El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 29 de juny de 2009

Amb la maleta cap a Londres

La idea que jo tenia de Londres quan era petita era la d'una ciutat on sempre hi havia tanta boira que gairebé no es podia ni entrellucar el sol i on sempre feia fred; una ciutat amb policies de barret alt, autobusos de dos pisos, cabines de telèfon vermelles i on els cotxes circulaven pel costat contrari. En algunes coses, Londres continua essent aquella ciutat, però hi ha algunes coses en què ha canviat molt: la "boira" ha desaparegut. I és que no era boira, sinó smog, que és com anomenen en anglès aquesta boira (fog) causada per la contaminació, pel fum (smoke). Pel que fa a la temperatura, gent que hi viu em diu que estan convençuts que l'escalfament de la Terra és una realitat. Jo mateixa, en diverses ocasions he vist un Londres amb un temps que semblava més propi del sud d'Europa, amb temperatures estiuenques de fins a 35 graus (devia ser el 1995) i la gespa dels parcs esgrogueïda, o una tardor de dies ben assolellats (els 2006). Si la previsió del temps de la BBC és encertada, em sembla que aquesta setmana serà bastant calorosa a Londres: hi he vist anunciades temperatures màximes superiors a 30 graus.

Londres és una ciutat on sempre m'agrada tornar i que no em canso mai d'explorar. D'aquí a unes hores hi faré cap una vegada més, però no sé si tindré gaire temps per fer exploracions. Hi vaig a un congrés i el programa és molt atapeït, amb workshops previs al congrés i una excursió a Norwich per visitar diversos centres de recerca un cop hagi acabat. De tota manera, el fet d'allotjar-me en una residència de l'Imperial College, en un campus plenament urbà, però amb gespa i arbres, i a quatre passes de Kensignton Gardens, de la Royal Geographical Society i dels museus de South Kensington, on en dos d'ells (el de Ciència i el d'Història Natural) hi ha dues activitats del congrés, ja fa que el viatge em resulti molt engrescador.

Fa un parell de dies ja vaig baixar la maleta i anit vaig començar a omplir-la, amb el neguit que sempre m'entra de pensar que m'oblidaré alguna cosa. Abans em feia una llista amb tot el que m'havia d'endur, però ja fa temps que vaig desistir de fer-la perquè igualment m'oblidava sempre alguna cosa. Ara únicament si hi ha res especial que m'hagi d'endur, em deixo una nota ben visible.

La meva propera entrada en el bloc potser serà una crònica londinenca.

Foto: Museu d'Història Natural, Londres (M. Piqueras, novembre 2006)

diumenge, 28 de juny de 2009

Els homes, la luxúria. Les dones, la supèrbia

Els set pecats capitals (El Bosch, Museu del Prado)
[Foto: Wikipedia Commons]

Rescato un article del Corriere della Sera del 19 de febrer 2009. M'ha vingut a la memòria en veure l'enrenou que han provocat a Itàlia --i també fora-- l'afició del primer ministre d'aquell país per les noies joves i físicament atractives a las quals ha estat convidant a festes privades que sembla ser que en acabar-se continuaven en espais encara més privats, com ho pot ser el llit del Cavaliere. Aquell article de febrer comentava un estudi que el teòleg de la Casa Pontifícia Wojciech Giertych i el jesuita Roberto Busa van fer per la Vaticà, i que ara em fa pensar dues coses sobre Berlusconi: que no és gens original i respon al model de pecador masculí típic, i que s'està guanyant el cel.

Giertych i Busa van analitzar les dades recollides en quatre anys de confessions d'homes i dones i van arribar a la conclusió que els homes i les dones pequen de manera diferent: els pecats més freqüents en els homes són la luxúria, la golafreria i la peresa, seguits de la ira, la supèrbia, l'enveja i l'avarícia. En canvi les dones, quan pequen, acostumen més a fer-ho contra la supèrbia, l'enveja i la ira; segueixen la luxúria, la golafreria, i la peresa. (No sé si l'avarìcia no és un pecat femení, però Il Corriere no l'esmenta i no és possible veure la notícia original publicada a L'Osservatore Romano).

M'han cridat l'atenció uns comentaris que un dels autors de l'estudi --Wojciech Giertych-- va fer a L'Osservatore Romano a propòsit de la diferent importància del pecats capitals i que Il Corriere reprodueix. Diu que el pitjor pecat que pot cometre una persona "és la supèrbia, perquè impedeix a l'home la relació amb Déu, en fer-li creure que és autosuficient". En canvi, els pecats contra la castitat li semblen menys pericolosos "perquè ells mateixos ja porten una autoumiliació, i com a tal poden ser una ocasió de tornar a Déu".

Ara entenc que l'església catòlica, que tant de pes té en la societat italiana (en alguns llocs em fa l'efecte que encara més que no tenia aquí en temps de Franco), hagi estat tan benèvola amb Berlusconi i només algun bisbe hagi gosat de fer-li una simbòlica estirada d'orelles. Deuen pensar que cada relliscada del Cavaliere és un pas més que fa per apropar-se a Déu. Potser ja estigui arribant a les portes del cel.

divendres, 26 de juny de 2009

Contrastos

El mateix dia m'arriben dues notícies relacionades amb la vida animal de caire completament diferent. Una és l'anunci d'un concurs de fotografia, el II Concurso Descubre y conoce el Valle de Vió. La vall de Vió (Bal de Bió o Ballibió, en aragonès) es troba la Pirineu d'Osca, prop de la vall d'Ordesa. El pòster que anuncia el concurs és atractiu, un collage de vint-i-cinc fotografies molt boniques de llocs --de vegades només són detalls-- que es troben en l'esmentada Vall. Segons indiquen, un mínim de dues fotos estan fetes a cadascun dels nuclis habitats que hi ha a la Vall i que constitueixen el municipi de Fanlo: Buerba, Buisán, Fanlo, Nerín, Sercué, Vió i Yeba. Les persones que concursin hauran d'identificar els llocs on han estat preses les fotos i per demostrar que els han localitzat, hauran de fotografiar-los amb un enquadrament similar al de la foto del pòster.

Fins aquí, tot molt bé. Crec que és una iniciativa molt bona per promoure el coneixement de la vall de Vió. Allò que no m'ha agradat, però, són el primer i el segon premi que concedeixen. Els copio textualment. El primer : "Permiso de caza de un sarrio, utilizándolo o no, o su dinero en metálico equivalente (1000 €) para un acierto mínimo de 24 fotografias". El segon: "Permiso de caza de un corzo, utilizándolo o no, o su dinero en metálico equivalente (600 €) para un acierto mínimo de 22 fotografias". Hi ha també un tercer premi de 300 € per a qui encerti un mínim de vint fotografies, i premis de consolació (samarretes i gorres) per als qui encertin a partir de deu fotos.

