El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 31 de juliol de 2009

Per què deuen servir?



Aquesta mena de faristols són a l'andana de l'estació Delicias de Saragossa. Em recorden els suports que hi ha en alguns vagons del metro de Barcelona per repenjar el cul la gent que va dreta. Però, si és aquesta la finalitat, per què no posen un parell de seients més? En el metro tenen sentit perquè ocupen un espai on no hi cabria un altre seient. Però a l'andana hi ha espai suficient per posar-hi més seients.

Potser tinc poca imaginació.

dijous, 30 de juliol de 2009

Una excursió amb tren

Aquesta setmana he estat fora un parell de dies, a Jaca. Hi he anat per fer un parell de classes en un curs d'estiu sobre desenvolupament sostenible i canvi climàtic. Vaig decidir anar-hi en tren per estar en consonància amb el tema que es tractava en el curs i perquè com més va menys m'agrada anar amb cotxe. Quan em van dir que el tren de Saragossa a Jaca trigava tres hores, em pensava que era una equivocació. Però no, és el temps aproximat que triga a arribar-hi el tren regional des de la capital aragonesa. Aquelles tres hores, però, em van passar sense adonar-me, amb els ulls clavats a la finestra per no perdre'm res del que desfilava al meu davant. A més, no sé si és que a Catalunya ens porten les deixalles de Renfe, però els vagons d'aquell tren eren molt còmodes i estaven molt nets. Vegeu-ne la foto al costat.

El tren, només de dos vagons (per la quantitat de gent que hi viatjàvem, amb un encara n'hi hauria sobrat), s'enfila des dels aproximadament 200 metres sobre el nivell del mar de Saragossa fins a 820 de Jaca. Però ho fa pausadament. En començar el viatge, com que el terreny és bastant pla, agafa molta velocitat; però no és un tren dissenyat per a córrer i sento el meu cos sacsejar-se com si fos dins d'una batedora. Intento prendre notes del que veig, però és impossible, només em surten gargots. Únicament de tant en tant apunto alguna paraula per recordar-ho després.

El paisatge va canviant. Després d'una zona semiurbana industrial, a poc a poc, el verd va predominant. Descobreixo el primer parc eòlic dalt d'un turó allargassat, com si haguessin fet una plataforma elevada per instal·lar-hi els molins de vent. Després, molts camps daurats, amb el blat ja segat. D'altres fins i tot estan llaurats; es nota que ho han fet recentment, perquè la terra encara sembla flonja. També hi ha camps de regadiu, amb aspersors. La primera parada és a Tardienta, un poble que no sembla gaire gran. Veig cigonyes volant i de seguida m'adono del niu que hi ha dalt del campanar de l'església.

Després el tren passa a costat d'un canal de rec; potser sigui el de los Monegros. La vegetació ara és més abundant, es nota que no hi manca l'aigua. El terreny és pla, però adés i ara s'alça lleugerament, sembla com si tingués berrugues. Torno a veure cigonyes i amb la mirada en busco el niu: és en el sostre d'una sitja molt alta.

El tren s'atura a Osca i hi baixa la major part de la gent. En el meu vagó només quedem una família (una parella amb una nena d'uns dos o tres anys) i jo. Travessem una zona eminentment agrícola, i el tren xiula molt sovint. Després m'adono que hi ha alguns camins i carreteretes amb passos a nivell sense guarda. Hi ha molts ocells. Em sap greu no poder reconèixer-los. De tant en tant en veig un de més gran, amb la part inferior del cos de clor clar, diria que una mica rosada i els extrems de les ales foscos (després, a Jaca, un ornitòleg em diu que, per la descripció podria, ser un xoriguer). Després d'Ayerbe (on hem passat sense aturar-nos), començo a veure boscos. De moment, l'arbre que predomina en la vegetació és l'alzina. Passem a costat d'un "hort" fotovoltaic i de seguida travessem el primer túnel; curt, no deu fer ni 100 metres.

A l'altre costat del túnel, el paisatge canvia. El terreny mostra molts desnivells i al fons veig unes muntanyes que anirien molt bé per a estudiar que és un plegament; amb la distància es nota molt bé com es van formar. Penso que, malgrat els terratrèmols, els huracans, els tsunamis i altres manifestacions de l'energia del planeta, la Terra està ara molt calmada. Però si en la seva història hi ha hagut moltes vegades moviments tectònics que han fet que un planeta que al principi era pràcticament pla tingui el relleu actual, no hauríem de pensar que, perquè ara nosaltres --l'espècie humana-- siguem aquí, això ja s'ha acabat. De sobte veig unes muntanyes amb formes estranyes, semblants a alguns pics de Montserrat. I recordo que anant amb cotxe a Jaca es veuen els Mallos de Riglos. Deuen ser aquests? El tren va pujant i passem, sense aturar-nos per una petita estació: Riglos. Ve't aquí! Poca estona després passem molt a prop dels Mallos de Riglos, amb parets verticals d'uns quants centenars de metres. Són impressionants!.

Després el tren voreja un riu --suposo que el Gàllego-- que mésw amunt té un embassament. Passem de llarg per una altra estació, Santa María y La Peña. (Dedueixo l'embassament que he vist és el de la Peña.) El terreny es de conglomerat, com si fossin còdols molt grans barrejats amb una pasta que els manté units. Un altre cop veig mots ocells; n'hi ha de rapinyaires, un de ben gros va planejant bastant baix, com si cerqués la seva presa. La terra ara es torna roja i en les roques es distingeixen clarament els estrats del terreny.

Observo un altre canvi en la vegetació; ara predomina el pi (no sé quina espècie, però, potser el pi negre?) i aviat veurem també avets. Passem, també sense aturar-nos, per Anzánigo y Caldearenas. Veig una zona de ruscs: potser una dotzena, de color gris. Ja veig muntanyes més altes; deu faltar poc per arribar a destí.

Aviat veig cases de pisos que indiquen que ens apropem a una població més gran. Miro el rellotge i penso que, a més de ser un tren molt còmode, aquest regional és molt puntual. El tren s'atura i sóc la darrera a baixar; primer ho han fet uns excursionistes estrangers que viatjaven en l'altre vagó i a continuació la família amb la menuda. Un taxi havia d'esperar-me per dur-me a l'hotel, però l'únic taxi que hi ha a la parada l'agafa una parella gran que em sembla que ve de l'estació d'autobusos veïna. Després d'una estona, en veure que no arriba cap tren, telefono al taxista --per sort me n'havien donat el número de telèfon. Un tal Javier, de l'empresa dels taxis, s'estranya que encara no hagi arribat el cotxe que m'ha de recollir i em diu que esperi uns minuts i un o altre vindrà per dur-me a l'hotel.

Mentre espero observo els voltants de l'estació i intento orientar-me i imaginar on és el centre del poble. He estat algunes vegades a Jaca, però sempre hi he arribat amb cotxe i tot allò m'és desconegut. De sobte la meva vista es clava sobre unes lletres que hi ha a la paret de l'estació on es llegeix clarament... Sabiñánigo! M'he equivocat! He baixat abans d'hora, refiant-me de la puntualitat de Renfe i perquè tothom ha baixat del tren...

Torno a trucar al taxista i l'informo del meu error. Em diu que no m'amoïni, que tornarà a parlar amb el taxista i em vindrà a recollir, però que trigarà potser una mitja hora.

Després, camí de Jaca, el taxista em va confessar --no sé si perquè em quedés tranquil·la, per allò de mal de muchos...-- que jo no era l'única que havia comès un error. Quan li va trucar el Javier de l'oficina dels taxis, de sobte va recordar que tenia l'encàrrec d'anar a recollir-me a l'estació. Era de xerrameca amb un amic que feia molt de temps que no veia i havia oblidat que havia de fer aquell servei!

Algunes fots des del trenet (ínfima qualitat; no sabia com fer perquè no es veiés el reflex de l'interior del tren):

Els Mallos de Riglos

La vall del Gàllego


Aquí també es noten els plegaments de les roques


El Gàllego, més amunt del pantà
Fotos: M. Piqueras, 28.07.2009

diumenge, 26 de juliol de 2009

Happy birthday, Dr. Lovelock!

En la seva autobiografia (Homage to Gaia, Oxford University Press, 2000), el químic atmosfèric James Lovelock explica que possiblement va ser un infant no desitjat, el resultat casual de la celebració de la nit de l'armistici de l'11 de novembre de 1918. Ho pensa pel seu context familiar i social. La seva mare era secretària d'un alt càrrec de l'administració del comtat de Middlesex, un lloc de treball que havia aconseguit pels seus mèrits i perquè molts homes eren a la guerra. L'embaràs i el retorn dels soldats a la vida civil van posar a fi a la seva carrera. El 26 de juliol de 1919 naixia el petit James Ephrain Lovelock, que anys més tard revolucionaria el món de la biologia amb les seves idees sobre la realitat del nostre planeta. Lovelock va plantejar una agosarada hipòtesi que mostrava la Terra com un sistema "viu", en què la biota (el conjunt dels éssers vius) i els components no vius (atmosfera, roques, rius, mars, oceans...) interaccionaven els uns amb els altres. Va suposar que el conjunt s'autoregulava per uns processos semblants als d'homeòstasi que regulen les condicions del cos dels animals.

