cognom del marit), que esdevendria una de les més grans figures de la literatura anglesa del segle XX. La seva obra és immensa, i comprèn novel·les, assaig, crítica literària, diaris i cartes. No descriuré aquí la seva vida perquè a Internet hi ha molts espais fiables on es pot llegir. (L'entrada Virginia Woolf de la Wikipedia anglesa m'ha semblat bastant acurada.)

Vaig conèixer bé l'obra d'aquesta escriptora --només relativament, tampoc és que en sigui experta-- només quan vaig saber prou anglès per poder llegir-la en la seva llengua. Aleshores em va entrar la febre Woolf i vaig anar llegint llibres seus un darrere l'altre. Molts ja no les recordo, però sí que recordo el plaer que vaig experimentar amb la seva lectura i com aquesta escriptora em va obrir els ulls a alguns fets en què mai havia pensat. Una de les obres que més em va impressionar va ser A Room of One's Own (La cambra pròpia), un llibret de poc més de cent pàgines que és un recull de sis assajos basats ens unes conferències que va fer a Oxford. Hi explica que no la van deixar entrar en la biblioteca d'un college d'Oxbridge (nom format per la contracció d'Oxford i Cambridge que normalment fa referència a l'elitisme intel·lectual d'aquestes dues universitats ). El motiu que no pogués entrar-hi?: era una dona i la biblioteca només permetia l'accés al homes, o a dones que anessin acompanyades d'un membre de la comunitat universitària (en aquella època, formada nomé per homes) o portessin una carta de presentació. En un altre assaig, imagina què hauria estat d'una hipotètica germana de Shakespeare que hagués estat tan dotada per a les lletres i el teatre com el seu germà. Per començar, ni tan sols li haurà estat permès rebre una educació com la que se suposa que va tenir ell, tenint en compte que van néixer en una família benestant.

Hi ha una frase d'aquest llibre de Woolf que resumeix molt bé el sentit del llibre: "Podeu tancar amb clau les vostres biblioteques, si voleu, però no hi ha tanca ni pany ni forrellat amb què pugueu aturar la llibertat del meu pensament." Ho podem aplicar al cas de les dones en una societat masclista, però serveix igualment per a qualsevol situació de dominància, independentment del sexe --o del gènere.

En la meva època de febre woolfiana, vaig llegir també alguns dels diaris de Woolf. Era una epoca en què de tant en tant jo patia una altra febra lectora, la causada per l'escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, contemporània de Woolf. Recordo que, en aquells diaris, Woolf n'havia parlat en alguna ocasió i els comentaris que feia de la seva col·lega i amiga traspuaven enveja; considerava que Mansfield era la seva única rival en el món de les lletres.

Deu fer uns dotze anys, un professor mexicà que feia una estada a París em va explicar que, en el forn del barri de Saint-Germain-de-Prés on anava diàriament a buscar el pa, acostumava a coincidir amb una velleta molt agradable que comprava unes pastes, sempre del mateix tipus. Un dia, la fornera va explicar al meu amic que aquella velleta havia estat una gran fotògrafa i que Virginia Woolf era un dels molts personatges a qui havia fotografiat. El 2000 vaig llegir en algun lloc que havia mort a París la fotògrafa d'origen alemany Gisèle Freund i s'esmentava Woolf entre les personalitats que havien posat davant la seva càmera. Vaig pensar que molt probablement era la velleta del forn de Saint-Germain-de-Prés amb qui es creuava tan sovint el meu amic.

Internet conté textos sencers d'algunes obres de Woolf, entre les quals hi ha A Room of One's Own.

diumenge, 24 de gener de 2010

L'ANIS i El País

L'ANIS no és únicament una planta de fruits medicinals i aromàtics ni un licor que s'aromatitza amb aquesta planta. És també l'Asociación Nacional de Informadores en Salud, una entitat d'àmbit estatal que agrupa més de 300 professionals, periodistes i informadors en salut, que intenta millorar l'actuació professional dels seus membres de diverses maneres. Tenen un punt d'encontre a Internet (Anisalud.com), que permet la interacció entre ANIS i els seus membre i la societat en general, atès que no és exclusivament per a persones associades.

A la secció de notícies d'Anisalud.com, aquest setmana n'hi ha dues relacionades amb la tribuna de Milagros Pérez Oliva, Defensora del lector d'El País, de diumenge passat (17.01), que vaig comentar en aquest bloc. La primera es fa ressò dels escrits que molts socis i sòcies d'ANIS han enviat a l'Associació per expressar-li la seva opinió sobre l'esmentada tribuna d'El País. Entre les opinions rebudes, n'hi ha de posicions molt diferents. Una immensa majoria considera que la Defensora va excedir-se en la seva crítica a la periodista que, després d'haver asistit a un congrés a Lisboa convidada per uns laboratoris farmacèutics, va informar d'un nou analgèsic fabricat per aquells laboratoris com si fos la panacea contra el dolor.

Crec que les persones que han enviat les seves queixes a l'ANIS han estat tan contundents a l'hora de criticar la Defensora del lector d'El País com ella ho pugui haver estat amb la periodista autora de l'article que va originar la queixa d'alguns lectors. M'ha semblat veure corporativisme en aquesta reacció generalitzada contra la Defensora --que, cal no oblidar, també ha estat molts anys informadora en salut i coneix molt bé aquest tipus de periodisme. Hi ha, per exemple, qui no troba bé que la Defensora hagi "renyat" públicament la periodista i qui creu que, amb la seva esbroncada, la Defensora està fregant la dictadura.

La segona notícia d'Anisalud.com fa referència a la sol·licitud que, arran d'aquest afer, l'ANIS va presentar a la Federación de Asociaciones de Prensa de España (FAPE), demanant que el Comité de Quejas y Deontología d'aquella federació es pronunciés en el cas de la periodista. Tanmateix, la FAPE entén que ha de ser la mateixa periodista afectada qui demani la intervenció del Comitè.