El sarrio (Rupicapra rupicapra) és com anonemen a l'Aragó l'isard o camussa (en castellà també rebeco o gamuza) i el corzo és el cabirol (Capreolus capreolus). L'isard és un bòvid (els mascles tenen banyes que no es ramifiquen) i el cabirol és un cèrvid (els mascles tenen banyes ramificades). Vegeu-los:

Isard del Pirineu francès, amb coloració estiuenca (Foto: Wikimedia Commons)

Cabirol (Foto:Marek Szczepanek, Wikipedia Commons)

Tant de bo les persones que guanyin el concurs optin per rebre l'equivalent en metàl·lic.

La notícia de caire oposat m'arriba amb la revista ADDA (Asociación Defensa Derechos Animal), que publica l'associació del mateix nom. En el darrer número (38, juny 2009) hi ha un article del filòsof Jesús Mosterín que parla d'animals artiodàctils, l'ordre al qual pertanyen isard i cabirols, però centrant-se en els bòvids, especialment el toro, bou o vaca (Bos primigenius taurus), del quals fa temps és un gran defensor, però amb poc èxit perque les curses de braus --les corridas-- no sembla que ara per ara hagin de desaparèixer. Bòvids i cèrvids són animals remugadors i, segons Mosterín, "[l]os rumiantes son los más pacíficos de todos los artiodáctilos." Per sort, però "son especialistas en la huida [...] están siempre alerta ante el peligro de ser atacados por los predadores." Els humans em sembla que són els pitjors depredadors d'aquests animals, perquè no els cacen per necessitat, per alimentar-se'n, sinó pel plaer d'obtenir un nou trofeu.

També llegeixo a ADDA que estan posant a Internet el contingut de l'arxiu de la revista, que es publica des de fa dinou anys. A més aniran incorporant al web els continguts dels números que es publiquin, si bé es farà passats sis mesos de la publicació. Espero que aviat funcioni l'enllaç i es pugui consultar la revista.

dilluns, 22 de juny de 2009

El Mendizábal i els porros

El Mendizábal és un bar que he conegut tota la vida tot i que fins avui no he sabut com es diu. Està situat a la cantonada del carrer de la Junta de Comerç amb el carrer Hospital. No és un bar convencional; de fet no té més que una barra que dóna al carrer (la clientela pren les coses a peu dret a la vorera) i unes quantes taules en una mena de placeta al carrer Hospital.

Hi he passat pel davant aquest migdia i he vist aquest cartell. M'ha sobtat que posés "prohibido fumar porros", perquè suposant que la clientela en fumés, ho estarien fent al carrer i noc rec que el bar pogués ser-ne responsable.

Doncs bé, hi ha un jutge de Barcelona que pensa de manera ben diferent. A la part inferiors del cartell que prohibeix fumar hi ha la notícia que el jutge el va fer tancar el bar perquè havia tolerat que s'hi consumissin drogues, concretament un parell de porros, un dels quals sembla que la policia el va trobar apagat damunt d'una taula.

Considero aquesta sanció fora de mesura i, en llegir-la, he pensat que més valdria que la policia --o qui ho hagi de fer-- es preocupés de resoldre altres problemes del barri com ara la brutícia, el soroll, o que els carrers hagin esdevingut WC a l'aire lliure. Hi ha racons, com la part que va dels jardins Fleming a l'entrada principal de l'Acadèmia de Medicina i l'Institut d'Estudis Catalans, on m'he de tapar sempre el nas per la pudor d'orina que hi fa. És una pudor que com més va més associo al Raval i a Ciutat Vella. Una llàstima!

diumenge, 21 de juny de 2009

Les PAU i Josep Carner

Amb el Google ja passa, això: hi busques una informació i pots anar a parar a llocs que no tenen res a veure amb la informació que cercaves. Però pot ser que hi trobis coses que et despertin més interès que allò que buscaves al principi. D'aquesta manera és com ahir vaig anar a parar a un web de la Generalitat que conté els exàmens de les proves d'accés a la universitat (les famoses PAU) d'enguany. El dia que es van fer els exàmens vaig sentir al Telenotícies i després ho vaig llegir a la premsa, que nois i noies es van queixar que la prova de català havia estat molt difícil. Els dos textos proposats per triar perquè en fessin el comentari eren el poema Bèlgica, de Josep Carner, i un fragment d'una introducció a La Ilíada.

No vaig poder resistir la temptació de clicar l'enllaç per veure l'enunciat de l'examen i poder jutjar si de debò va ser una prova tan difícil com van dir els mitjans, reflectint l'opinió de molts i moltes estudiants. En algun mitjans fins i tot deien que havia estat la prova més dura de totes les d'enguany. El poema de Carner és aquell que comença així:

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m'agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
guarnides d'arços, d'oms i de pereres;

...on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís
Tervuren, afores de Brussel·les (M. Piqueras, setembre 2007)

L'examen constava de tres apartats: 1) comprensió; 2) expressió i comentari crític i 3) reflexió lingüística sobre el text. En el primer apartat es demanava resumir els components principals de la ciutat ideal a què es refereix el poeta en les dues estrofes centrals del poema; buscar en el text alguns exemples de parelles d'elements contraris; explicar el significat de dues imatges en el text i com es relacionen entre elles; i buscar un sinònim per als termes 'plegades', 'trèmula', 'eminents' i 'desert', en el context del poema.

En el segon apartat, calia desenvolupar, en un màxim de 200 paraules, bé un comentari literari del poema de Carner, bé sobre la poesia èpica i la poesia lírica, tot destacant-ne les diferències. I el tercer era sobre aspectes lingüístics com ara identificar totes les oracions principals, tots els substantius pertanyents al lèxic del regne vegetal en les dues primeres estrofes, anàlisi gramatical d'una frase i també una sobre fonètica.

L'altra opció era un text, no de La Ilíada, com vaig sentir en algun lloc, sinó del pròleg d'una edició moderna, de 2008, d'aquesta obra clàssica; les preguntes no semblen ni més fàcils ni més difícils que les de l'opció Carner. Tot i que no calia conèixer la Guerra de Troia (suposo que es deu estudiar en alguna assignatura d'ESO o Batxillerat) o haver llegit La Ilíada per poder fer bé l'examen, el coneixement del context podia ajudar a fer-lo millor. Però suposant que algú ho hagués oblidat o no ho hagués estudiat mai, en la part de redacció es donava una opció que permetia poder sortir-se'n molt bé: "Relacions entre el cinema i la literatura" (l'altra era "Què en sé, de la Guerra de Troia, i per quines fonts [escolars, literàries, cinematogràfiques, etc.] he arribat a saber-ho").

