El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 30 d’abril de 2009

Una coberta aquàtica

Una vista de la coberta d'un edifici que poca gent pot veure, llevat dels veïns que hi viuen al voltant i els clients de l'hotel veí:





És la coberta de l'edifici blau del Fòrum, prop de 15.000 metres quadrats de coberta aquàtica. Que jo sàpiga, a Barcelona només hi ha un altre edifici que té una bassa d'aigua al damunt: és l'edifici de les aigües que hi ha al carrer Wellington.

Fotos: M. Piqueras (febrer 2009)

dimecres, 29 d’abril de 2009

I jo, per on passo?

Això és la vorera d'un carrer del districte de la innovació de Barcelona, el famós Districte 22@.

Potser la innovació sigui que es d'un districte on no hi ha d'haver vianants. Jo devia colar-m'hi sense adonar-me'n i en veure que gairebé tota la vorera era ocupada pels carrils bici se'm va presentar un dilemma: passar fregant el mur de la dreta?, o anar per l'esquerra practicant l'esport del salt cada vegada que trobés un escocell en el meu trajecte?

Foto: M. Piqueras (Barcelona, febrer 2009)

Torxa olímpica que crema disc durs?

Us imagineu una torxa olímpica cremant el disc dur del vostre ordinador? Doncs això és el que m'han advertit que em pot passar si obro un arxiu anomenat "Actualización de Windows live" que em pot arribar annexat a un correu:

POR FAVOR, HAZ CIRCULAR ESTE AVISO A TUS AMISTADES, FAMILIA, CONTACTOS !!! En los próximos días, debes estar atent@: No abras ningún mensaje con un archivo anexo llamado: Actualizacion de Windows live, independientemente de quien te lo envíe. Es un virus que abre una antorcha olímpica que quema todo el disco duro C de la computadora. Este virus vendrá de una persona conocida que te tenia en su lista de direcciones. Es por eso que debes enviar este mensaje a todos tus contactos.

Es preferible recibir 25 veces este correo que recibir el virus y abrirlo. Si recibes el mensaje llamado: Actualizacion de Windows live, aunque sea enviado por un amigo, no lo abras y apaga tu maquina inmediatamente. Es el peor virus anunciado por CNN. Un nuevo virus ha sido descubierto recientemente que ha sido clasificado por Microsoft como el virus mas destructivo que haya existido. Este virus fue descubierto ayer por la tarde por Mc Afee. Y no hay arreglo aun para esta clase de virus. Este virus destruye simplemente el Sector Zero del Disco Duro, donde la información vital de su función es guardada.

ENVIA ESTE E-MAIL A QUIENES CONOZCAS. COPIA ESTE CORREO A UNO NUEVO Y MANDALO A TODOS TUS AMIGOS. RECUERDA: SI LO ENVIAS A ELLOS, NOS BENEFICIAS A TODOS


Com és possible que encara corrin aquestes coses per Internet? I que la gent s'ho cregui? He escrit moltes vegades, en llistes de distribució, privadament i també alguna altra vegada en aquest blog, sobre les falses alarmes (hoax) o les cadenes que corren per internet.

Davant d'un correu d'aquest tipus el que cal és fer servir el sentit comú en comptes de posar-se a reenviar-lo a totes les adreces que tinguem en l'agenda del programa de correu. Una cosa molt fàcil és escriure algun fragment del correu rebut en el google i de seguida sortirem de dubtes sobre la veracitat de l'alarma. El correu que he rebut avui ja va ser detectat el febrer de 2006 per Symantec. I corre en diverses llengües.

De tota manera, llegint el correu rebut ja es detecten coses que indiquen que es tracta d'una falsa alarma. Una d'elles és la manca de data: "Este virus fue descubierto ayer por la tarde" Des del primer "ayer" detectat el 2006, han transcorregut molts dies. A més, això de la torxa olímpic cremant un disc dur és per fer riure, ja sembla una broma. M'he imaginat les flames cremant no només el disc dur, sinó l'ordinador sencer i socarrimant els bigotis de la meva gata, que sempre hi seu al costat, segurament per ser prop de l'escalfor que desprén l'ordinador.

Després diu allò de sempre: que enviïs el correu a totes les persones que coneixes. I afegeix: "Es preferible recibir 25 veces este correo que recibir el virus y abrirlo." Qui ha redactat això deu saber molt poques matemàtiques o potser només hi hagi 25 persones que tenen la seva adreça de correu electrònic. Si cada persona ho enviés a les adreces de la gent que coneix, la xarxa es col·lapsaria.

Fa poc més d'un any, i en relació als "premis" que s'enviaven d'uns blocs a uns altres, vaig calcular (amb l'ajut de Google) els que es podien generar si cada persona que rebia el Premio Dardo triava 15 blocs als quals premiar al seu torn. Amb els correus d'alarma és el mateix, si cada persona que el rep l'enviés a 15 persones, al cap de poc temps ja no quedaria ningú al món sense haver-lo rebut. El nombre augmenta de manera exponencial.

Els milions de correus que poden generar-se són els veritable virus. No cremen cap disc dur, però omplen la xarxa de bits i fan perdre temps a les persones que, com jo, estem ja fartes de rebre'ls i llençar-los a la paperera, però voldríem advertir persones més ingènues o amb poca experiència a internet perquè la proepra vegada que rebin un d'aquests correus no en facin cas.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Pedres que cauen del cel: bòlids i meteorits

Pedres que cauen del cel és el títol d'un llibre de divulgació escrit per Jordi Llorca, professor de l'Institut de Tècniques Energètiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (abans va ser professor de química inorgànica a la Universitatd e Barcelona). Comença així: "De la mateixa manera que el taller d'un fuster resta ple d'encenalls i bocins de fusta un cop acabada una feina, el sistema solar és ple d'objectes que no van prendre part en la formació del Sol i dels planetes i les seves llunes." Hi he pensat perquè una amiga del Prat explicava aquest matí que anit, a quarts d'onze, va veure caure un bòlid, que descriu "com una pinzellada a cel, de traç curt però ample, de color verdós".

Bòlid caigut a Villalbeto de la Peña el 4 de gener de 2004
(Foto de Salvador Díez; font: Xarxa d'Investigació sobre Bòlids i Meteorits)

Encara que no sigui molt aparent, perquè no anem veient com cauen boles de foc o pedres del cel, els entesos calculen que cada any cauen a la Terra unes 200.000 tones de matèria que prové de l'espai exterior. I és que l'Únivers no està "net"; és ple de partícules (anomenades meteoroides) produïdes per la degradació de la superfície d'asteroides, cometes o fins i tot planetes i satèl·lits. Quan arriben a l'atmosfera la seva velocitat sol ser entre 11,2 km per segon i 72,8 km per segon (40.320 km per hora i 262.080 km per hora, respectivament!; no puc ni imaginar-me una velocitat així). Com a conseqüència de la fricció amb els àtoms i molècules de l'atmosfera el meteoroide perd massa i una part de l'energia cinètica es transforma en llum i calor i es produeix un fenomen lluminós, com si una bola de foc o un tros d'una estrella caigués a la Terra; són les anomenades estrelles fugaces (un terme gens apropiat, perquè pot fer pensar que són estrelles que "cauen" del cel, com si hi estiguessin "enganxades" i de sobte se'n desprenguessin; la denominació correcta és 'meteor'). Però si el fenomen lluminós que es produeix és més lluminós que el planeta Venus, se'ls anomena bòlids.

De vegades se m'ha acudit pensar que, si cada any arriben al nostre planeta unes 200.000 tones de matèrial extraterrestre, en un segle són 20 milions de tones i en un mil·lenni haurien caigut a la Terra 200 milions de tones. Però la Terra té uns 4.500 milions d'anys. Imagineu la de pedres que hi poden haver caigut des de la formació del planeta! Hem de tenir en compte que també perd matèria; ens ho diu aquella famosa fòrmula d'Einstein E = mc². (Malauradament, sé de física molt menys del que m'agradaria saber i ignoro quina quantitat de matèria pot perdre la Terra mitjançant la generació d'energia.)

Jo no he vist mai caure bòlids, només les mal anomenades estrelles fugaces. Però a Youtube hi ha alguns vídeos que mostren la caiguda de bòlids. Vegeu-ne un que va ser captat per una videocamera de vigilància a Suècia :



I un altre que va caure a Austràlia fa alguns anys:




Per saber-ne més: Xarxa d'Investigació sobre Bòlids i Meteorits

diumenge, 26 d’abril de 2009

Lynn Margulis a València

En el seu bloc El buit del temps, Juli Peretó escriu avui alguns comentaris sobre la visita de la biòloga nord-americana Lynn Margulis a València els dies 23 i 24 d'abril, on va fer un parell de conferències amb motiu de la presentació de Los inicios de la vida, versió castellana de la darrera edició del seu llibre Early life (contràriament al que sol passar, l'edició catalana va sortir abans, el 2006).