En el web de l'ANIS, hi ha una mena de finestreta flash en què van desfilant els 10 principis que constitueixen el decàleg dels professionals en salut i que són: veracitat, objectivitat, professionalitat, credibilitat, respecte, confidencialitat, honestedat, independència, autenticitat i responsabilitat. Aquests principis van ser aprovats el 2007 i estan recollits en l'anomenada declaració de Sevilla. Potser m'equivoqui, però l'article que va ocasionar la queixa a la Defensora d'El País no em sembla que compleixi tots els punts del decàleg que els mateixos informadors en salut es van marcar el 2007.

dissabte, 23 de gener de 2010

Mozart i els nandons prematurs

Com més va més sap sobre els beneficis que la música de Mozart proporciona a qui la sent. No únicament als oïdors humans, sinó també a altres espècies d'animals. Per exemple, el 1998 es va descriure un experiment amb rates que van estar exposades a la sonata K 448 del compositor de Salzburg dins de l'úter matern i durant els 60 dies següents al seu naixement, i després van ser introduïdes en un laberint. Durant el mateix període, altres rates van estar exposades a música minimalista, a sorolls o es van mantenir en un ambient silenciós. Com al primer grup també se'ls va provar l'habilitat en el laberint. Les que havien escoltat la música de Mozart feien el recorregut del laberint més ràpidament i equivocant-se menys vegades que les rates de qualsevol dels altres grups.

És l'anomenat efecte Mozart, que havia estat descrit en humans el 1993. Es feia sentir l'esmentada sonata de Mozart K448 per a dos pianos durant deu minuts a persones normals que després obtenien millors resultats en proves de raonament espacial. Els resultats, però, van ser posats en dubte per altres investigadors, que els atribuïen a un augment del benestar que aquella música produeix. És un experiment que ha estat repetit més vegades i en la majoria de les proves els resultats han estat positius, tot i que es tracta només d'un efecte de curta durada, que no afecta l'intel·ligència.

En les persones, l'efecte Mozart no és exclusiu dels adults. S'ha vist que redueix l'estrès en els nadons prematurs i els fa augmentar de pes més ràpidament. Si les sales de les incubadores estan ambientades amb música de Mozart, l'estada dels prematurs a l'hospital és més curta. No se sabia per quin mecanisme aquesta música contribueix a l'augment de pes, però el desembre de 2009 es va publicar un treball que s'ha fet en una maternitat de Tel Aviv (Israel), que sembla que n'ha trobat l'explicació. Un grup de prematurs van estar sentint música de Mozart a un volum entre 65 i 70 decibels i se'n va calcular la despesa energètica en repòs. El mateix càlcul es va fer quan els prematurs estaven en un ambient silenciós. Es va trobar que, amb al música de Mozart, la despesa energètica en repòs era inferior, és a dir, es perdien menys calories i això explicaria que guanyessin més pes.

Hi ha un dubte que caldrà resoldre potser en futurs estudis: és l'efecte Mozart la causa de la disminució de la despesa energètica en repòs en els nadons prematurs, o altres tipus de música també donarien el mateix resultat? En adults, aquest tipus de proves s'ha fet també amb música de Hayden, Liszt, Bach, Chopin, Beethoven i Wagner, però amb cap d'aquests compositors s'han obtingut uns resultats tan bons com amb Mozart.

S'ha intentat buscar en la música de Mozart alguna característica que expliqués el perquè d'aquestes diferències. L'efecte podria estar relacionat amb la periodicitat amb què es repeteix la melodia, que, en la música de Mozart, és molt més freqüent.

dimarts, 19 de gener de 2010

Esmorzar sense fum

Aquesta matí he anat a dur la paperassa trimestral al meu gestor, que té el despatx al carrer de Rosselló, entre els d'Enric Granados i Balmes. Em pensava que obria a les nou, però el cartell a la porta indicava que l'horari d'atenció al públic comença a les deu. Com que no havia esmorzat, se'm presentava l'oportunitat de fer-ho còmodament en algun dels nombrosos bars o cafeteries que hi ha per aquella zona, tot llegit el diari que duia a la bossa.

He travessat el carrer i el primer bar que he vist no tenia el cartell que indica si es permet fumar-hi o no. No m'ha calgut entrar-hi perquè una dona que seia a la barra estava traient una cigarreta d'un paquet de tabac. Al xamfrà amb Enric Granados hi ha un bar que té un mostrador al carrer i, a l'interior, una barra i potser alguna taula. Tampoc no tenia cap cartell que permetés saber si s'hi fumava o no. Des de l'exterior, a costat del mostrador intentava esbrinar-ho i la dona que estava servint s'ha apropat a mi potser pensat que volia demanar alguna cosa i m'ha aclarit que en el bar es podia fumar.

No detallaré el pelegrinatge que he fet pel barri. Crec que he entrat potser a una dotzena de locals, fins i tot estava disposada a esmorzar un falàfel o un xauarma --tot i que m'abellia més una flauta de pernil o una ensaïmada-- en un bar-restaurant àrab on deia una cosa com ara "tenemos zona habilitada para fumadores". La "zona" era tot el local.

He pensat que estava salvada quan he llegit "Petit Forn" en el rètol d'un establiment del carrer d'Enric Granados. Si era un forn i tenia degustació, per força hi estaria prohibit fumar. De lluny he vist ja un aparador amb entrepans que m'ha fet venir salivera. Quina desil·lusió, però! Malgrat el nom de l'establiment, no era un forn de pa, sinó un bar que a la porta tenia el cartell que indica que s'hi pot fumar (si més no, aquest establiment era un dels pocs que he visitat que ho indicava a la porta). He provat també d'entrar en un hotel, que actualment són espais sense fum, però m'han dit que només podien esmorzar-hi les persones que hi estan allotjades.

He arribat al carrer de Balmes, disposada a entrar a l'Institut d'Educació Contínua de la Universitat Pompeu Fabra, on recordo que hi ha màquines expenedores de begudes calentes. Abans d'arribar-hi, però, he vist --per fi!-- un bar amb un cartell de prohibit fumar. Era d'una cadena que es diu Baguetina i allà he pogut seure i menjar una ensaïmada eixarreïda de bolleria industrial acompanyada d'un cafè amb llet (el Cacaolat que intentava servir-me el cambrer era una beguda de cacau d'una altra marca i demanar-li un te m'ha semblat com demanar-li la lluna en un cove). De llegir el diari, ni pensar-ne. El meu pelegrinatge per aquella zona de l'Eixample m'havia tingut entretinguda fins a l'hora que el meu gestor ja començava a atendre la clientela.