Si aquesta prova de català ha estat la més difícil del conjunt de les PAU del juny de 2009, espero que hi hagi un aprovat massiu. Intento ficar-me en la pell d'un/a estudiant que ha acabat ara el batxillerat i no puc imaginar que n'hi hagi que no puguin respondre mitjanament bé, si no totes, bona part de les preguntes. I si de debó és molt difícil per al seu nivell, penso que caldria revisar la situació de l'ensenyament a Catalunya.

dissabte, 20 de juny de 2009

Més experiments a la cuina

Altres experiments senzills que es poden fer a la cuina són els que Claudi Mans ha enregistrat en vídeo i penjat a Youtube. El títol general, per buscar-los, és "Ciència i cuina". Com a mínim n'hi ha una dotzena. Aquí us en poso un parell (cliqueu al damunt perquè us surti tota la pagina de Youtube, on, a la part superior, a dreta, veureu l'explicació de cada vídeo; cliqueu on posa "more info" per veure'n l'explicació completa). Per exemple, què penseu que pot passar si es posa un bombeta fosa al microones?:




I creieu que un telèfon mòbil ficat dins d'un microones (però parat, no s'us acudís mai de posar-lo en marxa amb el telefon dins!) pot rebre trucades? I suposant que les rebés, creieu que això vol dir que el microones és perillós perquè les ones travessen les seves parets? El vídeo us en dóna la solució:




Com és possible tenir aigua a 100 graus Celsius en condicions normals de pressió i que no bulli? (no bull, però sí que s'evapora). Vegeu-ho i, sobretot, llegiu l'explicació que en dóna Claudi Mans.

divendres, 19 de juny de 2009

Experiments a la cuina

La cuina és el gran laboratori de la llar. De manera quotidiana hi fem experiments que consisteixen en la transformació d'uns productes en altres, que són els que ens mengem (si l'experiment surt bé). Amb estris i productes que hi ha a la cuina es poden fer també experiments que no acabaran amb la degustació del producte final, però que són divertits i il·lustratius de diversos fenòmens.

El portal de divulgació Recerca en Acció comença a publicar avui un seguit d'experiments que han preparat a la cuina de casa seva investigadors de la Universitat de Girona. De moment n'hi ha tres i aniran afegint-n'hi més fins al 10 de juliol. Seguint les indicacions de científics i científiques, podreu obtenir, per exemple, un ou ferrat de color verd o una llimonada vermella (i saber per què prenen aquest color). També podreu esbrinar quin és l'origen d'unes taques. I podreu fer-ne un de molt divertit amb llaminadures d'aquestes que pesen molt poc perquè duen aire (no dic quin és el resultat perquè ja no tindria gràcia).

Si teniu mainada, us aconsello donar un cop d'ull a la pàgina dels experiments casolans i tenir-lo en reserva per a les properes setmanes quan ja no hi hagi escola i no sabeu què fer amb les criatures. De passada podeu donar un cop d'ull a la resta del web Recerca en acció, on hi trobareu també un concurs sobre meduses que qui el guanyi podrà passar un cap de setmana al Montsec per visitar el Centre d'Observació de l'Univers. I recordeu que fins al 10 de setembre hi ha temps per enviar els dibuixos per al concurs "Com és un científic o científica?"

dijous, 18 de juny de 2009

Coses que no sé explicar-me

On deuen haver anat a parar les parelles dels mitjons desparellats que tinc en una cistella, amb l'esperança que algun dia surtin els companys per algun racó?

On deuen haver anat a parar les tapes de les caixes per a la nevera que l'han perduda i les caixes de les tapes escadusseres que no tenen caixa a la qual tapar? (No han estat intercanviades; en tinc de mides molt diferents, i cap de les caixes sense tapa encaixa amb les tapes sense caixa.)

D'on deuen haver sortit els petits cargols i peces inidentificables que de tant en tant apareixen pel terra i vaig acumulant a la cuina en una caixeta (de les que no tenen tapa)?

I on deuen haver anat a parar els cargols que un bon dia m'adono que manquen d'algun moble o d'algun aparell i que no tenen res a veure amb els trobats?

Les úniques coses que puc sospitar, no on han anat a parar, però sí qui les ha fet desaparèixer, són gomes d'esborrar, gomes per subjectar coses (les que són com una anella elàstica), llapis de fusta i clips que desapareixen de tant en tant. Alguna vegada que hem mogut un d'aquells mobles que habitualment no es mouen del seu lloc, a més de la pols acumulada sota hi ha aparegut el botí acumulat al llarg del temps per la gata i pel gat que li va fer companyia durant bastants anys.

Un article curiós

Acabo de guardar en el meu ordinador el pdf d'un article aparentment publicat en una revista científica, que es titula "Decoupling link-level acknowledgements from randomized algorithms in public-private key pairs". (Si no enteneu què vol dir, no us amoïneu; jo tampoc, però això és el que menys importa.) Com a autors, figuren "Juan J. Ibarretxe, Mariano Rajoy and Jose L. Rodriguez-Zapatero". Quina casualitat --oi?-- la coincidència dels noms dels autors amb els de tres polítics de partits molt allunyats entre ells!

Es tracta d'un article científic molt ben estructurat, amb un resum inicial, una introducció, comentaris sobre altres treballs relacionats amb el que es descriu aquí, explicació del treball experimental realitzat i dels resultats, la conclusió i una llista de 32 referències que se citen en el text. Aquest article, però, té una particularitat: està generat per un programa ordinador. Només cal indicar els noms dels autors, prémer un enllaç i automàticament, en uns segons, tens a la pantalla l'article, que pot tenir ja el format final.

Un article llegit fa alguns dies a la The Scientist em va fer recordar l'existència d'un web de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) on es poden "fabricar" articles científics i és com he generat l'article dels tres polítics esmentats. The Scientist explica el cas d'un estudiant de la Universitat de Cornell, a l'estat de Nova York i un executiu de la revista New England Journal of Medicine, que van enviar un article generat per l'esmentat ordinador de l'MIT a la revista electrònica The Open Information Science Journal. Aparentment, aquesta publicació compleix un requisit fonamental de tota revista científica: fer revisar cada manuscrit rebut per experts en el tema que s'hi tracti, perquè n'avaluïn la qualitat (procés que en anglès s'anomena peer review). Si més no, això és el que consta en la pàgina principal del web de la revista.