La vida de James Lovelock és la d'un científic molt poc corrent en l'actual món de la ciència. La seva trajectòria és més semblant a la de científics d'altres temps, que treballaven pel seu compte. Ha treballat de manera independent des de 1964 i ho justifica dient que el treball d'un investigador hauria de ser una tasca de creació. L'única manera de poder desenvolupar la pròpia creació en el grau màxim és no havent de dependre d'una universitat o centre de recerca ni de subvencions oficials que sovint marquen unes prioritats i són un fre a la imaginació del personal investigador. Però la recerca independent no sempre és possible; cal trobar una font de finançament i cal que l'investigador o investigadora rebin el reconeixement i suport de la comunitat científica. Altrament poden transmetre la típica imatge del científic --o pseudocientífic-- a qui falta un bull.

En l'esmentada autobiografia, Lovelock diu que l'esdeveniment més destacat de la seva carrera científica segurament hagi estat la invenció del captador d'electrons, que va fer el 1957. A més de la importància que aquest aparell ha tingut en l'estudi de la química de l'atmosfera, va fer possible que Lovelock es convertís en un científic independent i pogués subvencionar la pròpia recerca amb els diners derivats de la seva patent --i de les d'altres invents seus. Tanmateix, aquesta independència ha estat una espasa de doble tall. Per una banda, ha pogut treballar en allò que més li interessava. Per una altra, però, el fet de no comptar amb el suport directe d'una institució va ser durant un temps un obstacle per a l'acceptació oficial de les seves idees.

El captador d'electrons és un aparell que es fa servir en cromatografia de gasos i és molt útil per detectar compostos que es troben a l'atmosfera en concentracions molt petites. És molt selectiu i sensible a la presència de determinades molècules, entre les quals les que contenen halògens, que pot detectar en concentracions mesurades en parts per bilió (10 elevat a 12).

La seva idea sobre la relació entre els components vius i els no vius de la Terra arrenca del treball que va fer per a la NASA en la dècada de 1960. Va tenir la intuïció que s'hauria de poder reconèixer la presència de vida en qualsevol lloc perquè els processos metabòlics canviarien la composició de l'atmosfera d'un planeta, generant-hi gasos anòmals des del punt de vista de la química. L'atmosfera de la Terra, on l'oxigen és abundant, es troba molt lluny de l'equilibri químic. Tanmateix, és estable --tot i que avui dia els humans hi estem provocant canvis que ja es comencen a notar-- i sembla que ho hagi estat la major part de la seva història. En el centre de NASA on treballava va fer una anàlisi comparada de les atmosferes de la Terra i els planetes més propers al nostre, Mart i Venus. Les concentracions de gasos atmosfèrics eren molts semblants en aquells dos planetes i diferien molt de la composició de l'atmosfera del nostre planeta.

Lovelock va deduir que hi havia d'haver algun mecanisme --o potser més d'un-- que mantingués l'atmosfera estable i el 1972 va proposar la seva idea. Amb el temps, aquella hipòtesi ha esdevingut una teoria que recolza en proves com més va més abundants, i que s'estudia des de diverses disciplines. Fins aleshores s'havia cregut que, si hi havia vida a la Terra, era perquè era l'únic lloc de l'Univers amb unes condicions atmosfèriques adequades per a la vida. Lovelock va proposar un canvi de paradigma en afirmar el contrari: que la Terra tenia una atmosfera diferent, en desequilibri, per causa de la vida que contenia.

Des de 1971, la biòloga nord-americana Lynn Margulis ha col·laborat amb Lovelock en el desenvolupament de la hipòtesi de Gaia. Ell veia el planeta i l'atmosfera que l'envolta amb els ulls d'un químic atmosfèric i Margulis ha destacat el paper de l'ecosistema global bacterià i ha demostrat que la microbiota és la infraestructura biològica fonamental per al manteniment de Gaia. La visió de Gaia que aporta la microbiologia és molt atractiva. Els microorganismes, per la seva ubiqüitat i ràpid creixement i expansió són fonamentals per mantenir la Terra en les condicions adequades. A més, durant el 85 per cent de la història de la vida a la Terra, els microbis n'han estat els únics protagonistes; van formar els primers ecosistemes (sense ecosistemes, en què els productes del metabolisme d'uns organismes són els nutrients per a uns altres, l'aliment inicial o brou primigeni s'hauria exhaurit en uns 300 milions d'anys) i la major part de els vies metaboliques que coneixem. Hi ha alguns mecanismes, com ara la fixació del nitrogen en forma de compostos assimilables pels éssers vius, que són exclusius d'alguns bacteris. Ara es coneix també el paper d'algunes algues microscòpiques unicel·lulars marines (components del fitoplàncton) en el control de les condicions climàtiques. (Sobre el paper regulador del clima per part del fitoplàncton hi ha alguns interessants treballs fets a l'Institut de Ciències del Mar-CSIC de Barcelona; vegeu aquest article i aquesta presentació en powerpoint de Rafel Simó, Carles Pedrós-Alió i d'altres.)

El nom de Gaia va ser un suggeriment que William Golding (1911-1993), el novel·lista premi Nobel de Literatura, va fer a Lovelock. Eren veïns i quan, durant una conversa, Lovelock va explicar-li la seva hipòtesi, Golding va dir-li que, si volia que prosperés, havia de posar-li un bon nom, que fos atractiu. Per què no Gaia, la deessa de la Terra? Al principi, Gaia va despertar la intolerància d'alguns científics i la incomprensió d'alguns divulgadors, que van veure connotacions teleològiques en la metàfora que Lovelock emprava: la Terra com un ésser viu superior que podia decidir què era millor per a la seva salut. El mateix Lovelock en algun moment va estar temptat de canviar el nom de Gaia pel de 'geofisiologia', però s'ho va repensar en adonar-se que la comunitat científica ja estava entenent el sentit de la seva teoria i que interpretaven Gaia com una metàfora, de la mateixa manera que s'interpreta com una metàfora el concepte de gen egoista de Richard Dawkins, un altre investigador britànic. De fet, el 1988, la American Geophysical Union va organitzar un congrés sobre Gaia, i posteriorment n'ha organitzat d'altres (un d'ells, Gaia 2000, a la Universitat València).

Malgrat que no estigui vinculat directament a cap universitat ni centre de recerca (el seu laboratori és a casa seva) Lovelock és membre (fellow) de la Royal Society i ha rebut nombrosos guardons, entre els quals el premi Volvo de Ciències ambientals (1996) i el Premi Planeta Blau del Japó (1997) . Enguany li ha estat concedit el Premi Fonseca de la Universitat de Santiago de Compostela, que li serà lliurat durant els propers mesos.

Lovelock, que avui compleix 90 anys, podria ser un exemple dels que Rita Levi Montalcini ens mostrava en el seu llibre L'asso nella manica a brandelli, sobre la plasticitat del cervell humà, que compensa la pèrdua de facultats pròpia de l'envelliment amb el desenvolupament d'altres de noves. Ens parlava de persones il·lustrees que van mantenir-se en actiu o que fins i tot van fer les seves obres més destacades durant la seva vellesa. De segur que el 'bosc' del cervell de Lovelock també ha anat suplint la desaparició d'arbres amb una gran ramificació dels que resisteixen l'embat del temps. Tant de bo que aquesta ramificació continuï durant molt de temps. Happy Birthday, Dr. Lovelock!

James Lovelock i la Lectora corrent, a la Pedrera
(Foto: Sandy Lovelock, Barcelona gener 1996)

Altres entrades sobre Lovelock en aquest bloc:
-
Mart, Oró i Lovelock (12.01.2007)
- Lovelock i el canvi climàtic (01.11.2007)

dissabte, 25 de juliol de 2009

Rosalind Franklin

El 25 de juliol de 1920 va néixer a Notting Hill (Londres), en una família jueva benestant, Rosalind Franklin, una gran científica del segle XX de qui segurament s'ha parlat més després de la seva mort que durant la seva vida. La seva especialitat era la cristal·lografia, i els seus treballs més destacats van permetre comprendre l'estructura molecular de carbons i el grafit, de l'àcid desoxiribonucleic (DNA) i l'àcid ribonucleic (RNA), i d'alguns virus.

