dijous, 31 de desembre del 2009

Per acabar l'any

M'abellia fer alguna cosa diferent per acabar l'any. No és cap caprici dels que costen diners; no es tractava d'anar de cotilló a algun hotel o restaurant, o de fer un viatge. Ha estat una cosa molt més senzilla: tenia ganes de fer un pastís de iogurt.

Fa anys, quan tenia la mainada a casa, de tant en tant feia un pastís de iogurt. De fet, més que pastís és com una coca, però esponjosa i suau i amb un gust de fons de llimona per la pela ratllada que s'hi posa. No recordo quan el vaig fer per darrera vegada, però ja havia oblidat les quantitats dels ingredients. Fa poc, per casualitat, vaig veure'n en un web la recepta: era la mateixa que jo feia, am el recipient del iogurt com a unitat per mesurar els ingredients! I aquest vespre l'he fet:


Fa una estona l'he tret del forn. Després, quan siguin mitjanit, l'encetarem. Fa una flaire!

Un tast del 2009 (II)

Aquí va la meva selecció d'entrades del bloc de la segona meitat de l'any:

El meu retrat (22.07.2009)
Un retrat que servirà per identificar-me tota la vida: el meu cariotip.

Rosalind Franklin (25.07.2009)
Una gran cristal·lografa que hauria pogut guanyar un premi Nobel si la seva vida no s'hagués vist truncada prematurament.

Els pets i la literatura (18.08.2009)
Ressenya d'un llibre dedicat a les flatulències: aspectes científics, curiositats i la seva presència a la literatura.

Mary Mallon, la tifoide (22.08.2009)
Un clàssic de la història de l'epidemiologia, una història detectivesca per determinar quin era l'origen dels brots de febre tifoide que es produïen en families benestants de la societat de Nova York a començament del segle XX.

Apgar, un acrònim? (31.08.2009)
La puntuació d'Apgar, prova molt senzilla que es fa als nadons als pocs minuts del naixement, ha salvat moltes vides. No és cap acrònim, com molt gent pensa, sinó el cognom de la dona que el va imaginar.

Elysia, una criatura fantàstica (05.09.2009)
Un llimac marí que es converteix en fotosintètic mitjançant la incorporació de cloroplasts d'una alga.

Un fong que va canviar el curs de la història (12.09.2009)
Si el segle XIX un fong no hagués acabat amb les collites de patates a Irlanda, segurament la població dels EUA tindria una composició molt diferent de l'actual, en què un 12 per cent és d'origen irlandès.

Els altres Nobel (02.10.2009)
El món de la ciència és riu de si mateix amb els Ig Nobel, que premien coses com ara l'invent d'uns sostenidors que poden convertir-se en màscares antigàs, un mètode per a fabricar diamants a partir de tequila o l'estudi que demostra que les vaques que tenen nom i els seus cuidadors les criden pel nom produeixen més llet.

Clodomiro Picado ("Clorito") Picado, les serps i els antibiòtics (14.10.2009)
Pioner en l'estudi dels antibiòtics, el seu treball, anterior al de Fleming, va passar desapercebut en el seu temps.

La Foneria de canons: el casalot oblidat (20.11.2009)
Quin serà el destí d'aquest malmès edifici on es van construir algunes campanes famoses, com la Tomassa i l'Honorata, de la Catedral de Barcelona?

La prolífica Enid Blyton (29.11.2009)
Un record per a aquesta polífica autora de llibres que han entretingut nois i noies de molts països.

A l'alcalde de Roma no li agrada la caca (05.12.2009)
La caca, que és protagonista d'un llibre per a la mainada i d'una exposició basada en aquest llibre, ha estat censurada a Roma, on l'exposició s'ha ajornat sine die.

El vesc i el Nadal (27.12.2009)
Qualsevol ocasió és bona per apropar la ciència a la gent, i el Nadal encara més. Aspectes de la biologia d'aquesta curiosa planta que necessita un arbre o arbust per viure-hi al damunt.

Com vaig dir en presentar la tria de la primera part de l'any, és un recull subjectiu, sense tenir en compte les entrades que han tingut més comentaris. Em sembla que fins i tot n'hi ha algunes que no n'ha rebut cap, de comentari. I no he triat cap entrada relacionada amb la grip A i les crítiques a la vacuna corresponent! Però m'adono que la majoria d'entrades triades tenen relació amb la ciència. De bona gana hauria posat també alguna de les cròniques alguereses que vaig escriure durant la primavera, però no sabia quina triar. I algun mes n'hauria posat més de dues, però no volia que fos una tria massa densa.

dimecres, 30 de desembre del 2009

Com veia Barcelona un viatger del 1870

M'agrada llegir relats de viatges, especialment dels que es feien abans que els mitjans de comunicació i les xarxes de carreteres facilitessin el transport dels viatgers. I ahir, per casualitat va caure a les meves mans --millor dit, a la meva pantalla-- un llibre que dedica un capítol a la Barcelona de 1870. Buscava per Internet el llibre Cuore, de l'escriptor italià Edmondo De Amicis (1846-1908). Aquesta obra, en la seva versió castellana (Corazón) va ser un llibre de lectura a escola de molta gent de la meva generació. Fa uns dies una amiga l'esmentava en el seu bloc, amb ocasió de la seva visita a Tucumán (Argentina); explicava que havia sabut que existia Tucumán a través de les aventures de Marco (el nen que anava a Amèrica a buscar la mare), que constituïen un conte dins aquella novel·la per a la mainada. No vaig trobar Corazón, però entre altres llibres del mateix autor, n'hi havia un que es titulava Spagna, i el primer capítol, "Barcelona". No vaig poder resistir la temptació d'esbrinar què deia de la meva ciutat un escriptor del segle XIX i he començat a llegir-lo. El llibre, que va ser el primer d'una sèrie de relats de viatges de De Amicis, en descriu un que devia fer entre 1870 i 1872, perquè era l'època en què Amadeu de Savoia va ser rei d'Espanya.

De Amicis descriu els paisatges que travessa, els llocs que visita, la gent que hi troba. En dóna la visió personal i també reflecteix el que n'opinen o diuen d'altres. Per arribar a Barcelona des de Torí, viatja primer per carretera fins a Gènova, on puja en un vaixell que el durà a Marsella. La següent etapa, Marsella-Perpinyà, la fa amb ferrocarril (strada ferrata) i després una diligència el porta a Girona, des d'on, de nou per la strada ferrata, viatja a Barcelona.

Explica que, tot i la son que tenia quan va pujar dalt del tren, no va dormir i va passar tot el viatge de Girona a Barcelona mirant per la finestra. Descriu un sentiment que he experimentat jo també en viatjar a un país estranger per la primera vegada; la curiositat de trobar en allò que veiem algun signe que ens faci entendre que som allà; anar reconeixent-lo en els vestits de la gent (això ara ja és més difícil), en les plantes, en les cases; i comparar allò que veiem amb la imatge que ens havíem format abans del viatge; péixer la nostra curiositat amb tot allò que és captat per la nostra mirada o per les nostres orelles: les cares de la gent, els gestos, els accents, la manera de parlar...