L'article que hi van enviar es titulava "Desconstruint els punts d'accés" i la introducció començava amb una frase sense sentit que traduïda diu una cosa com ara "Els compiladors i les simetries compactes han despertat un gran interès entre futuristes i biòlegs en els darrers anys." Què penseu que va passar amb aquell article? Que va ser rebutjat d'entrada sense ni tan sols ser enviat als revisors? Que va ser rebutjat després que els revisors el veiessin i responguessin potser molt enutjats perquè els havien fet perdre el temps amb un original que no tenia ni cap ni peus? Doncs ni una cosa ni l'altra. Un dels autors, després d'uns mesos, va rebre un correu d'una persona dels serveis administratius de la revista en què li comunicava que l'article havia estat acceptat per a ser publicat després de superar la revisió. El correu duia annexat un formulari que era en realitat una factura perquè els autors paguessin les despeses de publicació mitjançant targeta de crèdit o directament a un banc situat en els Emirats Àrabs.

La publicació electrònica, que hauria de servir perquè tothom pogués tenir accés al coneixement generat per la recerca científica, pot caure en mans de persones desaprensives com ho són les que hi ha darrere d'aquesta revista i de moltes altres que estan proliferant els darrers temps. Malauradament sempre hi haurà gent que, per tal de veure el seu article publicat, pagarà el que calgui i potser fins i tot sabent que el treball que presenten a la revista no passa per cap revisió. Per això cal anar molt en compte quan se cerca informació a Internet. El fet que un treball hagi estat publicat no és cap garantia de qualitat. Cal veure on s'ha publicat, i qui hi ha al darrere de la publicació.

Tornant a l'article dels polítics que m'ha generat el programa de l'MIT, és cert que no té cap sentit, però tampoc no en tenen alguns discursos que he sentit de vegades als polítics reals. M'ha entrat un dubte: no tindran pas un programa d'ordinador que els generi discursos de manera aleatòria?

Nota final
El 1996, Alan Sokal, professor de física de la Universitat de Nova York va fer una cosa semblant enviant un article que no tenia cap sentit a una revista de ciències socials, que li va acceptar. Amb una diferència, però: aquell era d'artesania. El va escriure el mateix Sokal; no estava generat per cap programa d'ordinador.

dimecres, 17 de juny de 2009

El misteri de la parada del bus

La meva ciutat em reserva cada dia alguna sorpresa. Ahir al matí vaig agafar l'autobús a la parada de la Travessera de les Corts, costat mar, entre la Gran Via de Carles III i el carrer Lluçà. Vaig seure sota la marquesina i res no em feia pensar que era la darrera vegada que esperava l'autobús en aquell seient. A la tarda vaig tornar de nou a agafar l'autobús i la marquesina havia desaparegut. Només unes piles de runa i terra a la vorera eren els testimonis que allà hi havia hagut alguna cosa.

No vaig poder fer cap foto perquè tenia pressa i el meu autobús arribava a la parada al mateix temps que ho feia jo. Aquest migdia, passant-hi camí de casa i sense pressa, he pogut fer la foto de la situació actual (o potser ja no sigui tan actual quan escric això; si va desaparèixer en tres hores, qui sap què m'hi trobaré quan hi torni a passar):


Moltes vegades em lamento que a Barcelona hi ha moltes parades d'autobús que no són més que un pal amb la indicació de la parada, sense cap seient per a persones grans o amb problemes per estar-se esperant a peu dret molta estona, ni amb un aixopluc, ni que sigui petit, per protegir-se de la pluja o del sol. Això, de vegades, en llocs on la vorera és prou ampla per permetre que hi hagués la marquesina. I ara em treuen la "meva" parada, i la de molta gent del veïnat, on gairebé sempre hi havia algú assegut esperant un autobús de les tres línies que hi passen (15, 43 i 59).

No sé si aquella marquesina era vella o no. Potser la canviaran per una d'ultima generació, amb un quadre electrònic que indiqui l'estona que trigarà a arribar l'autobús i amb seients més còmodes (per sort, a les marquesines no s'hi pot posar aire condicionat). Si és així, espero que això sigui aviat i que, quan s'hi posin, també ho enllesteixin en unes hores. Però, per què no han començat posant marquesines a les parades on encara no n'hi ha i hi farien molt de servei?

Vist pel carrer

Fa molts anys el presentador d'un programa de ràdio que no recordo qui era repetia sovint: "La ciudad es un millón de cosas." No sé si serà un milió, però posaria la mà al foc que més de 900.000 sí que ho deu ser. I és que caminar pels carrers de la ciutat, a més de ser bo per al cos --si no hi massa cotxes-- pot ser molt entretingut. Només cal observar al voltant.

He vist moltes vegades policies, guàrdia urbana, gent que treballa en obres al carrer o que fan alguna tasca de vigilància, amb armilles grogues antireflectants, com les que es porten --o s'haurien de portar-- en el cotxe. No havia vist mai, però, la mainada d'un parvulari equipada també amb les armilles antireflectants. (Si cliqueu damunt la foto podreu ver-la augmentada i apreciar-ho millor.) Era dilluns 15 de juny i la mainada devia tornar del parc de la Ciutadella. Travessaven un pas de vianants a costat dels antics jutjats:


Dimarts, al carrer Comtes de Belloch vaig veure això:


Cinc homes que vestien granotes de mecànic --mes fresc que el mono-- empenyien un cotxe d'un model que quan jo era petita ja era antiquat. A més, al cotxe li faltava el morro. Van anar empenyent carrer amunt fins que van arribar a la porta d'un taller mecànic.

Em vaig quedar amb les ganes de preguntar-los des d'on l'havien dut empenyent.

Actualització 17.06.2009, 16.35
Com m'ha indicat el Vigilant, és un Citroën 11. No és tan antic com jo em pensava, aquí se'n veu un que té la matrícula de Barcelona 107447 (el meu pare va tenir una Vespa comprada el 1955 aproximadament i si no recordo malament era un 103000 i escaig). Potser Citroën va fabricar aquest model durant molts anys i per això jo tenia la idea que quan era petita ja n'hi havia de vells. I no deu ser tan estrany trobar-ne algun pel carrer, perquè m'he assabentat que els lloguen per a casaments.

Per cert, vegeu la foto del Citroën 11 que he esmentat abans, publicada en un fòrum d'Internet, on qui l'ha enviada sembla que hagi fet la foto ell mateix (diu que se'l va trobar aparcat pel carrer) i compareu-la amb el tercer cotxe que es veu en aquest web de l'empresa que lloga cotxes clàssics per a casaments. És la mateixa, fins i tot amb amb el mateix marc negre.

dilluns, 15 de juny de 2009

Creacionisme en un museu de ciència

Me n'assabento a través del bloc de Sylvie Coyaud. En el Museu de Ciències Naturals de la ciutat italiana de Brescia, s'han organitzat per al proper cap de setmana unes jornades "en ocasió del 200è aniversari del naixement de Darwin i del 150è aniversari de la publicació de L'origen de les espècies". Fins aquí res d'estrany. Enguany per tot el món s'han programat actes relacionats amb aquesta commemoració. Per altra banda, aquest museu italià fa moltes activitats de divulgació. En el programa del mes de juny, per exemple, hi ha anunciats experiments de física divertida, vesprades micològiques i observacions al microscopi de minerals i gemmes.

