El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 31 d’octubre de 2008

Per Tots Sants, castanyes i panellets

Per Tots Sants, castanyes i panellets, diu el refrany. Ja fa algunes setmanes que al mercat venen castanyes i moniatos. Més recentment també he vist panellets, a pastisseries i forns. I un nou ingredient d'aquesta festa tradicional que amb el temps potser ningú recordi que es deia Tots Sants: les carabasses de Halloween, aquesta festa que ens arriba dels Estats Units tot i que ho fa en un viatge de tornada a Europa, d'on va arribar a Amèrica amb la immigració anglosaxona. Gairebé tots els pobles i religions tenen festes dedicades als seus morts. Incorporar les d'altres cultures no em sembla malament, sempre que no oblidem les nostres.

Quan jo era petita, a escola es feien dos dies de festa per Tots Sants: l'1 de novembre, que era la festa religiosa --de precepte-- i el dia 2 de novembre, que era el dia de les Ànimes (dia de los Difuntos, en deien en castellà). Qui recorda ara el dia de les Ànimes? En canvi, aleshores era molt especial. A les cases acostumaven a encendre's les papallones, unes petites metxes fixades sobre un disc que flotava en un plat o altre recipient pla amb oli (o potser era aigua i només una cap d'oli al damunt) i que recordaven els morts --les ànimes-- de la família. Ni en el diccionari normatiu català ni en el català-valencià-balear no he trobat cap definició de 'papallona' amb aquest sentit i penso que potser sigui un calc del castellà, mariposa, atès que el Diccionario de la Real Academia Española sí que té aquesta accepció.

La meva mare encenia cada any papallones per recordar els difunts de la família No recordo on es compraven, però eren molt populars i en la majoria de les cases que jo coneixia aquell dia n'encenien. Una part del disc, que tenia d'uns dos centímetres de diàmetre o potser menys, estava feta amb cartes d'Heraclio Fournier retallades. Devia ser perquè és un tipus de paper impermeable a qualsevol líquid, que no absorbeix l'oli. Em sembla que tenien també una làmina de suro. Em feia angúnia entrar a l'habitació on, sense cap altre llum, cremaven les papallones perquè em feia basarda la possibilitat de trobar-m'hi alguna ànima arribada d'ultratomba. La mainada ens explicàvem històries de morts estranyes i truculentes i d'aparicions --típiques llegendes urbanes-- que havíem après de les persones grans.

La festa de Halloween comparteix algunes característiques amb aquella commemoració de la mort que jo recordo de la meva infantesa, però n'incorpora el component lúdic --que ves a saber si existia en la celebració original-- i potser per això ha tingut tant d'èxit. O potser l'èxit sigui perquè ens arriba dels Estats Units, un país que tothom critica però que la gran majoria pren com a model pel que fa als costums.

Per a mi, demà serà un Tots Sants com els de sempre, de castanyes i panellets. Aquest matí he comprat les castanyes, que demà torraré en una paella vella plena de forats fets amb el Black & Decker (també arribat aquí des dels EUA), i demà compraré uns quants panellets; no molts, perquè és un dolç que embafa, molt atapeït. De moment, Halloween encara no m'ha atrapat.

Carabasses de Hallowen a la Boqueria (24.10.2008, M. Piqueras):




Actualització: He llegit, en El Punt del 31 d'octubre, la tribuna d'Assumpció Cantalozella, titulada "El Halloween i la carabassa de fer por". No sé de quina comarca deu ser l'autora, però explica com a tradició catalana, d'origen celta, pròpia de Tots Sants el buidar una carabassa, fer-li ulls i boca, ficar-hi una espelma i lligar-la a la part superior d'un pal per passejar-la. Per tant, en adoptar un costum suposadament americà allò que estem fent és recuperar un de nostrà que ja s'havia perdut. Cantalozella proposa que "[s]iguem capaços de fer la volta a la còpia dels americans i instaurem «la festa de la gran carbassa» –que tant apassionava en Linus dels Pinuts– com una festa que ens recorda que aquí també, com a Galícia, la Bretanya francesa, Irlanda, Escòcia, una vegada van viure-hi una gent que ens deixaren alguns costums i una mica de llengua."

dijous, 30 d’octubre de 2008

Thoreau i el canvi climàtic

Henry David Thoreau (1817-1862) va ser un assagista, filòsof, naturalista i poeta nord-americà. Com a autor, és conegut pel seu llibre Walden, publicat el 1854, que és una mena de cant a la natura; hi descriu el pas del temps, amb els canvis estacionals al llarg de l'any, a partir de la seva experiència quan va viure en una cabana al costat del llac Walden, prop de Concord, a Massachusetts. De tota manera, més que una obra per promoure la vida de contacte amb la natura, és una crítica a la societat del seu temps, que ell ja veia materialista i consumista (si pensava això el 1854, què diria ara?!) Per altra banda, Thoreau és el pare de la desobediència civil, una actitud de resistència al poder establert quan ultrapassa els límits de la justícia.

Vaig visitar el llac Walden el 1993 i vaig veure-hi la cabana que s'ha reconstruït idèntica a la que Thoreau va fer-se el 1845 en els terrenys que un amic seu tenia en un bosc proper al llac. La cabana era també prop de Concord, una població que avui dia té uns 17.000 habitants i que en temps de Thoreau era un nucli intel·lectual del qual Ralph Aldo Emerson (1802-1882) va ser el principal representant. Les úniques referències que fins aleshores jo tenia de Concord eren les de les lectures de la meva infància i adolescència dels llibres de Louisa May Alcott.

Llegeixo al New York Times, que, sense saber-ho, Thoreau va ser un investigador sobre el clima. Les notes que va prendre sobre les plantes que creixien a Concord, fent-ne un registre d'espècies, del lloc on creixien i de quan floreixien, ha servit de base per a un estudi fet per investigadors de la Universitat de Boston i de la Universitat de Harvard, que s'ha publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences U.S. Aquests investigadors han comparat els registres de Thoreau amb la situació actual per veure si hi trobaven algun canvi. Alguns botànics van continuar el registre iniciat per Thoreau, de manera que avui dia es compta amb una perspectiva dels canvis que s'han produït en els aproximadament darrers 150 anys en aquella zona pel que fa a la composicó de la flora i al temps de floració de les plantes.

Fins a un 27 per cent de les espècies documentades per Thoreau han desaparegut d'aquella zona i un 36 per cent són tan poc freqüents que és molt probable que no triguin gaire a desaparèixer. Els canvis que s'han produït i que poden haver fet disminuir la superfície de l'hàbitat per a les plantes (pèrdua d'alguns aiguamolls, abandó de la pràctica agrícola, repoblació forestal, urbanització) podrien explicar en part la pèrdua de diversitat, tot i que gairebé el 60 per cent de la superfície dels espais naturals al voltant de Concord s'han conservat i no s'han urbanitzat. Un canvi en els condicions climàtiques hi pot haver contribuït. S'ha comprovat que en es darrers cent anys la temperatura mitjana de Concord ha augmentat 2,4 graus Celsius (centígrads) i que aquest canvi va associat a desplaçaments en el temps de floració, que sol avançar-se una mitjana de set dies en relació a l'època en què Thoreau va començar a prendre les seves dades.

Els investigadors que han realitzat aquest estudi, tenen en projecte ampliar-lo amb més dades, com ara canvis en les migracions d'espècies d'ocells, que podrien causar la pèrdua de sincronització amb la presència dels insectes del quals s'alimenten. Amb aquesta finalitat, s'estan revisant les notes de Thoreau sobre ocells i els registres d'una societat d'aficionats a l'ornitologia. També intenten esbrinar quines espècies estan ocupant el nínxol ecològic de les plantes que ja no creixen en aquella zona i d'on procedeixen.

La tasca meticulosa d'uns observadors de la natura, que aparentment no tenia altra finalitat que conèixer les característiques d'aquella zona, ha resultat una eina molt útil per estudiar els efectes del canvi climàtic i fer prediccions d'allò que tal vegada s'esdevingui en el futur.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Ara és la fenilpropanolamina

Fa uns mesos es tractava de les avionetes que espantaven els núvols. Ara és el torn d'un compost químic que entra en la composició d'alguns medicaments. Feia temps que no m'arribava cap correu alarmista avisant-me d'algun perill per a la societat, per al meu ordinador o per a la salut, i avui m'ha arribat aquest, a través d'una llista de distribució:

Medicamento Suspendido

DIFUNDIR, URGENTE, RIESGO DE MUERTE,

El Ministerio de Salud a través de la (Agencia Nacional de Vigilancia
Sanitaria) suspendió la distribución, manipulación, comercializació n denominada FENILPROPALAMINA.

La medida fue tomada después de que, (FDA), de Estados Unidos, constató que la sustancia provocó Efectos adversos FATALES, (hemorragia cerebral). Está presente en 21 medicamentos, especialmente en los anti-gripales.

Los medicamentos suspendidos son los siguientes:
1) Benadryl día y noche, 2) Contac, 3) Naldecón Bristol, 4) Acolde, 5) Rinarín Expectorante, 6) Deltap, 7) Desfenil, 8) HCl de fenilpropalamina, 9) Naldex, 10) Nasaliv, 11) Decongel Plus, 12) Sanagripe, 13) Descon, 14) Descon AP, 15) Descon Expectorante, 16) Dimetapp, 17) Dimetapp Expectorante, 18) Cepacol Plus, 19) Ornatrol, 20) Rhinex AP, 21) Contilén, 22) Decidex, 23) Contac 10, 24) Desenfriol-D, 25) Desenfriolito, 26) Dimetap, 27) Graneodin-D, 28) XL3.