Si us plau, si no es modifica aviat la llei del tabac, que algú --l'Ajuntament?, el Departament de Salut?-- faci una guia de Barcelona on s'indiquin els locals lliures de fum!

dilluns, 18 de gener de 2010

La premsa i la indústria farmacèutica

La defensora del lector d'El País, tractava aquest diumenge (17.01.2010) un tema delicat: l'ús dels mitjans de comunicació per part de les indústries farmacèutiques en benefici dels seus interessos. I com ho fan? Doncs fent passar per notícia informativa allò que no deixa de ser un publireportatge. El diari havia publicat un article que relatava la presentació, en un congrés recent, d'un nou fàrmac --el tapentadol-- que, segons la periodista autora del text, era "el primer analgésico que aparece en 25 años de una nueva generación que marcará un antes y un después". També feia referència als professionals d'assistència primària, que suposadament no saben avaluar el dolor de les persones que van a la seva consulta ni tractar-lo adequadament.

El lector que expressava la seva queixa (un metge de Plasencia) no podria haver trobat una millor interlocutora. Milagros Pérez Oliva, actual defensora del lector de l'esmentat diari, és una experimentada periodista científica, que coneix molt bé el món de la recerca i la indústria farmacèutica, i les estratègies que moltes empreses d'aquest sector fans servir per promoure els seus productes. La defensora va seguir el procediment que ha de seguir una bona professional en aquest cas --i que, en canvi, no va seguir la periodista autora de l'article que va provocar la queixa: consultar persones neutrals i expertes com ho són el president del Comitè d'Avaluació de Medicaments de l'Agencia Española del Medicamento i un investigador de la Universitat Pompeu Fabra que treballa per als Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units.

Segons els dos experts independents, el nou fàrmac no és cap panacea contra el dolor --si bé és més tolerable que altres analgèsics-- ni una novetat pel que fa al seu mode d'acció, que és semblant al d'un producte anterior del mateix laboratori. Per altra banda, la defensora també va buscar la font de la notícia, que va resultar ser el mateix laboratori que fabrica el medicament extraordinari. El laboratori no va emetre l'informe directament, sinó a través de la "Plataforma sin Dolor", impulsada per una fundació que duu el mateix nom que l'empresa farmacèutica. També va esbrinar la defensora que aquesta empresa va convidar la periodista d'El País a anar al congrés on es va presentar el fàrmac. I que la periodista va acceptar d'anar-hi malgrat que, en fer-ho, contravenia les normes que dicta el llibre d'estil del seu diari.

Quan vaig llegir la tribuna de Pérez Oliva vaig pensar que era una de les poques vegades que el defensor o defensora del lector d'un diari no intentava justificar l'error comès pel mitjà. Hi ha alguns defensors que sembla que ho siguin del seu diari i no dels lectors (no és el cas de Milagros Pérez Oliva, que em sembla sempre molt equànime). Després he llegit opinions diverses que han estat enviades a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, a la qual hi ha subscrites moltes persones que es mouen en el món del periodisme científic i la comunicació de la ciència. Hi ha qui s'ha sorprès de la resposta de la defensora, que ha carregat de manera molt forta contra una persona que fa molts anys que escriu en aquell diari. I qui suggereix que la responsabilitat hauria de ser dels caps de secció o redactors en cap que, abans de permetre la publicació d'un article, haurien de plantejar-se les preguntes que s'ha fet la defensora. Una altra veu diu que no es tracta d'un fet aïllat, que es podrien trobar molts exemples d'informacions publicades sense contrastar-ne les fonts. I un altre comunicador diu que la relació tèrbola que hi havia abans entre les empreses farmacèutiques i els professionals sanitaris ara es dóna amb els professionals dels mitjans.

A mi em fa l'efecte que, en molts casos, no hi cap relació "tèrbola" entre periodista i laboratori. Més aviat em sembla que es tracta d'una relaxació de les bones pràctiques professionals. És molt més fàcil copiar fil per randa el text d'un comunicat de premsa que fer servir aquest document com a base per elaborar un reportatge després de consultar altres fonts i de contrastar la informació rebuda. Molts diaris van plens de notícies que semblen clonades i no provenen de cap agència sinó que estan signades per professionals dels propis mitjans en què es publiquen. Això passa perquè ara les empreses, les universitats i centres de recerca, i la majoria d'institucions públiques o privades compten amb gabinets de premsa que elaboren el treball que després veiem publicat. Malauradament hi ha periodistes que es limiten a anar a la roda de premsa, recollir el seu dossier, menjar i beure, si la roda de premsa ho inclou, i després copiar fragments del dossier.

En el cas de la informació mèdica i científica en general és una paradoxa que passin aquestes coses en una època en què es fan cursos i màsters dedicats a aquest tipus de periodisme especialitzat.

diumenge, 17 de gener de 2010

20.000 anys d'història de Barcelona

No penseu que m'he equivocat en el títol d'aquesta entrada; que volia dir dos mil anys, però hi he afegit un zero de més. Volia dir el que he escrit: 20.000 (vint mil) anys. Aquest lapse de temps --potser encara més-- en la història del territori que ocupa la ciutat de Barcelona és allò que explica el llibre Barcelona: la Ciutat Vella i el Poble Nou. Assaig de geologia urbana, d'Oriol Riba i Ferran Colombo (Institut d'Estudis Catalans i Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 2009). Darrere d'aquesta obra hi ha gairebé vint anys de treball de recerca (un treball que sembla ser que encara continua).

Com explica la geòloga Carmina Virgili en el pròleg, el treball darrere aquesta obra ha estat molt complex i pluridisciplinari, amb un enfocament des de la geologia, la paleontologia, l'arqueologia i la història. S'han estudiat arxius i documents, s'han cartografiat les formacions rocoses, s'han analitzat roques, mostres de pol·len i restes arqueològiques, i s'han fet datacions mitjançant radiologia.

A la ciutat, sovint ens passa que els arbres no ens deixen veure el bosc. On diu 'arbre' podeu posar-hi 'cases'. I on diu 'bosc', podeu posar-hi 'substrat geològic', o 'relleu físic'. Ens adonem que Barcelona no és una ciutat plana (especialment se n'adona la gent que fa ús del bicing), però costa d'imaginar-la sense cases i veure-hi els turons, les rieres i els aiguamolls que conformen la seva geografia física. Anant a peu per l'Eixample, és evident que els carrers que segueixen la direcció que va de Collserola al mar fan baixada (o pujada, segons en quin sentit camineu). Els transversals, però, sempre em fa l'efecte com si no tinguessin cap pendent. Va ser un diumenge al matí, quan no circulava ni un cotxe pel carrer València, que vaig adonar-me que no era pla, sinó amb ondulacions.