Però filem més prim en el programa. L'entitat organitzadora d'aquestes jornades és l'Associació Italiana per als Estudis sobre els Orígens (AISO), que jurídicament és una associació de promoció social i s'autodefineix com a associació laica, no vinculada a cap partit, d'inspiració cristiana però no lligada a cap institució religiosa. Declaren que el seu moviment d'opinió té com a objectiu, dins del respecte a la cultura moderna i a la ciència, dialogar amb tothom sobre la relació entre ciència i fe, entre el missatge bíblic i el saber humà. I a continuació especifiquen (per si a algú no li havia quedat clar per on van, tot i que el domini del seu web és www.creazionismo.org): "En particular, sense una postura de tancament, es vol fer palès que les teories evolucionistes no poden ser considerades un fet científic indiscutible i sense alternativa."

En el pdf del programa que hi ha en el web del Museu no s'especifica el títol de les conferències que s'hi faran properament, però en el web de l'AISO sí que ho diu: "Els animals evolucionen?" (el 19 de juny), "La Terra i la seva edat" (el 20 de juny) i "La provinença de les races". Aquest mateix cicle de conferències es repetirà a Genova els dies 3 i 4 de juliol; en aquesta ciutat, però, no serà pas en un museu, sinó a l'Església Adventista del 7è dia. No sé si no han gosat proposar-ho al Museu Civic d'Història Natural genovès o si qui ha al front d'aquesta institució té més seny per entendre que un museu no és el lloc més adient per parlar de religió. (Als de l'AISO, però, sembla que qualsevol lloc els va bé per difondre les seves idees.)

En el món de la ciència hi ha qui es mostra preocupat per aquest intent d'invasió del creacionisme disfressat de "disseny intel·ligent", que és com ara l'anomenen els qui abans es declaraven clarament creacionistes. Jo no crec que puguin avançar massa, i em fa l'efecte que la millor cosa que és pot fer és deixar-los estar i no participar en debats que no duen enlloc. Una cosa és la fe i una altra de ben diferent és la raó.

diumenge, 14 de juny de 2009

Corpus i tradició: L'ou com balla

L'Ou com balla al claustre de la casa de l'Ardiaca

Ja fa anys que a Catalunya la celebració del Corpus va passar-se al diumenge següent al dijous en què s'escau la festivitat religiosa. Independentment del fet que sigui una festa religiosa sorgida a partir d'un "miracle" (el miracle el va fer un bacteri anomenat Serratia marcescens), està molt arrelada i, com diu el fulletó editat per l'Ajuntament de Barcelona sobre el Corpus 2009, ha esdevingut patrimoni cultural de la ciutadania. Si a Catalunya tenim per patró a Sant Jordi, que és fruit d'una llegenda, bé podem acceptar aquesta festa que és fruit del desconeixement que es tenia el segle XIII de l'existència d'un món microscòpic.

Una de les tradicions barcelonines relacionades amb el Corpus és l'Ou com balla. Tinc ja molts anys a l'esquena, però sempre em quedo bocabadada davant l'espectacle de la dansa de l'ou damunt del raig d'aigua d'un brollador.

L'Ou com balla a l'Arxiu de la Corona d'Aragó
Aquest matí he visitat alguns dels patis on enguany s'ha instal·lat l'Ou com balla. M'agrada veure la mainada contemplant la dansa de l'ou. En general no busquen desxifrar el misteri que el manté enlaire, potser perquè en la ment infantil gairebé tot és possible. Per altra banda, de misteri no n'hi ha cap. Si l'explicació del miracle del Corpus ens la dóna la microbiologia, la de l'Ou com balla la trobem en la física, en la mecànica de fluids. La força de l'aigua fa que l'ou es mantingui damunt del broll. I, si en algun moment, amb la dansa, l'ou es mou cap algun costat i acaba caient, al moment torna a pujar per un fenomen que es coneix com efecte Venturi. La velocitat a què surt l'aigua del brollador provoca un efecte de succió que fa que l'ou torni de seguida al centre del brollador i la força de l'aigua el torni a empènyer cap amunt. (És el mateix fenomen que fa que un tren circulant a alta velocitat atregui una persona aturada a l'andana massa a prop de la via, o que el raig d'aigua de la dutxa atregui la cortina.) En aquest vídeo de Youtube es veu com cau l'ou i torna a enlairar-se:




El més classic Ou com balla de Barcelona és el del claustre de la Catedral:


 
Potser us interessarà:
Corpus, el miracle que mai no existí (aquest bloc, 27.05.2008). La festa del Corpus té l'origen en el miracle de Bolsena. Un miracle que ara té una explicació en la microbiologia.
- L'ou com balla, per Jaume Pont (Recursos de física, núm. 3, 2009). Per què balla l'ou en el brollador? Molt adequat per tractar-ho a classe de física.

Fotos: M. Piqueras (Barcelona, 14.06.2009)

divendres, 12 de juny de 2009

La casa més estreta? (II)

Deu ser la casa més estreta de Vitoria?

Es troba en el Portal de Castilla; el núm. 1, em sembla. I el primer pis està en venda!

Actualització 10.06.2010
Fa uns dies vaig ser de nou a Vitoria. La casa (era tota la cas, no únicament el primer pis) segueix en venda.

dijous, 11 de juny de 2009

Quines gatetes!

Mireu-les que bufones són ara. I no semblen més perilloses que la meva gata (bé potser les urpes ja comencen a notar-se). Però deixeu passar algun temps i que Larisa i Sipura siguin unes panteres adultes. Ja veurem qui s'hi acosta!

dimecres, 10 de juny de 2009

Gegants per a un Quixot del segle XXI

Cada vegada que vaig a terres navarreses o hi passo descobreixo més i més parcs eòlics. Fa uns deu o dotze anys, quan encara eren una novetat, sentia curiositat per veure de prop els molins i de tornada a Barcelona un dia vaig desviar-me per passar pel port del Perdón, on sempre fa molt de vent i hi van instal·lar un dels primers parcs. A mesura que la carretera --poc transitada perquè la majoria dels vehicles van per l'A-12-- s'enfilava i m'apropava a la zona dels molins, tot i dur els vidres pujats, sentia el xiulet del vent més agut i penetrant. Viatjava sola i tenia la sensació com si aquell xiulet m'empaités i com si em pogués tallar si m'hagués colpejat directament. La meva intenció inicial d'aturar-me i apropar-me als molins tot el que pogués va convertir-se en un desig irrefrenable d'allunyar-me'n.