A De Amicis li crida l'atenció la manera de vestir "pintoresca" del pagesos, "que respon de manera admirable a la dignitat del caràcter català". Diu que els primers que va veure "anaven vestits de cap a peus de vellut negre, duien al voltant del coll una mena de xal de ratlles blanques i vermelles, damunt del cap una barretina [...]; d'altres duien sabates de tela, com sabatilles, amb la sola de corda, obertes pel davant i lligades al voltant del turmell amb unes cintes negres que es creuaven; en conjunt, una manera de vestir arreglada i elegant, i alhora severa".

De Barcelona, diu que és "la ciutat menys espanyola d'Espanya. Grans edificis, dels quals molt pocs són antics, carrers llargs, places regulars, botigues, teatres, cafès grans i esplèndids, i un formigueig continuat de gent, de cotxes, de carros, des de la riba del mar fins al centre de la ciutat [...]. Un carrer molt ample i recte, anomenat la Rambla, ombrejat per dues fileres d'arbres, travessa la ciutat gairebé pel mig, des del port cap amunt; un passeig espaiós, amb tot de cases noves a un costat, s'estén a la riba del mar, damunt d'un moll emmurallat a manera de terrassa, contra el qual trenquen les onades." Parla també de la nova ciutat que creix al nord (l'Eixample?) i diu que "[p]ertot es fabrica, es transforma, es renova; el poble treballa i prospera, Barcelona floreix." Comenta també la gran activitat dels cafès i diu que la beguda més freqüent és la xocolata, "servida generalment en petites xicres, densa com conserva de ginebró i tan calenta que podria escorxar la gola."

La muralla de mar com devia veure-la De Amicis
(Foto Arxiu Cerdà)


La plaça de Catalunya en la dècada de 1870
(Foto Arxiu Cerdà)


De Amicis explica que, a Barcelona, es reunia amb altres joves, amb els quals passejava vora mar i i tots --ell i els seus nous amics-- recitaven poesies. Els d'aquí, principalment poemes castellans de Zorrilla, Espronceda i Lopez (sic) de Vega. Ell, de Foscolo, Berchet i Manzoni. Diu que també li van recitar uns versos en llengua catalana i afegeix: "I dic llengua, perquè té una història i una literatura pròpia i només va ser relegada a l'estat de dialecte pel predomini polític assumit per Castella, que va imposar el seu idioma com a idioma general de l'Estat. I encara que sigui una llengua aspra, plena de paraules truncades, ingrata, en un primer moment, a qui tingui l'orella delicada, té nogensmenys valors notables, dels quals s'han valgut els poetes populars amb notable mestratge, atès que aquesta llengua es presta particularment a l'harmonia imitativa. Una poesia que em van recitar, les primeres estrofes de la qual imiten la remor cadenciosa d'un tren, em va fer exclamar un crit de meravella." (M'agradaria saber quina poesia era.)

Recorda De Amicis el sentiment "gairebé de tristesa" amb què marxa de Barcelona: "Aquesta ciutat, tot i que estigui ben lluny de ser la flor de las bellas ciudades del mundo, com la va anomenar Cervantes, aquesta ciutat traficant i plena de magatzems, desdenyada pers poetes i pintors, em va agradar i el seu poble laboriós em va inspirar respecte."

El llibre m'ha enganxat, i haver-lo trobat m'ha obert altres portes al coneixement d'aquest autor perquè va escriure també altres relats de viatge que espero llegir, principalment els Records de Londres, i els Records de París.

Nota: Tot buscant alguna foto d'Edmondo de Amicis per il·lustrar aquesta entrada del bloc, he trobat el text sencer de Cuore. Ja el tinc a la llista de les adreces d'interès.

diumenge, 27 de desembre del 2009

El vesc i el Nadal

Hi ha algú que no tingui una branqueta de vesc en algun lloc de casa aquests dies de Nadal? (Bé..., ho confesso: enguany jo no en tinc, però em sembla que és el meu primer Nadal sense vesc.) Segons Pius Font i Quer, el vesc també és anomenat, en català, visc, herba del vesc, visquera, visc quercí i els seus derivats visquercí (o viscarcí), viscarí, escarcí. Jo l'he sentit anomenar també gui, però penso que potser sigui un préstec del francès, llengua que anomena gui el Viscum album, que és el nom científic d'aquesta planta.

El vesc és una planta llenyosa que sol tenir forma arrodonida i fer des d'un pam a mig metre (però pot arribar a ser molt més gran). Si aneu al bosc a buscar-ne, no la cerqueu per terra, perquè no té arrels que penetrin en els sòls per quedar-hi fixada i obtenir-ne els nutrients que necessita per créixer. La trobareu sempre damunt les branques d'arbres o arbusts, dels quals xucla la saba. Tot i que viu a expenses de la planta damunt la qual creix, és una planta semiparàsita, perquè no depèn exclusivament de l'altra planta. De fet, té clorofil·la i pot fabricar el sucres que necessita (La il·lustració és del llibre Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz, d'O.W. Thomé, 1885; procedència: Wikimedia Commons).

Si una llavor de vesc cau a terra, no en sortirà cap planta. Cal que les llavors vagin a parar damunt d'un arbre o arbust perquè es desenvolupi una nova planta que es fixa a les branques del seu hoste mitjançant uns haustoris o òrgans xucladors de forma cònica que s'enfonsen fins arribar a la llenya. Dels hausteris surten unes ramificacions laterals que s'escampen sota l'escorça de la planta parasitada i emeten uns hausteris secundaris. Aquesta morfologia de la part que queda sota l'escora fa que sigui molt difícil eradicar el vesc de la planta damunt la qual creix. Per tant, potser l'arrancada massiva de vesc per al Nadal encara vagi bé per a la salut dels arbres i arbusts damunt dels quals creix. De tota manera, n'hi ha tanta demanda, que crec que hi ha qui el fa créixer damunt d'arbres per comercialitzar-lo; si més no, això he llegit en algun lloc.

El vesc viu principalment damunt les branques d'arbres de fulla caduca. Per això a l'hivern, quan els arbres estan en repòs i sense fulles, es poden veure molt bé els matolls arrodonits de vesc entre les seves branques:

Vesc creixent damunt bedolls, a Berlín (M. Piqueras, març 2008)

El fruit del vesc és una baia, un fruit carnós, com ho són els grans de raïm o els tomàquets, però d'una mida aproximada d'un pèsol; una boleta que primer és de color verd i després es torna translúcida. En el seu interior conte una substància apegalosa (que s'anomena també 'vesc', com la planta), que facilita el creixement de noves plantes. Els ocells que en mengen els fruit es desprenen de les llavors refregant el bec sobre les branques dels arbres, on queden adherides.

Tradicionalment, el vesc era considerat una planta medicinal. Pius Font i Quer en parla en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado i recomana no usar-la, atès que és una planta que també és tòxica. Avui dia se'n continuen estudiant les seves propietats farmacològiques, especialment el seu ús com a teràpia complementària en el tractament d'alguns tipus de càncer. La revista British Medical Journal, se'n feia ressò en el seu editorial del 23 de desembre de 2006 (malauradament, sense sucripció individual o institucional només se'n poden llegir les primeres línies) i deia que, a l'Europa continental, moltes persones amb càncer s'estaven injectant extractes de vesc, amb una despesa anual que pujava a 45 milions d'euros. Afegia que estudis fets de manera independent no abonaven l'aplicació del vesc, per causa dels molts efectes secundaris i perquè algun experiments de laboratori semblaven indicar que el vesc podria fins i tot estimular la proliferació d'alguns tipus de càncer. L'autor de l'editorial recomanava el vesc només com a decoració nadalenca i per fer-se un petó en passar-hi per sota.