Tampoc no ens adonem de les rieres que hi havia quan el territori, en comptes de maó i ciment, tenia arbres i arbusts, quan els conills i porcs senglars corrien lliurement entre el Besòs i el Llobregat. Ara, el clavegueram i uns enormes dipòsits retenen l'aigua que baixa cap al mar quan plou; i els conills i porcs senglars fa molt de temps que van recular cap a Collserola.

Els pobles del Maresme tots tenen rieres, cursos d'aigua habitualment secs, per on s'escolen les aigües pluvials en direcció al mar. Sovint, la riera més gran és també el carrer principal, on, a banda i banda, hi ha botigues, bars, mercats, esglésies... He passat molts estius de la meva vida a Arenys de Mar i en tinc presents les rierades, capaces d'endur-se cap al mar cotxes, motos, mobiliari urbà i qualsevol obstacle que l'aigua trobés en el seu camí. A Barcelona, això no passa; sí més no, en el centre (passava fins no fa molt en alguns barris). I no és que no hi hagi rieres, que sí que les tenim, però al llarg de la història s'han anat trobant solucions per impedir que un dels carrers més emblemàtics de la ciutat es converteixi quan plou en allò que era en els seus orígens: el principal camí que seguia l'aigua cap al mar. El seu nom -- la Rambla-- revela la seva antiga funció: 'rambla' és un mot d'origen àrab que designa un arenal, una riera, per on s'escolen de manera intermitent les aigües pluvials d'una conca. I és que la Rambla era el tram final d'una de les rieres que baixaven de Collserola. Tot i que el segle XX alguns especialistes ho van negar, la prova documental de l'existència de ponts per travessar aquest carrer i les restes que se'n van trobar a principi del segle XIX confirmen que la Rambla era un curs funcional per a les aigües que buscaven el camí del mar.

La Rambla de Barcelona, a la primera meitat del segle XX
(Procedència de la foto: Web del Cafè de l'Ópera)

El llibre de Riba i Colombo tracta també dels aiguamolls i sediments, de la variació de la línia de costa, de les falles de Barcelona (em refereixo a les fractures de l'escorça terrestre, no pas a fogueres) i de l'evolució que s'ha produït a la ciutat els darrers segles per influència humana i que ha afectat alguns dels aspectes estudiats en aquesta obra. Una obra que pot semblar per a especialistes, a qui segur que no decebrà, però que permet també una lectura a persones "profanes". Tot i que el títol del llibre faci referència a Ciutat Vella i Poble Nou, el conjunt de l'obra tracta aspectes més enllà dels límits d'aquests districtes barcelonins. No espereu trobar-hi il·lustracions espectaculars o un format de disseny modern. És un llibre que segueix la línia de moltes publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans: tapa tova i maquetació típica d'obra científica, amb apartats numerats i les taules i il·lustracions necessàries per a explicar millor el text. El valor més gran d'aquest llibre no es troba en el seu format i presentació, sinó en els seu contingut.

divendres, 15 de gener de 2010

Deu ser una innocentada amb retard?

Els dos darrers dies he estat pràcticament desconnectada dels mitjans de comunicació. Em vaig assabentar de la desgràcia d'Haití l'endemà del terratrèmol i fa només unes hores que n'he vist les primeres imatges --esfereïdores, com pot produir-se tanta desgràcia en un país que viu en la misèria permanent?

He vist també unes altres imatges que, si les hagués vistes el 28 de desembre, hauria pensat que era una innocentada de la TV o de l'Ajuntament de Barcelona: l'alcalde Hereu dient que la ciutat presentava la seva candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern.

No sé quin dia s'ha fet públicament aquest anunci. Si hagués estat el dia 12 pensaria que potser l'alcalde és d'origen rus i continua regint-se pel calendari julià, com fa molt gent en els països eslaus, que celebren el "vell cap d'any". Segons aquesta tradició, els segles XX i XXI el canvi d'any s'escau la nit del 13 al 14 de gener. Per tant, calculo que, per a l'església ortodoxa, el dia dels Innocents deu ser el 12 de gener.

Encara no m'ho puc creure. No serà que havien canviat l'hora d'emissió del "Polònia"?

dimecres, 13 de gener de 2010

Pariran assegudes les dones del futur?

Qualsevol dona que hagi estat mare de la manera convencional sap de la incomoditat de les taules de parts. Semblen dissenyades perquè els tocòlegs puguin fer la seva feina més còmodament, quan la comoditat hauria de ser per a la dona que està infantant.

En el futur, això podria canviar, si s'implantés el relaxbirth®, l'invent d'Eija Pessinen, llevadora finlandesa que ha guanyat el premi Dona Inventora Europea 2009. Com es pot veure a la foto, en el relaxbirth la dona que es posi de part no haurà de jeure incòmodament sobre una taula llisa, sinó que ho farà en un seient ergonòmic, dissenyat perquè pugui parir de manera més natural, i per fer-li més fàcil el treball del part.

En la posició horitzontal d'un part convencional, fer força per expulsar el fetus no és fàcil. Imagineu-vos que, per defecar, una persona que pateixi d'estrenyiment hagués de fer força tot estant ajaguda damunt d'una taula, L'esforç seria més gran que si fes força prement contra el seient del WC la part inferior de les natges i la part posterior i superior de les cuixes. El relaxbirth, a més de ser menys incòmode que la taula de parts, és més racional. Segurament que la gravetat també facilita la sortida del fetus.

Pessinen va treballar en aquest invent des de 2003 i tot i que la idea va ser només seva, per desenvolupar-la ha comptat amb la col·laboració de professionals de diversos àmbits: de la fisioteràpia, l'ergonomia, l'enginyeria, obstetrícia i ginecologia, l'assistència al part, la neonatologia, la infermeria. Es van provar diversos prototips fins arribar al que va ser patentat i que va fer Pessinen mereixedora del premi europeu.

dimarts, 12 de gener de 2010

Ens enganyen els polítics?