A todos los que estén utilizando cualquier medicamento de esta lista, que suspendan la medicación y consulten a su médico para mayores detalles.

POR FAVOR REENVÍEN.


He fet el que sempre faig quan rebo un correu d'aquest tipus. Primer llegir-lo amb atenció. De vegades, una primera lectura ja indica que es tracta d'una falsa alarma (o hoax, per fer servir la paraula anglesa més habitual). No he sentit mai que a Espanya hi hagi una "Agencia Nacional de Vigilancia Sanitaria". En aquell moment no en recordava el nom, però podia posar la mà al foc que la institució de l'Estat espanyol que s'ocupa d'aquests afers té un altre nom. I el ministeri corresponent no es diu Ministerio de Salud, sinó Ministerio de Sanidad y Consumo. El tipus de redacció era típic d'un hoax: alarmista, sense dades precises (si més no, encertava que la FDA --Food and Drug Administration-- és dels Estats Units), i demana que es reenviï. Només m'ha calgut un cop de Google per esbrinar: a) que té una base real, a partir d'un estudi publicat el 2000 en una revista mèdica, però la interpretació és equivocada; b) que el 2000 la Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios va emetre una "Nota informativa del Comité de Seguridad de Medicamentos de Uso Humano sobre la seguridad de las especialidades farmacéuticas que contienen fenilpropanolamina entre sus principios activos"; i c) que el 31 de gener de 2008, l'esmentada Agencia va emetre una altra nota informativa relativa a la fenilpropanolamina i l'alarma creada per Internet.

La nota del 2000 indicava que l'estudi que havia trobat una associació entre la fenilpropanolamina i el risc d'hemorràgies cerebrals posava de manifest que aquest efecte podia produir-se quan aquest compost químic es feia servir com anorexigen (supressor de la gana). Afegia que cal evitar el seu ús amb aquesta finalitat, però també deia que a Espanya no hi havia cap especialitat farmacèutica per a la supressió de la gana que contingués fenilpropanolamina.

En la nota de 2008, l'Agencia comunica que ha tingut coneixement que a través d'Internet estan circulant informacions sobre aquest compost que pot semblar que hagin estat emeses per institucions espanyoles. Remet a la nota publicada el 2000 i n'amplia la informació. Per altra banda, informen també que a Espanya només hi ha dos medicaments que continguin fenilpropanolamina: Irritos® i Senioral®, l'ús dels quals es considera segur sempre que se segueixin les normes establertes en la fitxa tècnica i en el prospecte.

Crispin Tickell a Barcelona

Avui, dimecres 29 d'octubre, a dos quarts de vuit del vespre, Sir Crispin Tickell farà una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans. Tickell és un personatge singular, una persona en qui conflueixen humanisme, política, diplomàcia i ciència. La seva formació acadèmica va ser en història moderna, però actualment està considerat una autoritat en ciències ambientals. Els seus interessos principals són el canvi climàtic, les poblacions humanes, la conservació de la biodiversitat i la història de la Terra primitiva.

Vaig conèixer Tickell el 1996 quan vaig assistir a la reunió Gaia in Oxford II, un simposi sobre la teoria de Gaia de James Lovelock que es va fer a la Universitat d'Oxford (a Green College i Saint Anne's College) i que va ser promogut pel mateix Tickell, que aleshores era Warden del Green College d'aquella Universitat. (Tot i l'especialització en estudis ambientals, el nom d'aquest College no té res a veure amb l'ecologia i l'ambient. Ve de Cecil Howard Green (1900-2003), fundador de l'empresa Geophysicial Services Ltd., que després esdevindria Texas Instruments, i que va fer una donació per a fundar el College, el 1979.). Després de nou a Gaia in Oxford III (1999) i la darrera vegada que el vaig veure va ser a València, amb ocasió del Congrés Gaia 2000.

Tickell ha dedicat bona part de la seva vida professional a la diplomàcia i la política del Regne Unit. Entre d'altres, va participar en les negociacions per a l'ingrés del Regne Unit a la Comunitat Europea, va ser responsable d'afers político-militars i problemes de seguretat del Govern britànic, ambaixador del Regne Unit a Mèxic (1981-1983), representant permanent del Regne Unit a les Nacions Unides, i assessor en afers de ciència de diversos Governs britànics. Va ajudar Margaret Thatcher (em fa l'efecte que 'ajudar' és un eufemisme) en la preparació del seu discurs sobre el canvi climàtic mundial. Ha rebut més de vint doctorats honoris causa i diverses distincions. Actualment presideix la fundació TREE AID, que té com a principal objectiu la lluita contra la fam en països africans mitjançant el desenvolupament de projectes que se centren en la gestió de boscos i en l'obtenció d'ingressos, aliments i medicaments a partir dels arbres. També dirigeix el Programa de Previsió de Polítiques, de l'Institut James Martin per a la Ciència i la Civilització, de la Universitat d'Oxford. Entre les seves nombroses publicacions hi ha el llibre Climatic Change & World Affairs que el 1977 ja va cridar l'atenció sobre el problema que podia causar en la temperatura del planeta l'emissió de gasos d'efecte hivernacle generats per l'activitat humana. El llibre està exhaurit, però es pot trobar, en accés obert, en el web de Crispin Tickell.

Durant els anys que Tickell va estar al front de Green College les reunions de Gaia in Oxford van oferir la possibilitat de reunir persones de molts àmbits per debatre el model proposat per James Lovelock d'un planeta amb capacitat homeostàtica. Un dels mèrits d'aquells simposis era que, a diferència d'altres reunions on es tracten temes ambientals, eren un marc de debat al qual convidaven també persones que s'oposaven a la hipòtesi formulada per Lovelock.

La conferència que avui farà Tickell, sobre la teoria de l'evolució 150 anys després que Darwin la fes pública, pot semblar que s'aparta dels temes que el conferenciant tracta habitualment, però hi té una certa relació. Parlarà dels canvis que s'han produït en el coneixement científic des de la publicació del llibre sobre l'origen de les espècies: des de la consciència del temps i espai profunds, passant pel moviment de les plaques tectòniques, fins a la ciència dels sistemes terrestres i la hipòtesi de Gaia. Parlarà de les aplicacions que té la metodologia de l'evolució més enllà de la biologia i com és una interpretació verificable de canvi continuat en el desenvolupament de la vida a la Terra.

Foto: Sir Crispin Tickell a Gaia in Oxford II (M. Piqueras, 1996)

dimarts, 28 d’octubre de 2008

El Señor de los Milagros

Diumenge 26 d'octubre havia d'anar a un lloc prop de l'avinguda de Sant Ramon, de Barcelona, una zona on la ciutat comtal i l'Hospitalet de Llobregat conflueixen. L'esmentada avinguda i la del cardenal Reig estaven tallades i la guàrdia urbana desviava els cotxes que s'hi apropaven --pocs a aquella hora. Hi havia molta gent pel carrer --una gran majoria amb trets amerindis en les seves faccions-- i de lluny vaig veure encara més gent i una fumera; a més, vaig començar a sentir música de banda (de "banda" de les d'abans, no dels grups musicals que ara també anomenen bandes). No vaig poder resistir la curiositat i em vaig apropar a veure què celebraven.

Era una processó i una senyora em va dir que celebraven la festa del Señor de los Milagros. La processó no era molt llarga i es podia mirar des dels dos costats. Al centre hi havia un paso, com el de les processons de setmana santa, amb una figura de Crist pintada i amb guarniments daurats i platejats. I moltes flors; tantes, que gairebé ocultaven la figura del Crist. Si més no, a la part del darrere no vaig poder veure la pintura. Això del davant i el darrere, ho dic en relació al sentit de la marxa de la processó, perquè el paso em fa l'efecte que era igual pels dos costats. I la gent que formava part del seguici de la processó anava mirant el Señor de los Milagros, de manera que les persones que hi havia al davant, caminaven d'esquena. El fum que havia vist sortia d'uns encensers que duien unes dones vestides de color morat i amb el cap cobert amb unes grans mantellines blanques:


Les dones que porten les mantellines blanques i el vestit morat són les sahumadoras. Caminen enrere, per no donar l'esquena al Crist, i van cremant encens (potser alguna altra substància, però l'olor em va semblar d'encens) i escampant-ne l'olor per l'ambient a mesura que la processó avança. Unes noies duien dos estendards: un semblava pagat per alguna família; l'altre, per les sahumadoras:


Després, fora de la processó, vaig veure algunes dones vestides també de color morat i amb uns cordons penjant de la cintura, com les sahumadoras. Em va recordar els hàbits que quan jo era petita duien algunes dones per alguna promesa que havien fet a algun sant. Acostumaven a ser uns vestits de llaneta color negre, marró fosc o morat (suposo que depenia del sant o verge a qui s'hagués fet la promesa), de màniga llarga i de coll tancat, tant si era estiu com hivern. A la cintura duien uns cordons, que també eren de color diferent segons l'hàbit. Les que duien el vestit morat duien els cordons grocs. Una medalla d'agulla a un costat del pit era l'únic guarniment.