Com a curiositat relacionada amb el vesc i el Nadal, vegeu aquest "invent" d'un nord-americà que una patent de 1984 descriu com a una diadema per aguantar una branca de vesc damunt del cap:

Patent EUA núm. 4.488.316 (18.12.1984)

La finalitat de l'invent és proporcionar un suport al vesc per dur-lo damunt del cap durant els parties de Nadal i incitar altres persones a fer un petó a qui el porti, seguint el costum que, si una persona es troba sota del vesc penjat en el marc d'una porta, qualsevol altra pot fer-li un petó. Amb la diadema, com que el vesc és contínuament damunt del cap de qui la porta, tothom pot fer-li un petó.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Un tast del 2009 (I)

Molts mitjans de comunicació fan, per cap d'any, un resum del que han publicat al llarg dels 365 dies. Tot i que aquest bloc és un mitjà de comunicació modest, enguany he pensat indicar algunes entrades del 2009 que siguin una representació del que he anat presentant aquí. Aviso que el recull és subjectiu, podria haver estat un altre. Avui en presento el de la primera meitat de l'any:

Frau Hesse i les seves gelatines (13.01.2009)
La introducció de l'agar en els laboratoris de microbiologia va ser idea d'una dona que el feia servir a la cuina per fer pastissos de gelatina.

I tri dì della merla (31.01.200)
Els tres dies de la merla: llegenda italiana que explica perquè les merles, que abans eren blanques (segons la llegenda), es van tornar negres.

Obstinació terapèutica: el cas d'Eluana Englaro (08.02.2009)
Polèmica entorn al cas de la dona italiana que estava en coma des de 1992 i a qui les autoritats del seu país obligaven a continuar vivint de manera artificial.

Eluana no va morir ahir (10.02.2009)
Seqüeles del cas després que el cos d'Eluana deixés de respirar.

Lactància masculina: per què no? (09.03.2009)
Us imagineu els mascles alletant les seves cries? N'hi ha que ho fan!

Trieste, on la llibertat és terapèutica (17.03.2009)
En uns porxos del que va ser gran manicomi de la ciutat de Trieste, al darrere de la frase "la libertà è terapeutica", hi ha la història d'un home que va renovar la psiquiatria.

Un dels millors invents de tots els temps
(08.04.2009
La contribució de la rentadora a l'emancipació de la dona.

La caseta i l'hortet (insectes per al Max) 10.04.2009
El fascinant món del tèrmits.

Venus, la Terra, Mart i el canvi climàtic (08.05.2009)
Què hi ha a la Terra que la fa tan diferent dels seus planetes veïns?

Un altre raval és possible (21.05.2009)
El gran repte de renovació del Raval, amb noves construccions i noves seus per a institucions culturals.

Caldrà obrir de nous els llatzarets? (03.06.2009)
Al Llatzeret de Maò es tenien en quarantena viatgers malalts o sospitosos de patir una malaltia infecciosa. A Austràlia, el 2009, les autoritats van suggerir una mena de quarantena a més de 2000 persones que podien estar infectades amb la nova grip.

Les PAU i Josep Carner (21.06.2009)
Reflexions al voltant de l'examen de català en les proves d'accés a la Universitat i dels comentaris que en van fer els mitjans de comunicació.

divendres, 25 de desembre del 2009

Proclamarem la pau només amb les paraules?

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí Pol

Malauradament, la resposta continua sent SÍ. Aquesta és la pau que impera avui dia en el món:
Paloma guerrera (Autor: Falco)

dijous, 24 de desembre del 2009

La comisssaria virtual (27)

N'hi ha que creixen i d'altres que cauen

Fer els titulars de les notícies no és fàcil. Si els redactors ja han de lluitar contra el temps i contra la manca d'espai que els assignen, més complicat deu ser encara buscar un titular que sintetitzi la notícia o que en destaqui el fet més important, allò que fa que sigui notícia. A més d'escriure una frase que cridi l'atenció, han de fer-ho de manera que el nombre de caràcters no superi un nombre establert. Suposo que això fa que veiem de vegades titulars com aquests:

Els rumans creixen un 30 per cent?
En relació a quina estatura o a la de quin any?


I si em faig membre d'una xarxa social,
això m'ajudarà a obtenir l'alçada que jo sempre hauria desitjat?


Per sort, fa molts anys que vaig estudiar ciències.

En els tres casos, la simplificació de la frase ha fet que el verb canviés el seu sentit. Allò que creix --o augmenta-- no són els romanesos ni els membres de les xarxes socials (segurament hi ha membres de les xarxes socials que creixen, però perquè encara són en edat de fer-ho), sinó el seu nombre. En el cas dels romanesos, el titular encara és més ambigu. No augmenta el nombre de romanesos en general, sinó que fa referència als romanesos que viuen a l'estat espanyol i que hi estan empadronats.

Pel que fa a la caiguda dels estudiants de ciències, no es tracta de nois i noies que pel carrer o les aules vagin caient contínuament. El titular fa referència a la davallada en el nombre de matriculacions en les carreres científiques i tècniques, que s'està convertint en un mal crònica de la societat europea.

Potser sóc molt primmirada amb la llengua, però crec que val la pena donar a cada paraula el seu valor.

La comisssaria virtual (26bis)

400.000 milions de persones

La població de la Terra era, en el moment d'escriure aquesta entrada, de 6.791.678.396 persones, segons el comptador de la Universitat de Berkeley. És a dir, que no arriba a 6.800 milions. El diari ADN s'ha descomptat una mica: el 14 de setembre de 2009 informava que 400.000 milions de persones havien sortit ja de la pobresa. És un nombre de persones superior en més de 393.000 milions al d'habitants que hi ha ara al planeta.

Actualització 26.12.2009
He descobert que aquesta "comissaria" està repetida. Hi tenia una entrada amb el número 26 de la sèrie (15.09.2009), en què comento la mateixa pífia. Però vaig oblidar-me de posar-li l'etiqueta corresponent i ahir no me'n vaig adonar. Com que aquell dia vaig afegir-hi uns comentaris que em sembla que val la pena conservar, les deixo les dues, però en la darrera versió he afegit un "bis" al número que li havia donat.

dimecres, 23 de desembre del 2009

També hi va haver UNA Lederberg

Fa temps, vaig escriure uns comentaris sobre el sexe dels bacteris i el fenomen de la conjugació, que va ser descobert per Joshua Lederberg. Acabava dient: "També hi va haver UNA Lederberg científica: Esther Miriam Lederberg (1922-2006), la primera dona de Joshua. Va ser també una gran microbiòloga... Algun dia parlaré d'ella; es mereix un article per a ella sola." Fa uns dies vaig llegir en algun lloc que era la data del seu naixement, i vaig començar a escriure aquesta entrada que, per diversos motius, no he pogut acabar abans. Encara que l'aniversari ja hagi passat, crec que qualsevol dia de l'any és bo per recordar aquesta gran científica, poc coneguda fora de l'àmbit de la microbiologia i la genètica, i potser fins i tot entre molts professionals d'aquestes disciplines.