El treball més conegut de Franklin va ser el que va dur a terme entre 1951 i 1953 a la Unitat de Biofísica del Consell de Recerca Mèdica, a King's College (Londres) i que va fer possible que James Watson (1928-) i Francis Crick (1916-2004), investigadors de la Universitat de Cambridge, descobrissin l'estructura molecular en forma de doble hèlix del DNA, la molècula portadora de l'herència genètica de la cèl·lula. Juntament amb el seu doctorand Raymond Gosling (1926-), Franklin havia obtingut unes excel·lents fotos de la molècula mitjançant difracció de raigs X, una tècnica que ella dominava com ningú. Però Franklin no va saber interpretar la fotografia. En canvi, quan Watson va veure la famosa foto 51, que no reprodueixo aquí perquè els drets són de la revista Nature, va adonar-se immediatament que es tractava d'una molècula en forma de doble hèlix. Maurice Wilkins, un altre membre de l'equip de recerca en què treballava Franklin, va ensenyar-la a Watson durant una visita que li va fer l'investigador de Cambridge. En el tren de tornada a Cambridge, en un angle del diari que duia, Watson va dibuixar de memòria el model que havia vist en aquella foto i a partir d'aquella imatge van venir altres deduccions sobre l'estructura de la molècula (no eren tres hèlices, com ell i Crick havien suposat, sinó dues; cada cadena era com la imatge de l'altra vista en un mirall invertit; separades, cadascuna servia de motllo per fer una cadena complementària; etc.). Més endavant, Watson va escriure: "En veure aquella imatge, vaig quedar bocabadat i el meu pols es va accelerar."

Rosalind Franklin no treballava a gust en el laboratori de King's College, especialment per l'antipatia que sentia pel seu col·lega Wilkins i quan va publicar-se el treball seu, el de Wilkins, i el de Watson i Crick sobre l'estructura del DNA, ella ja s'havia traslladat a un altre centre, Birkbeck College. El qui havia estat el seu anterior superior, John T. Randall, va escriure-li una carta recordant-li que ella s'havia mostrat d'acord a deixar la línia de recerca sobre el DNA.

En els anys següents, Franklin va estudiar l'estructura de l'RNA, una altra molècula fonamental per a la vida. A més, la seva recerca sobre l'estructura del virus del mosaic del tabac va demostrar que les partícules d'aquest virus eren totes de la mateixa longitud (en contradicció amb el model proposat per un altre investigador, Norman Pirie, que gaudia de gran prestigi).

El 1956, durant d'un viatge als Estats Units que va ser molt fructífer des del punt de vista científic, Franklin va començar a notar els primers símptomes de la malaltia que acabaria amb la seva vida. El setembre van operar-la i van trobar que els seus ovaris tenien sengles tumors de mida considerable. Malgrat l'operació, el càncer ja s'havia instal·lat en el seu cos. Ella, però, va lluitar fins al final, treballant en el laboratori --amb pauses obligades per les seves estades a l'hospital--, fent conferències, assistint a congressos... Poques setmanes abans de morir, a la tauleta de nit a costat del seu llit, a l'hospital, tenia una carta d'invitació per fer una estada de sis mesos a Caracas. Malauradament, no va poder acceptar-la. Va morir el 16 d'abril de 1958.

El 1962, Watson, Crick i Wilkins van rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina per la seva tasca en la descoberta de l'estructura del DNA. S'ha especulat què hauria passat si Franklin no hagués mort, atès que el nombre màxim de persones que comparteixen un premis Nobel és de tres. N'hauria quedat exclosa? Sempre m'ha semblat que aquestes elucubracions no duen a res. Per altra banda, i posats a imaginar, podem pensar que hauria pogut rebre un premi Nobel pel seu treball en virus. O que l'hauria pogut rebre en física, atès que el seu treball era de cristal·lografia.

El 1968, quan James Watson era professor a la Universitat de Harvard, va publicar un llibre autobiogràfic anomenat La doble hèlix. Com que s'esmentaven altres investigadors, alguns dels quals no quedaven massa ben parats, el servei de publicacions d'aquella universitat va enviar un esborrany del llibre a diverses persones per demanar-los el seu consentiment. Crick, Wilkins, Linus Pauling, Max Perutz i un germà de Rosalind Franklin van mostrar-se molt durs --alguns fins i tot molt enfadats-- per la manera com els descrivia a ells i a altres persones, especialment a Franklin. Watson, fent gala de masclisme --hi ha qui ho considera misogínia--, descriu una Rosalind que no correspon amb la realitat.

Anne Sayre, que havia estat amiga personal de Franklin, va escriure'n una biografia (Rosalind Franklin & DNA), segurament per a contrarestar la imatge que Watson va mostrar de la seva amiga. Però va caure en l'extrem oposat, fent una obra que és més aviat una hagiografia. El 2002 per fi es publica una obra realment objectiva sobre aquesta investigadora: Rosalind Franklin. The dark lady of DNA. N'és l'autora Brenda Maddox, escriptora britànica especialitzada en biografies. Maddox ha explicat que va voler presentar Rosalind Franklin com era realment, una dona molt diferent de la imatge que se'n podia extreure del llibre de Watson, però també bastant allunyada de la visió que ens oferia Sayre. Vaig parlar personalment amb Maddox el 2003 i em explicar que havia estat tres anys preparant el llibre. Va entrevistar moltes persones que havien tractat directament Franklin i havia consultat molts arxius. A més, la família Franklin li va deixar examinar totes les cartes que ella havia estat enviant-los al llarg dels anys. El llibre de Maddox em va semblar objectiu, però tampoc puc assegurar-ho que ho sigui al cent per cent. De tota manera, jo també penso que no devia ser l'àngel que ens presenta Sayre ni la dona estirada del llibre de Watson.

Foto Rosalind Franklin: Wikimedia Commons

dimecres, 22 de juliol de 2009

El meu retrat

Cap a la part superior esquerra d'aquest bloc hi ha un retrat petit meu que em va fer el meu pare fa mooooolts anys, quan jo en devia tenir uns tres o quatre. Què queda d'aquella nena enfilada a una barca del port de Barcelona? Algú podria reconèixer-la en aquesta dona ja madura --per no dir vella-- que escriu aquestes línies? No ho crec. El 2003, però, em van fer un altre «retrat» que serviria per identificar-me tota la vida, perquè gairebé no canvia al llarg del temps. Clar que és un retrat de lluny i se'm podria confondre amb moltes altres persones; caldria una ampliació a una escala molt gran perquè em mostrés tal com sóc. Aquest és el meu retrat:


És el meu cariotip, una fotografia dels meus cromosomes classificats per parelles que s'agrupen perquè tenen unes característiques comunes. Si voleu veure'ls amb més detall, cliqueu damunt la foto i la veureu ampliada. No us feu il·lusions, però, no hi descobrireu cap secret; són uns cromosomes molt vulgars, molt semblant als de gairebé la meitat de la humanitat. Dic la meitat, perquè si us fixeu en el darrer parell, veureu que en comptes de tenir un número té una lletra, la X. Al costat de la X, hi ha un espai buit i sota es veu una altra lletra, la Y. Com que tinc dues X, sóc una dona. Si en comptes de tenir aquest parell de cromosomes idèntics, un d'ells fos diferent, més petit (el cromosoma Y), seria un home.

De vegades hi ha persones que presenten variacions en aquest parell de cromosomes o en d'altres. Són anomalies que solen manifestar-se amb alguna malaltia o fet diferencial. Per exemple, hi ha persones amb dos cromosomes X i un Y (XXY), i pateixen l'anomenada síndrome de Klinefelter; d'altres tenen només un cromosoma X i res més (els falta l'altra parella o el cromosoma Y; de vegades poden tenir-ne només un trosset), és la síndrome de Turner. Una anomalia cromosòmica molt coneguda és la síndrome de Down, que es produeix quan hi ha tres còpies del cromosoma 21.

Més amunt he dit que el cariotip gairebé no canvia al llarg de la vida, perquè els cromosomes no són sempre iguals. De la mateixa manera que les persones ens encongim perquè els discos intervertebrals s'aplaten (no sé si les vèrtebres també disminueixen), els nostres cromosomes es van fent més curts. Els seus extrems, anomenats telòmers, tenen unes regions de DNA que aparentment no codifica res i la seva funció és evitar que els cromosomes es fusionin els uns amb els altres o es barregin com no ho han de fer. Se'ls ha comparat a l'extrem dels cordons de les sabates, aquell trosset de plàstic dur o metàl·lic que impedeix que les fibres que formen els cordons perdin la seva estructura trenada i les puntes quedin esfilagarsades. Al llarg de la vida, els telòmers es van fer més petits. Aquest escurçament, a més d'estar implicat en algunes malalties, podria ser una de les causes de l'envelliment cel·lular.