Posar-se l'hàbit durant un temps més o menys llarg era l'equivalent als exvots que algunes persones portaven a esglésies i santuaris. Durant la meva infància vaig viure prop del santuari de Sant Josep de la Muntanya i sovint hi anàvem a jugar (era més a prop de casa que el parc Güell, un altre indret on ens portaven a jugar i córrer). Hi recordo una capelleta plena d'exvots que penjaven de les parets i del sostre. Aquells braços, cames, caps, cors i altres parts del cos humà de cera em feien més aviat angúnia, però al mateix temps sentia curiositat per llegir les notes que els acompanyaven, que en alguns casos explicaven amb força detalls el motiu pel qual es donava les gràcies a Sant Josep.

Diumenge, veient aquelles dones i recordant aquells costums que ara poden semblar tronats vaig pensar que, tot i que jo ja tingui bastants anys, tampoc fa pas tant de temps que els costums d'aquí no eren massa diferents dels d'aquesta gent. I que no cal sortir de la península Ibèrica per visitar llocs on encara es barreja religió, superstició i costums populars.

A Youtube he trobat la història del Señor de los Milagros --o Cristo Morado-- a qui el poble peruà venera. Hi ha també bastants vídeos de les processons que li dediquen en molts llocs; a Perú i també a l'estranger.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Les tires de Mafalda de "Público"


Fa menys d'un mes recordava les tires de Mafalda amb motiu del seu quarantè aniversari. Doncs bé, fa uns deu dies em vaig assabentar que el diari Público està distribuint una reedició d'aquelles tires amb l'edició dels diumenges.

Público és un diari sense pretensions, de lectura fàcil, però que tracta força bé alguns temes, com ara la ciència i la tecnologia. Els dies que no "donen" res, val mig euro. Cada divendres ve amb un DVD i, per un euro, es té el DVD i el diari. Les pel·lícules són molt variades; n'hi ha per a tots els gustos. De les que he aconseguit per mig euro, en recordo, entre d'altres: Guantanamera, Las mujeres de verdad tienen curvas, Caro diario, El Sr. Ibrahim y las flores del Corán, En construcción, La pelota vasca, Smoking room, El cielo protector, Mi hermosa lavandería.

Pel que fa a les tires de Mafalda, el diari amb el quadern de les tires val un euro i mig. Com que no sé per on paren els quaderns que vaig comprar quan es va publicar per primera vegada, estic guardant els del diari. Llàstima que quan me'n vaig assabentar ja en portaven cinc. I és que en el quiosc on comprem la premsa, a tocar de casa, no venen Público. El quiosquer em va dir que no volia tenir aquest diari perquè els primers dies li va arribar amb retard i va dir al distribuïdor que no li duguessin més. De tant en tant encara li pregunto si no ha pensat tenir de nou el Público i no fer-me anar a comprar-lo a un altre quiosc. Però no hi ha manera. Sospito que darrere la seva negativa hi hagi una animadversió política envers aquest diari.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

1977: el darrer cas natural de verola

Nena infectada de verola
Arxius U.S. CDC, núm d'identificació 4728 (domini públic)

En un dia com avui, el 26 d'octubre de 1977, es va produir a Somàlia, el darrer cas natural de de verola del món. El maig de 1980, l'Assemblea Mundial de la Salut va considerar que la malaltia ja estava eradicada en tot el planeta. Va ser el triomf de la medicina preventiva. La vacunació de la població en tots els països va fer possible la desaparició d'aquesta malaltia que havia estat un assot per a la humanitat durant molts de segles. Afortunadament, imatges com la que mostra la foto formen ja part de la història de la medicina.

El 2002, una de les més destacades revistes internacionals de medicina, The Journal of the American Medical Association (més coneguda per les seves inicials JAMA) commemorava els vint-i-cin anys d'aquell darrer cas de Somàlia i feia referència a altres malalties que es pensava eradicar aviat: la poliomielitis (causada per un virus) i la filariosi o dracunculiasi (causada per un cuc nematode paràsit).

Després de sis anys i tot que els casos de poliomileitis que es donen en el món no són nombrosos, encara no ha estat possible eradicar aquesta malaltia. És més, segons l'Organització Mundial de la Salut, fins al 14 d'octubre, enguany se n'havien produït 1371 casos en el món, 56 més que en la mateixa data de 2007. A Nigèria, que és el país on es donen més casos de la malaltia, el 14 d'octubre ja duien registrats 720 casos, mentre que en la mateixa data de 2007 se n'havien comptat 209. En nombres absoluts, potser la diferència no sigui molta; representa, però un augment del 344,5 per cent. Altres països on la incidència de la malaltia ha augmentat són el Pakistan, l'Índia, Afganistan, Chad, Angola i Niger. I en alguns països com ara Benin, Burkina Faso i Etiòpia, que el 2007 no havien registrat cap cas de pòlio, enguany se n'han produït alguns.

Cal tenir en compte que, amb els actuals moviments migratoris i la facilitat de transport aeri, que fa que com més va més viatgi la gent a països llunyans, la dispersió d'una malaltia infecciosa pot produir-se fàcilment. Els països on la poliomielitis va eradicar-se fa anys no han de baixar la guàrdia pel que fa a la vacunació infantil. Tanmateix, en els darrers anys s'esta escampant pels països occidentals el costum de no vacunar la mainada. Hi ha casos en què possiblement no sigui aconsellable vacunar un nen o una nena, però és una decisió que la família ha de prendre d'acord amb el pediatre. I és molt possible que la mainada sense vacunar no contregui les infeccions per a les quals existeixen vacunes, perquè la majoria de la població sí que hon està, de vacunada. Però si el costum continua estenent-se pot arribar un moment en què la infecció torni a propagar-se.

Pares i mares haurien de ser conscients de la seva responsabilitat familiar i social i pensar les conseqüències que se'n podrien derivar, si la seva decisió de no vacunar la mainada acabés essent una decisió de la majoria de la població. El xarampió, la poliomielitis, la rosa, la diftèria i alguna altra malaltia per a la qual la vacuna es obligatòria podrien de nou escampar-se entre la població infantil. Seria com retrocedir a la primera meitat del segle XX.

Foto de virus: Virus de la poliomielitis. F. P. Williams, U.S. EPA (domini públic)

Itinerari químic per Girona

A través d'Edunomia, el bloc de Miquel Duran, m'he assabentat de l'existència dels itineraris químics per Girona, una altra manera de veure la ciutat i d'aprofitar un passeig per aprendre una mica de química i d'altres coses. Els itineraris són obra d'un altre Duran, Pep, de l'àrea de química inorgànica de la Universitat de Girona, que ha comptat amb la col·laboració de Montserrat Dalmau i Josep Anton Vieta.

És una bona iniciativa i generosa, perquè qualsevol pot accedir a aquests itineraris a través del web Passeig per l'invisible. Hi trobarà un itinerari amb deu parades amb referents i exemples del passat i del present que tenen alguna relació amb la química. Com diu el web, "de la muralla a l'argenteria, de la lleona als quatre cantons, les parets, l'aigua, les pedres, la llum i l'aire ens parlen i ens expliquen el relat increïble i fascinant sobre la química que entre ells hi ha".

El web, a més, té el valor afegit d'alguns vídeos que il·lustren exemples de fenòmens que s'expliquen en l'itinerari. He trobat sorprenent el de la plaça de la Independència (setena parada) sobre la llum.

La propera vegada que vagi a Girona ja tindré un altre motiu per passejar per la ciutat.

L'adulteració dels aliments ve de lluny

Ens fa l'efecte que això de l'adulteració dels aliments és cosa de la vida moderna i que fins al segle XX tot el que es menjava i bevia era natural. Doncs no devia ser-ho tant, perquè el 1820 es publica un llibre que duu per títol Tractat de les adulteracions dels aliments i dels verins de la cuina. N'és l'autor Fredrick Accum, que era un "químic en actiu i membre de les principals acadèmies i societats d'arts i ciències d'Europa". Accum és anglès i en el prefaci posa "London 1820", però el llibre sembla publicat a Filadèlfia. Gràcies al Projecte Gutenberg està a disposició de tothom.

No l'he llegit tot, però n'he mirat l'índex i n'he brostejat alguns capítols. És curiós veure com ho feien per adulterar begudes i aliments, sempre amb l'objectiu --com avui dia-- de treure més benefici de la venda del producte. En la secció dedicada a la cervesa, l'autor publica una llista de persones que van ser jutjades i condemnades per vendre ingredients per a adulterar la cervesa. Entre d'altres, feien servir melasses i cola de peix. El te s'adulterava barrejant, amb les autèntiques fulles de te, les d'altres plantes. Al cafè també li afegien llavors d'una altra planta.

M'ha cridat l'atenció un tipus d'adulteració del pebre en gra: barrejaven els grans autèntics amb grans d'altres plantes i amb grans "artificials", en la preparació dels quals fins i tot entrava argila. No hi ha perill que aquest tipus d'adulteració es faci avui dia; els grans artificials sortirien més cars que els naturals. L'autor havia detectat fins a un 16% de pebre artificial en els paquets que havia examinat. L'argila sembla que era molt útil per adulterar altres aliments. Era també un "ingredient" per a fer confits.