He tingut el plaer d'acompanyar Lynn Margulis aquests dos dies a València i puc corroborar el que diu Peretó. Dues coses destacaria de la seva visita. Per una banda, la gran afluència de públic a les dues conferències: una, per a un públic general en una sala del Museu de Ciències Naturals, que es troba en el parc Vivers, que és on hi ha la Fira del Llibre; i una altra, per a estudiants i professorat, en la sala d'Actes de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València, a Burjassot. Les dues sales es van omplir de gom a gom, fins i tot s'hi podia veure nois i noies asseguts pel terra. Un altre aspecte destacat és --com diu Peretó-- l'amabilitat i paciència que va mostrar en tot moment Margulis, tant amb la gent que la saludava com amb qui s'acostava per demanar-li que li signés un llibre.

Jo també tinc el meu moment per recordar en la Fira del Llibre. Va ser el 23, abans que Margulis fes la conferència. Es trobava davant de l'estand del Servei de Publicacions de la Universitat de València i unes noies van apropar-s'hi. Una d'elles havia comprat el nou llibre de Lynn Margulis i em vaig adonar que es mirava l'autora, sense gosar demanar-li que l'hi signés (aquella tarda no estava programat que signés llibres; va fer-ho l'endemà durant mitja hora abans de la tornada a Barcelona). Vaig adreçar-me a la noia i li vaig preguntar si no volia aprofitar que tenia l'autora allà per demanar-li que l'hi signés. La noia va queda més contenta que un gínjol, però la seva al·legria devia arribar al summum quan va rebre la fotografia que li vaig fer amb Lynn Margulis i li vaig enviar després per correu electrònic. (Qui sap si quan em va donar la seva adreça-e, potser va creure que després me n'oblidaria.) M'ha donat les gràcies i em diu que és un record que tindrà tota la vida i que podrà ensenyar als seus fills quan els comenci a parlar del món científic. Fixeu-vos si és fàcil donar una mica de felicitat a una persona!

Dos aspectes de la sala del Museu de Ciències Naturals durant la conferència de Lynn Margulis:


Després de la conferència, Margulis va fer una visita guiada per la mateixa directora del Museu (a la foto, amb Margulis; darrere de les dues es veu un dels exemplars de Glyptodon que té el Museu):

Fotos: M. Piqueras (València, 23.04.2009)

La Setmana Europea de la Immunització

Avui acaba la Setmana Europea de la Immunització (20-26 d'abril 2009). Pot semblar que actualment no caldria celebrar una setmana per promoure la immunització en el continent on van sorgir les primeres vacunes i on estan localitzats la major part dels països més desenvolupats del món. Tanmateix, no és així. Per una banda, hi ha sectors marginals de la població que escapen a la vacunació per ignorància o descuit. Per una altra, però, com més va més augmenta el nombre de pares i mares que es neguen a vacunar la mainada, perquè creuen que la vacuna els pot ser perjudicial.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2008 es van descriure 8484 casos de xarampió a Europa, dels quals, en un 18% (1551 casos) la persona afectada va haver de ser ingressada en un hospital o va haver de rebre tractament per complicacions més o menys greus de la infecció.

El xarampió no té un tractament específic i la millor manera de combatre'l és mitjançant la prevenció amb la vacuna corresponent. La mainada sense vacunar que a l'escola està en contacte amb altres nens i nenes que estiguin infectats pel virus del xarampió tenen el 90% de probabilitats de contreure la malaltia. Malgrat aquestes dades objectives, el 2008 més de 600.000 nens i nenes van deixar de rebre la seva primera dosi d'aquest vacuna, i a més de 400.000 no se'ls va administrar la vacuna trivalent (contra la diftèria, el catarro i el tètanus).

La Setmana Europea de la Immunització vol cridar l'atenció i destacar els beneficis de la immunització, però jo sóc bastant pessimista en aquesta qüestió: els pares i mares que hi estan en contra s'escolten molt les persones i organitzacions que els parlen dels riscos de la vacunació i poc els qui els parlen dels beneficis. Encara es van escampant històries falses --llegendes urbanes en molts casos-- com la que pretén establir una connexió entre l'autisme i un tipus de vacunació o la que deia que la trivalent combinada amb la vacuna de la pòlio podia causa la síndrome de la mort súbita de l'infant. També es diu que la higiene i una vida saludable faran desaparèixer les infeccions o que, atès que les malalties contra les quals es fan vacunacions massives ja han desaparegut gairebé del tot a Europa, la vacunació no és necessària.

En els deu mites sobre la vacunació, l'OMS dóna una explicació que rebat cadascun dels mites més típics en contra d'aquesta mesura preventiva. (L'enllaç que poso és a una pàgina en anglés, però des d'allà es pot accedir a versions en francès, alemany i rus.)

La Asociación Española de Pediatría té un portal sobre vacunes on hi ha un espai adreçat a les famílies i el públic general, amb informació i la possibilitat de fer preguntes, que després són publicades juntament amb les respostes.

L'OMS ha fet també aquesta pel·liculeta / anunci sobre el paper de les vacunes en la vida de la mainada:

dissabte, 25 d’abril de 2009

Quins tomàquets!

L'any passat recordava els deliciosos tomàquets del Baztán comprats al mercat de Santo Domingo de Pamplona i que, com una turista qualsevol, m'havia menjat asseguda en un banc del centre d'aquella ciutat. Avui, a casa, m'he menjat un tomàquet (en realitat, mig; jo sola no hauria pogut menjar-me el més de mig kilo que feia) que no sabria dir si era encara més deliciós que els tomàquets navarresos del Baztán.

Fa uns quants dies els vaig veure a la Boqueria en una parada de fruita i verdura. En veure'ls vaig intuir la seva textura interior, carnosa, i el sabor, gens àcid i amb un pèl de dolçor. No em vaig equivocar. Vaig preguntar-ne el nom, però se m'ha oblidat. Hauré de tornar-hi per veure si en tenen habitualment i aprendre quina varietat és. Són els que es veuen a la dreta de la foto:

Foto: M. Piqueras (La Boqueria, 22.04.2009)

No és allò que sembla (IV)

O potser sí, que ho sembla. Jo, però, veient-ne només aquest fragment no crec que hagués endevinat de què es tractava.


Actualització, 26.04.2009
Montse Vallmitjana ha dit: "doncs, el paviment? una paret?"

I Josep M. Maya ha dit: "Pot ser algun tipus de closca?"

Montse, has encertat que és de pedra. I tu, Josep M, has encertat que és una closca:




És una closca, perquè és d'un animal. I és de pedra, perquè està fossilitzat. És una vista propera de la closca d'un Glyptodon, un gran mamífer (podia arribar a uns 3 metres) cuirassat americà que es va extingir fa entre 10.000 i 8000 anys. És parent llunyà dels óssos formiguers, els peresosos i els armadillos; s'assembla més a aquests últims, tot i que els armadillos són molt més petits.

Aquests dos exemplars que es veuen a les fotos són del Museu de Ciències Naturals de València, un museu petit però molt ben muntat i amb un fons important, especialment la col·lecció Botet, que és una de les millors col·leccions del quaternari americà que hi ha en cap museu europeu.

Fotos: M. Piqueras (Museu Ciències Naturals, València, 23.04.2009)

divendres, 24 d’abril de 2009

Així estalviem energia?

Avui he agafat l'Euromed a València a les 19.35. El dia havia estat calorós, però a aquella hora, amb el sol ja baix i bufant una mica de vent, feia una temperatura molt agradable. Tot ha estat pujar al tren, que he hagut d'obrir la bossa per treure alguna cosa amb que protegir-me de l'aire condicionat (condicionat per a qui?; no pas per a mi). De l'aire que surt per la part dels peus, me n'he protegit amb el diari que m'ha donat una hostessa. I del que surt just per sota de la finestra, amb una jaqueta i un xal.

Quan el tren ha arrencat, la temperatura que marcava el termòmetre del vagó era de 20 graus. Quan he tornat a dirigir-hi la mirada, ja eren 19; més tard, 18. Semblava que a mesura que augmentava la velocitat disminuís la temperatura:



Devia ser casualitat, però, perquè en una breu parada tècnica que ha fet el tren abans de Tarragona el termòmetre encara ha baixat un altre grau i s'ha mantingut amb aquesta temperatura fins arribar a Barcelona.


dijous, 23 d’abril de 2009

Ferrer i Guardia, 100 anys

Atesa la data (i atès el títol del meu bloc), avui sembla obligat parlar de llibres, tot i que el 23 d'abril sol ser un dia que no m'agrada comprar-ne: massa gent pertot, i parades amb piles de llibres la majoria del quals segurament Cervantes enviaria a la foguera. Però faré un comentari sobre dues obres que no he llegit, ni tan sols fullejat, però que han atret el meu interès arran de la ressenya que en fa Catalina Serra en el suplement extra de Sant Jordi d'El País.