A mi, segurament no se m'hauria acudit mai fer-me fer el cariotip. Però el 2003 se'm va presentar l'oportunitat i la vaig aprofitar. Va ser en un curs de laboratori per a comunicadors i periodistes científics (Open Lab) de la Universitat de Pavia. Una de les pràctiques era la preparació del cariotip. En realitat, només en vàrem fer els preliminars, perquè el procediment és bastant entretingut: s'extreu una gota de sang i cal posar-la en incubació en un medi de cultiu perquè les cèl·lules es divideixin (els cromosomes només són visibles quan la cèl·lula s'està dividint). Cal esperar 2 o 3 dies perquè els limfòctis de la sang proliferin i s'ha de provocar l'aturada de la divisió en la metafase (una de les fases de la mitosi o divisió cel·lular normal), que és quan els cromosomes són més visibles. En aquest document de la Universitat de Lleida es pot veure com es fa i també una explicació dels grups de cromosomes. En la meva foto no estan posats a l'atzar, sinó d'acord a criteris morfològics, segons una convenció establerta el 1960, que facilita el seu estudi. Els parells de cromosomes estan numerats de l'1 al 22 (n'hi ha un altre parell, però és el dels cromosomes sexuals).

D'aquí a pocs mesos caduca la meva targeta de crèdit, que duu la fotografia incorporada. La que hi ha ara és una fotografia de fa ben bé 15 anys, potser més i tot. El meu aspecte actual és força diferent i hauria de canviar-la. Estic pensat que podria posar-hi la foto dels meus cromosomes i ja em serviria per sempre. Però potser m'esperaré; qui sap si algun dia no disposi de l'«ampliació» d'aquesta foto, un xip que contingui el meu genoma, el conjunt de gens que fan que jo sigui com sóc.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Morphing

Fa uns dies vaig sentir parlar del morphing, una tècnica que permet transformar una fotografia, un dibuix o un element tridimensional en un altre. La principal característica d'aquesta tècnica rau en el fet que la transició entre les dues imatges no es fa bruscament, sinó de manera fluida. Ho he vist en pel·lícules, però mai m'havia aturat a pensar com es podia fer. Un exemple que hi ha a la xarxa i que el seu autor permet copiar i utilitzar lliurement és aquest personatge que podria dur per nom Chavstro:

Se requiere Flash para ver la animación de Chavstro

Si falla la inserció amb el codi html i no podeu veure la metamorfosi entre aquest dos personatges, aneu directament al web d'on l'he tret (en la vista prèvia de blogger jo no veig res). Un altre que m'ha fet gràcia és aquest que parteix de Sarkozy. Però el morphing que he trobat més elaborat és el que mostra la galeria de presidents dels Estats Units; el pobre Obama, però, és presentat com el resultat d'una metamorfosi de Bush:



A Internet es poden obtenir aplicacions per fer morphing, fins i tot alguna de gratuïta, si bé amb moltes menys prestacions que les que són a la venda. Aquí es pot veure una comparació de 10 aplicacions, dues d'elles de gratuïtes.

Nota: No hi ha manera que pugui veure's la primera metamorfosi. He copiat el codi que dóna el seu autor, però no veig més que un quadre gris.

dissabte, 18 de juliol de 2009

18 de juliol, panem et circenses

Parlant dels 40 anys de l'arribada a la lluna, no m'havia adonat que avui és 18 de julio, una data que no hauríem d'oblidar mai perquè va ser l'inic d'una època de foscor en la nostra història. Durant la meva infància i part de la meva joventut, el 18 de juliol era la fiesta del Trabajo, un dia que el règim volia que la classe treballadora se sentís a gust. Era l'únic dia de l'any que es permetia que els camions transportessin gent, com si fossin ramats, i moltes empreses deixaven els seus vehicles als empleats --quin remei!-- perquè anessin d'excursió. Quan fa uns set o vuit anys vaig anar a Cuba i vaig veure els camions que circulaven per les carreters transportant persones en el lloc on habitualment es duu la càrrega, vaig recordar aquells camions atapeïts de gent que durant molts anys cada 18 de juliol omplien les nostres carreteres camí de la platja o de la muntanya. Tots els espais disponibles de bosc prop de les carreteres, especialment si eren llocs on hi havia merenderos o bars, eren ocupats pels passatgers d'aquells camions.

Ara, en una època en què gairebé tothom té cotxe i en què tantes famílies d'estrats socials molt diferents surten d'excursió cada cap de setmana, pot semblar estrany que la gent es divertís anant dreta (en molts casos viatjaven dempeus dalt del camió; també recordo, però, haver vist gent que seia en cadires, potser persones ja grans) damunt d'un camió com si els portessin a un camp de concentració. Però hi havia molta gent que era l'únic dia de l'any que podia sortir d'excursió.

A més de l'excursió, hi havia la paga extra d'estiu que es deia, precisament paga del 18 de juliol. Tot plegat, era el panem et circenses amb què el règim franquista distreia la població.

L'arribada a la Lluna i les llegendes urbanes

Fa dies que ja en sento parlar: dilluns, 20 de juliol de 2009, farà quaranta anys que els humans van arribar a la Lluna. Suposo que molta gent que va viure --de lluny, naturalment-- aquell esdeveniment, recordarà aquell dia --o millor aquella llarga nit, en aquesta part del món--, i què va fer mentre esperava que els astronautes sortissin de la nau, hores després que s'hagués posat sobre la superfície del nostre satèl·lit.

Jo era a Arenys de Mar, on passava els estius amb la meva família (pares i germans). La meva mare, que ja devia ensumar-se que l'espera seria llarga, la tarda abans va baixar al poble per anar a can Danès, la pastisseria de la Riera on feien aquells tortells de crema que entraven sols i et llepaves els dits. En va comprar un munt. No sé a quina hora vàrem començar a menjar tortell, però recordo aquell menjador-sala amb els tortells a la taula, els envasos de llet fresca (ATO, em sembla) i la mirada fixa en el televisor. A mesura que passaven les hores, la pila de tortells anava baixant i posaria la mà al foc que es van acabar tots abans que anéssim a dormir.

Des de el 2001 corre la llegenda que tot allò era fals, que els astronautes no s'havien mogut de la Terra i que les imatges van ser filmades en un estudi. Seria la conspiració més gran del segle XX (perquè la de segle XXI seria la caiguda de les torres bessones de Nova York, que hi ha qui creu que va ser obra del Govern dels EUA). Asseguren que els americans van voler fer veure que eren superiors als russos en la conquesta de l'espai i una manera de demostrar-ho era arribant a la Lluna abans que ells. Una cadena de TV nord-americana va emetre un documental que intenta demostra la falsedat del viatge:



Entre les "proves" que tot era un muntatge fet en un estudi, hi ha el fet que no es vegin estrelles en el cel, perquè des de la Lluna, sense atmosfera, haurien de veure's millor que des de la Terra; que la bandera es mantingui desplegada en un lloc de l'espai on no hi fa vent; que sota la nau en què van arribar a la Lluna no es veu el cràter que hauria hagut de causar en l'aterratge (o 'allunantge'?); que les ombres que projecten els objectes sobre la superfície de la Lluna no són paral·leles; que al voltant de la nau no hauria hagut de veure's pols lunar perquè la força de la nau l'hauria hagut de desplaçar lluny; o que els astronautes no caminaven de la manera que ho vàrem veure, sinó que era una filmació amb càmera lenta.

NASA va respondre donant explicacions a totes aquests suposats errors de la filmació del viatge a la Lluna. Tanmateix, vuit anys més tard encara hi ha mitjans de comunicació i programes de ràdio i de televisió sensacionalistes que continuen insistint-hi i esperonen la població perquè cregui en la conspiració. El cas és que, a primera vista, moltes de les afirmacions que es fan per assegurar que tot era un muntatge semblen tenir lògica. Però és una lògica terrestre, es vol raonar com si les condicions de la Lluna fossin les mateixes que les de la Terra.

Phil Plait, astrònom i divulgador, va publicar a Internet un article (en anglès) que dóna explicació a tots els suposats "errors" que tenia la falsa filmació del passeig sobre la Lluna. I a través del bloc de Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona i un gran escèptic de tot, m'assabento que la col·lecció de llibres "¡Vaya timo!" tot just n'ha publicat un dedicat a la conspiració lunar. Es titula La conspiración lunar ¡vaya timo! i n'és l'autor el físic Eugenio Manuel Fernández Aguilar. En aquest vídeo, l'autor i l'esmentat Javier Armentia, comenten el nou llibre:

dimecres, 15 de juliol de 2009

Els noms dels carrers

Si agafeu el nomenclàtor dels carrers de Barcelona, en podeu trobar per a tots els gustos, alguns de ben curiosos. Pot influir el nom que tingui un carrer a l'hora de comprar o llogar un pis? Segurament si t'ofereixen una joia de pis en un carrer el nom del qual et desagrada, acabis acceptant-lo, però en cas de dubtar entre diverses opcions, em fa l'efecte que el nom del carrer pot ser un factor --no l'únic, naturalment-- que inclini la balança a un costat o l'altre. El meu carrer té un nom que no m'atreu --el d'un rei d'Espanya--, però tampoc em resulta excessivament desagradable. Si més no, és millor que els noms amb connotacions militars (dedicats a tinents, a comandants, per exemple).