Com deia l'entradeta de la necrològica que el diari britànic The Guardian va dedicar-li el 13 de desembre de 2006, el treball d'Esther Lederberg va ser pioner en el camp de la genètica, però va ser el seu marit qui va rebre un premi Nobel. Haver-se casat amb un home tan brillant i que tots dos treballessin junts devia ser per a ella molt estimulant, però va ser també un gran inconvenient perquè va ser ell qui, mentre van estar casats --es van divorciar el 1966-- es va endur gran part del mèrit del treball que havien fet plegats. El diari The Milwaukee, del 18 de maig de 1956, va dedicar a la parella una pàgina quan una societat científica d'Illinois els va concedir un premi conjunt. Joshua era ja catedràtic d'Universitat, amb 31 anys, i Esther, amb 33, era investigadora associada. No era el primer premi que Joshua rebia, i l'investigador declarava al periodista, en relació al Premi Eli Lilly de Bacteriologia, que li van concedir el 1953, que la seva dona hauria hagut d'estar-hi inclosa. Quan el 1958 va rebre el premi Nobel, però, ni en el discurs de recepció del premi ni en el parlament durant el sopar de gala no va esmentar la col·laboració de la seva esposa ni encara menys va dir que també hauria hagut d'estar inclosa en el premi .

Entre els molts mèrits científics d'Esther Lederberg, hi ha la invenció d'un mètode anomenat sembrat per rèplica que permet obtenir cultius de bacteris que són una rèplica d'un altre del qual es parteix. Es treballa amb cultius en plaques de Petri, aquestes caixetes rodones de vidre o plàstic on és posa un substrat (el medi de cultiu) damunt del qual els bacteris inoculats creixen i van formant colònies. (Vegeu la foto, a la dreta; cada taca que apareix damunt la placa és una colònia de bacteris.) De vegades convé disposar de cultius idèntics per poder comparar-ne la reacció a substàncies diferents que s'incorporen als cultius. Per exemple, suposem que tenim una placa amb cinc colònies, com la que es veu de color verd a la següent il·lustració i que, en en fer-ne una rèplica en una placa a la qual hem afegit ampicil·lina (un antibiòtic), només s'hi desenvolupen tres colònies (placa de color verd). Per què no han crescut les altres dues, si teòricament les dues plaques són idèntiques? L'explicació és que les dues colònies de la primera placa (groga en el dibuix) que no s'han desenvolupat a la segona són sensibles a l'ampicil·lina, i els bacteris procedents d'aquestes dues colònies de la placa groga que s'havien sembrat en la placa verda han sucumbit a l'acció de l'antibiòtic.

Sembrat per rèplica en una placa de cultiu que conté l'antibiòtic ampicil·lina.
Les colònies que no s'han desenvolupat en la segona placa és perquè
són sensibles a l'antibiòtic (Il·lustració: Wikimedia Commons)

Però, com es pot aconseguir una placa idèntica a una altra, amb les colònies distribuïdes de la mateixa manera i formades per bacteris com els de la placa original? És com reproduir un dibuix, una signatura o el logotip d'una empresa mitjançant un segell de goma untat en un tampó de tinta. La mentalitat d'una dona, acostumada a activitats molts diverses en la vida quotidiana, pot trobar de vegades solucions molt senzilles per a problemes que semblen difícils de resoldre. Esther Lederberg va trobar la manera de reproduir els cultius d'una placa "copiant-los" en un "segell" que no era de goma sinó de tela, de vellut de cotó. Les petites fibres de la superfície del vellut actuaven com a minúscules agulles que servien per inocular bacteris d'una placa en una altra just en la mateixa situació. Va estar triant entre els velluts d'una botiga de teles per seleccionar el que tingués el gruix i el "pèl" més adients per obtenir una "impressió" més nítida. També va comprovar quin era el millor detergent per rentar-lo. L'article que descrivia aquesta senzilla però innovadora metodologia va ser publicat el 1952 i el signaven Joshua i Esther Lederberg, ell com a primer autor.

Aquest mètode del sembrat per rèplica, mitjançant la qual els Lederberg van demostrar l'aparició espontània de mutacions ens els bacteris, no és l'única descoberta per la qual Esther Lederberg mereix un lloc en la història de la microbiologia. Abans, el 1950, ja havia descobert el bacteriòfag lambda. Els bacteriòfags són virus que viuen a l'interior de bacteris, i el bacteriòfag lambda (o fag lambda) viu dins del bacteri Escherichia coli. La particularitat d'aquest fag era que, en comptes de multiplicar-se ràpidament a l'interior del bacteri i matar-lo --cosa que feien els fags descrits fins aleshores-- podia integrar el seu DNA en el DNA del bacteri i transmetre's d'una generació a la següent sense que perjudiqués el bacteri. Allò que es transmetia no era el virus, sinó les "instruccions" per fabricar virus idèntics a l'original. Si en un moment donat el bacteri es trobava en una situació d'estrès, per exemple per falta de nutrients, aleshores el DNA del virus esdevenia actiu i la maquinària cel·lular "fabricava" virus que acabaven matant la cèl·lula.

Esther va fer aquest descobriment perquè va adonar-se que, en una placa de cultiu que tenia en el laboratori, les colònies (els puntets sobre la placa de cultiu) eren irregulars i semblava com si estiguessin "menjats". Va fer una ressembra a partir d'aquestes colònies en unes plaques on tenia altres bacteris i va comprovar que passava el mateix. Els fags lambda van convertir-se en un model de laboratori per a estudiar altres viurs que es comporten de la mateixa manera. Un d'ells és el virus de l'herpes. Les persones que pateixen de panses o pupes als llavis (l'herpes labial) després d'infectar-se per primera vegada tenen el virus integrat en el DNA de cèl·lules seves i, en situacions d'estrès o quan es troben baixes de defenses, el virus es manifesta desenvolupant de nou l'herpes. A partir d'aquest treball es va poder demostrar la transmissió de material genètic d'uns bacteris a uns altres mitjançant els fags i es va avançar en altres aspectes de la genètica i de la microbiologia.