Estic convençuda que, dins la classe política que ens governa o que està a l'oposició, hi ha moltes persones que, si fossin com Pinotxo, tindrien el nas més llarg que la trompa d'un elefant. Malgrat aquesta impressió, aquests dies no estic d'acord amb les acusacions que s'estant fent al conseller Baltasar.

Molts mitjans de comunicació i polítics de l'oposició s'han abraonat contra aquest conseller i l'han titllat de mentider. En el moment dels fets, Baltasar va dir que l'incendi d'Horta de San Joan havia estat causat per un llamp. Ara, en canvi, dues persones han estat detingudes com a presumptes culpables d'haver iniciat aquell foc. Això vol dir que Baltasar va mentir? Jo no ho tinc tan clar. El que és cert és que no va dir la veritat que ara sabem.

El conseller seria un mentider, si en aquell moment ja hagués sabut que el foc havia estat causat per alguna activitat humana. Però no em fa l'efecte que fos el cas. Seria com si diguéssim que la ciència ens ha estat enganyant perquè ens deia que la llum del sol --directa o indirecta-- era necessària per a la vida, perquè n'era la font d'energia primària. Ara sabem que això no és cert, que hi ha bacteris que viuen a l'interior de gotes d'aigua a les roques gairebé a tres quilòmetres sota la superfície de la Terra, on és impossible que arribi la llum del sol o que puguin tenir cap relació amb altres organismes. Són bacteris que obtenen els nutrients i l'energia de les roques on viuen. Abans que es coneguessin, però, tots els éssers vius que s'havien descrit depenien d'alguna manera de la llum del sol. No era lògic, doncs, pensar que la llum era un requisit indispensable per a la vida? I em van enganyar tots els professors i professores que he tingut i que em van inculcar aquest principi?

Si, l'estiu passat, els experts van dir al conseller Baltasar que l'incendi va ser fortuït, causat per un llamp, ell no ens va enganyar, va repetir el que li havia dit qui ell creia que sabia de què parlava. Tanmateix, en veure el vídeo retrospectiu de l'estiu passat, m'he adonat que Baltasar, amb la falta de modèstia que es característica de la classe política, afirma això del llamp d'una manera rotunda, que exclou qualsevol altra causa. Cal dir que també hi ha científics --i científiques-- que són tan pocs modestos com Baltasar. Per això m'agrada tant el químic atmosfèric James Lovelock, pare de la teoria de Gaia, que, malgrat el seu convenciment sobre el que diu, sol començar el seu discurs dient "I may be wrong but I think..." ("Puc estar equivocat però...").

Potser aniria bé una mica de modèstia a la classe política, i que de tant en tant diguessin "podem estar equivocats, però...". Malgrat el que pugui semblar, em fa l'efecte que això donaria més credibilitat a les seves afirmacions. Si més no, transmetrien una imatge de bona fe que ara gairebé mai no tenen.

dilluns, 11 de gener de 2010

Torna el debat sobre la llei del tabac

Es torna a parlar de la llei del tabac perquè el Govern central per fi s'ha adonat que aquesta llei descafeïnada que tenim és un nyap i no protegeix tota la població. No entec que els amics de recórrer tot el que s'aprova en els parlaments no portessin també aquesta llei al Tribunal constitucional. Si més no, a mi em sembla anticonstitucional que una llei no atorgui els mateixos drets a tota la ciutadania. I l'actual llei del tabac no protegeix el dret a la salut dels milers de treballadors i treballadores de bars i restaurants de superfície inferior als 100 m2 els amos dels quals van acollir-se a la possibilitat de permetre-hi fumar. La clientela, allà ella si decideix seguir fumant i arruïnar-se la salut (tot i que també està causant un perjudici a l'estat perquè després recorre al servei públic de salut), però als cambrer i cambreres, ni se'ls imposa un ambient sense fum ni tenen dret a exigir-lo.

A l'Argentina estan en procés de regulació del consum del tabac. Es tracta de ratificar el Conveni marc de l'Organització Mundial de la Salut que van signar el 2003 i que ja ha estat ratificat per 168 estats, i d'un projecte de llei sobre el control del tabac que permetria l'existència d'ambients lliures de fum de tabac, obligaria les tabaqueres a incloure en els paquets de tabac advertiments sobre el perill del consum de tabac i en prohibiria la publicitat, promoció i patrocini.

Segons explica la periodista argentina Valeria Román, tot això s'està portant d'una manera molt lenta, per diverses causes. Per una banda, hi ha hagut pressions per part de les empreses productores de tabac, que volien que es pogués seguir promocionant el tabac a les persones ja fumadores. Per altra banda, dins la mateixa comissió de treball per a elaborar una regulació del tabac, hi havia membres que eren fumadors i hi estaven en contra. En no haver-se completat el projecte en el temps que marca la llei, el primer dictamen favorable que va rebre el projecte ja no és vàlid i s'ha de tornar a tractar. Un estudi publicat a la Revista Panamericana de Salud Pública el 2007, va calcular que l'aplicació de la llei que s'esta debatent des de fa anys podria estalviar al país unes 16.000 morts anuals causades pel tabaquisme.

Fa pocs dies, la mort d'un famós cantant argentí, Sandro, ha despertat de nou el debat sobre els perills del tabaquisme. Sandro, que havia estat un gran fumador --fins a cinc paquest diaris, havia arribat a fumar-- va patir des del 1998 una greu malatia pulmonar causada pel tabaquisme. El novembre de 2009 li van fer un trasplantament de pulmons i cor, però va morir a conseqüència de complicacions postoperatòries. Conscient de la gravetat del seu cas, Sandro recomanava públicament al jovent que no fumessin. Malauradament, a aquest cantant, ídol de milions de persones, ningú no va fer-li aquesta recomanació en la seva joventut ni cap llei li va prohibir fumar enlloc en el seu país.

Contra la nostra proposta de llei que haurà de prohibir el tabac en TOT espai públic, he sentir excuses de tota mena. Una de les que sembla que vulguin"espantar" més per les repercussions socials que implicaria és la que al·leguen els restauradors, que diuen que la prohibició total causaria grans pèrdues en els seus negocis i que molts bars i petits restaurants haurien de plegar. Em semblen excuses de mal pagador. Només cal que mirin que ha passat més enllà de les nostres fronteres: França, Itàlia, el Regne Unit, Irlanda... És un plaer viatjar a aquesta països i poder entrar en un bistrot, una trattoria o un pub, gaudir d'un àpat que no està impregnat de fum de tabac, i sortir-ne sense dur-lo també impregnat en la roba i els cabells. Per no parlar de l'efecte del fum en els ulls o la gola i del més perillós efecte a llarg termini en els pulmons que l'inhalen.