Entre les moltes commemoracions del 2009 (Darwin, Monturiol, Galileu, etc.), hi ha la del centenari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guardia (1859-1909), qui va ser acusat i reconegut --falsament-- culpable d'haver estat l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. En l'esmentat suplement d'El País Serra fa la ressenya conjunta de dos llibres que ho tracten: La semana trágica, Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna (Dolors Marín, La Esfera de los Libros) i ¿Quién mató a Ferrer y Guardia? (Francisco Bergasa, Aguilar).

Com vaig escriure en aquest bloc fa més d'un any, Ferrer i Guardia forma part de la memòria històrica que a la gent de la meva generació ens van ocultar o, encara pijtor, falsejar. Van passar molts anys des d'aquella primera imatge de terrorista o instigador de terrroristes que me'n van donar els llibres de text de batxillerat fins que vaig assabentar-me de la gran tasca que Ferrer i Guardia va fer com a reformador de l'escola. Malauradament, tot i que el temps posi les coses al seu lloc, podem preguntar-nos --sense esperar resposta--, com Raimon: "Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria?"

He donat un cop d'ull a aquesta joia que és l'hemeroteca de La Vanguardia (es pot estar en favor o en contra de la ideologia d'aquest diari, però cal reconeixer la vàlua dels seus arxius ara disponibles a Internet) i hi he trobat una crònica del judici a Ferrer i Guardia; en molts punts és una transcripció literal del que van dir les diferents parts i el mateix acusat. La darrera frase de la declaració de Ferrer i Guardia està transcrita literalment: "Yo declaro que mis enseñanzas, mis gestiones, todos mis actos desde 1900 han sido guiados por el único ideal de elevar el espíritu español, difundiendo la cultura y ensalzando la enseñanza."

A Ferrer i Guardia ningú no el va poder rescabalar de la vida que li van arrabassar, però el seu nom ha estat honorat i la seva tasca no ha estat oblidada. A Perugia (Itàlia) el 2003 vaig descobrir aquesta placa que aquella ciutat li va dedicar i que ja vaig reproduir en el meu bloc i ara poso aquí ampliada (aleshores no sabia com retallar les fotos):

Si us costa de llegir, cliqueu damunt la foto i la veureu ampliada. Fixeu-vos en el colom, el símbol de la pau, posat damunt del cap del martire catalano que tenia com a principal finalitat difondre la cultura i enaltir l'ensenyament.

Foto: M. Piqueras (Perugia, juliol 2003)

Un banc, si us plau!

Les darreres setmanes he hagut d'anar diverses vegades al museu de Ciències Natural, a les seus que té en el Parc de la Ciutadella. Acostumo a fer una combinació de metro i autobús per arribar-hi i, a la tornada, el contrari.

La parada per agafar l'autobús de tornada, en el passeig Picasso, és així:

A l'esquerra hi ha la calçada principal, amb un carril bus i un altre per a tot tipus de vehicles. A la dreta, en el lateral, un carril per circular i, a cada costat d'aquest carril, sengles carrils per aparcar. I encara més a l'esquerra, una vorera molt ampla:


He sentit dir en més d'una ocasió que l'Ajuntament vol fer de Barcelona una ciutat per a anar-hi a peu i amb transport públic. tanmateix, per a les persones que tenen algun problema en el seu aparell locomotor --un problema que de vegades pot resumir-se en dos mots: "molts anys"--que els impedeix d'estar-se a peu dret, aquesta parada no és gens recomenable.

I no és l'única on no hi ha un banc per seure mentre s'espera l'autobús. En recordo una a l'avinguda Josep tarradelles, una altra a l'avinguda de Sarrià i més d'una a la Gran Via de Carles III. Instal·lar un banc a costat d'aquesta parada no costaria gaire. I si creuen que no hi ha prou espai, per a posar-hi, ja no una marquesina, sinó tan sols un banc, no podrien sacrificar un carril de circulació de la calçada lateral i traslladar-hi el carril bus? Allà la vorera és molt ampla i podria instal·lar-s'hi sense entorpir el pas de la gent.

Fotos: M. Piqueras (Barcelona, 22.04.2009)

dimecres, 22 d’abril de 2009

El dia de la Terra

Avui no tinc gaire temps per escriure, però no vull deixar de recordar que el 22 d'abril se celebra en molts països el Dia de la Terra.

És curiós que anomenem el nostre planeta "Terra", tot i que més del 70% de la seva superfície està coberta d'aigua. De vegades he sentit dir que hauríem d'anomenar-la "planeta Aigua".

Doncs ni una cosa ni l'altra; crec que el nom que més li escauria és "planeta Vida". La Vida és el tret diferencial del nostre planeta i és allò que l'ha feta tan diferent de Mart i de Venus, els seus dos planetes "germans".

dilluns, 20 d’abril de 2009

Donzella d'entre veles al jardí Mercè Rodoreda

Avui he anat a una reunió a l'Institut d'Estudis Catalans, Hi he arribat d'hora i he anat a donar un cop d'ull al jardí Mercè Rodoreda, aquell petit oasi del Raval on sempre hi ha alguna planta florida. A l'estany hi havia alguns nenúfars començant a obrir-se i un que era ja com la donzella d'entre veles de Pau Riba:


[...] si un estel indica un tros de cel serè
tu ets senyal que hi ha un clos
d'aigües tranquil·les;
i si l'estel senyala el nord i un camí cert
tu ets indici de repòs
i ànsies complides.

Pau Riba (El nenúfar)

Foto: M. Piqueras (20.04.2009)

dissabte, 18 d’abril de 2009

L'home a qui creixia un avet en el pulmó

És possible que a una persona li comenci a créixer un avet en un pulmó? Ho he sentit en algun lloc: a un home que pensaven que tenia càncer de pulmó, el van operar i en el pulmó, en comptes d'un tumor, van trobar-hi una plàntula d'avet que devia haver crescut allà a partir d'una llavor inhalada. Montse Florenciano --l'autora de La llibreta grisa, que també se n'ha assabentat-- m'ha preguntat què en penso. Com que no podia opinar sense tenir més dades del cas, n'he buscat més informació. La meva primera impressió va ser d'escepticisme, que devia tractar-se d'una llegenda urbana, però el cas és que no ha sortit només en mitjans sensacionalistes, fins i tot la BBC se n'ha fet ressò. De tota manera, hi ha algunes coses que no puc entendre. Vegeu les fotos en aquest web del diari Mail Online:

http://tinyurl.com/cdksvt

De la primera --una radiografia-- no puc opinar, però després n'hi ha dues més: una del pacient i una altra on es veu el que suposo que és un tros de pulmó i el petit avet que diuen que hi estava creixent. (Si cliqueu damunt la foto ho veureu amb més detall). En el web de la BBC hi ha també una filmació i es veu --molt ràpidament, a penes si t'hi pots fixar-- el tros de pulmó amb la planteta.

Un parell de coses cosa m'han cridat l'atenció. La primera és el color de la plàntula. Com és possible que les fulles siguin verdes, si la llavor va germinar dins del pulmó, completament a les fosques? No havíeu fet mai a escola o a casa l'experiment de fer germinar cigrons o mongetes en cotó fluix i deixar-ne uns a les fosques i els altres en un lloc on els toqués la llum? Què passava?: les fulletes dels que havien germinat a la llum eren verdes, mentre que les fulletes del llegum que s'havia mantingut a les fosques eren blanquinoses.

L'altre detall: on són les arrels? El trosset que es veu, més que una plàntula sembla una branqueta. O és que els arrels estaven ficades en el teixit pulmonar i han"arrencat" l'avet sense les arrels? No tindria massa sentit. Si, quan es planten les llavors a terra, les arrels s'hi enfonsen, és per un "tropisme"; l'arrel sempre creix en direcció al centre de la terra. Tampoc tindria sentit que enfonsessin les arrels en el teixit pulmonar per buscar-hi humitat, perquè l'ambient pulmonar ja n'és, d'humit. I aliment? Trobaria en els teixits del cos humà els nutrients adequats? No ho sé, però si l'avet absorbís compostos químics presents en el cos humà, potser ja li podrien servir les mucosistats dels bronquis i bronquiols.