De Barcelona, m'agraden els noms que tenen molts carrers de Ciutat Vella; alguns, ben curiosos. Per exemple, Perot lo Lladre. Avui dia, se li acudiria a algú posar el nom d'un lladre a un carrer? (potser sí, però més aviat a un lladre de categoria, dels que duen corbata i camises d'Armani o Versace.) D'altres carrers fan referència a oficis: Flassaders, Assaonadors, Carders, Corders, Corretger, Cotoners, Vidrieria, Esparteria, Argenteria. A Sant Gervasi hi ha també el carrer dels Paletes. M'agraden els carrers dedicats a gent senzilla, com aquest dels Paletes o com la plaza del Bombero Echániz (personatge sobre el qual vaig escriure en aquest bloc) de Bilbao. N'hi ha que desperten la meva imaginació, com el carrer dels Tres Llits, el de la Barra de Ferro, el passatge de la Casa Llarga (al Clot), o el carrer de les Tres Senyores (a Gràcia). Tantarantana em sembla un nom molt divertit. Els meus avis paterns vivien al carrer dels Còdols, prop de la basílica de la Mercè. Qui sap si en alguna època pretèrita allò no devia haver estat un codolar (per cert, la placa està ara trencada).


Dos tipus de noms de carrer, però, tenen les meves preferències: els que estan relacionats amb la natura i els que es refereixen a conceptes abstractes. Dedicats a plantes, n'hi ha molts. Com a mostra: Ametllers, Bruc, Farigola, Menta, Romaní, Flor, Azalea, Tulipa, Clavell, Camèlies, Crisantem, Gardènia, Gerani, Violer, Flor, Flor de Lliri, Flor de neu, Fonoll, Fonollar, Lligabosc, Grèvol, Maduixer, Gatosa, Savina, Baladre, Presseguer, Perera, Salze, Pollancre, Teix, Robínia, Pi, Avet, Tamariu, Garrofers, Palmeres. També a animals: Ocells, Ocellets, Cadernera, Oreneta, Cigne, Ases, Tigre, Lleó, Formiga, Mosques, Esquirol, Esquirol Volador, Llebre, Isard, Peixos. (Em va fer gràcia saber que hi ha un carrer de l'Esquirol Volador; la causa és que van posar el nom d'Esquirol a un carrer de Nous Barris sense adonar-se que a la Ciutat vella ja n'hi havia un que es deia així. Per esmenar-ho van posar ales a l'esquirol.) També el món dels bolets hi és representat, amb el camí del Cama-sec i el camí del Ciureny.

Noms relacionats amb altres ciències i amb la tècnica són també presents al nomenclator dels carrers barcelonins: Matemàtiques, Física, Enginyeria, Or, Robí, Topazi, Diamant, Perla, Marbre, Llicorella, Andròmeda, Ossa Major, Ossa Menor, Sol, Acer, Alumini, Bronze, Cobalt, Estany, Ferro, Mercuri, Níquel, Platí, Plom, Radi i Urani.

Un altre grup de noms de carrers que m'agraden són els que transmeten valors positius o coses agradables, com ara Esperança, Tolerància, Llibertat, Descans, Petons. Una tia meva va viure en el carrer del Pont del Treball, que avui dia s'anomena carrer del Pont del Treball Digne. Devien pensar que, de treballs, n'hi ha de moltes menes i que allò que sempre s'ha de mirar és que sigui digne.

Una carta rebuda fa poc d'una associació que té la seu a una ciutat del nord d'Itàlia, m'ha fet pensar en els noms dels nostres carrers. L'adreça d'aquesta associació indica que es troben a la via della Mendicità Istruita. Vaig pensar que darrera d'aquest nom tan original hi havia d'haver una explicació. I l'hi vaig trobar. "Mendicità Istruita" era el nom d'una escola (la Scuola della Mendicità Istruita) que el bisbe italià Maurizio Caisotti (1726.1786) va fundar el 1775, per a l'educació dels pobres.

Actualització: 15.07.2009, 16.00
Si voleu conèixer l'origen dels noms dels carrers de Barcelona, podeu consultar el Nomeclator de l'Ajuntament, disponible en línia. Hi ha la possibilitat de fer una cerca alfabètica.

Fotos: M. Piqueras

dilluns, 13 de juliol de 2009

Mig segle de televisió!

Em sembla que era ahir, i ja han passat cinquanta anys! M'ho recorda Vilaweb: el 14 de juliol de 1959 es va poder veure la primera emissió regular de televisió des de Barcelona. La meva família era una de les que "ja tenien a casa un innovador aparell anomenat televisor", com diu la notícia de Vilaweb. El meu pare tenia molta afició a la tècnica i ja feia mesos que havia comprat un aparell de televisió. (Em sembla que a la meva mare no li va agradar massa que ell es gastés tants diners en aquell aparell.) Al principi, els únics programes que es podien veure de tant en tant, al vespre, i en una pantalla plena de neu, eren els de la Rai italiana. Després van començar les proves. Recordo el bust parlant del locutor de Radio Nacional Federico Gallo, que era el qui gairebé sempre sortia en aquell període de proves.

Avui precisament hem estrenat televisor a casa. El que teníem des de feia bastants anys deu haver preferit morir pel seu compte abans que l'executéssim per canviar-lo per un de digital. El nou aparell té la pantalla de plasma i el gruix com un monitor modern d'ordinador. M'ha fet recordar aquell primer televisor de la família, pel contrast en tantes coses. Per una banda, aquell Sylvania de 1958 era enorme, i gairebé més profund que ample. I el preu: valia més que tres Seat 600 junts, que eren segurament les únics cotxes que es podien comprar en el mercat espanyol i després d'esperar bastants mesos des que es feia l'encàrrec.

Si la memòria no em falla, abans que es fes aquell inici oficial, ja s'havia fet una retransmissió de futbol Barça-Real Madrid, que va animar molta gent a comprar l'aparell, encara que fos a terminis. A casa meva van venir amics i coneguts a veure'l. Es va haver de moure la taula del menjador per posar totes les cadires de casa en fileres, com si fos un cinema. Durant alguns anys, sempre que hi havia futbol teníem algun visitant que venia a veure el partit.

Un altre esdeveniment que va dur gent a casa --això ja va ser més endavant, perquè Espanya ja havia entrat a Eurovisió-- va ser el casament del rei Balduí de Bèlgica amb Fabiola de Mora y Aragón. En aquest cas, atesa l'hora de la retransmissió --al matí--, el públic era femení. En tornar a casa de l'escola vaig trobar-hi algunes veïnes; fins i tot les dones de servei d'un dels pisos de l'escala estaven bocabadades davant del televisor.

Una gran diferència entre la televisió de 1959 i l'actual és que aleshores no hi havia més que un canal de televisió (Televisión Española) i hi feien molts pocs anuncis. Als vespres solien fer algunes sèries de mitja hora que a casa ens agradaven molt. Una era "Misterios de la ciencia". També una altra que passava en un submarí que en cada episodi semblava que anés a sucumbir per l'efecte d'algun torped, però sempre acabava salvant-se. I també les aventures de Mike Nelson ("Investigador submarino"), que interpretava Lloyd Bridges. De vegades ens quedàvem sense saber com acabava la pel·lícula, perquè s'interrompia la connexió amb Madrid, que es feia a través de set repetidors, els noms dels quals ens havíem après de memòria. Aleshores sortia José Luís Barcelona i deia allò de "Lamentamos esta interrupción..." Sempre el tenien a punt; era com si els estudis de televisió de Catalunya (estaven a Miramar, en el parc de Montjuïc) fos casa seva.

Avui, un cop instal·lat el nou aparell, el noi que l'ha dut ha connectat la sintonització automàtica i ben aviat ja teníem dotzenes de canals disponibles. De tota manera, no em faig il·lusions. Fent una mica de zapping he pogut comprovar que la majoria d'emissores fan uns programes que semblen clonats els uns dels altres i molt dolents. Hem avançat molt en quantitat, però molt poc --per no dir gens-- en qualitat.

Festes bàrbares

Pamplona és una ciutat que, per motius familiars, visito de tant en tant. M'agrada perquè està molt cuidada (avantatges dels furs navarresos, que els permet disposar de molts diners), té parcs molt bonics, la gent és amable, s'hi menja molt bé... Però no entenc que en el segle XXI encara basin les seves festes --els sanfermines-- en uns costums tan bàrbars com són les curses de braus i els encierros.