Hi havia adulteracions que eren més perilloses. Per exemple, el coure o el plom vermell que també s'afegia com a ingredients d'alguns confits per donar-los un color vermell que els fes més atractius; l'àcid sulfúric que afegien al vinagre per fer-lo més àcid; o una planta tòxica que es feia servir en rebosteria per donar gust d'ametlles. El llibre també dedica uns a capítols als verins que poden contenir els aliments per la manera com han estat tractats (especialment plom i coure dels recipients amb què han estat en contacte).

Per sort, en el seu Tractat, Accum també il·lustra sobre la manera de detectar aquestes adulteracions i verins. Pel que diu en el prefaci, la seguretat alimentària devia ser més aviat precària: "seria difícil esmentar un sol article alimentari que no es trobi adulterat d'una manera o altra; i hi ha algunes substàncies que gairebé mai es troben en el seu estat genuí."

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Aquest miracle sí que m'agrada

En un parell d'ocasions he escrit sobre suposats miracles: el de les òsties sagnants i el de la liquació de la sang de Sant Genari. Avui ho faré sobre un altre miracle que m'agrada molt: el Miracle a Milà (Miracolo a Milano), la pel·lícula que Vittorio de Sica va dirigir el 1951 a partir d'un guió de Cesare Zavattini. Aquest film és la pel·lícula de la meva vida, la que no em cansaria de veure una i altra vegada; la millor obra --per al meu gust-- del neorealisme italià, en què la sordidesa de la vida en un poblat de barraques i la cobdícia dels especuladors es combinen en una mena de conte de fades i amb un humor fi, que podria haver estat negre en mans d'un altre guionista i d'un altre director.

I per què escric avui sobre Miracolo a Milano? Perquè he llegit que un 25 d'octubre (de 1874) va néixer Emma Gramatica, l'actriu italiana que en aquesta pel·lícula representa Lolotta, la velleta entranyable que troba Totò (no és l'actor italià, sinó el nom del protagonista de Miracolo a Milano) sota una col del petit hort de casa seva (quan aquí els nadons els duia la cigonya, a Itàlia apareixien sota una col) . Lolotta no surt més que en les primeres escenes de la pel·lícula i més endavant, entre els núvols, en una escena que molts anys més tard em fa l'efecte que devia inspirar Woody Allen, quan un personatge que ell mateix interpretava camina pels carrers de Manhattan, i en el cel, i també entre els núvols, veu la seva mare que li parla.

En aquest vídeo de YouTube es veuen les primeres escenes del film i les darreres. I la que he esmentat de Lolotta quan s'apareix a Totò dalt del cel.




Una escena que també em va agradar molt és la dels pobres que, un matí fred d'hivern, es mouen tots junt, com un eixam, per ocupar els únics trossets on toca el sol i allà s'ajunten en un cercle atapeït, alhora que van picant de peus per entrar una mica en calor. Quan anys més tard vaig veure documentals sobre la vida dels pingüins i com es posen tos junts i movent-se per suportar millor les baixes temperatures, em vaig recordar dels pobres de Miracolo a Milano.



La vaig tenir en vídeo, però ara que ja no tinc vídeo voldria tenir-la en DVD. Potser la busqui i me la regali per Nadal. Mentrestant em conformo a mirar de tant en tant aquests fragments que hi ha disponibles a YouTube.

divendres, 24 d’octubre de 2008

L'ossa i el caçador. O hostes vingueren...

Anit vaig sentir-ho a les notícies i ara ho llegeixo a Vilaweb i a l'Avui: una ossa (de nom Hvla per a Vilaweb, Arbala per a l'Avui), un dels exemplars que van ser duts d'Eslovènia per reintroduir l'ós bru al Pirineu, va atacar ahir un caçador prop de Les, a la vall d'Aran.

Aquest atac d'un ós a una persona reobre el debat creat per la reintroducció de l'ós bru, i en una roda de premsa, el síndic d'Aran, Francesc Boya, va declarar que calia retirar els óssos que viuen al Pirineu. Segons Vilaweb, "Boya explica que la caça és una activitat que fa segles que es practica a la Val d'Aran i aquest accident demostra que no es poden compatibilitzar aquests usos amb la presència de l'ós."

La caça es va practicar des dels inicis de la humanitat; era el mitjà d'obtenir aliments dels humans en el Paleolític. I són molts més els segles que els humans han viscut en el Pirineu amb la presència dels óssos en el seu entorn que no pas sense ells. Sento molt l'agressió que ahir va rebre el caçador de senglars, però crec que aquest atac cal considera-lo un accident. I em sembla que més caçadors són ferits o moren abatuts pels trets d'altres caçadors que no pas per l'atac d'un ós o una ossa.

És possible que aquí s'hagi perdut ja la cultura de l'ós, que encara és ben viva en altres països on els humans i aquests plantígrads comparteixen territoris (en vaig parlar en aquest bloc fa uns mesos). L'ós es l'animal nacional de Finlàndia, per exemple, i no sé què en pensaria un finlandès o finlandesa si algú proposés eliminar els óssos d'aquell país.

Foto: Un exemplar d'ós bru europeu. Foto presa a Dinamarca per Malene Thyssen. Wikimedia Commons. GNU Free Documentation License. Creative Commons Attribution ShareAlike 2.5

A la cerca del vot (perdut?)

Ho he vist en alguns blocs. Algú envia un comentari del tipus:

"M'agrada molt el teu bloc. Mira també el meu, espero que t'agradi."

Res relacionat amb l'entrada on es fa el comentari o indicant per què li agrada o alguna frase personalitzada. Són comentaris que serveixen per a enviar a qualsevol bloc i que em fa l'efecte que allò que busquen és cridar l'atenció vers el seu propi bloc. Ahir en vaig llegir un que anava encara més lluny i deia:

>Hola!! Buen blog el tuyo el pásate por el mío, seguro que te gustará.
>
>Saludos desde:
>
>http://XXXXXXXXX.blogspot.com/
>
(les XXXXXX les he posades jo, com també altres incògnites en les properes línies; només faltaria que jo també li fes propaganda!)

>P.D.: Si te gusta, vótame en la categoría de Mejor blog de YYYYYY a continuación:
>
>http://ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

Aquest, a més de voler atreure l'atenció al seu bloc vol que el votin en un concurs de blocs de votació popular.

Els premis per a blocs proliferen com els bolets. Per una banda hi ha aquests premis que es van passant de blocaire en blocaire, que s'estenen fent una xarxa com les antigues cartes del Padre Basilio de Colombia o aquells correus electrònics que demanen mil coses variades i al final diuen "pásalo a todos tus amigos". Cada persona que el rep l'ha de passar a unes quantes més, i ha de posar el logotip identificador en el seu bloc. N'hi ha uns altres que es concedeixen per votació popular. I aquí és on comencen a moure's els qui tenen ganes de rebre algun premi: es posen a fer campanya. I com aquells polítics que veiem a les pel·lícules, que van de casa en casa per demanar el vot de la ciutadania, ells (o elles) es fiquen en blocs aliens i, sota el camuflatge del comentari, demanen que els votin. Són pitjors que els polítics. Al cap i a la fi, quan el polític pica a casa d'un ciutadà o ciutadana, només demana el vot de les persones que viuen en aquella llar i se'n va. Deixar la petició de vot en l'espai per als comentaris d'un bloc és com si el polític, a més de visitar la llar i demanar el vot a les persones que hi viuen, hi deixés una pancarta que digues "Vota XXXXX", de manera que qualsevol persona que anés de visita a aquella casa la pogués veure.

I finalment, per als blocs en català, hi ha una altra modalitat: el Premis Bloc Catalunya, que són decidits per un jurat i estan organitzats per l'Associació STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement), que no sé ben bé que és, perquè tot i que segons el seu web només té vuit membres (set homes i una dona) deu tenir molts diners o molta influència, o ambdues coses, perquè llogar el flamant Palau de Congressos de Girona, comptar amb un presentador tan popular com Roger de Gràcia (deiva aprofitar epr caçar paraules?) i reunir totes les autoritats que el premi va congregar no crec que estigui a l'abast d'una petita associació amb només vuit membres.

De la mateixa manera que em molestaria molt que qualsevol polític o política, independentment del partit que representessin, piquessin al timbre de casa meva per venir a demanar-me el vot, també m'emprenyaria que qualsevol blocaire em deixés un comentari impersonal únicament amb aquest finalitat.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Gisela, la Coral d'Aloma

Quan dimarts vaig anar a la preestrena d'Aloma, només sabia que darrere el muntatge hi havia Dagoll Dagom i que els dos personatges principals (l'Aloma jove i l'Aloma madura que en alguns moments fa de narradora i en altres senzillament contempla l'escena) eren, respectivament, una noia de la qual no n'havia sentit mai parlar i Carme Sansa.

Anaven sortint personatges a l'escenari i de sobte vaig adonar-me que un d'ells, la Coral, estava interpretada per Gisela, una cantant que va sortir de la primera edició d'Operación Triunfo, aquell programa de TVE que ha anat degenerant amb el temps. I vaig pensar que, en el món de l'espectacle, encara hi ha diferències.