Jo no sé si hauran de tancar o no bars un cop entri en vigor aquesta futura llei, més dura que l'actual. Penso que si tanquen serà més aviat per altres causes. De tota manera, m'estimo més un bar tancat que una vida perduda per culpa del tabac.

diumenge, 10 de gener de 2010

Quan es fa "gran" un noi o una noia?

En un correu electrònic, un catedràtic d'una facultat de medicina catalana em deia ahir que els seus alumnes (tercer de carrera) són encara "crios". Aquesta afirmació m'ha sobtat una mica i m'ha fet pensar en les contradiccions de la societat actual.

Quan jo vaig estudiar a la universitat --la segona meitat de la dècada de 1960--, un noi o una noia que estigués fent tercer de carrera no era considerat un "crio". I podia tenir tan sols vint anys perquè l'edat normal d'entrada a la universitat era els disset o divuit anys (no va ser el meu cas perquè, en acabar el batxillerat, vaig fer altres coses i tenia ja vint anys quan vaig matricular-me a la universitat). En acabar els estudis, la majoria començava de seguida a treballar en un lloc de treball fix (mentre s'estudiava era normal fer feines eventuals de caire molt diferent) i, si festejaven, no trigaven gaire a casar-se i tenir mainada.

Ara tot això s'ha retardat. El batxillerat s'acaba més tard i per tant, un noi o noia que faci tercer d'una carrera té alguns anys més dels que tenien els qui estudiaven el mateix curs fa quaranta anys. En acabar la carrera --que en molts casos és més curta--, es fan màsters. Hi ha nois i noies que sembla que la seva professió sigui aquesta: estudiar màsters, un darrere l'altre. (I hi ha universitats que sembla que posin molt més interès en els seus màsters que en els estudis de llicenciatura; compareu els preus de les matrícules, potser això ho expliqui tot.)

Per altra banda, la majoria d'edat, que en la meva joventut no arribava fins als vint-i-un any, ara ja es té als divuit. I tot i que nois i noies es casin o formin famílies estables més tard, molts s'emancipen abans i se'n van a compartir pis amb amics o amigues o fan un primer intent d'aparellar-se força joves. N'hi ha, però, que prefereixen quedar-se a casa, on ho tenen tot gratis i gaudeixen d'una llibertat que a la meva generació ens estava negada. El jovent també s'inicia molt abans en la sexualitat i, en canvi, es retarda --i bastant-- la maternitat.

No estic criticant el jovent actual ni pensant que la meva generació era millor. Únicament constato les diferències. És possible que alguns d'aquests nois i noies de tercer de medicina que al professor que m'escrivia li semblen "crios", hagin hagut de prendre decisions que a la meva generació ni tan sols se'ns havien plantejat. Ve't aquí el que m'ha fet rumiar les paraules llegides en un correu elctrònic!

dissabte, 9 de gener de 2010

Egosurfing

La concessió del premi Josep Pla 2009 a una novel·la en què la protagonista es dedica a buscar-se entre les pàgines d'Internet m'ha fet retrocedir en el temps fins al 1996. Feia molt poc que el Grup Godó havia tret al mercat la revista Web, dedicada exclusivament a Internet (vegeu l'anunci de la nova publicació en l'hemeroteca de La Vanguardia, l'1 de desembre de 1995).

La redactora en cap d'aquella publicació tan innovadora, dedicada exclusivament a un nou mitjà de comunicació del qual molta gent ho desconeixia tot, era Carme Peiró. Un dia que vaig anar a visitar-la en el seu despatx del carrer Tallers, em va preguntar si havia provat de buscar-me a Internet. Em vaig quedar parada. Buscar-me a Internet? Quines coses de dir-me aquesta Carme, vaig pensar. I em va insistir que ho provés, que gairebé tothom sortia en un lloc o altre d'Internet. Malgrat la meva incredulitat, em va picar la curiositat i la següent vegada que em vaig connectar a la xarxa --amb aquell mòdem que ara sento no haver conservat perquè aviat serà peça d'antiquari-- vaig entrar a Altavista --el millor cercador que hi havia-- i hi vaig escriure el meu nom. No m'ho podia creure! Allà era jo, en diverses pàgines relacionades amb un congrés d'edició científica en l'organització del qual havia participat uns mesos abans.

Potser a la gent jove i a qui hagi entrat recentment al món d'Internet --on hi és TOT-- li sembli una ximpleria que m'estranyés trobar-me a la xarxa. Però cal tenir en compte el context de l'època. El 1996, llevat de la gent del món acadèmic, era molt poca la que tenia connexió a Internet. Crec que el primer proveïdor privat del nostre país, que va ser Servicom, tot just començava a oferir el servei de connexió a una Internet encara a les beceroles, sense gairebé la presència d'altres mitjans de comunicació, excepte El Temps, que aleshores dirigia Vicent Partal, un altre pioner d'Internet.

Avui he tornat a provar de buscar-me a Internet per Altavista --quan de temps que no hi entrava!-- i m'he quedat bocabadada de veure per quants llocs pot sortir el nom d'una persona.

divendres, 8 de gener de 2010

L'èxit de "La plaça del Diamant" en italià

Llegeixo al Diari d'un llibre vell, que la versió anglesa d'un llibre de Mercè Rodoreda es troba entre els 25 llibres que opten al premi a la millor traduccions a l'anglès. Això m'ha fet recordar l'èxit editorial de la darrera versió italiana del La plaça del diamant. Fa un any, quan la publicació era recent, les ressenyes que se'n van fer ja feien pensar que podia ser un llibre d'èxit (en vaig parlar aquí). Però no sé si els seus editors imaginaven que arribaria a ser una obra de la qual haurien d'anar fent nombroses reimpressions al llarg del 2009.

