El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 30 de setembre de 2008

Els autobusos de Barcelona

He llegit a la premsa recentment que els autobusos de Barcelona han perdut passatge en relació al metro. Algun diari intentava trobar les possibles causes de la pèrdua de passatge d'un mitjà de transport que, per altra part, sembla que a la gent li agrada més que el metro.

No sé quines són les causes que fan que aquest mitjà de transport perdi passatge, però si que sé per què jo el faig servir molt poc, tot i que també m'agradi més que el metro. En primer lloc, perquè és molt més lent que el metro. Per altra banda, un autobús sol omplir-se abans que un comboi de metro, cosa que fa que sovint calgui viatjar dempeus; i si he de viatjar a peu dret, prefereixo fer-ho en metro, perquè el trajecte sempre dura menys. Una altra causa de la meva deserció del bus és que, si bé sé on es troben les parades que tinc prop de casa, sovint em costa localitzar la parada de tornada, especialment si és en una zona de la ciutat per on passen diverses línies de busos. Però la principal causa que no viatgi en autobús a l'estiu és el fred que hi fa.

Per primera vegada des del mes de juny (o potser maig?) ahir no vaig passar fred dalt d'un autobús urbà de Barcelona. No em va fer falta treure de la bossa el foulard o xal que gairebé sempre hi duc per protegir-me de l'aire condicionat (condicionat per a passar fred) dels espais públics tancats. En pujar al 15 i adonar-me que, en comptes de dur connectat l'aire condicionat, l'autobús duia obertes les petites finestres superiors, que deixaven entrar l'aire de l'exterior, vaig ser apunt de cridar "al·leluia!"

dilluns, 29 de setembre de 2008

Mafalda fa quaranta-quatre anys

Y claro, el drama de ser presidente es que si uno se pone a resolver
problemas de estado no le queda tiempo para gobernar.

No sé quant de temps va durar la seva gestació, però Mafalda va néixer a la vida pública com a una tira dibuixada de publicació periòdica el 29 de setembre de 1964. És la data en què va fer la seva aparició a la revista argentina Primera Plana, de Buenos Aires.

Vaig conèixer Mafalda el 1970, quan a Espanya se'n va publicar el primer recull de tires (a l'Argentina se n'havien publicat ja 6), al qual la censura espanyola va fer col·locar una franja que deia "para adultos". De seguida "ens vàrem fer amigues" i vaig anar comprant tots el reculls que anaven sortint. Alguns anys més tard, malgrat la franja de la censura, les meves filles i el meu fill també van esdevenir lectors àvids de les historietes de Mafalda, la nena inconformista, pacifista, feminista, preocupada per les desigualtats socials i pel consumisme, que admira els Beatles i odia la sopa.

L'univers de Mafalda gira al voltant de la seva família (mare, pare, el germà Guille) i els amics: Felipe (tímid i que potser odia tant l'escola com Mafalda odia la sopa), Susanita (la nena que té com a aspiració a la vida casar-se --si pot ser amb un home ric-- i tenir fillets), Manolito (més aviat groller i poc sensible; aspira a continuar en el negoci del pare, botiguer immigrat d'Espanya), Libertad (petitona --potser perquè la llibertat no sol tenir mai grans dimensions?--, intel·lectual i culta, més radical que Mafalda pel que fa a les seves preocupacions polítiques i socials) i Miguelito (somiatruites i innocent). Però els problemes del seu país i del món també ocupen un lloc destacat en el pensament de Mafalda.

La vida de Mafalda no va ser molt llarga, si més no, no tan llarga com haurien volgut els milions de lectors i lectores que en llegien les seves historietes arreu del món. El seu dibuixant, Joaquín Salvador Lavado (Quino), publica la darrera tira de Mafalda el 25 de juny de 1973. De tota manera, les reedicions s'han anat continuant. De tant en tant m'agrada rellegir aquelles tires. Moltes d'elles conserven la frescor de l'època en que el seu autor les va crear.

Font il·lustració: http://elmundodemafalda.com.ar/historietas_mafalda.html

dissabte, 27 de setembre de 2008

Una vetllada entretinguda

Divendres a la tarda, a Girona, més d'un miler de persones van fer com feien molts anglesos en temps de Faraday (1791-1867), que anaven a veure els seus experiments com qui va al teatre, al circ o a un altre espectacle. La de Girona va ser una tarda d'entreteniment i diversió.

A la carpa del Vespre de la Recerca 2008 hi havia uns estands en què diversos grups de recerca havien muntat activitats relacionades amb la seva tasca investigadora. En alguns estands, hi havia persones fent experiments que el públic seguia amb atenció i en alguns casos fins i tot bocabadats. En d'altres, el públic infantil era convidat a participar activament per fer models de molècules de plàstic o amb globus; en l'estand de l'Escola d'Infermeria poden sentir-se com els personatges d'alguna de les sèries d'hospitals de la televisió mentre reanimaven un ferit (naturalment era un ninot); també hi havia la possibilitat de mirar per un telescopi; o de jugar a descobrir els científics en la seva vida particular, fora del laboratori.

A l'escenari central es van anar succeint diversos espectacles basats en la ciència. Dani Jiménez, que va presentar aquest Vespre de la Recerca, va fer algunes demostracions que en alguns casos feien escapar el somriure o el riure al públic i en d'altres els causava una certa angoixa, com ara quan temien que un got que girava vertiginosament dins d'un cercle en sortís disparat o que un globus ple d'aigua petés en apropar-lo a la flama.