La meva filla acostumava a veure aquella primera edició d'Operación Triunfo, i jo de vegades també la mirava amb ella. En el grup de concursants hi havia una noia que em recordava algú conegut, però no sabia qui. Per altra banda, a la meva escala hi havia una noia a qui jo havia vist des de petita i vaig començar a pensar que, ara de gran, li trobava una retirada a algú, però no sabia a qui. Al cap d'uns dos o tres anys, en una d'aquelles avorridíssimes reunions de la comunitat de veïns, algú va referència a un veí que aquell dia no hi era i, en comptes d'anomenar-lo pel seu cognom va dir: "el pare de la cantant". Jo vaig preguntar "quina cantant?", perquè no sabia que a l'escala visqués cap cantant, i em va dir : la Gisela!

Aleshores vaig descobrir a qui se semblaven la cantant d'aquell programa de televisió i la jove veïna que de vegades trobava per l'escala o pel carrer: eren la mateixa persona! I vaig pensar en la discreció d'aquesta noia, que tot i haver participat en un concurs de televisió en què va quedar força ben classificada i que va representar per a ella un trampolí en la seva carrera professional, no ha estat mai carnassa per a la premsa del cor, a diferència d'altres artistes sorgits del mateix programa i fins i tot de la mateixa 'promoció', que te'ls trobes fins a la sopa.

Crec que Gisela va enregistrar un CD amb cançons de Walt Disney, que ha fet teatre musical, i que algun any (aquest 2008?) ha representat a Andorra en el Festival d'Eurovisió. No m'interessen els programes del cor, però em fa l'efecte que Gisela NO és de les que hi surten, ni he vist mai periodistes i paparazzi fent guàrdia davant de casa com sembla ser que fan amb alguns famosos o fins i tot amb els famosillos (els qui no tenen altre mèrit que sortir assíduament en la premsa del cor). Potser no hagi tingut un èxit aclaparador com alguns altres cantants sorgit d'aquella Operación Triunfo. Però en el món de l'espectacle, l'èxit pot ser un foc d'encenalls, una escalada ràpida al cim i una caiguda encara més ràpida, de la qual molta gent no és recupera mai. Ella ha anat fent-se una carrera i ara podem veure-la a Aloma, aquest bonic musical que avui s'estrena oficialment al Teatre Nacional de Catalunya. Molta sort, Gisela!

Aloma, teatre musical

Dimarts vaig anar a la preestrena d'Aloma, la versió musical de la novel·la del mateix títol que va escriure Mercè Rodoreda. Crec que avui n'és l'estrena oficial. Vaig llegir Aloma fa molts anys i no en recordava bé l'argument. Amb les novel·les i contes de Mercè Rodoreda em passa com amb les pel·lícules de Woody Allen, que barrejo el record de moltes d'elles i arriba un moment que ja no sé què passava en quina pel·lícula (o llibre, en el cas de Rodoreda), però totes m'agraden. El fet que la companyia que preparava el musical fos Dagoll Dagom, i que estigui dirigida per Joan Lluís Bozzo ja era una garantia. Per tant, hi vaig anar convençuda que veuria un bon espectacle. I així va ser.

La història d'Aloma, la noia que deixa enrere l'adolescència i es fa una dona madura, que passa en uns mesos de la innocència a la responsabilitat, potser al jovent d'ara li sembli carrinclona, però cal considerar-la en el context històric de la Barcelona de la dècada de 1930 en què està ambientada. Vaig trobar molt bé el repartiment, i alguns números són d'aquells que després es recorden i cantussegen, com aquell de "les veles s'inflaraaaan, el mar ens portaraaà...", de Mar i cel, que em fa l'efecte que tothom que va veure aquella obra recordarà sempre. Com en altres obres realitzades per Dagoll Dagom, la música és en directe, cosa que s'agraeix.

El Teatre Nacional de Catalunya ha posat a YouTube un vídeo de presentació d'Aloma:



La recomanació d'una aficionada al teatre, però gens experta: aneu-hi, no us decebrà! (I a diferència d'Un dia. Mirall trencat, entendreu molt bé l'argument encara que no hàgiu llegit el llibre.)

dimecres, 22 d’octubre de 2008

L'hemeroteca de La Vanguardia a l'abast de tothom

Me n'he assabentat a Barcelona antiga: per fi l'hemeroteca virtual de La Vanguardia és de consulta gratuïta! Alguna vegada hi havia accedit, però entrant des d'alguna biblioteca. Després ja ni això.

He volgut fer la prova i he buscat el que va escriure La Vanguardia amb motiu de la mort d'Einstein. He recuperat el diari del 20 d'abril de 1955 (Einstein havia mort el dia abans). He buscat aquest número perquè recordo que em van interessar molts les coses que vaig llegir sobre Einstein. Jo només tenia onze anys, fets pocs dies abans, però ja en feia alguns que m'agradava llegir cada dia la premsa que entrava a casa: un diari al matí i un altre a la tarda.

A la pàgina disset hi ha la informació relativa a Einstein: notícies de l'Agència EFE i la reproducció d'un fragment del llibre Gog (1931), de Giovanni Papini, en què l'autor presenta Einstein en una situació fictícia. No recordava que hi hagués aquest fragment de Gog, segurament perquè és un llibre que vaig llegir uns sis o set anys més tard, quan em va entrar la dèria de llegir tot el que trobava de Papini --un autor ara oblidat-- a la biblioteca de l'Institut Italià .

Hauré de seguir buscant perquè no hi he vist un article --suposo que de la secció d'opinió-- en que algú escrivia sobre Einstein i deia com havia explicat de manera senzilla, en una entrevista, què era la relativitat. Era una cosa com ara: si ets a costat d'una noia molt maca, no t'adones que el temps passa; si et fessin posar la mà damunt d'una estufa, només uns segons et semblaria un temps molt llarg.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Neus Català, la dona antifeixista a Europa

M'ha arribat la invitació per assistir a la presentació del llibre Neus Català, la dona antifeixista a Europa. Serà dijous, 23 d'octubre a les 18.30, a la sala "La Cuina", de la Biblioteca Francesca Bonnemaison (Sant Pere més Baix, 7, Barcelona). Hi assistirà l'autora, Mar Trallero.

Neus Català (Guiamets, El Priorat, 1915) és l'única supervivent catalana encara viva del camp de concentració nazi de Ravensbrück. En el llibre Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, Neus Català és una de les persones que tenen més entrades en l'índex onomàstic. I els testimonis que Montserrat Roig va recollir del camp de concentració de Ravensbrück van ser tots de dones: Secundina Barceló, Carme Boatell, Neus Català i Dolors Gener.

Quin llibre, el de Montserrat Roig! Hauria de ser de lectura obligada a les escoles. Cal mantenir ben viva la memòria del que va passa. Si no, d'aquí a poques generacions ja s'haurà oblidat la barbàrie del nazisme. No sé si podré anar a aquesta presentació, però prenc nota del llibre per comprar-lo.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Camille Claudel

Camille Claudel (1864-1943) als vint anys
(Wikimedia Commons)

A París hi ha un museu que no és ni de bon tros tan visitat pels turistes com el Louvre, però que val la pena no perdre's quan es va a la capital francesa. Em refereixo al Museu Rodin, situat prop del Sena i de l'església dels Invàlids, en una casa enjardinada. Quan el vaig visitar, allò que més m'hi va agradar no vans ser les obres de Rodin, sinó les de Camille Claudel, una escultora de qui jo no havia sentit parlar mai fins que la meva filla Elena va anar a París amb l'escola i a la tornada em va parlar d'aquest museu i de l'obra d'aquesta artista. En va tornar entusiasmada i quan jo el vaig visitar vaig entendre-ho, perquè a mi també em va captivar.

Camille, nascuda el 1864, i germana de l'escriptor Paul Claudel (1868-1955), volia ser escultora i el 1883 va entrar en el taller d'August Rodin (1850-1934); en va ser una alumna avantatjada, també va fer-li de model i ben aviat es van fer amants. La seva relació íntima va durar prop de deu anys, si bé van seguir veient-se de manera regular fins el 1898. Després de la seva ruptura, Camille va passar per una fase de gran creativitat i va fer algunes de les seves millors obres, que mostren la influència del seu mestre Rodin.

El 1905 Camille va començar a tenir crisis psicològiques, a mostrar signes d'aïllament i descurar la seva persona i les seves coses. També destrossa algunes de les seves obres a cops de martell, i arrenca el paper de les parets. El 1913 ingressa en un manicomi. Des d'aleshores fins a la mort, el 19 d'octubre de 1943, viu internada en diversos centres psiquiàtrics, tot i que hi ha èpoques en què els metges aconsellen la mare de Camille que la porti a casa, que el seu estat no requereix d'internament.

Per sort, Camille no va destrossar tota la seva obra. Les peces que es conserven en el Museu Rodin a mi em van semblar el tresor més preuat d'aquell museu.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Compte amb la "quarta gamma"!

En el món de l'alimentació i la nutrició s'entén com a productes de quarta gamma les verdures, hortalisses i fruita fresca que han estat netejats, trossejats i envasats per al seu consum. Solen venir en bosses de plàstic tancades o en safates de poliestirè recobertes d'una pel·lícula plàstica. S'han fet molt populars les amanides que venen d'aquesta manera; en un paquet podem trobar una barreja de diversos tipus d'enciam, escarola, col llombarda, espinacs tendres, ruca, tomàquets cherry, raves, etc. Si s'haguessin de comprar independentment tots els ingredients, només seria pràctic en cas de famílies nombroses, altrament hauríem d'omplir la nevera amb productes dels quals només gastaríem una mica per a fer cada amanida. A més, s'estalvia temps en la preparació.