Ja fa temps que, camí d'aquelles terres, torno a veure els molins a prop (no tant com la vegada del Perdón), però sense pujar cap muntanya. Ara acostumo a anar-hi en tren i hi ha llocs on els molins són molt propers a línia del ferrocarril. Fa pocs dies me'ls mirava de nou i pensava en la controvèrsia que hi ha sobre la construcció de parcs eòlics. Molta gent s'hi oposa per diversos motius. Qui perquè afirma que viure prop d'un parc eòlic és insuportable pel soroll que generen (el químic atmosfèric James Lovelock n'és un dels detractors per aquest motiu); qui diu que espanten la fauna local, que es veu obligada a marxar, i destrossa la vegetació; a d'altres no els agrada l'impacte visual sobre el paisatge, que queda alterat. Em sembla que també he llegit que hi havia ocells que moren perquè són engolits per la força del vent en les hèlices que giren.


Dissabte passat, contemplant de nou els molins navarresos, pensava en altres molins de vent, els que hem conegut tota la vida i que van ser construïts per generacions passades. La seva funció era diferent, però sempre té relació amb l'energia; es feia servir el vent per fer un treball, que solia ser moldre el blat o altres cereals. Molts molins han desaparegut, i els que queden són considerats part d'un patrimoni que cal conservar i protegir.

El meu pare era d'una terra de molins, la Manxa. En el seu poble (Mota de Cuervo) en quedava un del segle XIX al qual anomenaven El Zurdo, perquè les aspes giraven en sentit contrari com ho fan la majoria. Crec que va ser el segle XIX, que un jutge el va castigar sense moldre durant alguns anys perquè va matar el seu amo, que va quedar atrapat entre els engranatges. A la dècada de 1950 es va fundar l'associació Amigos de los Molinos de Mota de Cuervo, que tenia com a objectiu recobrar el patrimoni històric i cultural que representaven els molins de vent, i en van reconstruir uns quants segons el model clàssic manxec i damunt dels fonaments dels molins desapareguts. Un dels que es van reconstruir és El Piqueras. La coincidència amb el meu cognom no és casual. Un dels fundadors d'aquella associació era Joaquín Piqueras, germà del meu pare, i després de la seva mort prematura l'Associació li va dedicar un molí. El Piqueras és de propietat municipal, però està cedit a l'Associació que en va promoure la reconstrucció i hi van instal·lar un petit museu d'agricultura, amb estris del camp; a més, reprodueix la vida tradicional d'aquelles terres. El 1997 el meu pare va voler visitar per darrera vegada el seu poble (vivia a Barcelona des del 1933 o 1934). El vaig acompanyar i un dels primers llocs on ens vàrem aturar va ser en aquest balcón de la Mancha, on estan situats els molins.

El Zurdo té més de 250 anys, està ja citat en el cadastre el 1752. Els propietaris havien estat sempre persones del poble fins que el 1941 el molí va passar a mans de Ramón Serrano Suñer, que era cunyat de Franco i va ser ministre d'Afers Estrangers en la dècada de 1940. Llegeixo en el web municipal de Mota de Cuervo que Serrano Suñer, en una carta a l'esmentada Asociación de amigos de los Molinos, explica que una nit, quan viatjava d'Alacant a Madrid, el va veure mig destruït i va acordar la compra, que es va fer efectiva el 27 de febrer de 1941. Diu aquest web que els diners de la venda van anar a Beneficència. Potser això sigui cert, però el meu pare sempre havia explicat --enfadat-- que el poble va regalar el molí a Serrano Suñer. Podria ser que fos una venda forçada? I per què hauria destinat els diners a beneficència el qui n'havia estat el darrer propietari? En les fotografies del 1948 s'aprecia l'escut de la Falange que Serrano Suñer hi va fer posar:

Doncs bé, l'altre dia, mentre contemplava des del tren els molins navarresos pensava si d'aquí a cent, dos-cents anys o més, quan potser hi hagi altres maneres més efectives d'obtenir energia i els parcs eòlics vagin desapareixent, qui sap si no hi haurà associacions per conservar-los. Avui dia s'organitzen viatges i excursions a la ruta de los molinos de la Manxa, i els turistes admiren els molins mallorquins, els portuguesos, els grecs o els holandesos --per esmentar els més coneguts--, que consideren part del paisatge on estan situats. Potser en el futur els molins de vent que ara es construeixen per obtenir energia i que no hagin estat destruïts seran també l'admiració dels turistes. Qui sap si els molins del port del Perdón, que em van causar tanta angúnia, no seran un punt de referència en la història de la tecnologia i també hi anirà la gent a veure'ls, i baixarà dels cotxes per fer-se fotos, com fan ara quan passen prop d'algun molí de vent clàssic.

Seran mai una atracció turística els de l'esquerra, com ho és ara el de la dreta?

Fotos molins Navarra (2009) i molí de Leiden (2003): M. Piqueras
Fotos El Zurdo (1948): S. Piqueras (1913-2005)

dimarts, 9 de juny de 2009

Gats entre pedres quasi mil·lenàries

Corbatas, el Bilbaíno, Bernabé són els noms d'alguns gats que viuen en un refugi que vaig veure ahir al matí en el barri antic de Vitoria / Gasteiz, en un racó de la ciutat antiga, a costat de la muralla medieval. Els gats abandonats o nascuts en el carrer hi troben aixopluc, menjar i aigua. Un grup de persones amants dels animals tenen cura d'ells, passen estones en aquell lloc jugant amb els animals, els desparasiten, els duen al veterinari si tenen aspecte d'estar malalts, i també els fan castrar per impedir que proliferin. Els gats semblen viure molt tranquil·lament en aquell espai limitat per una tanca, però ampli, amb terra, herbes i un o dos arbres, i entre restes arqueològiques: la muralla del segle XI i una nevera del segle XIX.

Quan es va establir el refugi, el 2007, les despeses per adequar l'espai van córrer a càrrec de l'Ajuntament de la capital alabesa. Em va semblar molt positiu que un ajuntament es preocupés dels gats abandonats i que ho fes no pas eliminant-los o tancant-los en espais com presons de dimensions molt reduïdes, sinó facilitant-los un lloc ampli i un mitjà de vida adient. De tota manera, després vaig assabentar-me que fa uns mesos el mateix Ajuntament volia fer desaparèixer aquest refugi, i els seus defensors van engegar una campanya de recollida de signatures per tal que els gats poguessin seguir vivint en aquell lloc.