Enguany hi ha hagut una mort, un noi d'Alcalà d'Henares. Ahir vaig sentir per la televisió que l'havien incinerat i que els seus amics han demanat a l'alcalde que el consistori posi el nom del mort a una carrer del poble.

No sé què decidirà el grup municipal, però espero que predomini el sentit comú i desestimin aquesta petició. Sento molt la mort d'aquest noi, però suposo que ell va anar a Pamplona per decisió pròpia; sabia on anava i que córrer davant dels braus és un perill. Segurament això era el que l'atreia, l'emoció d'exposar-se a un perill.

Posats a dedicar carrers als morts d'una població, crec que s'ho mereixerien molt més el paleta que mor en caure d'una bastida, el camioner que perd la vida en un accident de carretera, el pescador que un dia no torna a terra, o les moltes dones que moren víctimes d'aquest terrorisme que anomenen "violència de gènere".

dissabte, 11 de juliol de 2009

Cròniques londinenques (V): El Museu d'Història Natural

El Museu d'Història Natural de Londres gaudeix d'una fama merescuda. Va inaugurar-se el 1881, com a una mena de sucursal del Museu Britànic, d'on procedien moltes de les col·leccions del nou museu. Eren col·leccions que no despertaven gaire interès entre el personal del Museu Britànic, i a més, no hi havia gaire espai per exposar-les. El 1963, va independitzar-se del Museu Britànic però va mantenir el nom de Museu Britànic (Historia Natural) fins al 1992, en què va adoptar l'actual nom de Museu d'Història Natural.

A més de les col·leccions de zoologia i botànica, des del 1986, en què va fusionar-se amb el Museu de Geologia, que estava al seu costat, compta amb una valuosa col·lecció geològica. Entre les col·leccions de botànica, zoologia, mineralogia, paleontologia i zoologia reuneix més de setanta milions de peces. Naturalment, tot i que és un museu molt gran, només una part hi està exposada.

Un museu no és únicament un espai on es conserven i s'ensenyen col·leccions d'obres o peces determinades. Entre les seves finalitats hi ha també la recerca, la didàctica i procurar que els visitants gaudeixin amb la visió del que hi ha exposat. El Museu d'Història Natural de Londres és un centre que les compleix totes. Pel que fa a la recerca, hi treballen més de 300 persones de tot el món, amb projectes que se centre en sis principals temes: 1) causes de la diversitat biològica en un món canviant; 2) la influència dels processos biològics i físics a gran escala i la seva interacció en l'evolució de la Terra i d'altres planetes; 3) relacions entre biodiversitat i el funcionament dels ecosistemes; 4) impacte de les interaccions entre els hostes i els seus paràsits en l'epidemiologia i el control de malalties; 5) la relació que hi ha entre els fenotips, gens i genomes, i l'ambient i l'evolució; i 6) la construcció de l'arbre de la vida.

També és un lloc on s'aprèn i on el públic passa una estona entretinguda. Tot i que es troba en un edifici antic i que compta amb moltes col·leccions "clàssiques", és també un centre molt modern, que ha sabut aprofitar molt bé els recursos tecnològics i la museologia actual. Durant la meva setmana londinenca el vaig visitar de nou i vaig poder comprovar que la mainada i el jovent s'ho passen molt bé. Vaig arribar a Cromwell Road un quart d'hora abans que obrissin, Davant la tanca del jardí hi havia ja una cua nombrosa; la major part, famílies amb mainada. Molts turistes, però també força gent del país. Segons vaig sentir dir al director del Museu uns dies abans, el 2008 van tenir uns 2.800.00 visitants. L'entrada és gratuïta i això segurament influeix que hi vagi tanta gent. Tanmateix, no n'hi hauria prou si el lloc no fos atractiu i interessant.

Fent cua per entrar al Museu d'Història Natural

Jo m'hi vaig quedar fins a quarts de sis de la tarda, gairebé vuit hores! I em vaig deixar alguna part per veure (però ja ho coneixia de visites anteriors) perquè estava ja cansada, tot i que havia fet algunes pauses a la cafeteria. Va ser un dia molt aprofitat.

No vull fer recomanacions sobre què convé veure-hi si no es disposa més que d'unes poques hores. Això dependrà dels gustos i interessos de cadascú. Em vaig fixar, però, que a la mainada hi havia tres coses que els agradava molt: els grans rèptils fòssils, les bèsties del present i els espais on hi ha exposicions interactives, com ara en la part dedicada als sentits, de l'exposició sobre el cos humà. Les persones grans es quedaven sorpreses en entrar en una espai fosc que representava l'úter d'una dona embarassada:


L'anterior vegada que vaig ser en aquest museu (2006), l'estàtua de Darwin era a la cafeteria gran que hi ha a la primera planta. Enguany, que se celebra l'Any Darwin, l'han posada al mig de la gran escalinata:


Algunes vistes delMuseu i les seves exposicions:

L'estrella del Museu és el dinosaure del gran vestíbul


Un racó d'"El cos humà"


El passadís dels fòssils

Dos exemplars de dodo, el gran ocell no volador que va extingir-se el segle XVII

Un meteorit de ferro

Fotos: M. Piqueras (03.07.2009, excepte la foto del vestíbul, que és de l'1 de juliol i la de la façana, que és del novembre 2006)

dijous, 9 de juliol de 2009

Aquest estiu no passis fred


He vist que la Generalitat ha iniciat la campanya "Aquest estiu no passis fred", per tal que es limiti el consum d'aire condicionat. En principi la campanya sembla pensada per estalviar energia, atès que depèn de l'Institut Català d'Energia. La nota de premsa feta amb motiu de la campanya indica que regular a 25 graus un aire condicionat que estigués programat per a 19, reduiria a 600 kWh el consum de 1000 kWh.

Els dos anys anteriors també se'n va parlar i jo havia entès que en els centres oficials i mitjans de transport públic se seguiria la norma de no tenir el termòstat més baix dels 25 graus. Tanmateix, em sembla que en molts llocs no se'n van assabentar. Pugeu al metro a l'autobús, per exemple. Per a les persones a qui el termòstat corporal no els funciona massa bé o que tenen una intolerància al fred (com és el meu cas), traslladar-se amb transport públic a l'estiu és molt desagradable. per altra banda, amb l'aire condicionat s'estableix una mena d'inèrcia que fa que la gent oblidi que hi ha una cosa que se'n diu finestres i que, si es mantenen obertes a les hores que no toca el sol o en dies de vent o núvols, poden ajudar a refrescar el recinte on es troben instal·lades. Em va passar fa unes setmanes. Tenia una reunió un dia que no feia massa calor. Vàrem tancar l'aparell de l'aire condicionat de la sala i en vàrem obrir una finestra. Una persona de la casa va preguntar per què obríem la finestra si aquella sala tenia un aparell d'aire condicionat. Li vaig respondre amb una altra pregunta: per què calia engegar l'aparell, si hi havia finestres que es podien obrir i permetien refrescar l'ambient.

Tan bon punt comença el bon temps he de fer al contrari que a l'hivern: m'he d'abrigar, no pas per sortir al carrer, sinó per entrar en edificis i viatjar en metro, autobús o tren. Si alguna vegada vaig en taxi, demano al taxista que si més no, tregui el ventilador que envia l'aire fred al darrere del vehicle. Una vegada que no em va fer cas, vaig obrir la finestra i el taxista em va preguntar --mig emprenyat-- per què l'obria; vaig respondre-li que ho feia perquè s'escalfés l'interior d'aquella nevera. De vegades penso que els aires condicionats s'han fet per als executius que van amb camisa i corbata i una americana folrada; però a l'estiu la gent normal sol vestir amb roba fina i màniga curta.

La campanya de l'Institut Català d'Energia podria ser també una campanya del Servei Català de la Salut. Els aires condicionats poden causar refredats i dolors musculars. Entre els consell que es donen en la campanya n'hi ha un que diu: "S'ha de realitzar un adequat manteniment i revisió dels equips de climatització. D'aquesta manera s'allargarà la vida dels equips i es millorarà l'eficiència i la seguretat de les instal·lacions." Ni una sola referència a la necessitat de netejar els filtres per evitar que s'hi acumulin bacteris que poden ser causa d'infeccions.

Fa algunes setmanes, vaig haver de pujar a un tren de rodalia per anar a Vilanova i la Geltrú. Era atrotinat (un d'aquells de dos pisos, que ja fa molts anys que circulen), però l'aire condicionat funcionava de meravella. Sortia per aquestes obertures a la part inferior de la finestra:


Era fastigós. A més dels papers, alguna restes de xiclet i altres coses, hi havia una gran quantitat de pols acumulada. Qui sap quant de temps feia que no ho havien netejat, si és que mai ho havien fet. I això era la part que es veia. Ves a saber la de pols que hi podia haver més endins. I no és en aquest tren sol, que en general ja era bastant brut. He pujat en altres trens que semblaven més nets, però la sortida de l'aire també era plena de pols acumulada segurament d'anys.