Jo no dic que la història sigui un muntatge, però em costa de creure. Si em diguessin que l'home, carregat de vodka, s'havia empassat un branquilló d'un avet i li havia anat a parar als pulmons en comptes de seguir la via digestiva, trobaria la història més digna de crèdit.

divendres, 17 d’abril de 2009

No és allò que sembla (III)

La mida deu ser uns 20 o 30 centímetres. En veure-ho, em va semblar un postís per a la part superiors del cap (en castellà, bisoñé), però estava exposat en un lloc que no té res a veure amb la perruqueria: el castell dels Tres Dragons del parc de la Ciutadella de Barcelona, on hi ha la secció de zoologia del Museu de Ciències Naturals. Ateses les característiques d'aquell espai expositor, vaig pensar que potser era un animaló tan pelut, que el pèl no deixava veure'n la resta del cos. Vaig encertar que era un animaló, però vaig pensar en un petit mamífer ocult en aquella massa de cabells. Doncs no, és... una esponja!

Es tracta d'una esponja de l'Antàrtida del grup de les hexactinèl·lides, una de les classes que formen el fílum dels porífers (les esponges), aquest grup peculiar d'organismes que fins gairebé a finals del segle XVIII molts naturalistes van considerar que eren plantes.

I això que es veu en aquesta altra foto, què us recorda?

A mi em fa pensar en una fibra vegetal, per exemple, una tija esfilagarsada d'una cadira de boga (així és com les deixava la meva gata fins que vaig decidir posar un coixí al cul de la cadira de boga). Però el lloc tampoc era l'adient: el mateix Museu de Ciències Naturals, però la secció de geologia, en l'edifici que havia esta el Museu Martorell, també al parc de la Ciutadella. I és que es tracta d'un mineral, la tremolita.

La tremolita és un mineral fibrós del grup de l'asbest o amiant (vegeu la imatge ampliada de les fibres que el formen), que en la seva composició conté calci, magnesi i silici, entre d'altres elements. El nom de tremolita deriva del nom d'una vall del sud de Suïssa (Val Tremola). En geologia hi ha bastants casos en què un mineral o un tipus de roca rep un nom derivat del lloc on es van descriure per primera vegada. Curiosament, en el cas de la tremolita sembla ser que aquest mineral no ha estat trobat mai a la vall d'on va prendre el nom, sinó a Campolungo, que es troba en el mateix cantó suís. Ho explica Philip Roth en un interessant article sobre la història d'aquest mineral: The Early History of Tremolite. En una nota afegida posteriorment a la redacció de l'article Roth explica que ha trobat un text de 1809 en el qual el geòleg alemany Leopold von Buch (1774-1853) explica la causa d'aquest aparent error de nomenclatura. Sembla ser que la persona que va descobrir la tremolita va ocultar-ne la procedència. Era un mineral desconegut que de seguida va atreure l'interès de molta gent i el seu descobridor volia tenir-ne l'exclusiva per a la seva extracció i venda. Per això quan li preguntaven d'on l'havia extret deia que de la Val Tremola. De tota manera, aquesta exclusivitat no li va durar molt de temps, perquè aviat van descobrir-se altres jaciments en aquella regió dels Alps i en altres llocs d'Europa. La tremolita que hi ha exposada en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona ve de Bolívia.

Fotos: M. Piqueras (Museu Ciències Naturals de Barcelona, abril 2009)

La Barcelona insòlita (5)

Dijous 16 d'abril va caure sobre Barcelona una calamarsada forsa intensa tot i que de poca durada, Molts carrers i molts cotxes van quedar coberts d'una capa blanca; de lluny semblava neu. Però la calamarsa va desfer-se aviat; la pluja la va fondre. Les fotos estan fetes al carrer d'Entença, prop de la Model, quan ja era mig fosa:


Fotos: M. Piqueras (Barcelona, 16.04.2009)

dimecres, 15 d’abril de 2009

Els transgènics: fonamentalisme o ignorància?

El dia 8 d'abril de 20089, la secció de «La contra» de La Vanguardia va publicar una entrevista a Gilles-Eric Séralini que segons indica la capçalera és "experto de la Comisión Europea en transgénicos» (m'ha cridat l'atenció que el nom de l'entrevistat vagi precedit del títol de doctor quan normalment només solen escriure-hi el nom, sense res al davant). En aquesta sessió sempre es destaca una frase de la persona entrevistada. Aquell dia deia: «Los transgénicos son tóxicos para la salud humana».

Aquesta entrevista ha aixecat molta polsaguera i ha estat com el preludi de la «Setmana de lluita contra els transgènics i per la Sobirania Alimentària!»; fins hi tot va moure un grup de gent a manifestar-se més o menys espontàniament davant d'un centre de recerca del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, a Pedralbes. M'explicava Gregori Valencia, investigador d'aquell centre que, en arribar a la feina ahir, després de les vacances de Pasqua, va trobar a l'entrada de l'edifici un grup de persones disfressades que cridaven (anomenaven «mentider» un investigador d'aquell centre), repartien fotocòpies de l'esmentada entrevista de «La Contra» i tractaven d'impedir l'accés del personal al seu lloc de treball. El meu amic va haver d'obrir-se camí entre la gent, que anava donan empentes i diu que després, en llegir aquell escrit, li van entrar ganes de replicar —no a les empentes, que ell és una persona molt pacífica— sinó al contingut de la fotocòpia.

El dia que jo vaig llegir aquella Contra, també em van entrar ganes de comentar-la des d'aquesta petita tribuna, però estava capficada per la feina que havia de fer els dies «sants» i vaig deixar el full del diari sobre la taula per escriure'n alguna cosa més endavant. Només vaig fer-ne un parell de comentaris en el bloc Amics arbres · Arbres amics, que va reproduir l'entrevista de La Vanguardia.

Aquella entrevista, que aquests dies s'està esgrimint per atiar la població contra els transgènics, és un reguitzell de despropòsits, no sé si perquè va fallar el canal de comunciació (de vegades, si el periodista o la periodista no coneixen el tema, pot ser que no interpretin bé allò que els explica la persona entrevistada). Jo no sóc experta en transgènics, però davant d'aquest escrit --i d'altres escrits alarmistes o de denúncia relacionats amb la ciència-- intento fer servir el sentit comú (que hi ha qui diu que és el més poc comú de tots els sentits) i no deixar-me endur per fanatismes de cap banda.

La segona frase de l'entrevistat a la Contra (suposant que la transcripció sigui correcta) diu: «Sabemos que el cáncer, las enfermedades hormonales, metabólicas, inmunitarias, nerviosas y reproductivas están relacionadas con los agentes químicos que contienen [los organismos genéticamente modificados]». Ves per on! Així, de què es moria abans, la gent? Els organismes modificats genèticament (OMG) són molts recents, però jo tota la meva vida he conegut malalties d'aquestes que Séralini atribueix a aquests productes. Només hi falten les malalties infeccioses, però qui sap si algun dia no ens diran també que els transgènics porten incorporats gens de virulència amb la possibilitat de causar infeccions.

Gregori Valencia, en arribar al seu despatx després de patir les empentes va analitzat també l'entrevista i va escriure algunes reflexions que va enviar a una llista de comunicació científica. Les reprodueixo amb el seu permís:

A la tercera pregunta l'expert diu que «las semillas llevan incorporado el veneno para los insectos. Las de maíz y soja contienen Roundup, el mayor herbicida del mundo.» No sóc un expert en transgènics, però entenc que el que porten les plantes transgèniques és un gen que les fa resistents al glifosat (Roundup, marca de Monsanto), no el propi glifosat. Donada aquesta manca de precisió, la resposta a la següent pregunta, la quarta [de l'entrevista] fa que se sobreentengui que tots els productes derivats del blat de moro (que són molts!) tenen glifosat.

A partir d'aquí, la perillositat d'aquests aliments enverinats amb glifosat ja està a la ment del lector i en la pròpia entrevistadora, que a la següent pregunta, la quinta, li demana: ¿En qué dosis son peligrosos? La resposta tampoc té desperdici atès que no es pot saber, perquè no se n'han fet les proves adequades («no lo sabemos porque no se han hecho los tests adecuados, sólo sabemos que nos hacen daño a largo plazo»). Tot i amb això, l'expert s'arrisca a dir que fan mal a llarg termini perquè impedeixen el normal funcionament d'òrgans i cèl·lules.

L'expert, però, es contradiu pel que fa a les proves, perquè a continuació diu que s'han provat en rates (en realitat ell no ho diu, és l'entrevistadora qui li diu «Pero se han hecho test (sic) con ratas» i ell respon que sí, però que són confidencials. (Segons l'expert, aquesta confidencialitat és la causa que els científics no reaccionin davant aquest tipus de recerca —penúltima pregunta.)