No sé si la campanya va tenir èxit, però el cas és que de moment els gats continuen en el seu refugi de la muralla. I semblen molt feliços. Algunes vistes del refugi:




En aquest vídeo de Youtube es pot veure millor el refugi i els gats, i la gent que se'n preocupa:


En el vídeo, una dona explica una cosa terrible: que hi ha qui arrenca (o fa arrencar) les ungles als gats perquè no esgarrapin sofàs, butaques i cortines!

No sé quan tornaré a Vitoria, però quan ho faci m'agradaria poder veure de nou gats i gates corrent i jugant per la muralla medieval.

divendres, 5 de juny de 2009

Pensa globalment, actua localment


Avui, 5 de juny, se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient. Sembla una celebració recent, però no ho és tant. El 1972, en el Congrés sobre Ambient Humà, que les Nacions Unides van celebrar a Estocolm (la primera Cimera de la Terra), es van aprovar diversos plans d'acció en favor de l'ambient. Una de les resolucions va ser recomanar que l'Assemblea General de les Nacions Unides designés el 5 de juny Dia Mundial del Medi Ambient i que cada any aquell dia s'organitzessin per tot el món activitats que recordessin la preocupació per la conservació i millora de l'ambient humà.

En ocasió d'aquell congrés, Barbara Ward i René Dubos van escriure el llibre Una sola terra. Ward era una economista britànica i escriptora que va interessar-se pel que ara anomenem 'desenvolupament sostenible' en una època en què ningú no se'n preocupava. René Dubos era un microbiòleg francès que vivia i treballava als Estats Units. Anys després de la publicació del llibre, Dubos va explicar que, tot i que a cada capítol hi havia afirmacions d'aplicació universal, cal considerar que cada persona pertany al seu propi país, té una cultura que li és pròpia, i pot ser que afronti la vida de manera diferent i que les seves necessitats siguin diferents de les d'una altra persona en un altre lloc del planeta. A partir d'aquest pensament Dubos va idear una frase que ha esdevingut molt famosa i que és lema de molts moviments ecologistes i de conservació: "Pensa globalment, actua localment." Malgrat la popularitat de la frase, molta gent no sap d'on va sortir o, encara pitjor, l'atribueixen a altres persones; jo l'he vista atribuïda, entre d'altres, a Russell Peterson (ornitòleg i polític nord-americà), David Brower (fundador dels Amics de la Terra), a E.F. Schumacher (l'autor de Small is beatiful) i a Hazel Henderson (escriptora britànica, productora de programes de TV, consultora sobre temes ambientals).

"Pensa globalment, actua localment" és el lema que Dubos va idear per a una institució que ell va fundar a Nova York: el René Dubos Center for Human Environment. De fet, Dubos, a més de ser un excel·lent microbiòleg, està considerat el fundador de l'ecologia humana i en el seu temps va fer famoses les cinc e de la gestió ambiental: ecologia, economia, energia, estètica i ètica. Dubos creia que per prendre decisions que afecten l'ambient, cal tenir en compte els cinc factors esmentats i arribar a un equilibri entre ells. També pensava que els problemes ambientals de més difícil solució no estaven relacionats estrictament amb l'ecologia sinó amb l'ètica, amb els drets i els deures que la humanitat té envers el planeta.

Potser estaria bé que les persones que debaten avui dia sobre temes ambientals i els polítics que en prenen decisions tinguessin en compte aquestes cinc e de Dubos. Qui sap si molts problemes no tindrien una millor solució si s'arribés a un consens que tingués en comtpe els cinc factors.

dijous, 4 de juny de 2009

M'estalvio un "trilema"

En aquesta ocasió, em quedo sense poder votar. No sabia quin era el termini per sol·licitar el vot per correu (diumenge seré fora de Barcelona) i vaig anar a Correus l'endemà del darrer dia possible per fer-ho.

Per una banda, em sap greu, perquè és un vot menys en contra que tindran els partits --o coalicions, que no sé ben bé com van aquestes eleccions-- als quals segur que no votaria. Per una altra però, m'estalvio un "trilema" (o potser "quadrilema"): decidir quin és el partit que menys em desagrada.

He seguit poc la campanya electoral, però el poc que he vist i sentit m'ha decebut per totes les parts. Potser el concepte de 'campanya' que tinc jo és diferent del que té la resta de la gent? Per vendre un producte, cal cantar-ne les excel·lències; no pas explicar a la possible clientela que els productes de la competència no valen res. Quan veig alguns espots publicitaris em fa l'efecte com si m'estiguessin dient: "Nosaltres no som gran cosa, però els altres encara ho fan / ho han fet / ho farien pitjor." I així és com des de fa temps que estic votant: mai convençuda que ho faran bé, sinò esperant que ho facin menys malament que els altres.

dimecres, 3 de juny de 2009

Caldrà obrir de nou els llatzerets?

Entrada al Llatzeret de Maó

Fa poc vaig llegir a The Daily Telegraph (no el diari britànic d'aquest nom, sinó el que es publica a Sidney, a Austràlia) que les autoritats sanitàries australianes havien demanat a més de 2000 persones que tornaven d'un creuer de plaer en un vaixell on es van detectar alguns casos de la nova grip que s'estiguessin sense sortir de casa durant una setmana. No els van imposar de fer una quarantena, però els ho van recomanar. I als membres de la tripulació que mostraven símptomes que podrien ser indicadors que estaven infectats amb el virus de la grip, els van fer baixar del vaixell, els van administrar tamiflu (el fàrmac per a combatre la grip) i no els van deixar que tornessin al seu lloc de treball en el vaixell quan hi van pujar els passatgers del següent creuer.

En els viatges en avió o en els creuers tan de moda avui dia, la possibilitat de transmissió d'una malaltia infecciosa és més alta que en altres mitjans de transport. En l'avió, perquè la gent es troba reunida en un espai molt petit tancat. En un creuer, perquè, tot i que el vaixell sigui molt més gran que un avió i que disposi de molts espais ventilats o fins i tot exteriors, el viatge dura més temps i molta gent coincideix uns quants cops al dia en uns pocs espais tancats com ara els menjadors o les sales d'entreteniment.

La notícia del diari australià m'ha fet recordar la visita que fa dos anys vaig fer al Llatzeret de Maó, "una fortalesa sanitària", com l'anomena Josep Miquel Vidal Hernández en una publicació de l'Institut Menorquí d'Estudis [El Llatzeret de Maó, una fortalesa sanitària, 2a ed., J.M. Vidal Hernández; Institut Menorquí d'Estudis, Maó, 2006]. El Llatzeret està situat en una illa a la part nord del port de Maó (originàriament era una península, però hi van obrir un canal) i el seu ús com a espai exclusivament de quarantena va començar el 1817 i va durar aproximadament un segle. El projecte de construcció, però, remuntava al 1787, i havia estat ordenat per Floridablanca, secretari d'Estat de Carles III, després que la Corona espanyola fes la pau amb els països del nord d'Àfrica.