En la part superior, el DNA víric està incorporat en el DNA de la cèl·lula.
En la part inferior, el DNA víric s'expressa formant nous virus que ataquen
i destrueixen la cèl·lula. (Origen de la Il·lustració: Howstuffworks)

Esther Miriam Zimmer va néixer al Bronx de Nova York el 18 de desembre de 1922 en una família de classe baixa que es va veure molt afectada per la gran depressió econòmica; segons explicava anys més tard, per dinar moltes vegades només podia menjar un tros de pa sucat amb tomàquet. Va anar a Hunter College, de Nova York, per estudiar-hi francès o literatura, però va canviar d'idea i es va graduar en bioquímica malgrat la insistència dels professors, que li deien que la ciència era un àmbit on les dones no tenien moltes oportunitats. Després de la graduació va treballar durant un temps a la Institució Carnegie de Ciència de Washington, fins que va anar a la Universitat de Stanford per estudiar-hi genètica al mateix temps que treballava com a ajudant de classe per poder mantenir-se i pagar-se els estudis. Anys més tard va explicar que, en aquella època tenia tan pocs diners, que es menjava les cuixes de les granotes que es feien servir en les classes pràctiques en què es feia la dissecció d'aquests animals. L'any 1946 va acabar el màster i el 13 de desembre es va casar amb Joshua Lederberg, qui, tot i ser tres anys més jove que ella, era ja professor a la Universitat de Wisconsin, on ella el va seguir i en va ser col·laboradora mentre anava fent el doctorat, que va acabar el 1950. (Fa la descoberta del fag lambda el mateix any que llegeix la tesi doctoral.)

El 1958, Joshua Lederberg va rebre el premi Nobel de fisiologia o medicina i va traslladar-se a la Universitat de Stanford, per dirigir-hi el nou Departament de Genètica. Esther va anar també a Stanford i va incorporar-se al Departament de Microbiologia i Immunologia. Malgrat el seu excel·lent currículum, però, no va aconseguir una plaça fixa; treballava amb contracte (untenure) i en un lloc de treball molt per sota de la seva capacitat professional. El 1966, els Lederberg es van divorciar. Com que el cognom amb què Esther Zimmer era coneguda en el món de la ciència era el del marit, Lederberg, va seguir usant-lo per signar els seus treballs científics (com en molts altres països, als Estats Units una dona casada havia d'adoptar el cognom del marit).

Esther i Joshua Lederberg, vestits de gala per a la cerimònia dels Nobel 1958

De 1976 i 1986, Esther va tenir cura del Centre de Referència de Plasmidis de la Facultat de Medicina de Stanford. Un plasmidi és una molècula de DNA circular propi dels procariotes (el procariotes són organismes les cèl·lules dels quals no tenen el DNA dins d'un nucli), que pot existir i replicar-se independentment del cromosoma o que s'hi pot integrar. Els plasmidis poden passar d'uns bacteris a uns altres i transferir-los gens que aporten als bacteris propietats noves, com ara resistència als antibiòtics, canvis en la tolerància a la temperatura, producció d'un determinat metabòlit o, al contrari, deixar de produir-lo.

L'afició d'Esther a la música antiga (medieval, renaixentista i barroca) la va empènyer a fundar, amb altres persones, una orquestra d'aficionats en la qual ella tocava la flauta de bec. Un col·lega seu explicava que, quan Esther anava a congressos científics hi arribava sempre carregada amb una gran bossa de la qual sobresortien partitures i la seva flauta de bec. Va mantenir aquesta afició fins al final, anant als assajos i als concerts fins i tot quan ja no es podia valer per ella mateixa i necessitava uns caminadors. Era també molt aficionada a la botànica i als jardins botànics. A la seva universitat (Stanford), va recomanar que, en el campus, plantessin plantes autòctones que no necessitaven de rec. El 1989 va conèixer Matthew Simon, amb qui compartia la seva passió per la música, i amb qui es va casar el 1993.

Matthew Simon i Esther Zimmer Lederberg en el seu racó musical, a casa.

El dia 11 de novembre de 2006 moria Esther Miriam Zimmer Lederberg com a conseqüència d'una pneumònia. La pàgina web que el seu exmarit, Joshua (mort el 2 de febrer de 2008), tenia en el web "Profiles of Science" de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units, no va tenir unes paraules de record per a Esther ni tan sols se'n va esmentar la mort. No és estrany, però, perquè, on s'hi descriu el desenvolupament del sembrat per rèplica, tampoc s'esmenta la participació d'ella i està explicat com si hagués estat un invent exclusivament de Joshua.

Per saber-ne més (els dos webs contenen enllaços a molts articles i material relatiu a Esther Lederberg):
- Esther M. Zimmer Lederberg. Memorial Web site.
- Scientific Legacies. Esther Miriam Zimmer Lederberg (1922-2006)

Fotos: les fotos en què es veu Esther provenen del web de The Esther M. Zimmer Lederberg Trust

dimarts, 22 de desembre del 2009

Brutus

Diumenge vaig conèixer Brutus, el nou membre de la família. Va arribar a casa abrigat, vestit amb un xandall amb caputxa. L'havien dut amb moto, i amb aquell fred que glaçava la sang no podia anar amb el seu vestuari habitual, que no es treu mai, ni per dormir.

Quan l'Aitor va preguntar-me si podien venir acompanyats al sopar familiar, em va sobtar. De seguida em va especificar que la companyia era un gos, però petit. Vaig pensar que seria un cadell, però no; el "petit" feia referència a la mida, no pas a l'edat. L'han adoptat fa poc de la gossera de Badalona. Malgrat que ja té sis o set anys i que havia estat abandonat, l'adaptació a la seva nova llar ha esta molt bona. Semblava com si l'Aitor i la seva companya haguessin estat el seu amo i mestressa de tota la vida. És un gos petaner, sense raça, robust, amb una cara que recorda una mica els gremlins, amb els ulls sortits i les orelles amunt. No és un gos elegant, però és molt simpàtic i manyac.

Mentre sopàvem, Brutus es ficava sota la taula i s'apropava ara a un ara a una altra, per veure si li donàvem alguna cosa. Tot li agradava: pernil, llom, patè, panettone...

La Isis (la gata de casa) se'l mirava com hipnotitzada. No li va bufar, ni fugia d'ell, però l'estona que van ser prop l'un de l'altra no li treia la mirada del damunt. Ell, al principi no li feia ni cas, com si no la veiés. Després va intentar anar a olorar-la pel darrera, però la gata no ho va permetre; no pas per pudor, sinó perquè no volia tenir-lo fora de control.

La primera trobada, ha anat molt bé. Benvingut a la família, Brutus!

Actualització 31.12.2009
Per fi tinc una foto de Brutus, el simpàtic gos petaner de l'Aitor i la Cristina. Quina sort ha tingut de poder deixar la gossera i anar a parar a una casa on el tracten tan bé que fins i tot li posen un xandall per dur-lo en moto i que no passi fred. (I el casc, quan?)

divendres, 18 de desembre del 2009

Per Nadal, un pas de pardal

"Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal." Aquest refrany, amb diverses varietats, fa referència a l'augment de la durada del dia, que per Santa Llúcia augmentaria només una micona i per Nadal ja es notaria més. Tanmateix, això no respon a la realitat. Per Santa Llúcia, que se celebra el 13 de desembre, els dies encara s'escurcen i és a voltants del 21, amb els solstici d'hivern, quan comencen a allargar-se. Per què, doncs, es fa tradicionalment aquesta afirmació en relació al dia de Santa Llúcia?