Tot seguit veiem una altra contradicció; sembla que tampoc és veritat que tots els resultats siguin tan confidencials, perquè l'expert descriu amb prou detall els efectes observats en animals alimentats durant tres mesos amb blat de moro transgènic, que diu que es fan de la mateixa manera en tot el planeta. L'entrevistadora li pregunta també sobre la recerca que ell ha fet i l'expert diu que ha investigat sobre els efectes del Roundup i que aplicat directament sobre les cèl·lules humanes, les mata.

Gregori Valencia veu, en la base del problema, la identificació que l'expert fa del monopoli de les companyies biotecnològiques i farmacèutiques que tenen més poder que els propis estats. I diu —l'investigador del CSIC— que «aquí si que potser té raó [l'expert] perquè tan sols cal veure les polítiques econòmiques que s'apliquen a salvar bancs i empreses automobilístiques amb diners públics».

En aquesta qüestió dels OMG jo també hi veig dos aspectes completament diferents. Un és l'econòmic i social i és el que em preocupa. Que es faci un tipus de recerca que beneficia a unes poques empreses que poden tenir en les seves mans la nutrició i la salut d'una bona part de la humanitat. L'altre problema —el que aparentment es basa en la ciència i hi veu perills per al medi i per a les persones i altres éssers vius— em sembla una cortina de fum alimentada pel foc de la ignorància.

Fa unes setmanes vaig parlar amb una representant del moviment slow fish italià, que és com un «fill» del moviment slow food. Estic d'acord amb molts dels seus plantejaments, però en parlar dels cultius transgènics em va treure, com a argument per estar-hi en contra, un que he sentit moltes vegades: que van contra la biodiversitat. No sé per què s'atribueix només als transgènics anar contra la biodiversitat i per què hi ha pagesos que es posen en pla redemptor, quan l'agricultura és una de les principals causes de la pèrdua de diversitat en un ecosistema, ja siguin transgèniques o no les plantes que es cultivin. Però en el món som molts milers de milions de boques a les quals cal alimentar i, si els humans haguessin continua en pla recol·lector, la biodiversitat hauria desaparegut més ràpidament —i potser també la nostra espècie— perquè ens hauríem menjat totes les plantes comestibles silvestres.

Pel que fa a Séralini, és cert
, com diu a la Contra, que és biòleg molecular. Un treball seu publicat el 2005 a la revista Environmental Health Perspectives (podeu veure'l aquí) descriu l'efecte tòxic del plaguicida glifosat i del Roundup (un plaguicida fabricat per Monsanto fet a partir de glifosat) sobre cèl·lules placentàries humanes i com a alterador hormonal. No dubto que el treball estigui ben dissenyat i que els resultats siguin correctes, però el seu estudi NO és sobre una substància tòxica que es trobi en cap organisme modificat genèticament (OMG), com diu a la Contra (literalment: «las semillas llevan incorporado el veneno para los insectos. Las de maíz y soja contienen Roundup, el mayor herbicida del mundo»). És més, en el text de l'article esmentat, únicament es mencionen una vegada els organismes modificats genèticament, en el resum, quan diu que el RoundUp s'aplica a molts cultius entre els quals la majoria de plantes modificades genèticament (un error de format en la presentació de l'article: el resum no ha de dir mai res que no estigui inclòs en el contingut de l'article ).

Entenc que els periodistes que es dediquen a fer entrevistes és impossible que estiguin al corrent de tots els àmbits del coneixement, però quan es tracta d'entrevistes sobre temes molt polèmics i en les quals es fan afirmacions com les de la Contra del proppassat 8 d'abril, l'entrevistadora hauria hagut d'informar-se. No pot dir que no ha tingut temps de fer-ho, perquè el simposi que va organitzar "Som lo que sembrem" i que tenia Séralini com a un dels convidats, va ferse fa setmanes. Per cert, va fer-se a la sala d'actes d'un centre del CSIC, la mateixa institució per a la qual treballen els investigadors que el 14 d'abril es van trobar el pas barrat als seus despatxos i laboratoris. Us imagineu que el dia del simposi un grup d'investigadors hagués tractat d'impedir l'accés a la sala a les persones que volien assistir-hi?


NOTA 1: A qui vulgui tenir una visió objectiva sobre els organismes modificats genèticament, li recomano el llibre: Convivint amb transgènics, de David Bueno. Com vaig escriure fa mesos, «
no és únicament un llibre de divulgació per explicar què són els organismes transgènics i com s'obtenen o per desmuntar alguns dels mites sense base científica esgrimits per persones i col·lectius que s'hi oposen. L'autor també ha tractat en el llibre aspectes econòmics, socials i ètics relacionats amb aquesta branca de la biotecnologia i no en defugi el debat.»

NOTA 2: M'agradaria que m'avisin —per adherir-m'hi— quan es faci la «Setmana de la lluita contra el tabac» o es convoqui una Iniciativa Popular Legislativa per prohibir el consum de tabac en qualsevol espai públic. No he vist entre la població cap moviment per eliminar un producte que se sap del cert que perjudica notablement la salut de la població i és causa de moltes morts directes o indirectes. A més, la major part del tabac que es ven està en mans de multinacionals.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Nous costums amorosos

Fa un mes, a Trieste em va cridar l'atenció una cosa que vaig veure en un dels ponts del Canal Grande:



Com que hi havia inscripcions amoroses escrites a la barana del pont o fins i tot en el mateix cadenat, vaig imaginar-me que es tractaria d'algun nou costum entre les parelles. Avui n'he sabut el significat.

En la secció "20 Segundos", del diari 20 Minutos (14.04.2009) he vist una fotografia que mostra la barana d'un pont de Sevilla, amb uns quants cadenats tancats enganxats als ferros de la barana. El peu de foto es titula "Candados del amor en Sevilla" i el text diu: "La novela Tengo ganas de ti, del italiano Federico Moccia, ha puesto de moda el rito de sellar el amor entre dos personas con un candado y tirar la llave al río. Ahora, y gracias a los erasmus italianos, el amoroso gesto ha llegado al puente de Isabel II, que une Triana con el centro de Sevilla."

Pel que he esbrinat, però, no es tracta d'un costum que s'hagi inventat a partir de la novel·la esmentada, sinó que el llibre l'ha fet popular. A Roma ja feia temps que les parelles enamorades posaven un cadenat en el fanal central del pont Milvio i en llençaven la clau al riu. Amb aquest gest volien significar que el seu amor quedava segellat per sempre, que res no els separaria. Segons llegeixo a la Wikipedia --i sense cap referència, cosa que no em dóna la mínima garantia que sigui cert-- el costum podrien haver-lo començat els estudiants d'una escola de sanitat de Florència que, en acabar els estudis, lligaven el cadenat del armariet (la taquilla) en una barra metàl·lica que hi havia a la part exterior de la barana d'un pont. Aquest costum hauria passat als enamorats i a Roma, però s'hauria fet molt popular sobretot després de la publicació del llibre Ho voglia di te, de Federico Moccia, en què els dos protagonistes es juren amor etern amb el ritual del cadenat. Segons sembla, en una pel·lícula posterior del mateix Moccia (Scusa, ma ti chiamo amore), una altra parella segueix aquest ritual, però quan trenquen la seva relació el noi destrueix el cadenat. El fanal del pont Milvio de Roma va arribar a quedar totalment recobert de cadenats fins la punt que, a causa del pes de tant de ferro, l'estructura del fanal no va resistir més i va caure.

Aquest ritual amorós no es pot seguir a tot arreu. A Barcelona, per exemple. Els enamorats de Roma i Trieste i ara també els de Sevilla, després de tancar el cadenat, en llencen la clau al riu. És cert que a Barcelona hi ha ponts, però no són damunt de cap riu, sinó de trens o de carrers. Us imagineu que alguna parella posés el seu cadenat en un fanal del pont de Vallcarca i a continuació en llencés la clau d'alt avall? Podria ser molt perillós.

Fotos: M. Piqueras (Trieste, 15.03.2009)

dilluns, 13 d’abril de 2009

Premis a la recerca jove

De vegades es convoquen premis --de molts àmbits i per a moltes edats-- que tot i el seu interès no tenen prou de ressò i poden quedar deserts o només concedir algun accessit perquè s'hi han presentat pocs treballs. Ahir, per casualitat, vaig trobar la convocatòria per a un premi de recerca en l'àrea de les ciències de la vida i de la salut destinats a estudiants de batxillerat i formació professional. Després n'he vistos més.