Aquests aliments de quarta gamma presenten, però, un perill per a la seguretat alimentària. El fet que hagin estat netejats abans de ser envasats ens pot dur a la conclusió que no cal rentar-los, perquè no han estat exposats a la contaminació ambiental. Això és causa de més d'una diarrea, segons vaig sentir far uns dies a persones expertes en alimentació i en microbiologia. Se'n va parlar, dilluns passat, a una reunió sobre seguretat alimentària que l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària i l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra van organitzar en el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I l'endemà, el microbiòleg Emili Montesinos, catedràtic de Producció Vegetal de la Universitat de Girona, en va parlar també en el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, en el qual va fer una conferència sobre aliments i agricultura en el segle XXI.

El risc de transmissió de patògens en aquests aliments pot tenir diferents causes. Si bé és cert que els productes han estat netejats i envasats en sales refrigerades, cal tenir en compte que no han estat esterilitzats i que hi ha alguns bacteris, com l'anomenat Listeria monocytogenes, que en determinades condicions poden ser patògens, que poden viure bé a la temperatura baixa d'una nevera. Per altra banda, ningú no ens pot assegurar que no s'hagi trencat la cadena del fred.

Com que, a diferència dels productes carnis, les fruites i verdures no cal conservar-les en neveres, és possible que, des que les bosses o safates amb els productes de quarta gamma surten del centre d'elaboració fins que arriben a la nevera de casa, es pugui haver interromput la cadena de fred. És possible que moltes persones ni tan sols hagin pensat que convé guardar aquests aliments en la bossa tèrmica que tenen molts carrets de la compra o que, de la mateixa manera que s'afanyen a ficar el peix i la carn a la nevera només arribar a casa, cal fer el mateix amb les bosses d'amanida o fruita ja tallada.

Com que aquestes amanides variades es veuen tan netes, hi ha qui les posa directament de la bossa al plat. Podríem pensar que el vinagre que es fa servir per amanir mata els bacteris que hi pugui haver. Tanmateix, la majoria de la gent --i jo m'hi incloc-- té el costum d'abocar primer l'oli i després el vinagre. L'oli forma una pel·lícula aïllant que por impedir que el vinagre entri en contacte amb els bacteris que hi havia sobre les fulles d'enciam, ruca o col llombarda. Per altra banda, caldria immergir tota l'amanida en vinagre per assegurar que els bacteris han estat eliminats.

Per tant, el millor consell és que les amanides que comprem envasades es rentin com si les haguéssim comprat sense envasar, i que ens acostumem a abocar-hi primer el vinagre i després l'oli.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Junts contra la pobresa

"Junts contra la pobresa" no té res a veure amb la crisi econòmica que el món occidental travessa actualment. No fa referència a la pobresa dels rics, sinó a la pobresa de les persones que viuen en la indigència i la pobresa extremes. És el lema adoptat enguany per al Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, que se celebra a tot el món el 17 d'octubre des de 1993.

La finalitat d'aquest Dia és crear consciència de la necessitat d'eradicar la pobresa i la indigència extremes a tot el món, però especialment en el països en vies de desenvolupament. El lema d'enguany destaca la necessitat d'establir una aliança mundial contra la pobresa, en la qual participin tant els països rics com els països pobres.

Es considera extrema pobresa aquell estat de vida en què no es poden cobrir les necessitats bàsiques: aliments, aigua, habitatge, higiene i assistència sanitària. La pobresa i la manca de salut estan molt relacionades i es retroalimenten mútuament. Un cop més he de recordar la frase famosa de Charles Edward A. Winslow que reproduïa en aquest bloc fa un parell de mesos: "els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè emmalaltien i s'agreujaven perquè s'havien fet més pobres".

A la Cimera del Mil·lenni de les Nacions Unides celebrada l'any 2000, els països participants van comprometre's a treballar per tal que el 2015 el nombre de persones que viuen en la indigència a tot el món s'hagués reduït a la meitat. Fins al 2015 falten ja menys anys dels que han passat des que es fes aquella declaració d'intencions. Si els països rics --malgrat aquesta mena d'hecatombe bursàtil, segueixen essent rics-- no s'afanyen, aquell compromís potser haurà estat foc d'encenalls.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Els Simpson i l'evolució

Suposo que sóc molt poc original si dic que m'agraden Els Simpsons, la sèrie nord-americana que és seguida per milions de persones per tot el món (a la Xina no ho sé; però ves a saber...). En alguns episodis d'aquesta peculiar família de Springfield han paregut, caricaturitzats, científics famosos o s'han tractat temes relacionats amb la ciència.

Vaig veure un episodi en què Lisa era jutjada públicament perquè, després de llegir el llibre L'origen de les espècies, de Darwin, gosava explicar a l'escola la teoria de l'evolució. La jutgen perquè, en el poble, per la pressió que havia exercit Flanders, el veí dels Simpson i pastor (d'església), no estava permès ensenyar evolució i en canvi calia explicar que els éssers vius van ser creats per Déu. Els pares de Lisa estan amoïnats i creuen que la nena no ho hauria hagut de fer. Però la mare troba entre les coses de Lisa el llibre de Darwin, es posa a llegir-lo i en queda atrapada; en acabar diu que Darwin l'ha convençuda.

El jutge al final declara Lisa innocent. Reconeix que ella té raó i deroga la prohibició de l'ensenyament de l'evolució a l'escola. Per altra banda, quan Lisa troba el seu veí pastor li diu que no creu que la religió hagi d'ensenyar-se a l'escola ni la ciència a l'església.

L'argument d'aquest capítol aquí pot semblar estrany; però no és més que una caricatura del que passa als Estats Units. Fa quinze anys vaig estar col·laborant en uns tallers d'estiu sobre microbiologia per als ensenyants, que es feien a la Facultat d'Educació de la Universitat de Boston. Un d'ells era sobre el paper dels microbis en l'evolució. Alguns mestres van dir que ells no podien ensenyar evolució a l'escola i alguns altres van dir que només podien explicar evolució (un procés de més de 3600 milions d'anys!) si dedicaven el mateix temps a explicar també la història bíblica de la creació (la dels sis dies).

A propòsit dels Simpson i l'evolució, he trobat aquest vídeo que, en un minut i mig, mostra de manera divertida el recorregut evolutiu des dels organismes unicel·lulars fins a ... Homer Simpson. (Pot ser útil als mestres que han de dedicar-hi el mateix temps que a la creació bíblica.) Li trobo un defecte, però; el típic de molts llibre o museus de ciència, que centren l'evolució en la fase que ha estat més breu, la que va des de l'època dels grans rèptils fins a l'actualitat, i obliden que el 85 per cent de la història de la vida a la Terra va ser exclusivament microbiana.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Nanoentrepans


El nom oficial d'aquesta fotografia és "nanohambugueses electròniques", però a mi em semblen més aviat nanoentrepans, potser sí d'hamburguesa, amb una fulla d'enciam que surt de dins de l'entrepà. Els autors són un investigador i una investigadora catalans: Jordi Llobet, de l'Institut de Microelectrònica de Barcelona (Centre Nacional de Microelectrònica, CSIC), a Bellaterra, i Laura Barrachina, de l'empresa Baolab Microsystems, de Terrassa. Amb aquesta foto han guanyat el 1r premi d'un concurs de fotografia científica internacional convocat pel congrés Micro-Nano Engineering 2008, celebrat a Atenes.

Llobet i Barrachina han sabut treure partit d'un error en la fabricació d'un component electrònic. Aquests 'nanoentrepans' estan formats per unes capes de metalls entre les quals es diposita una capa molt més fina per assegurar l'adhesió dels metalls. Són "estructures de test", que es fan servir com a detectors, situant-les al costat dels dispositius fabricats perquè comprovin la correcció del procés de fabricació. En el cas de la foto, la capa més prima, d'adhesió, no va ser processada correctament i va adoptar aquesta forma ondulada, com si fos l'enciam que s'escapa d'un entrepà del MacDonals.

El diàmetre d'aquests 'nanoentrepans' és d'uns 20 o 25 micròmetres (1 micròm,etre és la milionèsima part d'un metre), aproximadament la quarta part del diàmetre d'un cabell humà. La foto està presa des d'un microscopi electrònic de rastreig.

Girona, temps de tardor

El 2005 vaig escriure en aquest bloc sobre "Girona, temps de flors", la setmana de maig en què aquella ciutat es vesteix de gala i obre al públic els seus patis, guarnits amb flors per a l'ocasió. Aquests dies Girona m'ha semblat també molt bonica, tot i que les gales que lluïa eren les de la tardor, molt diferents de les de l'esclat florit del maig. Els arbres caducifolis estan perdent ja les fulles i el terra és cobert de catifes de tons marronosos, torrats, en alguns punts fins i tot rogencs, que cruixen en trepitjar-les.