Ahir vaig anar a la perruqueria i després que pagués la perruquera em va preguntar si hi havia anat amb jaqueta (per buscar-me-la en el penja-robes). Li vaig dir que sí que hi havia anat amb jaqueta; però que la duia posada i me la trauria tan bon punt sortís al carrer.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Cròniques londinenques (IV)

Gairebé com a Barcelona!

De vegades penso que Barcelona és la ciutat de les obres eternes. Si més no, tremolo cada vegada que en el meu barri comencen alguna obra al carrer. Ara mateix estan fent la instal·lació de l'ascensor del metro a l'estació de les Corts. El carrer Joan Güell va estar tallat molts de mesos. Fa poc n'han obert dos carrils de circulació i les obres continuen. Però, de debò continuen? Fa setmanes que, quan vaig a agafar el metro, no tinc la sensació que per allà hi hagi ningú treballant. Ara ja entenc perquè el cartell de les obres diu que duraran fins al 2010.

A Londres també he trobat obres per molts llocs. No sé el temps que trigaran a acabar algunes d'elles. Però vaig quedar bocabadada en veure el ritme de treball en el canvi de l'asfaltat d'un carrer a The Borough, un barri que és lluny del centre, a l'altre costat del Tàmesis. Hi vaig passar primer a la tarda-vespre (aproximadament les 8 pm, en alguna foto es pot veure l'ombra del sol ja força baixa). En un tros de carrer eren a punt de començar les obres:


Una mica més endavant ja hi treballaven. Havien tret l'asfalt i estaven aplanant el terra:




Vaig tornar a passar-hi a les 11 del vespre. Hi treballaven també per zones. Primerament una màquina posava una capa impermeable platejada en el terra. Una mica mes endavant hi havia aquesta altra màquina, que anava asfaltant:


I l'endemà al matí, a quarts de nou, això és el que vaig veure en el mateix tros de carrer:



No hi havia ni rastre de la màquina asfaltadora. Faltava pintar les línies dels carrils i acabar alguns detalls de les voreres, però tant els vianants com els cotxes circulaven normalment. Quan ahir vaig anar a agafar el metro a l'estació de Les Corts, vaig sentir una enveja dels veïns d'aquell barri londinenc!

Fotos: M. Piqueras (Londres, 29-30.06.2009)

Elogi de la caca

M'han regalat un llibret molt interessant sobre els excrements; la caca, per ser més clars. És divulgatiu, entretingut i rigorós en el seu contingut. Pensat per a la mainada, em sembla que pot agradar també a moltes persones adultes. El seu títol: Caca. Una història de l'innombrable (text, Nicola Davies; il·lustracions Neal Layton; Lynx Ed. 2008).


Això que un llibre estigui dedicat als excrements pot semblar una cosa fastigosa. Els excrements, però, tenen una funció molt important en els éssers vius; són necessaris per al bon funcionament del cos, i de vegades també són beneficiosos per a organismes diversos d'aquells que els han produït. Aquesta obra ens explica què és la caca, per què n'hi ha de formes, consistència i colors diversos; quins problemes resol, com pot servir per estudiar els animals que la fan o els seus costums; la seva funció en la disseminació de llavors de plantes, el seu aprofitament, i d'altres aspectes curiosos i en els quals potser no hauríem pensat mai. I alhora potser faci pensar al lector o lectora en altres temes relacionats amb els excrements.

A mi, m'ha dut el record d'una excursió que vaig fer amb dues amigues per un parc nacional de Minnesota (EUA) a finals d'agost de 1996. Quan caminàvem per un camí en un bosc vàrem veure els excrements encara "frescos" d'un animal. Era una tifarada bastant gran i aplatada, però diferent de les que fan les vaques. Era plena de puntets, com si fossin les llavors d'algun planta que hagués menjat l'animal que la va fer. Uns dies després va caure a les meves mans un llibre sobre els ossos i allà la vaig veure: tenia el mateix aspecte que la del bosc! Després vaig saber que en aquell estat nord-americà hi havia milers d'ossos. Per tant, trobar la caca d'algun exemplar en un d'aquells boscos devia ser bastant normal.

També m'he recordat del Ness, un conillet que va tenir una de les meves filles. Com tots els conills, menjava els seus excrements. No tota mena de caca, però, perquè no era sempre igual. En menjava la que tenia un aspecte més tou i semblava que tingués com un moc pel damunt. El costum de menjar-se aquest tipus d'excrements és vital per a aquests animals, perquè és una caca "enriquida" amb molts de bacteris que viuen al final del budell del conill.

Un llibre molt ben editat, que no dubtaria a regalar a qualsevol nen o nena, i potser també a persones grans.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Cròniques londinenques (III)

Més ocells londinencs
Dissabte passat vaig seure una bona estona a Kensigton Gardens, en un banc a costat de The Long Water, un estany artificial que separa aquell parc de Hyde Park (continua després amb The Serpentine). Tenia a la meva dreta l'estany i a l'esquerra l'estàtua de Peter Pan, on bona part de les persones que passen per aquell indret --mainada i adults-- s'aturen a fer-se una foto.

Més que el personatge de J.M. Barrie, però, m'interessava allò que hi havia a l'altre costat, a l'estany. Hi ha uns pilons de fusta que el travessen i d'altres que sembla que formin un tancat prop de la riba. Damunt de gairebé cada piló hi havia un ocell i eren d'espècies diverses:


En primer pla, un jove bernat pescaire (Ardea cinerea)

L'oca del Canadà (Branta canadiensis, a la dreta), conviu pàcificament amb el collverd (Anas platyrhynchos):


Una fotja (Fulica atra) buscava menjar per a la seva cria, que era mig amagada sota uns matolls que vinclaven cap a l'aigua:


Vaig treure un tros de pa que duia dins la bossa i vaig començar a esmicolar-lo. Quin banquet per a la cria de la fotja! La mare --i fins i tot el pare-- n'agafaven les molles que queien a l'aigua i anaven omplint el pap del pollet. Una gavina vulgar (Larus ridibundus), els contemplava des de dalt d'un piló:


I uns collverds joves volien prendre part en el banquet, però les fotges els impedien d'apropar-s'hi. Finalment, un d'ells va sortir de l'aigua i es va atansar a mi:


Li vaig tirar molles al terra i uns coloms se'n volien aprofitar, però l'aneguet va encarar-s'hi i els va fer fora. Va acabar per menjar directament de la meva mà.

Altres ocells que hi havia pels voltants eren corbs marins (Phalacrocorax carbo), un ànec de plomall (Aythya fuligula) i alguna altra espècie de gavina.

Fotos: M. Piqueras (Kensington Gardens, 04.07.2009)

diumenge, 5 de juliol de 2009

Assumpció Català

M'arriba la notícia que divendres al vespre va morir Assumpció Català i Poch (1925-2009), professora emèrita de la Universitat de Barcelona, que el 1971 va esdevenir la primera dona que ocupava un càrrec d'astrònoma professional en una universitat espanyola. El mes d'abril d'enguany va rebre la Creu de Sant Jordi "per la seva tasca científica i la seva activitat acadèmica com a professora universitària d'astronomia, de física i de matemàtiques".

M. Assumpció Català rep la Creu de Sant Jordi

La Dra. Català, que va dedicar-se a la docència des de 1952 fins a 1991, en què es va jubilar, va compaginar l'ensenyament amb la recerca, la direcció de tesis doctorals i de llicenciatura, i l'observació astronòmica (va observar de manera sistemàtica taques solars durant més de trenta anys).

No sé quina deu haver estat la causa de la seva mort, però puc assegurar que fa poques setmanes vaig veure-la molt bé. Era menuda, com si els anys l'haguessin encongit, però només per fora. El seu cap era ben clar i ella seguia treballant. La vaig conèixer el 2008, quan va presentar una ponència sobre "L'equatorial astrofotogràfic Mailhat de la Universitat" a la X Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica que va fer‐se a Lleida. I vaig coincidir amb ella de nou el mes passat, en l'Assemblea de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica. Em va explicar que seguia fent recerca. Li interessava la història de l'ensenyament de l'astronomia a la universitat i havia anat consultant arxius on hi havia dipositats documents de professors que havien ensenyat aquesta matèria. Tant de bo que algú continui la recerca que ha deixat inacabada.

Assumpció Català ha mort el 2009, quan se celebra a tot el món l'Any Internacional de l'Astronomia, la ciència a la qual va dedicar la seva vida.