El diari digital Affaritaliani.it, en la seva edició del 30 de desembre 2009, publica una entrevista a Lorenzo Ribaldi, director d'una petita editorial de Roma, La Nuova Frontiera, que va publicar La Piazza del diamante a finals del 2008. L'entrevistadora --Anna Casanova-- comença dient: "Hi ha llibres que deixen un senyal, que marquen. Hi ha llibres que imprimeixen, en el nostre imaginari literari, i per sempre, escenes i sensacions. Hi ha llibres que representen trobades úniques que custodiem a la nostra biblioteca i al mateix temps volem compartir amb tanta gent com sigui possible. Hi ha llibres que mai no s'obliden. La Piazza del diamante n'és un."

Les tirades dels llibres de La Nuova Frontiera solen ser d'uns 3000 exemplars. De La Piazza del diamante en van fer una tirada inicial de 2000 còpies i un any més tard en portaven ja... 40.000! A més de ser llibre més venut d'aquesta editorial, ha estat triat com a Llibre l'any pels oients del programa de llibres de Fahrenheit de Radio Tre. Quan l'entrevistadora pregunta a Ribaldi quins han estat els ingredients que han determiant aquest èxit, l'editor respon que la força del llibre rau "en la validesa i la universalitat de la història". Una història "que no està relatada de manera èpica ni heroica, sinó amb un ritme poètic" i que "revela moltes coses sobre les dones: explica un tipus determinat d'ànim femení que sembla molt fràgil però que després té una força increïble."

Durant el 2010, la mateixa editorial, que també té en catàleg El carrer de les Camèlies (Via delle camelie), traurà un altre llibre de Mercè Rodoreda: Aloma. Esperem que tingui també l'èxit que mereix.

dijous, 7 de gener de 2010

Plats i olles, espècie en extinció

De la mateixa manera que es protegeixen les espècies biològiques en perill d'extinció, crec que caldria protegir les botigues que estan amenaçades de desaparèixer. Les de plats i olles en són un exemple. Abans, al voltant dels mercats, se sabia que sempre es trobaria una botiga de plats i olles. Com més va, però, més difícil es trobar-ne alguna.

Quan vaig venir a viure a les Corts, a costat del mercat municipal n'hi havia una on, a més de vendre cassoles de terrissa i molts estris de cuina, esmolaven la major part de ganivets de les parades del mercat i de molta gent del barri. Però els anys van anar passant i la botiga va tancar per jubilació del matrimoni que la regentava. Alguna vegada he comprat cassoles de terrissa en uns grans magatzems propers, però m'emprenya fer-ho. És una peça de la cuina que sempre m'imagino en una botiga de barri, i portada de Breda o d'algun altre poble de tradició terrissaire, no pas importada de la Xina on no m'estranyaria gens que fessin moltes de les cassoles de terrissa que es venen ara a Catalunya.

Igual que la "meva" botiga de plats i olles de les Corts n'he vist anar tancant d'altres sense que en sortís una alternativa. Hi ha algunes ferreteries que també venen cassoles de terrissa, però ja no és el mateix. En una ferreteria, l'olla de terrissa és un complement, un actor secundari. En canvi, en una botiga de plats i olles, la terrissa (cassoles, olletes i tupins, greixoneres, safates pel forn, plats per a canalons i ous al plat, càntirs, tests, etc.) és la protagonista. Segur que a Barcelona n'hi ha encara algunes, però no les conec.

Quina deu ser la causa que vagin desapareixent les botigues de plats i olles? Potser les noves generacions no fan servir terrissa a la cuina? Jo no m'imagino uns fideus a la cassola, un arròs a banda, un pollastre amb allada, si no és en cassola de terrissa. I encara que hi hagi uns plats d'acer inoxidable per fer-hi els ous al plat o posar-hi la crema, no és el mateix que en les cassoletes individuals de terrissa. Fa uns mesos se me'n va trencar una --de cassola de terrissa-- que feia servir molt; encara no l'he substituïda perquè em resisteixo a comprar-la als grans magatzems o en un super xinès, on també n'he vistes. No perdo l'esperança que algun dia, per algun carrer de la ciutat, descobreixi una botiga de plats i olles de tota la vida; o potser una de nova, que algun botiguer o botiguera jove s'hagi animat a obrir.

Unes altres botigues que estan desapareixent són les de vetes i fils i les cistelleries. Les de vetes i fils, suposo que pel poc benefici que donen en comparació a la feina (o perquè la gent ja no cus?). Les cistelleries, potser perquè també s'ha perdut la tradició cistellera. De moment, estan en perill d'extinció. Algú farà alguna cosa per evitar que acabin sent un record del passat?

dimarts, 5 de gener de 2010

Fòssils urbans

Les guies turístiques solen descriure els edificis històrics destacant-ne aspectes com ara l'antiguitat, l'estil arquitectònic o l'ús a què van ser destinats. No solen fer especial esment del material de què estan fets, llevat que es tracti d'algun material "de luxe" o poc freqüent en el món de la construcció. Per altra banda, admirem les construccions del temps dels romans o dels fenicis no tant per la seva arquitectura com per la seva antiguitat. Tanmateix, què són 2000 o 5000 anys, comparats amb els milions d'anys que poden tenir les roques que van fer servir romans i fenicis?
Avui, els Reis s'han avançat i aquest matí ja m'han dut un regal, un guia molt especial de Barcelona: Fòssils urbans. Barcelona, d'Anna Cornella. Aquesta guia permet conèixer una mica la història de la vida en el planeta observant el terra dels carrers i de les portalades, les façanes de les cases, els replans de les escales, les parets de les estacions de metro, els vestíbuls dels bancs i altres edificis públics...
Les ciutats i les construccions fetes pels humans se solen considerar "artificials", mentre que ningú no faria servir aquesta paraula per referir-se a un niu d'ocell fet amb branques i branquillons, trossets de llana o tela, fils, etc. Tampoc diria ningú que un termiter, veritable gratacel del regne animal (vegeu-ne els d'aquesta entrada del bloc), és una casa artificial. Durant molts segles, les primeres matèries que feien servir els humans per a bastir cases, palaus, esglésies i altres edificis eren tan "naturals" com ho puguin ser les que fan servir molts altres animals per construir el seu habitatge.