Ahir el dia va llevar-se boirós i aquella boira, tan odiosa per a qui ha de circular per carretera, conferia a Girona una bellesa especial. Suavitzava els colors de la ciutat. En arribar al Palau de Congressos, que es troba a un extrem de la Devesa, em va fascinar la vista del riu (crec que el que passa per allà és el Ter, que s'ajunta amb l'Onyar als afores de la ciutat). Semblava un quadre pintat al pastel.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Es tapen per destapar-se?

Fa uns dies vaig veure pel carrer una noia que duia una jaqueta que es tancava amb una cremallera de dalt a baix. Duia la cremallera descordada i semblava com si una ventada li hagués volgut arrencar la jaqueta: oberta, tirada enrere, amb les espatlles a l'aire. Sota la jaqueta duia un top de punt negre molt escotat. Vaig pensar que, si tenia calor, hauria estat més pràctic que s'hagués tret la jaqueta, que s'aguantava en un equilibri inestable, com si a cada passa que la noia feia les mànigues de la jaqueta se li haguessin pogut escórrer braços avall.

Ahir al matí em vaig creuar amb una altra noia que també anava abrigada i amb les espatlles a l'aire. Duia un jersei amb un escot immens que li queia pels braços, de manera que li quedava al descobert el coll, la pitrera, les espatlles i la part superior dels braços. També podria pensar-se que tenia calor, però, per altra banda, duia un fulard al voltant del coll, com si fos un bufanda en un dia de molt de fred. A la tarda, a l'estació de Sants, i després en el tren que vaig agafar per venir a Girona, he vist algunes altres noies que també semblava que anessin a perdre el jersei o la jaqueta, amb una espatlla o les dues a l'aire i amb el coll embolicat com si tinguessin angines o galteres.

Em sembla molta coincidència aquesta manera d'abrigar-se el coll mentre es desabriguen les espatlles i l'escot, i he acabat per suposar que deu ser la moda. Si ho és, no és una mica absurda?

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Com els tres tenors, però en versió mèdica

Ahir vaig anar a Girona a la inauguració del 18è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Després de l'acte institucional, amb les autoritats (les autoritats eren dues dones: Marina Geli, consellera de Salut, i Anna Pagans, alcalde de Girona), hi va haver la conferència inaugural, que no va ser una sinó tres, impartides per tres metges banyolins que casualment es dediquen a la mateixa especialitat, la cardiologia; que, a més, són germans, i que a més, tots tres gaudeixen de gran prestigi en el seu àmbit professional: Pere, Josep i Ramon Brugada. I la medicina no els ve pas de família; el pare tenia un escorxador de gallines i conills a Banyoles i ells van ser els primers a estudiar medicina. El seu cognom passarà a la història de la cardiologia per l'anomenat síndrome dels Brugada de mort sobtada, que segons el Diccionari Enciclopèdic de Medicina és:

Síndrome electrocardiogràfica i clínica descrita l'any 1992 pels germans Pere, Josep i Ramon Brugada, genèticament determinada i causada per una mutació en el canal del sodi, caracteritzada per la mort sobtada en persones sense cardiopatia demostrable i que presenten un electrocardiograma amb blocatge de branca dreta i elevació del segment ST a V1-V3.

Els estudis que els Brugada han fet de la malaltia i de moltes famílies predisposades genèticament a la mort sobtada han permès conèixer millor les bases biològiques d'aquesta afecció per poder treballar en la seva prevenció.

Si no confonc els noms, el primer que ahir va intervenir va ser Josep, que va parlar de diversos reptes de la medicina en el tercer mil·leni: reptes científics, de justícia social, i ètics. El segon va ser en Pere, que va parlar de la necessitat de la medicina preventiva en el cas de les malalties del cor, que són les que més maten, i va parlar de la realitat que ell viu cada dia en el seu treball a la Bèlgica flamenca, regió europea que, pel nombre d'habitants, pot comparar-se a Catalunya. Finalment, Ramón va parlar de la genètica i de les possibilitats que la terapèutica gènica pot oferir en el futur .

Va ser un acte amb detalls simpàtics, com quan Pere, el segon que va parlar, tenia un problema amb l'ordinador i els Brugada joves van anar fins on hi havia el faristol a donar-li un cop de mà per resoldre-ho.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

A Girona, un congrés molt especial

Avui torno a anar a Girona. Hi vaig a un congrés molt especial, en què els congressistes procedeixen de camps diversos del coneixement. És el 18è Congrès de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC), que es farà els dies 12, 13 i 14. Tot i que no se n'hagin fet més que 17 edicions, no és un congrés de creació recent. El primer va fer-se el 1913, a Barcelona, i fins al 1936, la periodicitat era biennal. Els comptes no surten, però, i se n'haurien hagut d'haver celebrat ja bastants més. Per què, doncs, no se n'han fet més que disset? La resposta la trobem en la història recent del nostre país. Al llarg del segle XX, la llengua i la cultura catalanes han passat èpoques magres. Primerament va ser la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), després la guerra (in)civil (1936-1939), i finalment, la nit fosca del franquisme, des del 1939 fins a la mort del dictador, el 1975.

Del 22 al 24 de juny de 1913 va tenir lloc a la Facultat de Medicina de Barcelona la primera edició d'aquests congressos, que es van dir "de Metges de Llengua Catalana" fins al 1934, en que s'hi va afegir el terme 'biòlegs' per donar-hi cabuda a altres professionals de les ciències de la vida i de la salut. Medicina, biologia, farmàcia, infermeria, veterinària, odontologia, psicologia, bioinformàtica, bioquímica i ciències ambientals, tot i semblar disciplines més o menys allunyades entre si en molts aspectes, se centren en l'estudi de la vida i tenen un objectiu final comú: la salut i el benestar. Especialment, la salut com va definir-se en un dels CMBLC, el que es va celebrar a Perpinyà el 1976, després de quaranta anys de silenci, i que diu així: "La salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa." És una definició que destaca els aspectes positius de l'organisme i no és antagònica amb la presència de la malaltia. De fet, una afecció crònica o una discapacitat poden ser compatibles amb una vida "autònoma, solidària i joiosa".

En l'edició d'enguany, el Congrés s'obre al públic i s'hi fan actes paral·lels a les sessions científiques, als quals tothom hi és convidat. Són activitats participatives de divulgació sobre les conserves, la llet, l'etiquetatge dels aliments, l'hort urbà; a més d'una exposició de cartells realitzats per alumnes de batxillerat i una taula rodona sobre "el cicle de l'aigua". Tot, a l'Auditori-Palau de Congressos de Girona, al passeig de la Devesa, 35. El programa amb els horaris pot veure's en el web del congrés.

M'agradaria estendre'm més sobre la història i el significat d'aquests congressos, però he de sortir cap a Girona. Potser un altre dia.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Lladre intel·lectual, gràcies a Benigni i Dante

Curiosa, la notícia. Un home detingut per la policia a Palerm (Itàlia) quan intentava robar un cotxe duia amb ell un exemplar de la Divina comèdia (no se sap si comprat o robat). Va confessar que, des que va veure a la televisió Roberto Benigni recitar fragments de l'obra cabdal de la literatura italiana, sempre en porta al damunt un exemplar. Va quedar captivat per aquells versos i ara aprofita qualsevol estona lliure per llegir fragments de l'obra mestra de Dante.

Fa uns dies vaig comentar en aquest bloc la lectura de la Bíblia que s'estava fent a Roma, on Benigni en va ser un dels primers lectors, i vaig incloure-hi el vídeo de Youtube amb la seva lectura. Ara no puc estar-me de posar un vídeo de la lectura que Benigni va fer per a la Rai del Cant V de l'Infern, de la Divina comèdia, un dels que més m'agraden.

Un oncle meu deia que, quan morís, preferia anar a l'infern, on trobaria gent molt més interessant que no pas al cel, que seria ple amb les beates del seu poble i de tot el món. La veritat és que la lectura de la Divina comèdia em va fer pensar que el meu oncle tenia raó; per a mi, el Cel de Dante no es pot comparar amb l'Infern. I de l'Infern, un dels fragment que més m'agraden és la història de Francesca de Rímini i del seu amant. Aquell "Nessun maggior dolore che ricordarsi del tempo felice nella miseria..." i com explica la passió que tenien ambdós per la lectura, que un dia, però, va ser superada per una altra passió (...quel giorno più non vi leggemmo avante...) són d'una bellesa extraordinària. Un llibre és la causa de la relliscada de Francesca; amb el seu cunyat Paolo, llegia la història dels amors de Lancelot, i l'escena d'amor entre el cavaller i la reina Ginebra els fa caure l'una en braços de l'altre. Com diu Joan F. Mira en les notes a la seva versió catalana, "[l]a doble escena --doblement literària-- és absolutament antològica". (Molt bona, la traducció de Mira, publicada junt amb la versió original; Proa, 2000.)

Vegeu --escolteu sobretot-- Roberto Benigni recitant el Cant V de l'Infern (la història de Francesca de Rimini ocupa aproximadament la segona meitat):

divendres, 10 d’octubre de 2008

Rodoreda, cent anys

Avui és el dia gran de la celebració del centenari de Mercè Rodoreda, que va néixer el 10 d'octubre de 1908. A l'Institut d'Estudis Catalans, on té la seu la Fundació Mercè Rodoreda, se celebra l'acte oficial d'homenatge a aquesta escriptora catalana. Per altra banda, en el teatre Borràs, i fins al 19 d'octubre, hi fan una obra teatral basada en Mirall Trencat, una coneguda novel·la de Rodoreda.