Tot i que és posible que alguns premis ja tinguin suficient ressò, en faig un petit recull, per si, entre els lectors o lectores d'aquest bloc hi ha ensenyants o pares o mares o avis o àvies de joves estudiants, a qui pogués interessar. Un parell d'anys vaig formar part del jurat d'un fòrum de recerca escolar que es fa en el meu barri i recordo alguns treballs d'una gran qualitat, que demostraven un gran enginy i maduresa.

Les convocatòries que incloc són de premis per als quals encara no s'ha passat el termini del lliurament del treballs. Per a alguns falten pocs dies, però se suposa que a hores d'ara la majoria d'estudiants deuen haver enllestit ja el seu treball de recerca; només haurien de "polir-lo" per a presentar-lo al premi que escaigui a la seva especialitat.

IV Premi PRBB de Recerca en Ciències de la Salut i de la Vida
Convocat pel Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), amb dues modalitats: a) per a estudiants de batxillerat i b) per a estudiants de grau superior de formació professional de la família de sanitat i de química.
Termini de lliurament dels treballs: 20 d'abril 2009.
Més informació i les bases en el web del PRBB.

III Premis als Treballs de Recerca en Turisme de Batxillerat, curs 2008-2009
Convocat per la Fundació Gaspar Espuña-CETT, per incentivar l'alumnat de Batxillerat de Catalunya a desenvolupar els seus treballs de recerca en el camp del turisme i l'hostaleria.
Termini de lliurament dels treballs: 14 de maig 2009. Més informació i les bases aquí.

10è Premi UPC per a treballs de recerca de batxillerat. Arquitectura, ciènica i tecnologia sostenibles.
Convocat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i adreçat a estudiants de 2n de batxillerat de Catalunya de les modalitats de Tecnologia o Ciències de la Salut que hagin fet un treball de recerca relacionat amb els estudis propis de la UPC, incorporant-hi criteris de sostenibilitat.
Termini de lliurament dels treballs: 30 d'abril de 2009. Més informació i les bases aquí.

I en el web de la biblioteca de la UPC hi ha una pàgina adreçada a estudiants de batxillerat que inclou, entre d'altres, consells per a la preparació de treballs.

VIII Premi Antoni Quintana Marí
Convocat per la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), amb l'objectiu de despertar l'interès per l'estudi i la recerca de la història de la ciència i de la tècnica entre els estudiants de batxillerat.
Termini de lliurament dels treballs: 31 de maig de 2009. Podeu descarregar el fulletó amb les bases aquí.

divendres, 10 d’abril de 2009

La caseta i l'hortet (insectes per al Max)

Nota preliminar: Tot i que aquests dies penso tancar la paradeta del bloc, faig una excepció per dedicar aquesta entrada al Max, que si no em descompto, avui fa set anys.

Max, l'any passat et vaig explicar algunes coses sobre els microbis. Te'n podria explicar moltes més, perquè de microbis n'hi ha de moltes menes, fan moltes coses i viuen per tot arreu, però avui et parlaré d'uns altres éssers vius: els tèrmits.

Què són els tèrmits, deus pensar? Doncs són uns insectes, un grup molt gran d'animals de mida petita i gairebé sempre (però NO sempre) amb ales, que comprèn les abelles, les mosques i els mosquits, els escarabats, les formigues, les abelles, les papallones, les cuques de llum i milers i milers d'altres bestioles. I també els tèrmits.

Als tèrmits hi ha qui els anomena formigues blanques pel seu aspecte, tot i que no són formigues. Els tèrmits són insectes d'un grup que s'anomena isòpteres, mentre que les formigues, junt amb les abelles, formen un altre grup que s'anomena himenòpters. De tota manera, no és estrany que molta gent pensi que són formigues, perquè el seu aspecte no és molt diferent del d'una formiga. Fixa't en aquest tèrmit de la foto:

Tèrmit menjant fusta
Foto: Althepal (Wikipedia / Creative Commons)

T'has fixat que el peu de la foto diu "tèrmit menjant fusta"? T'imagines que a l'hora de dinar quan anessis a taula et trobessis en el plat un tros de tronc d'arbre o la pota d'una cadira vella? A més del fàstic que et pogués fer, no te'ls podries menjar. Ni tu, ni jo, ni cap altra persona. Els tèrmits tampoc podrien menjar fusta si no fos perquè dins del seu budell tenen uns microbis que els ajuden a transformar la fusta en altres substàncies que ells ja poden assimilar. (Encara que no pensava parlar-te de microbis, ara surten per aquí. I és que, com t'he dit, viuen per tot arreu, fins i tot a l'interior de molts animals i plantes.)

Hi ha tèrmits que només mengen fusta seca (amb l'ajut dels microbis que tenen dins) i el seu aliment (o sigui, la fusta) el poden obtenir de diferents maneres. Alguns s'instal·len tranquil·lament en cases de fusta o dins dels components de fusta de les cases (portes, bigues, mobles) i menja que menja poden arribar a destruir la seva pròpia casa. D'altres viuen en cases pròpies, subterrànies i recullen ells mateixos la fusta, que poden ser trossets de branquillons que trobin pel bosc. Hi ha tèrmits que són molts refinats i no es conformen a menjar només fusta: poden menjar fruita fresca o seca i fulles de plantes. Però el súmmum del refinament en els tèrmits el trobem en un grup (els anomenats tèrmits superiors) que menja fongs. Els fongs són un grup d'organismes que inclou els bolets; tots els bolets són fongs, però no tots els fongs són bolets.

No pensis que els tèrmits menjadors de fongs surten al camp a caçar bolets i comencen a devorar el primer que es troben. Són tan refinats en els seus gustos, que només els agrada un tipus de bolet i per tenir-ne sempre de disponibles, ells mateixos els cultiven en horts subterranis, com una persona pot cultivar amb molta cura, en el seu hort, una varietat de tomàquets molt especial o una verdura que no es troba fàcilment en el mercat.

Els tèrmits cultivadors de fongs viuen en unes cases que poden ser molt grans. En proporció a la seva mida, seria com si visquessin en gratacels. Fixa't en aquestes dues cases de tèrmits:

Termiter a Tanzània
Foto: Vierka Maráková (Wikipedia / Creative Commons)


Termiter al nord d'Austràlia
Foto: Yewenyi (Wikipedia / Creative Commons)

Els arbres que es veuen a les fotos ens donen una idea de la grandària dels termiters, que és el nom que es dóna al lloc on viuen els tèrmits (de la mateixa manera que diguem formiguers als llocs on viuen les formigues). Poden arribar a tenir fins a tres metres d'alçada i en un termiter hi poden viure fins a dos milions de tèrmits (molts més que el nombre d'habitants de Barcelona!). A les fotos només es veu el volum de la part del termiter que sobresurt del nivell del terra. Amb els termiters, però, passa com amb moltes cases modernes, que de vegades tenen molts pisos subterranis. En les cases dels humans, normalment els subterranis estan dedicats a pàrquings o a magatzems. En els termiters, en proporció, hi ha molts més pisos subterranis; poden ser el doble de profunds que la part que sobresurt del terra, O sigui, que un termiter que tingui un metre d'alçada, pot tenir dos metres de profunditat. I allà, en el subsol, és on es troben els horts on crien els fongs.

Els tèrmits treballen contínuament i amb molta cura en els seus horts, com si es tractés d'un hivernacle on es cultivin verdures per als millors restaurants: preparen la terra amb fullaraca i altres restes de plantes, fan servir adobs, van retallant les parts que creixen més del compte, eliminen qualsevol altre planta o fong que comenci a créixer en el mateix lloc. Si no els toqués ningú, si ningú no retallés els filaments que van creixent, aquells fongs acabarien formant bolets. Aquells filaments subterranis buscarien la superfície del sòl i es formaria un bolet. (Tots els bolets tenen uns filaments -- com si fossin tiges-- subterranis i només quan hi ha humitat i la temperatura és adequada es forma el bolet, que és la part que veiem i que en molts casos ens mengem.) El tèrmits van retallant els filaments dels fongs i en els extrems es van formant unes boletes o bastonets, que és allò que es mengen i els agrada tant.

Si una persona hagués dissenyat un termiter segurament no ho hauria fet millor que els mateixos tèrmits. Aquests nius que es veuen sobresortir fins a dos metres del nivell del terra, no són únicament una pila de terra que els insectes han anat amuntegant. A l'interior tenen columnes per suportar l'estructura, túnels que surten del centre i van cap als extrems, uns conductes verticals per on pugen i baixen els insectes, sales on es cultiven els fongs i, al centre, hi ha una gran xemeneia que està coberta per la part superior. Aquesta xemeneia funciona com si fos un aparell d'aire condicionat i permet que la temperatura del termiter sigui gairebé sempre constant encara que a l'exterior canviï molt.