Per poder trobar-hi una explicació lògica hem de suposar que el refrany és molt vell, anterior a 1582, any en què es va fer la reforma gregoriana del calendari. Amb el calendari vigent fins aleshores--el calendari julià, que era pràcticament el calendari egipci--, s'havia anat produint un desfasament perquè la durada del dia no estava ben calculada. Per actualitzar el calendari, el 1582 se'n van suprimir deu dies, i del 4 d'octubre es va passar al 15 d'octubre. Per tant, en relació a l'any solar, Santa Llúcia es va avançar deu dies, encara que continués celebrant-se el 13 de desembre. Abans de la reforma, devia correspondre a l'actual 23 de desembre, data en què els dies ja es van allargant, tot i que de manera encara imperceptible, com un pas de puça.

El refrany de Santa Llúcia i el pas de puça sol formar part d'una tirallonga que relaciona determinades dates amb la durada del dia: Per santa Llúcia un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Reis un pas d'anyell; per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Aquests refranys que fan referència a Santa Llúcia i l'allargament de la durada del dia, però, no són exclusius nostres. Se'n troben de semblants en altres països catòlics. Vegem-ne uns quants. A Galícia diuen: "Por Santa Lucía mengua a noite e medra o dia". A Itàlia: "Da Santa Lucia a Natale, il dì allunga un passo di cane." A la regió italiana de Calabria: "A Santa Lucia accurcia la notti e allonga la dia." I a França: "À la Sainte Luce, les jours croissent du saut de puce."

Il·lustració: Santa Llúcia (Domenico Beccafumi, Pinacoteca Nazionale di Siena; Wikimedia Commons)

dimecres, 16 de desembre del 2009

Llimona, Catalunya i les ciències

Catalunya i les ciències (Josep Llimona, 1913)

Catalunya i les ciències és el nom d'un grup escultòric fet per Josep Llimona per a l'Institut d'Estudis Catalans, que ahir va recuperar-se en la seva disposició original. El 1913, aquestes escultures van ser col·locades damunt d'un frontó triangular que cobria la porta que comunicava la sala de lectura de la Biblioteca Nacional Catalana (precursora de la Biblioteca de Catalunya) amb altres dependències de l'Institut, que aleshores es trobava en el Palau de la Generalitat. Puig i Cadafalch va ser l'encarregat de remodelar aquell edific, i tant li va agradar aquesta obra de Llimona, que el model en guix que primer havia fet l'escultor va acabar a casa de l'arquitecte, damunt la llar de foc.

Durant la dècada de 1930 es va decidir traslladar l'Institut i la Biblioteca als espais on hi havia hagut l'Hospital de la Santa Creu, que és on es troben avui dia: la Biblioteca n'ocupa l'edifici gòtic mentre que l'Institut està ubicat a la Casa de Convalescència annexa a l'Hospital. En els nous locals de l'Institut, de moment no van saber on situar el grup de Llimona. Després, amb la guerra, les escultures van romandre embalades en unes caixes de fusta. Van continuar així fins a l'any 2000, quan es van fer les obres de restauració de l'Institut, que es van treure de l'embalatge i es van situar en el vestíbul central, a peu pla, però no agrupades, sinó per separat.

En aquell mateix vestíbul, ara es pot veure el grup escultòric com el va idear Llimona, damunt d'un frontó, però amb la particularitat que, en no estar adossat a un mur, el grup escultòric pot observar-se també pel darrere.


Catalunya i les ciències (vista posterior)

Catalunya i les ciències (detall)

Fotos: M. Piqueras (15.12.2009)

Actualització 17.12.2009
He trobat per Internet un número del Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona que, per l'URL, dedueixo que deu ser del 1934. És monogràfic, amb 40 pàgines dedicades a Josep Llimona i la seva obra. Amb moltes fotografies. Es pot descarregar de la Biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona. En una de les fotos es veu Josep Llimona en el seu taller, amb el guix del grup escultòric de l'Institut al fons:

dimarts, 15 de desembre del 2009

Vaques per l'autopista


No m'imagino un paisatge gallec sense vaques. Però tan com trobar-me-les per l'autopista...! Doncs bé, segons La Voz de Galicia, els vehicles que ahir, a les cinc de la matinada, circulaven en direcció a A Coruña des de Santiago es van topar amb tres vaques que passejaven en direcció contraria per aquella via. La presència dels animals va originar una sèrie d'accidents en els quals una de les vaques va perdre la vida. Finalment, la guàrdia civil va poder atrapar les altres dues bèsties.

Un altre ensurt devia ser el que es va endur el conductor d'un cotxe que, en circular per una via propera a un centre comercial d'El Ferrol, va veure com un home es deixava caure damunt del seu cotxe i com, en aturar-se per veure què havia passat, l'agressor començava a colpejar el cotxe i també a ell. També segons La Voz de Galicia, l'home no en va tenir prou i es va dirigir a un parell de botigues properes, on va fer moltes destrosses, i encara va tenir forces per repartir cops de puny i colpejar els policies que el van detenir i els facultatius que intentaven assistir-lo. La causa d'aquest comportament eren les copes de més que s'havia pres l'agressor.

Em fa l'efecte que, posats a triar, per la carretera preferiria topar-me amb una vaca, encara que circulés en sentit contrari, que amb un individu com el del Ferrol.

Foto: vaca rossa gallega (Miguel Bugallo, Wikimedia Commons)

dilluns, 14 de desembre del 2009

El petit príncep (lleonès i turc)

Dues noves edicions s'han incorporat a la meva col·lecció de "petit prínceps": una en lleonès (El Prencipicu) i una altra en turc (Küçük Prens) (gràcies Elena, pels dos llibres). La versió lleonesa és una traducció feta com a activitat desenvolupada durant el curs escolar 2000-2001 a l'"Aula de Cultura Cabreiresa" de la Residencia de Estudiantes de Astorga.


Més entrades en aquest bloc sobre El petit príncep:
- Cròniques alguereres (6)
- El petit príncep (nepalès)
- El principín i les llengües minoritàries
- El petit príncep i les llengües

dissabte, 12 de desembre del 2009

Tatuatges científics

Quan jo era petita, els tatuatges eren només cosa d'homes, principalment dels que havien fet la mili a l'Àfrica o a la marina. De vegades, el tatuatge era només un nom de dona, segurament la dona de qui estaven enamorats quan se'l van fer. No sé què devia passar si aquell amor desapareixia. Potser buscar-se'n un altre que portés el mateix nom? D'altres vegades era una sirena o una àncora (especialment els qui havien estat a la marina). A mi, els tatuatges em feien molta angúnia, i em fa l'efecte que no estava gaire ben considerat lluir-ne un. Cal dir que els dibuixos i les lletres eren bastant barroers, com si fossin fets per mans infantils. Potser les eines de què es disposava no permetien fer un traç uniforme.

Avui dia la tècnica ha millorat molt i hi ha tatuatges que denoten una mà d'artista al darrera de l'agulla de tatuar (vegeu-ne aquests). (Com que no n'he vist fer mai cap, qui sap si el traç tan ben fet ho és gràcies a la tecnologia.) Una dona amb qui vaig coincidir en la meva estada en un women's writing resort a Minnesota (ho vaig explicar aquí) duia tatuat un arbre ple de branques i fulles que li ocupava tota l'esquena. Era bonic, però seguia fent-me angúnia (com ara), especialment perquè em costa entendre que hi hagi qui es deixi injectar sota la pell un líquid perquè li facin un dibuix permanent en algun lloc del cos. Per una banda, suposo que si es fa amb una agulla, deu ser dolorós. Per una altra, perquè la tinta de tatuatge és un cos estrany que ens fiquem en el nostre organisme. De fet, s'han descrit reaccions al·lergiques cutànies a la tinta dels tatuatges i també la formació de tumors.