La setmana passada vaig anar a veure Un Dia. Mirall trencat. La diferència entre el títol de la novel·la i el de l'obra que es representa al teatre Borràs no és un caprici dels adaptadors. Un dia va ser un projecte teatral inacabat de Mercè Rodoreda a partir del qual va desenvolupar després la novel·la Mirall trencat. Vaig llegir la novel·la fa molts anys i desconec com era el projecte per a Un dia. Per tant, em resulta difícil dir què hi ha de l'una i de l'altre en el muntatge que vaig veure.

El nom de Ricard Salvat en la direcció d'una obra teatral és ja una garantia. Al Borràs vaig veure un espectacle excel·lent, tant pel que fa a la interpretació com per l'escenografia, molt acurada. Potser m'hi sobren les escenes dels nus, prop del final; no pas per qüestions morals, si no perquè em van semblar escenes posades amb calçador. Malgrat haver sortit satisfeta del que havia vist, al final em preguntava si hauria pogut entendre la història de Teresa Goday, de no haver llegit prèviament Mirall trencat. Tot i la durada de l'espectacle --gairebé tres hores-- és difícil encabir en aquest espai de temps una novel·la de prop de 300 pàgines. Vaig tenir la sensació com si hagués agafat el llibre i hagués anat fullejant-lo, avançant i retrocedint, i aturant-me en alguna que altra escena.

Recomano vivament l'obra, pero aconsellaria qui vulgui anar a veure-la que, si no ha llegit la novel·la, intenti si més no llegir-ne un resum.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Bolets i salut

Dins del programa de la Festa Major de les Corts no tot és xerinola. També s'hi fan activitats culturals. Una d'elles tindrà lloc avui, dijous 9 d'octubre, a les 18.30, en el Centre Cultural Les Corts (carrer Dolors Masferrer, 33-35; Barcelona). És una conferència sobre les propietats beneficioses dels bolets, que organitza la Comissió per a la igualtat, del districte.

Els bolets poden ser un excel·lent complement de la nostra alimentació, i no em refereixo únicament al seu sabor o aroma, sinó al benefici que poden aportar a la nostra salut. Entre els seus efectes positius, poden regular el sistema immunitari, el nivell de colesterol o la tensió arterial. A més, hi ha estudis que avalen que la ingesta quotidiana o frequent d'alguns bolets pot prevenir algunes malalties del cor o fins i tot el càncer.

Algunes de les propietats dels bolets serien suficients per poder considerar-los aliments funcionals:
  • Són reguladors biològics de diverses funcions de l'organisme.
  • Modulen el funcionament del sistema immunitari (augmenten les defenses)
  • Mantenen l'homeòstasi o equilibri de l'organisme.
  • Regulen els bioritmes.
  • Prevenen i curen diversos tipus de càncer.
  • Fan baixar els nivells de colesterol.
  • Són agents antitrombòtics (anticoagulants).
  • Són agents antidiabètics.
  • Ajuden a combatre la hipertensió arterial.
Tanmateix, ni totes les espècies de bolets tenen aquestes propietats, ni en el mateix grau. Hi ha espècies fàcils d'obtenir, perquè són abundants o perquè es cultiven, que poden ser molt beneficioses. El xiitake (bolet xinès, bolet de roure, llenega del Pirineu, Lentinus edodes), la gírgola de castanyer o maitake (Grifola frondosa), que són bolets habituals en la cuina oriental, les gírgoles (Pleurotus) o les orelles de Judes (Auricularia auricula-judae) són alguns dels bolets que poden ajudar-nos a millorar la nostra salut.

El conferenciant, Josep Piqueras, és metge hematòleg, micòleg aficionat, especialista en toxicologia de fongs, i els darrers anys s'ha interessat per les propietats beneficioses d'aquests éssers vius tan particulars, que tenen característiques compartides amb les plantes i d'altres que els apropen més als animals.

Nota: Els bolets de la foto de l'anunci de la conferència són xiitake, un bolet d'origen asiàtic, que ara es cultiva aquí. N'hi ha durant tot l'any i a un preu molt assequible.

Animaladda 2008

Si tens ganes de tenir un animal de companyia (per què en diuen 'mascotes', ara?; la gent els deu tenir perquè els porti sort?), no vagis a comprar-lo a una botiga; ves a Animaladda els propers dies 10, 11 i 12 d'octubre 2008. En les anteriors edicions d'aquests saló dedicat al benestar i la defensa de l'animal abandonat, centenars de gats i gossos que havien estat abandonats han trobat una nova família. És un esdeveniment organitzat organitzat per ADDA, l'Associació per a la Defensa dels Drets dels Animals que va ser fundada l'any 1976; va ser la primera ONG espanyola dedicada a la defensa i benestar dels animals.

Al llarg de tres dies, a Animaladda es fan nombroses activitats educatives, informatives i de lleure que fomenten el respecte i la adequada convivència amb els animals no humans, i ajuden a comprendre millor la seva salut i comportament.

Isis, recollida del carrer el 1992 (aprox.),
prenent el sol de tardor (novembre 2007)

Foto: M. Piqueras

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Colors amb vida: la proteïna de fluorescència verda (Nobel de química 2008)

Aquesta imatge no és un dibuix infantil fet amb retoladors o llapis de cera sobre un vidre rodó. El suport és una placa de Petri, de les que es fan servir en els laboratoris de microbiologia per cultivar bacteris, i la pintura que s'ha emprat són colònies bacterianes. Els vuit colors usats per dibuixar aquesta escena d'una platja de San Diego (Califòrnia) són les emissions de fluorescència de diferents proteïnes que s'han obtingut a partir de l'anomenada 'proteïna de fluorescència verda' (GFP, de l'anglès green fluorescence protein).

La GFP, que es coneix des de 1962, és la protagonista del premi Nobel de Química 2008. Els guardonats són Osamu Shimomura, del Laboratori de Biologia Marina de Woods Hole (Massachusetts, EUA), Martin Chalfie, de Columbia University (Nova York, EUA) i Roger Y. Tsien, de la Universitat de Califòrnia a San Diego (La Jolla, Califòrnia. EUA), "per la descoberta i desenvolupament de la proteïna de fluorescència verda, GFP".

Shimomura va ser qui, a començament de la dècada de 1960, va aïllar, a partir de la medusa Aequorea victoria, aquella proteïna que emetia fluorescència verda quan rebia llum ultraviolada. Chalfie va començar a treballar amb la GFP força més tard, el 1988, quan va adonar-se del potencial que oferia aquesta proteïna per conèixer millor el petit cuc (aproximadament 1 mm) transparent que ell --i molts altres investigadors-- estudiava: Caenorhabditis elegans. La proteïna que emetia llum verda podia ser una eina molt valuosa per a estudiar l'activitat de les cèl·lules del cuc. Més tard, un altre investigador (Douglas Prasher) va aïllar el gen que produïa la GFP i en va informar Chalfie. Una estudiant del laboratori de Chalfie (Ghia Euskirchen) va aconseguir transferir el gen a Escherichia coli, un bacteri freqüent en l'intestí, que es fa servir molt en estudis de microbiologia per la seva facilitat de cultiu. En observar al microscopi aquest bacteri van comprovar que, si s'il·luminava el camp del microscopi amb llum ultraviolada, el bacteri brillava amb llum verda.

Pel que fa a Tsien, la seva contribució en l'estudi d'aquesta proteïna consisteix en l'obtenció d'altres proteïnes que emeten fluorescència en colors diferents. Les proteïnes són molècules relativament grans formades per la unió d'altres més petites, que són els aminoàcids. Mitjançant tècniques de biologia molecular, Tsien va fer canvis en els aminoàcids de la GFP i va obtenir proteïnes molt semblants, però que emetien fluorescència d'altres colors: blau, blau verdós i groc. Tot i que el color vermell hauria estat molt útil per a alguns estudis perquè la llum vermella penetra més fàcilment els teixits biològics, no va aconseguir obtenir-lo. Però uns investigadors russos (Mikhail Matz i Sergei Lukyyanov) van aïllar sis proteïnes que emetien fluorescència en coralls; una d'elles emetia fluorescència vermella. Era una proteïna massa gran perquè pogués ser útil com a marcador fluorescent, però de nou van intervenir Tsien i el seu grup de recerca, que van obtenir-ne una variant més petita i útil per treballar amb ella.

Avui dia es disposa de proteïnes --naturals o obtingudes per modificació genètica--- que emeten llum de molts colors diferents, i que tenen moltes aplicacions en biologia cel·lular i en altres camps de la biologia. Per exemple, permet estudiar el procés de degeneració de les cèl·lules nervioses en la malaltia d'Alzheimer, com es desenvolupen en el pàncrees les cèl·lules beta que produeixen insulina. Aquestes proteïnes també poden servir per detectar la presència d'arsènic o metalls pesants com el cadmi i el zinc en l'aigua; en bacteris que són resistents a aquests elements nocius per als humans i altres animals, s'ha implantant el gen corresponent perquè emeti fluorescència en presència d'arsènic, cadmi o zinc.

Foto "dibuix" platja San Diego: Wikimedia Commons (llicència de documentació lliure GNU).
Foto medusa (Aequorea): Wikimedia Commons (llicència de documentació lliure GNU).