Els tèrmits són, com les formigues i les abelles, insectes socials. Això vol dir que viuen en grups grans i es reparteixen la feina. Per exemple, hi ha tèrmits que es dediquen únicament a cultivar directament els fongs, sense moure's de l'hort. D'altres surten cada dia del termiter a buscar restes de plantes i petits bocins de fusta, que fan servir com adob perquè els fongs creixin millor. Però és un adob molt ben preparat. Els tèrmits s'empassen els bocinets de fusta i de restes de planes que han anat recollint i dins la seva panxa la barreja comença a transformar-se; aleshores ho treuen, com si vomitessin, i aquella massa mig païda serveix d'aliment als fongs del seu hort. Uns altres fan com aquestes persones que arreglen les carreteres i carrers, i de seguida reparen qualsevol cosa que s'hagi fet malbé dins del niu. Tenen també un exèrcit de soldats (sense armes, però), per defensar-se de possibles agressions. Si mai es produeix una situació de perill que pugui afectar tot el termiter, tenen un sistema d'alarma, donant uns cops a les columnes, que fa que tots els insectes se n'assabentin del perill i es posin a treballar plegats en allò que convingui o, si no hi ha cap solució (per exemple, en el cas d'una inundació), que abandonin el termiter.

Entre nosaltres, els tèrmits no tenen molt bona fama, perquè els que viuen a Catalunya i a la resta d'Europa tenen uns costums que perjudiquen les persones, especialment si s'instal·len en les seves cases. Solen construir termiters subterranis, sense la part exterior que hem vist en els fotos, i pugen a les cases per menjar-se la fusta que hi troben: marcs de portes i finestres, bigues, mobles, etc. Com que no els agrada la llum, van fent túnels per les parets fins que arriben a la fusta, que es menge des de la part interior, de manera que moltes vegades no se sap que en una casa hi ha tèrmits fins que ja han devorat bona part de la fusta o fins que no cau el sostre perquè les bigues ja estan destrossades. Si les parets són de materials molt durs, que els costi de taladrar-les per arribar a la fusta, fan uns camins exteriors que recobreixen de saliva i excrements per poder avançar a les fosques. Únicamet en aquest cas es poden detectar abans que hagin destrossat la fusta de l'edifici.

Podria explicar-te moltes més coses dels tèrmits, per exemple que hi ha països on se'ls mengen torradets, o barrejats amb salses i altres aliments. Potser ens faci molt de fàstic, però nosaltres mengem alguns animals que en altres llocs mai no mejarien, com ara els conills. Son costums-

Max, no sé si a tu t'agrada el conill que es menja a la cassola, però m'imagino que sí que et deuen agradar els conills de xocolata que porten moltes mones de Pasqua. I com que diumenge és el dia de la mona, aquí van uns quants conillets de pasqua per a tu. Per molts anys, Max!

Conillets de Pasqua de xocolata
Foto: Pavel Ševela (Wikipedia / Creative Commons)

dijous, 9 d’abril de 2009

Una de les pitjors coses que et pot passar en setmana santa

Una de les pitjors coses que et pot passar en setmana santa, si has decidit fer un viatge o marxar a la segona residència --suposant que en tinguis-- és que se t'espatlli el cotxe just el dia abans de marxar. Però si havies planejat que, mentre la majoria d'urbanites abandonen la ciutat, tu et dedicaries a acabar una feina urgent, que has de tenir llesta el següent dimarts, segurament una de les pitjors coses que et pot passar és que se t'espatlli l'ordinador, i que si trobes algú que creus que et podria trobar una solució, et digui que és un problema de hardware i hauràs de dur-lo a la casa. Però encara et podria passar una cosa pitjor: que no haguessis fet còpia del teu treball des de fa setmanes, perquè mai penses que aquestes coses et poden passar a tu.

Doncs això em va passar ahir! Però com que tot es pot solucionar menys la mort (per això m'he referit a "una de les pitjors" coses que et poden passar, però no a "la pitjor"), podré seguir treballant, tot i que no sé encara si la feina que vaig fer ahir la recuperaré. Podré seguir treballant, però no amb el meu ordinador, sinó amb un que m'han deixat (gràcies, Aitor). I d'aquí a una estona sabré si va quedar guardada en el disc dur la feina feta ahir, quan va passar el desastre: la pantalla va començar a tremolar convulsivament, com si tingués un atac d'epilèpsia o estigués a l'epicentre d'un terratrèmol (un tremolor que no era físic, només tremolava allò que es veia a la pantalla), el ratolí no servia de res, ni les tecles per fer una sortida forçada; vaig haver de parar l'ordinador prement el mateix dispositiu que per engegar-lo. Després vaig intentar engegar-lo de nou i feia soroll, però la pantalla es mantenia negra. Ho he provat de nou aquest matí, pensat que potser després d'unes hores de repòs se n'hauria oblidat, però ha estat en va. (Per cert, per què, en l'apartat de solució de problemes del llibret de referència ràpida, diu "La pantalla del equipo está en blanco"? Devien pensar que era políticament incorrecte dir "está en negro"?)

Ara tinc tot el contingut del meu ordinador --el seu disc dur: més de 20.000 arxius!-- instal·lat en una unitat externa, que fa uns 8 per 12 centímetres i poc més d'un centímetere d'alçada. Fa un moment l'he connectada a aquest ordinador d'emergència (gràcies de nou, Aitor, per deixar-me el portàtil, i per dedicar una part del teu temps a rescatar el meu disc dur). Aviat sabré què va passar amb l'arxiu amb què vaig estar treballant ahir.

I després d'un dia sencer perdut per aquest problema, em sembla que, com fan altres que aquests dies tanquen la paradeta del seu bloc per vacances, jo haure de fer-ho també, però pel motiu contrari. Potser hauria de posar-hi un cartell que digui "tancat per treball", perquè fins dimarts m'hauré de concentrar gairebé les 24 hores del dia en la feina pendent.

Nota 1: l'Aitor que m'ha solucionat --dins d'allò que ha estat possible-- el problema de l'ordinador, no sé si deu estar molt tranquil sabent que el seu portàtil és en les meves mans. Una vegada que li vaig dur també l'ordinador, perquè em feia coses rares i em semblava que devia tenir algun virus, després d'una anàlisi profunda va arribar a la conclusió que el virus que tenia el meu ordinador es deia "usuària".

Nota 2: L'Aitor és (era) el bebè a qui em referia en el meu comentari d'ahir, quan vaig dir que va ser el primer a fer servir dodotis en la família.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Un dels millors invents de tots els temps

Fa un mes, el diari del Vaticà L'Osservatore Romano, publicava un article que lloava la contribució de la rentadora a l'emancipació de la dona. Per una banda, penso que l'emancipació de la dona és un objectiu per al qual encara falta molt, si es té en compte tot el planeta. Tanmateix, estic d'acord que la rentadora, allà on s'ha pogut implantar, ha fet la vida més còmoda i fàcil a moltes dones.

Fa alguns anys vaig veure, prop d'El Caire, pobles on les dones es ficaven en el riu per rentar la roba i fregar plats. I suposo que la imatge que jo vaig veure en el Nil es deu repetir en molts altres rius del món. En el nostre país, avui dia gairebé tothom té rentadora a casa o, si no la té, fa el paquet amb la roba de la setmana i la porta a la bugaderia (una altra opció és dura-la a la casa de la mare). O, com a mal menor, renta a mà, però en un safareig, a casa, si és que en té, que moltes case modernes ja no en tenen. Però ficar-se dins del riu amb l'aigua fins als genoll o més amunt per rentar la roba? Sembla cosa d'un passat llunyà. Vegeu aquestes fotos (podreu veure-les amb més detall si hi cliqueu al damunt):


En la primera hi ha una dona i una nena que renten (la nena no sé si deu rentar gaire; més aviat sembla que jugui). En la segona, hi ha tres dones que també renten i van deixant la roba apilada. Les dues fotos estan agafades en el mateix lloc: un piló del pont sobre el riu Fluvià, a Sant Pere Pescador, a l'Alt Empordà. No sé l'any exacte, però la nena de la primera foto sóc jo. Ja sé que tinc bastants anys, però potser molta gent jove no s'hauria imaginat que fa uns 55 o 60 anys les dones de Sant Pere Pescador encara es ficaven dins del riu per fer la bugada.

Fixeu-vos en el cos de les dones que renten, quina manera de forçar la columna. No és difícil imaginar que això, i les hores d'estar-se amb les cames en remull, en una aigua que acostumava a ser fresqueta, a la llarga no devia tenir conseqüències beneficioses per a la salut d'aquestes dones, sinó al contrari.