A la literatura mèdica hi ha molts articles de dermatologia relacionats amb els tatuatges. N'hi ha bastants que estan relacionats amb la seva eliminació. Gent que en un moment donat de la seva vida va decidir fer-es un tatuatge i al cap d'un temps no vol seguir tenint-lo. Però això no és com despintar-se les ungles o deixar de dur rastes (per cert, les rastes, amb el temps poden causar la pèrdua permanent del cabell). Hi ha diverses tècniques, la menys agressiva és l'aplicació de làser, però pot tenir efectes secundaris com ara que en quedi una cicatriu, que la pell quedi més clara en la zona on hi havia el tatuatge (hipopigmentació) o més fosca (hiperpigmentació), que no desaparegui del tot, que sagni, que s'infecti i en segons quins colors de tatuatge i que la tinta del tatuatge s'enfosqueixi, amb la qual cosa, l'efecte pot ser molt desagradable..

Els dibuixos dels tatuatges ara són de molts tipus. Fa poc vaig descobrir que n'hi ha de científics. Aquí, se'n poden veure uns quants centenars de molt variats. N'hi ha que reprodueixen àtoms, molècules, fórmules químiques i fins i tot la taula periòdica sencera. D'altres tenen preferència per la zoologia i porten reproduïts un calamar, un escorpí, un peix i el seu DNA, un turbot, una medusa, una estrella de mar, una aranya, una llagosta (l'insecte), una cassola de les Moluques o els pinsans de Darwin, i també animals extingits com ara els trilobits, l'estegosaure, l'arqueopterix. N'hi ha que tenen tirada per la història i han triat l'arbre de la vida de Haeckel o el que va dibuixar Darwin en les seves notes. També hi ha símbols matemàtics, la fòrmula d'Euler o la de l'equació de segon grau. La imaginació a l'hora de triar un tatuatge científic és molt gran: neurones, fins i tot una que reprodueix un dibuix de Ramón y Cajal, l'esquelet humà, el gat de Schrödinger, una estrella binària, el número pi amb un reguitzell de decimals, una cinta de Moebius, el quadre de Punnett, la hipòtesi del món de l'RNA en l'origen de la vida, un microscopi envoltat de dibuixos de les coses que ens pot revelar (impressionant!, ocupa tota l'esquena), el cicle del nitrogen, tot el Sistema Solar, o "el sueño de la razón produce monstruos", que un neurobiòleg lluu en un braç

Al Regne Unit s'ha dut a terme el projecte anomenat Extinked per cridar l'atenció sobre la possible desaparició de moltes espècies d'animals, plantes i fongs. Una empresa d'art i disseny de Manchester va organitzar una exposició de dibuixos d'espècies britàniques en perill d'extinció i el dia de la clausura van organitzar una sessió de tatuatge en què voluntaris i voluntàries van esdevenir ambaixadors de les diverses espècies i ho van fer sortint d'allà amb el tatuatge de l'espècie que a partir d'aleshores representaran. En la foto es veu la papallona nocturna que va triar una dona per ser la seva ambaixadora.

Avui dia, el professors han de controlar que el seus alumnes no portin telèfon mòbil quan van a fer un examen escrit; així eviten que es posin en contacte amb l'exterior per demanar ajut. Quan jo estudiava, com a molt es copiava dels veïns d'aula o de les chuletas que es duien preparades de casa amb els temes més difícils de l'assignatura (mai no he entès això de les chuletas; si alguna vegada me'n feia alguna, després no la necessitava perquè la preparació em servia per aprendre'm allò que estava escrivint). alguns d'aquests tatuatges científics podrien servir de chuletas. De vegades, per fer problemes de química cal recordar la situació d'un element dins la taula periòdica per poder deduir-ne una sèrie de característiques necessàries epr a la resolució del problema. En un cas així, dur una taula periòdica al braç pot ser molt útil.

divendres, 11 de desembre del 2009

Un museu de ciències naturals per al segle XXI

Origen dels museus de ciències naturals
Els museus de ciències naturals, en el sentit actual que és dóna a la paraula 'museu', van néixer com un espai on conservar i exposar al públic col·leccions de peces o obres determinades relacionades amb la natura: animals naturalitzats, ceres anatòmiques, esquelets, col·leccions de plantes en herbaris, aparells científics, dibuixos naturalistes, etc. Tenen el seu antecedent en els gabinets de curiositats que reunien objectes molt variats relacionats amb la història natural, la geologia, l'arqueologia, l'etnografia, l'art (vegeu la il·lustració que representa un d'aquests gabinets). És una idea que encara és present avui dia en alguns petits museus com ara el Museu Darder de Banyoles, el Museu de la Pesca de Palamós o d'altres sorgits per iniciativa de col·leccionistes particulars. Un model de gabinet de curiositats pot veure's reproduït tal com era a l'Institut Botànic de Barcelona, on hi ha la col·lecció i la biblioteca reunides per una nissaga d'apotecaris i naturalistes catalans, els Salvador, entre els quals un dels més destacats va ser Joan Salvador i Riera (1649-1740), que va fundar, a Sant Joan Despí, el primer jardí botànic de Catalunya. (Normalment es té en compte els Salvador únicament com a botànics, però l'esmentat Salvador i Riera és autor d'una monografia sobre la tècnica pesquera a Catalunya, datat el 1722, i publicat per la Diputació de Barcelona el 1987, amb una nota biogràfica i comentaris de Jordi Lleonart i Josep Maria Camarasa.)

En les darreres dècades, la manera de presentar les col·leccions i fins i tot el mateix contingut de les exposicions permanents dels museus s'ha diversificat. Un museu de ciències naturals ha deixat de ser un espai estàtic, on s'hi anava només a mirar. Ara són espais on es promou la interactivitat i on les noves tecnologies solen estar incorporades en la museografia. Això ha fet que hagin sorgit molts museus que, en comptes de proporcionar un aixopluc a col·leccions ja existents, han estat construïts com a espais de lluïment arquitectònic i tecnològic i que en molts casos acaben semblant parcs d'atraccions en un espai tancat.

Els museus, espais de recerca
Un altra característica dels museus és la seva funció de recerca, que sovint és desconeguda pel públic que els visita. Més enllà de les sales d'exposició, hi sol haver laboratoris on professionals de la recerca treballen com ho farien en el laboratori d'una universitat o d'un centre exclusivament d'investigació. A poc a poc, alguns museus comencen a mostrar aquesta cara oculta; un cas recent és el del Museu d'Història Natural de Londres, que el setembre 2009 va inaugurar un nou edifici, el Cocoon, en el Darwin Center annex al Museu, on es treballa en recerca i per on els visitants poden passar i veure què s'hi fa.

Avui dia, en què els estudis de biodiversat són com més va més necessaris per al seguiment del canvi climàtic i per a la conservació del medi natural, els museus, els jardins botànics i les col·leccions d'herbaris tenen un paper destacat en la realització d'inventaris d'espècies o en la seva identificació.