Com a resultat del tractat de pau, 268 esclaus espanyols retinguts a Algèria van ser alliberats i tornaven a la seva terra. Però a Algèria la pesta era endèmica i calia que aquells homes passessin una quarantena abans de deixar-los que estiguessin en contacte amb la població. Van decidir dur-los a un petit llatzeret que havia estat construït al port de Maó en temps de la dominació anglesa, però era insuficient per acollir els esclaus alliberats. Aleshores es va improvisar un llatzeret amb barracons i tendes de campanya a l'illa d'en Colom, que es troba davant la costa nord de Menorca. Al mateix temps, es va decidir de construir un nou llatzeret general per tal que la gent que anava amb vaixells cap a ports espanyols hi passés la quarantena. L'indret, però, no va ser l'illa d'en Colom, sinó la península de Felipet, a la riba nord del port de Maó.

La mancança de recursos econòmics va fer que les obres s'anessin ajornant fins que, el 1792 hi va haver un nou brot de pesta i les autoritats sanitàries van decidir posar fil a l'agulla, tot i que fins a l'any següent no es va posar la primera pedra del llatzeret. La construcció va ser lenta i va tenir moltes aturades. Malgrat que el 1807 se'n va fer una "inauguració" i el bisbe de Menorca va beneir-ne la capella, la Corona espanyola estava lluitant contra els francesos i altres coses devien tenir prioritat. Si bé en algun moment va servir per a la funció a què estava destinat --un lloc de quarantena-- i d'hospital, també va ser caserna i presó.

El 1816, el govern de Ferran VII va decidir donar la darrera empenta al llatzeret. Tanmateix, les construccions estaven molt malmeses i el treball de restauració va durar molts mesos. Per fi, l'1 de setembre de 1817 el vaixell de nom Antonia era el primer que feia cap al llatzeret per passar-hi la quarantena.

En aquella època no es coneixia encara la causa de les malalties infectocontagioses i la creença generalitzada era que es tractava d'uns miasmes, uns efluvis que eren portadors de la malaltia. Per això, en el Llatzeret, feien anar els passatgers dels vaixells als "perfumadors", on els aplicaven gasos perfumats, que l'única cosa que feien era emmascar la pudor de la roba que duien. Es creia que els miasmes quedaven destruïts quan la mala olor desapareixia i aleshores distribuïen els passatgers entre els diversos edificis del llatzeret.

El llibret esmentat de Josep Miquel Vidal Hernández descriu molt acuradament la història del llatzeret de Maó. Va ser un privilegi tenir-lo de guia en la visita a aquest centre. Una visita que em va impressionar per diversos motius. Per una banda, el contrast de la tranquil·litat i el silenci del llatzeret amb l'activitat a l'altra riba, tot i que no fos temporada turística. Per una altra, tenir la sensació com si allò fos una presó, com si als qui hi arribaven en l'època en què va estar en funcionament se'ls hagués pogut posar un avís a l'entrada com el que troben a la porta de l'infern els personatges de la Divina Comèdia: "…deixeu tota esperança, els que hi entreu". Fins i tot abans de traspassar-ne el llindar, l'estàtua que hi ha a la part exterior ja em va transmetre aquest sentiment d'arribar a un lloc de reclusió forçada.

El Llatzeret està dividit en diferents categories de 'departaments', per allotjar-hi els viatgers dels vaixells, segons fos la patent de sanitat que portessin (la 'patent' era un certificat obligatori per als vaixells emès en elm port d'origen, que indicava l'estat sanitari del lloc): a) de patent sospitosa, els que venien de ports on no hi havia cap epidèmia de pesta declarada, però que estaven en regions on la pesta era endèmica; b) de patent bruta o tocada, els que venien de ports on hi havia una epidèmia o els qui havien viatjat en un vaixell en què algun passtger o mariner havia emmalaltit o de pesta o d'alguna malaltia que es pensés qe podia causar una epidèmia; c) de patent empestada, els que patien una malaltia infectocontagiosa. Hi ha dos cementiris, un per a catòlics i un altre per a persones d'altres religions; lúnic departament que té accés directe als dos cementiris és el de la patent empestada, per evitar dur-hi els morts a través d'espais comuns.

Segons la classificació del Llatzeret de Maó, els passatgers i tripulació australians a què es refereix The Daily Telegraph vindrien d'un vaixell de patent bruta o tocada.

Algunes vistes del Llatzeret de Maó:

Edifici de passatgers en el departament sospitós

L'espai destinat a la celebració de missa:


El capellà es posava en la capelleta central i les persones que estaven en quarantena es ficaven en els espais coberts darrere les reixes, com si fossin dins de gàbies.

Reixes que separen el departament brut

Doble muralla que envolta tot el Llatzeret

Bibliografia consultada: El Llatzeret de Maó, una fortalesa sanitària, 2a ed., J.M. Vidal Hernández; Institut Menorquí d'Estudis, Maó, 2006.

Fotos: M. Piqueras (maig 2007)

dilluns, 1 de juny de 2009

Com és un científic o científica?

"Com és un científic o científica?" és un concurs de dibuix que es convoca per segona vegada amb motiu de la Nit de la Recerca '09 i que té dues finalitats: a) apropar la figura dels investigadors i investigadores a la mainada i al jovent i b) saber com es percep en aquests grups de població la professió de les persones que es dediquen a la ciència.

Hi ha dues categories: 1) de 6 a 10 anys (1r a 4rt de primària) i 2) d'11 a 14 anys (5è de primària a 2n d'ESO), i tres premis per a cada categoria: un telescopi, un microscopi i uns binocles. El termini és el 10 de setembre 2009, i el resultat es farà públic durant la Nit de la Recerca 2009, el 25 de setembre, a la Casa de la Cultura de Girona.

Curiosament, la imatge que acompanya l'anunci del concurs inclou una figura que és meitat foto real i meitat un personatge molt conegut pels lectors i lectores de les aventures de Tintin: el doctor Silvestre Tornassol (Tryphon Tournesol en francés, Silvestre Mariposa en les primeres edicions en castellà, Cuthbert Calculus en anglès, i Trifòlio Girassol en portugués). Aquest personatge és la tìpica i tòpica imatge del científic: mascle, despistat, una mica boig... La meitat real de la foto correspon al físic suís August Piccard (1884-1962), en qui diuen que es va inspirar Hergé per al seu personatge.

Em fa l'efecte que la inclusió d'aquestes imatges pot predisposar els nens i nenes a mantenir el tòpic que representa el professor Tornassol. Per sort és un científic "bo", gairebé un bon jan; si més no, és la imatge que a mi em va quedar del personatge.