Encara que no acostumo a estar massa d'acord amb les afirmacions que es fan a L'Osservatore Romano, aquest cop crec que la periodista té part de raó. Fa anys que estic convençuda que la rentadora és una de les dues innovacions que han contribuït a fer la vida més fàcil a les dones. L'altra és l'invent dels contraceptius orals. I amb això dubto que la meva opinió sigui la mateixa que en pugui tenir L'Osservatore Romano.

Fotos: S. Piqueras (aprox. 1950)

dimarts, 7 d’abril de 2009

Rita Levi Montalcini, 100 anys

La revista Nature s'avança uns dies a la celebració dels 100 anys de la neurobiòloga italiana Rita Levi Montalcini, amb un article d'Alison Abbot (One Hundred Years of Rita), corresponsal de la revista britànica en el continent europeu. L'aniversari de Levi Montalcini serà el 22 d'abril. Abbot fa un repàs de la biografia de Levi Montalcini i de les seves activitats actuals. Els anys passen factura i la científica, que sera la primera persona guardonada amb un premi Nobel que arribi a centenària, tè problemes auditius i també visuals. Tanmateix, segueix amb molt d'interès les activitats de l'Institut Europeu de Recerca del Cervell (European Brain Research Institute, EBRI), que ella va fundar, i per aspectes socials de la recerca, especialment ètics i el paper de la dona en el món de la ciència. El 1992 va fundar una altra entitat, la Fundació Rita Levi-Montalcini, que ja ha proporcionat ajut per a l'educació de més de 6000 dones africanes.

Vaig coincidir amb Levi Montalcini a Brussel·les els anys 1997 i 2000, en dues reunions sobre dona i ciència organitzades per la Comissió Europea. Ella rondava ja els noranta anys, però en les dues ocasions va participar de manera activa en les sessions de treball; prenia notes contínuament i va demanar la paraula en diverses ocasions (em sembla que també va coordinar alguna sessió). Veig les fotos de Nature i comprovo que no ha canviat gaire: menuda, prima, el cabell blanc pentinat sempre com si sortís de la perruqueria, el vestit fosc de coll alt, però fluix, l'anell que sempre li he vist en el dit anul·lar de la mà esquerra, i un aspecte aparentment molt fràgil sota el qual s'0culta una personalitat molt forta.

He imprès l'article de Nature per afegir-lo a la col·lecció d'articles i notícies que conservo sobre aquesta científica i he donat un cop d'ull a alguns d'aquells fulls i retalls. Veig que algunes de les seves declaracions de fa anys podria haver-les fet enguany sense que perdessin vigència. En una entrevista que Montserrat Roig va fer-li per al dominical d'El Periódico el 1989, parlen d'Israel i Levi Montalcini, que és jueva, diu: "...soy totalmente contraria a su política actual. Tienen derecho a defenderse, sin embargo ahora ya traspasan los límites. Se están volviendo muy agresivos. Siento pertenecer a este grupo étnico..." I en unes declaracions que el 2001 va fer al diari italià Il Sole, parlava dels mals que dificulten l'avenç de la recerca a Itàlia (molts semblants als que afecten les nostres universitats). Un mal crònic --i comú a Itàlia i Espanya-- és la dificultat per als millors joves investigadors, que van a formar-se a l'estranger, de reincorporar-se de nou al sistema universitari, on els concursos per cobrir places ja estan "adjudicats" a una persona abans que es convoquin.

Levi Montalcini ha escrit llibres de divulgació i d'assaig. Els que recordo millor són la seva autobiografia (L'elogi de la imperfecció) i un altre que tracta de la vellesa i la manera com el sistema nerviós troba nous circuits neuronals que permeten suplir les facultats perdudes amb unes altres de noves. Són com l'as que el prestidigitador amaga dins la màniga, tot i que el cas de les persones ancianes sigui una màniga esfilagarsada. Copio aquí el que vaig escriure en aquest mateix bloc el febrer de 2008, sobre aquest llibre, a propòsit de Moisès Broggi, que l'any passat va arribar als cent anys amb una gran vitalitat:

"Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física." (Un centenari molt especial, 11.02.2008)

Es pot predir un terratrèmol?

Amb la notícia del greu terratrèmol que va patir Itàlia la nit del 5 al 6 d'abril, ens arriba també la notícia que Giampaolo Giuliani, investigador del Laboratori Nacional de Física del Gran Sasso, havia predit que es produiria aquest terratrèmol. Tanmateix, va ser obligat a retirar la seva previsió del web on ho havia anunciat i va ser acusat d'alarmista. Segons La Repubblica, el 31 de març. el cap de protecció civil va dir que "hi ha gent que es diverteix a escampar notícies i alarmes sense cap fonament."

Javier Armentia, en el seu bloc, comenta aquestes prediccions i explica que Giuliani no anava desencaminat, tot i que ell també creu que la predicció era alarmista perquè no és possible predir amb precisió el lloc i el moment en què es produirà el terratrèmol, ni tampoc la seva intensitat i altres característiques. De tota manera, opina que les autoritats haurien hagut de tenir en comtpe la predicció de Giuliani i preparar un pla preventiu per si de cas.

En llegir tot això he pensat que si només es poguessin fer públiques les previsions de fenòmens naturals que es tè la certesa que es produiran, no se'n faria cap. Els homes i dones del temps podrien plegar tots. De vegades ens han alertat de gotes fredes i altres situacions que podien causar inundacions o grans nevades i després no ha passat res. Però altres vegades les prediccions han estat encertades i la previsió ha estat molt útil per evitar desgràcies.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Més berlusconades

No hi ha setmana que el primer ministre italià Berlusconi no faci alguna berlusconada en algun acte públic o roda de premsa. Aquests dies de reunions de caps d'estat, ha fet de nou de les seves. Primer va ser a Londres, quan va cridar Obama en veu alta, perquè es volia fer una foto amb ell. Segons sembla, a la reina d'Anglaterra no li va agradar massa. Després, durant la cimera de l'OTAN a Estrasburg, Berlusconi va fer esperar Angela Merkel a costat del pont on havien de trobar-se amb el president francès. Merkel anava rebent tots els participants, que es dirigien després cap al pont. Quan el cavaliere va baixar del seu cotxe ho va fer amb el telefonino a la mà. En comptes de penjar, però, va indicar a Merkel que esperes un moment o alguna cosa per l'estil, va donar mitja volta i se'n va anar en direcció contrària per continuar la conversa envoltat dels seus goril·les.

A Merkel, primer sembla que li faci gràcia, però a mesura que passa l'estona i Berlusconi no fa signe d'acabar la conversa, ja no el mira tan divertida. Van arribant els altres participants i a alguns segurament els explica la bufonada de Berlusconi, perquè giren el cap i miren al lloc on es troba ell parlant per telèfon. Finalment, quan tots els participants a la cerimònia ja han arribat, Merkel marxa cap al pont mentre ell continua la seva conversa. Vegeu el vídeo amb l'escena que havia estat transmesa directament i que després un canal italià de televisió va incloure en el telenotícies:




L'endemà de tot això, Berlusconi es va mostrar molt emprenyat amb la premsa. Diu que això ja passa de taca d'oli. Que l'estan calumniant i que s'està desinformant els lectors i que està temptat d'emprendre accions dures i directes contra alguns mitjans i determinats peotagonsites de la premsa. Berlusconi oblida que hi ha enregistraments en vídeo de tot le que ell diu que són calúmnies i que aquests vídeos es poden veure des de qualsevol lloc del planeta.

La Federació Italiana de Premsa de seguida ha reaccionat i ha emès un comunicat en què diu que "[q]uan els periodistes escriuen explicant els fets que han observats i dels quals tenen constància, en aquell moment estan complint el seu deure. Qualsevol amenaça a la premssa per part del poder és inacceptable."

diumenge, 5 d’abril de 2009

Un altre sistema periòdic

A més del sistema periòdic dels elements representat en les taules periòdiques que esmentaba en l'anterior entrada del blog, n'hi ha un altre que m'agrada molt. És aquest llibre de Primo Levi:



L'escriptor italià Primo Levi (1919-1987) era químic i aquest llibre és un recull de 21 relats autobiogràfic en què descriu fragments de la seva vida i alguns d'inventats (es diferencien dels autobiogràfics perquè són en cursiva). Cada capítol porta el nom d'un element químic. No són noms posats a l'atzar, sinó que cadascun guarda algun tipus de relació amb l'argument del relat coreresponent o amb els personatges que hi surten. El llibre permet fer un recorregut per la seva vida: antecedents familairs, estudis, professió, els anys del feixisme i els de la guerra, la seva reclusió en un camp de concentració, la postguerra... Un llibre per a tothom, en què la química és un component destacat però no l'únic.