Barcelona compte amb un Museu de Ciències Naturals de titularitat municipal que comprèn diversos espais ciutadans: a) l'antic Museu Martorell, que conté les col·leccions de geologia i paleontologia; b) el Castell dels Tres Dragons, on hi ha les col·leccions de zoologia; c) el Jardí Botànic i d) l'Institut Botànic, que és un centre mixt de recerca en què participen el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i l'Ajuntament de Barcelona. Els dos primers es troben en el parc de la Ciutadella i els altres dos, en el parc de Montjuïc. En tots aquests centres, a més de la tasca de divulgació que s'espera d'un museu, s'hi fan treballs de recerca, en alguns casos participant en projectes internacionals.

Un museu per al segle XXI
Dimecres passat (9 de desembre 2009) es va presentar a la premsa el projecte del nou Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que integra la idea clàssica d'un espai d'exposició de col·leccions i la incorporació de noves tecnologies que permetin anar més enllà, tant pel que fa a la informació que proporcionarà als visitants com a la interactivitat que els oferirà. El nou centre s'inaugurarà el febrer març de 2011 i tindrà els avantatges d'un museu modern, alhora que comptarà amb el patrimoni històric de les seves col·leccions, algunes de les quals tenen un gran valor que potser no es mesuri en diners, com si es tractés d'una pintura o una altra obra d'art, però que són reconegudes pels especialistes de tot el món.

Més que parlar d'un 'nou' museu, hauria hagut de referir-me a un nou espai que s'afegirà als ja existents, alguns dels quals canviaran la seva funció actual. Aquest nou espai estarà localitzat en l'edifici Fòrum --rebatejat ara com 'Espai Blau'-- i oferirà una exposició permanent que serà representativa dels diversos àmbits de les ciències naturals, fins i tot d'algun que ara per ara no està representat en l'actual museu --ni en gaires museus del món--, com és el món invisible dels microorganismes. De tota manera, tampoc és descabellat parlar d'un 'nou' museu, atès que la titularitat passarà a ser mixta, amb participació de la Generalitat, i l'Espai Blau formarà part del nou Museu Nacional d'Història Natural.

Planeta Vida, un viatge per la història de la vida i la seva coevolució amb el nostre planeta
L'exposició permanent que s'instal·larà a l'Espai Blau durà per títol Planeta Vida, pel fet que la vida és el tret característic del planeta que anomenem Terra. Els més de 3600 milions d'anys d'evolució que s'hi han produït no han estat únicament d'evolució biològica. La Terra que coneixem avui dia és el resultat de l'evolució conjunta dels éssers vius i de l'ambient abiòtic (el suport físic planetari i l'atmosfera) i de les interaccions entre ambdós, que constitueixen un únic sistema amb capacitat d'autoregulació. Aquesta manera de considerar el planeta com un conjunt integrat i interrelacionat està expressada en la teoria de Gaia, proposada el 1972 pel químic atmosfèric James Lovelock.

Aquesta conjunció de biologia, geología i química atmosfèrica serà l'eix vertebrador de l'exposició permanent de l'Espai Blau, que constarà de tres itineraris: a) La biografia de Gaia, que descriurà la història de l'evolució de la vida i del planeta dels seus orígens fins al present; b) El present de Gaia, que explicarà com és avui dia el nostre planeta; i c) Els laboratoris de la vida, que tractarà temes concrets de la natura o de la nostra relació amb la natura i que no serà pròpiament un itinerari, sinó que els àmbits que el conformen es trobaran dispersos i immersos en els altres dos grans espais.

El projecte arquitectònic
La nova ubicació de l'exposició permanent del Museu de Ciències Naturals no requereix la construcció d'un nou edifici, sinó que farà possible treure profit d'un espai arquitectònic i uns equipaments ja existents i infrautitlitzats, en la zona del Fòrum. Per a l'estudi d'arquitectes Herzog & de Meuron, que va dissenyar l'edifici Fòrum, la realització del nou museu és una oportunitat --alhora que un repte-- per completar una obra que, per diversos motius, consideraven inacabada, i de dotar a la ciutat de Barcelona d'un espai singular de referència. A més de rehabilitar l'edifici, transformaran també l'espai obert al seu voltant. Veient el projecte de Herzog & de Meuron es té la sensació que l'Espai Blau hagi estat dissenyat expressament per a acollir una proposta museística determinada. Per a mi, el mèrit més gran del seu projecte ha estat adaptar aquell edifici al guió científic de l'exposició.

Falten uns tretze o catorze mesos per a la inauguració del nou Museu. Sembla molt de temps, però la tasca pendent és encara molta. El guió expositiu i el projecte arquitectònic no són més que el primer gran pas. Al darrere del projecte hi ha un nombrós equip liderat per Anna Omedes, directora del Museu de Ciències Naturals, amb Ricard Guerrero, catedràtic de microbiologia de la Universitat de Barcelona, com a comissari de la nova exposició, que continuarà preparant-se al llarg de 2010.

Comiat del Castell dels Tres Dragons
Després de Reis, el Castell dels Tres Dragons tancarà les portes de la seva exposició permanent, que haurà de desmuntar-se i preparar per al trasllat a l'Espai Blau, i l'edifici de Domènech i Montaner haurà d'habilitar-se per al nou ús com a espai de recerca i de reserva de la part de les col·leccions que no estiguin exposades en l'Espai Blau. Per tant, queden poques setmanes per poder gaudir de la visita a l'exposició permanent actual. (Des del 19 de desembre al 10 de gener, dia del tancament, l'entrada serà gratuïta.) Val la pena aprofitar per admirar un cop més l'edifici modernista i veure una exposició que té un encant especial. Al llarg de 2009 he passat moltes hores en aquest museu i m'he adonat que la mainada i el jovent, malgrat que visquin immersos en un món que és predominantment tecnològic --o potser precisament per això-- solen gaudir amb la visita d'aquesta immensa sala on no hi hi ha més pantalla que la que introdueix a la història de la classificació, la taxonomia i la nomenclatura.

Els nous reptes
Pere Alberch (1954-1998), el badaloní desaparegut prematurament que va dirigir el Museo de Ciencias Naturales de Madrid, va dir que "els grans museus d'història natural sovint estan massa capficats en el seu passat i tradicions glorioses. Si continuen amb aquesta manera de pensar, incapaços d'enfrontar-se als nous reptes, acabaran sent museus d'ells mateixos" (Museums, collections and biodiversity inventories, Trends Ecol Evol 8: 372-375, 1993). El projecte de la nova seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona demostra que ha sabut enfrontar-se als nous reptes i trobar un equilibri entre el seu passat i els avenços de la ciència i la tecnologia. (Per a la seva història, comptarà més endavant amb una altra exposició, que s'ubicarà en l'actual Museu Martorell, però això mereix ser tractat a part.)


Il·lustracions: Museo di Ferrante Imperato (Wikimedia Commons); Joan Salvador Riera (La pesca a a Catalunya el 1712); Edifici Blau (fons del Museu de Ciències Naturals) recreació del nou Museu (copyright Herzog & de Meuron).