Cròniques londinenques (II)

Els oasis de Londres
Londres és una ciutat on, malgrat les restriccions imposades als cotxes (han de pagar un peatge per entrar-hi), el trànsit continua essent molt intens. Tot i amb això, el nombrosos parcs --enormes, grans i petits-- fan que la gent pugui aïllar-se del brogit de la circulació, i gaudir d'estones tranquil·les. A l'hora del lunch, moltes persones agafen el sandwich dut de casa o se'n compren un i van a menjar-lo en alguna zona verda propera a la feina. Quan vaig a Londres durant el bon temps, en aquest aspecte acostumo a comportar-me de manera molt londinenca. Aquesta vegada, per diversos motius, només ho he fet un dia, però he buscat la tranquil·litat d'aquests oasis verds sempre que he pogut. De tota manera, això de verds, està canviant. Els estius londinencs ja no són tan plujosos i frescos i la gespa que abans era sempre verda ara és molts llocs groguenca.

On ha anat a parar aquella verdor dels parcs londinencs?
(Saint James Park, 1 de juliol 2009)

A quatre passes del Westmister Central Hall --seu del congrés-- hi ha Saint James Park. Hi he passat algunes estones descansant mentre mirava l'ambient del parc, diferent segun l'hora del dia, i observant els ocells que s'estan tranquil·lament en aquell ambient, indiferents a la presència de la gent que hi passeja, jeu a la gespa, o seu a les gandules o en els bancs. Una de les vegades que hi vaig anar hi havia un corb (o potser una gralla? no em va semblar tan gran com els corbs) en el banc on jo volia seure i gairebé el vaig haver de fer fora ("senyor corb, vostè pot posar-se tranquil·lament damunt una branca d'un arbre, cosa que jo no puc fer", vaig estar a punt de dir-li per disculpar-me):


A la riba de l'estany hi havia ànecs de diverses espècies, algunes femelles covant, i més enllà, els pelícans:






Un altre simpatic i gens vergonyós habitant de Saint James:

Fotos: M. Piqueras (juliol 2009)

La casa més estreta? (III)

Deu ser la casa més estreta de Londres? És el que m'havien dit i em feia gràcia veure-la. M'havia apuntat el nom del carrer on es troba i --no hi ha mal que per bé no sigui-- vaig adonar-me que era proper a l'hotel on m'allotjava i al qual espero no tornar més.

Havia llegit que la casa fa 1,65 metres d'amplada. No puc assegurar que sigui cert, però si és més ample, no crec que ho sigui gaire més. Es troba a Goldhawk Road, en el barri de Shepherd's Bush i sembla que la van construir en l'espai que havia quedat entre dues cases existents. He llegit que té cinc pisos, però des del carrer no se'n veuen més que tres. De tota manera, en aquella zona hi ha carrers amb molt de pendent; potser per la part del darrere hi hagi dos pisos més baixos que el nivell del carrer.

En aquesta casa hi havia hagut una botiga de barrets (ens ho recorda el barret que hi ha en l'aparador) i el 2005 el propietari que la tenia des de feia catorze anys la va posar en venda; en demanava 525.000 lliures. Deu haver pagat algú aquest preu per la caseta?

Foto: M. Piqueras, 03.07.2009

dimecres, 1 de juliol de 2009

Cròniques londinenques (I)

El passat dilluns a les 4 de la tarda era ja a South Kensigton, contenta de pensar que en uns minuts arribaria a l'Imperial College, on m'havia d'allotjar, i podria deixar l'equipatge i sortir a fer un volt fins a les 7, en què tenia una recepció al Museu de la Ciència. Doncs no va ser ben bé així.

En arribar a la recepció a la residència de l'Imperial College vaig donar-los el meu nom i em van dir que no sortia a la seva llista de reserves. Els vaig mostrar el correu-e que m'havien tramès ells mateixos uns dies abans confirmant la reserva. Després de molta estona d'esperar em van dir que m'assegués en una butaca perquè havien d'anar a fer una consulta. Finalment ve una noia i en sentir que, amb la cortesia típica anglesa, començava a dir "I'm afraid...", ja em vaig imaginar que hi havia algun problema. El problema era que el Congrés al qual he vingut havia cancel·lat totes les reserves que tenien d'allotjament en aquella residència i les havia passat a la d'una altra universitat: King's College. Em va recomanar que hi anés amb taxi perquè no hi ha cap transport públic directe i jo duia la maleta normal i el carret on porto l'ordinador i coses de treball.

Efectivament, era molt lluny, a l'altre costat del Tàmesis, bastant més enllà de l'estació de Waterloo. Però allà no sabien res que jo hi hagués d'anar. Tenien una llista de gent del congrés que s'hi ahvien d'allotjar, però el meu nom no hi sortia. Jo ja em veia fent d'ocupa sota un pont del Tàmesis, i pensava quin seria millor; segurament el de Westminster, per la proximitat al Westminster Center Hall on es fa el Congrés. La noia de la recepció va fer un munt de trucades --com la de l'Imperial, em va dir que seiés potser per la cara que vaig posar quan em va dir que no hi havia cap habitació reservada per a mi--. Va passar molta estona i al final em va dir que ja havia parlat amb algú de la secretaria del congrés i havien autoritzat que em quedés.

Eren les 8 del vespre quan entrava a la meva habitació d'una residència que, comparada amb la d'Imperial College és com si t'enviessin d'un hotel de 4 estrelles (ja no vull dir de cinc) a un d'una sola. Per moltes coses. L'entorn no té ni comparació. A costat d'Imperial College hi ha edificis històrics, l'Albert Concert Hall, el Museu de la Ciència, el d'Història Natural, el Victoria and Albert Museu; a quatre passes, l'immens parc de Kensington (que està unit a Hyde Park) i molt ben comunicat. I l'edifici, els carrers, tenen una atmosfera molt diferent. Però no era això sol; vaig preguntar on s'esmorzava (la reserva de l'Imperial College duia inclòs l'esmorzar) i em va dir "I'm afraid...", que no donaven esmorzar i havia d'anar fora. Li vaig preguntar com m'havia de connectar a Internet i un nou "I'm afraid..."; la connexió a Internet només és per a estudiants, no per les persones que s'allotgen al College per uns pocs dies.

Després d'instal·lar-me, vaig provar si encara arribava a temps a la recepció del Museu de la Ciència. Vaig haver de canviar dues vegades de metro en unes estacions que són com laberints, amb escales de pujada i de baixada i passadissos llarguíssims. I a sobre, en el trajecte, el metro es va aturar en un túnel per unes obres i potser s'hi va quedar deu minuts. En arribar al Museu de Ciència hi havia gent que ja en sortia, però vaig voler veure algunes de les persones responsables del Congrés que conec per explicar-los què m'havia passat.

Em van dir que havien hagut de canviar l'allotjament de l'Imperial College perquè hi havia hagut uns casos de la nova grip (que els anglesos continuen anomenant grip porcina); i que va ser una decisió presa el divendres abans del Congrés. O sigui que, tres dies abans que jo hi arribés, ja havien decidit que jo m'havia d'allotjar en un altre lloc --sense consultar-me si estava d'acord amb el canvi-- i no em van dir res! No s'hi val dir que hi havia el cap de setmana entre mig; dissabte i diumenge vaig rebre diversos correus del Congrés relatius a alguns workshops als quals m'havia inscrit. Però cap per informar-me d'allò que de moment tenia més importància per a mi, que era saber on m'havia d'allotjar.

Com podeu imaginar, dilluns al vespre estava que treia foc pels queixals. Encara avui no puc imaginar que puguin haver actuat d'aquesta manera. A efectes de la meva estada aquí, hauria estat igual que hagués vingut dimarts amb el primer avió, a temps d'arribar al workshop al qual estava apuntada, perquè dilluns va ser una dia perdut.

Dimarts al matí vaig agafar l'equipatge i em vaig acomiadar del Kings College. Quan el senyor a qui vaig tornar la clau em va preguntar perquè marxava li vaig dir que hi havia anat enganyada i que jo volia un allotjament on pogués esmorzar, on pogués connectar-me a Internet i que no fos tant lluny del centre. Ara sóc en un hotel que vaig haver de buscar-me jo mateixa per Internet--a la secretaria del congrés em van dir que ells només s'ocupaven de les reserves en les residències universitàries i que no podien fer res per ajudar-me (I'm afraid... una altra vegada) i ja veurem si recupero el que ja havia pagat. El meu hotel també està lluny (a l'oest de Kensigton, prop del Holland Park) i és molt senzill, però la combinació de transport és molt millor per venir fins aquí, em donen esmorzar i el barri és més bonic.

A poc a poc vaig animant-me (especialment aquest matí, amb la visita a la Royal Society i el passeig creuant Saint James Park per arribar fins a Westminster Centre), però hi va haver un moment que hauria desitjat no haver-me mogut de Barcelona.