La pedra calcària és un material molt freqüent en la construcció a Barcelona. Els romans ja l'extreien de Montjuïc, on fins no fa gaire dècades hi va haver pedreres en explotació. L'anomenada pedra de Montjuïc és una roca de tipus sedimentari, formada per l'acumulació de partícules fragmentàries de carbonat càlcic (CO3Ca), un compost químic format per carboni (C), oxigen (O) i calci (Ca). Aquest carbonat càlcic prové de les parts dures de molt éssers vius, com ara les conquilles dels mol·luscs, els ossículs i espícules dels eriçons, els esculls de corall o els esquelets de molts organismes unicel·lulars. Tot aquell carbonat havia estat abans a l'atmosfera. Per això, a la Terra, el CO2 de l'atmosfera és només el 0,03%, mentre que a Venus i a Mart la concentració atmosfèrica d'aquest compost és del 98% i el 95%, respectivament (vegeu aquest quadre amb la composició de les atmosferes dels tres planetes).

La guia de fòssils urbans que ha preparat Anna Cornella conté informació sobre restes fòssils fàcilment identificables a Barcelona. Ve en forma de fitxes que descriuen els fòssils, els mostren fotografiats (indicant-ne l'escala) i en un dibuix esquemàtic; també indiquen l'antiguitat del fòssil i inclouen una fotografia del lloc on es troben. L'Eixample i Sant Martí són els districtes amb més fòssils, i els fòssils més abundants són els rudistes (uns mol·luscs amb una petxina molt desenvolupada) i les petxines d'altres mol·luscs, les garotes i les seves pues, i els nummulits (en forma de llentilla).

El gran mèrit d'aquesta guia és obrir-nos els ulls per descobrir allò que hem tingut tant de temps tant aprop sense adonar-nos-en. De vegades només hem de mirar el terra de casa o el del replà (vegeu alguns fòssils de la meva escala, a la foto). Qui la fullegi, segurament després de fer-ho veurà la ciutat d'una altra manera.


Els fòssils del meu replà (M. Piqueras)

diumenge, 3 de gener de 2010

2010, Any Internacional de...

Cada any és l'any d'alguna cosa. Aquests són alguns temes per al 2010:
  • Any Internacional de la Biodiversitat. Les Nacions Unides va declarar el 2010 Any Internacional de la Diversitat Biològica per tal que es presti més atenció, en l'àmbit internacional, al problema de la pèrdua continuada de diversitat biològica. Estarà coordiant per la Secretaria de la Convenció de la Diversitat Biològica, amb seu a Montreal (Canadà).
  • Any Internacional de la Infermeria. Aprofitant el centenari de la mort de Florence Nightingale (1820-1910), fundadora de la infermeria moderna, es vol reconèixer la contribució de les infermeres i infermers de tot el món y demanar el seu compromís en la promoció de la salut per tot el món.
  • Any Internacional de l'apropament de les cultures. El seu objectiu és aconseguir que l'apropament de les cultures sigui arreu el distintiu de les polítiques locals, nacionals, regionals i internacionals i que siguin moltes les persones que s'hi comprometin.
  • Any Europeu de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social.Tot i que la pobresa sol associar-se amb els països en vies de desenvolupament, la pobresa i l'exclusió social també són presents a Europa

En un àmbit més reduït, hi ha altres celebracions:
  • La Universitat Rovira i Virgili, a través del seu Observatori de la Igualtat, dedica el 2010 a "Les dones i les ciències", amb exposicions, cicles de conferències, premis, jornades de debat i per a docents, proposta d'un doctorat honoris causa a una dona, el calendari "Dones químiques a la història", etc.
  • A la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 2010 és l'Any de la Comunicació i ho celebra amb quatre línies d'actuació: a) acadèmica, centrada en la jornada "Més enllà dels media. Nous formats per a la comunicació" (durant el mes de maig); b) de reflexió, mitjançant l'exposició "El factor comunicatiu, o la transversalitat de la comunicació", que intentarà exposar de manera crítica i original l'existència del fet comunicatiu en diversos àmbits (octubre); c) de divulgació científica, amb un premi a les millors pàgines web de contingut científic fetes per grups de recerca de la UAB; i d) de participació, mitjançant quatre concursos oberts a la comunitat universitària (fotografia digital, microrelats, vídeos curts, i blocs personals).
  • Les Universitats catalanes també celebren el 2010 l'Any Vicens Vives, que commemorarà el centenari del naixement de l'historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960). Ja hi ha un programa provisional de les activitats que se li dedicaran al llarg de l'any.
  • El Govern de les Illes Balears s'uneix a la celebració del 2010 com a Any Chopin per commemorar el segon centenari del naixement del compositor polonès Frédéric Chopin, que va passar una temporada a Mallorca (de desembre 1838 a febrer 1839). El web polonès de la celebració es pot veure també en anglès.
  • A Itàlia celebren l'Any Pergolesià, per commemorar el tercer centenari del naixement del gran músic del barroc italià Giovanni Battista Pergolesi, amb activitats principalment en les poblacions amb què el gran músic va mantenir algun lligam: Jesi (on va néixer), Nàpols, Pozzuoli, Roma, Bolonya, Milà i París.
  • A Andalusia celebren l'Any de Blas Infante,considerat pare de la pàtria andalusa, del qual es commemorarà el 125 aniversari del naixement
Suposo que a tothom ens agradaria que el 2010 fos també l'Any de la Recuperació Econòmica.

dissabte, 2 de gener de 2010

Prediccions per al 2010

Hi ha persones que es dediquen a mirar els astres i després prediuen coses que passaran en el futur. Sempre ho encerten. Entre les prediccions per al 2010 que han fet aquestes persones, que es diuen astrònoms i astrònomes, hi ha les següents:
  • 15 de gener: eclipsi anular de sol. Visible a una part de la Xina, l'extrem sud de l'Índia, Sri Lanka, Kènia, Uganda i algun altre país centro-africà.
  • 26 de juny: eclipsi parcial de lluna. No serà visible a Europa ni Àfrica.
  • 8 de juliol. Ocultació de l'estrella
  • 11 de juliol: eclipsi total de sol. Visible en una part molt petita del continent americà (al sud de Xile i l'Argentina) i al sud de l'oceà Pacífic.
  • 21 de desembre: eclipsi total de lluna. A Catalunya el podrem veure una mica quan la Lluna es pongui.
Abast de l'eclipsi total de Sol que es produïrà l'11 de juliol de 2010

Però la gent sol dedicar més atenció a altres persones que, basant-se en la feina d'astrònoms i astrònomes, també fan prediccions que gairebé mai encerten o que. si les encerten, és per casualitat. Es fan dir astròlegs i astròlogues.