Pere Castells, de la Fundació Alicia (Alimentació i ciència), va mostrar-nos els secrets de la caramel·lització i com fer boles de suc de pèsol (o de qualsevol altre suc):


Dani Jiménez aplicant la flama a un globus que conté aigua i que situa just damunt del cap d'un voluntari:


Gran expectació entre la mainada que hi havia prop del globus:


Deu escombres en equilibri damunt d'un pal:


I el més espectacular, basat en l'experiment de les semiesferes de Magdeburg:

Com que dur uns quants cavalls fins a la carpa perquè fessin força per separar dues grans semiesferes metàl·liques hauria estat bastant complicat, les semiesferes es van substituir per dues guies de telèfon i els cavalls per persones. Les dues guies no estaven enganxades, únicament se n'havien anat intercalant les pàgines de manera que quedessin unides per la part oposada alls lloms. Els dos llibres estaven lligats a dues cordes i cinc persones d'edats diverses estirant per cada costat no van tenir prou força per separar-los!

Van ser cinc hores d'activitat continuada, que van acabar amb un recital musical per un grup molt original, l'Orchestra Fireluche. Amb l'acompanyament dels Fireluche, un grup de blocaires van estar en animada tertúlia.

divendres, 26 de setembre de 2008

Canons (potents) de la natura

A través d'un dels blocs de ciència que més m'agraden (Small things considered, de Moselio Schaechter, un microbiòleg jubilat que s'estima la seva professió i té passió pels microbis) he descobert un vídeo que mostra l'expulsió de les espores del fong Pilobolus kleinii. El vídeo va acompanyat d'una música que està molt ben acoblada a la imatge. Com les fonts de Montjuïc o el focs artificials amb música, aquests canons de la natura acompanyats de la música del cor dels gitanos de Il Trovatore són un magnífic espectacle.



L'esporangi que hi ha a l'extrem del cos fructífer dels Pilobolus surt disparat i pot fer un recorregut d'uns quants metres. És una estratègia per a la seva disseminació a la natura. Aquests fongs, són petits i viuen damunt de fems. Hi ha animals herbívors que s n'empassen les espores i després les expulsen amb els seus excrements. Però aquests animals no mengen femtes; per tant, cal un mitja de transport que dugui les espores fora de les femtes. La manera de fer-ho és disparar-les com si fos un canó.

Aquesta estratègia és aprofitada per uns petits cucs nematodes del genere Dictyocaulus, que són paràsits pulmonars de cavalls, cérvols, ovelles, cabres i altres mamífers herbívors. S'enfilen pel cos fructífer del fong fins a l'esporangi i quan l'esporangi és projectat, ells també ho són. I quan els herbívors s'empassen les espores de Pilobolus, també s'empassen el cuc paràsit.

Els autors del vídeo han publicat un article explicant el seu treball, que inclou filmacions de la disseminació de les espores per diversos fongs que viuen sobre els excrements d'alguns mamífers.

Hotel Catalunya Metro

Hi ha qui no té problema d'allotjament quan ve a Barcelona. Eren poc més de les vuit del vespre i aquest era l'aspecte del vestíbul del metro de la plaça Catalunya:



Set persones havien fet del vestíbul del metro el seu dormitori. Si a aquella hora, en un dia en què no plovia ni feia fred, ja estava així, com deu estar a l'hora de tancar el metro? Potser hauran de posar el cartell de "complet". Uns quants metres més enllà, a les andanes, brutícia pertot. Per sort, aquesta no és la ciutat Comtal que Woody Allen està mostrant al món a Vicky Cristina Barcelona.

dijous, 25 de setembre de 2008

Girona i la Nit de la Recerca 2008


Divendres 26 de setembre 2008 se celebra a tot Europa la Nit de la Recerca 2008, un esdeveniment lúdic que té com a principal objectiu divulgar la ciència i apropar a la societat la figura dels l'investigadors o investigadores. S'han organitzat activitats per a la Nit de la Recerca a unes 150 ciutats europees. A l'Estat espanyol, es faran activitats a tres ciutats: Girona, Múrcia i Sabadell, i m'han convidat a assistir a la Nit de la Recerca de Girona.

En realitat més que una "nit" és una tarda i part de la nit. La carpa instal·lada a la gironina plaça Jaume Vicens Vives obrirà les portes a les 5 de la tarda i durant quatre hores hi haurà activitats diverses: com ara entretinguts experiments científics; el "fes un cafè amb un/a investigador/a", durant el qual els assitents podran preguntar tot el que vulguin sobre la seva professió i la seva recerca a investigadors i investigadores d'àmbits científics diversos; el joc "Qui és qui", en què els participants hauran d'identificar científics i científiques practicant algun dels seus hobbies. El presentador de l'acte serà Dani Jiménez, físic dedicat a la comunicació de la ciència i ben conegut per les seves col·laboracions en el programa "El Club" de TV3.

El món dels blocs també serà present en aquest vespre de la recerca europea, i ja compta amb una presència virtual des de fa un parell de mesos. S'hi ha creat un bloc en català, castellà i anglès, que, a més de difondre notícies sobre la festa del 26 de setembre, conté alguns articles de divulgació i l'explicació d'alguns experiments senzills. A més, es convida la gent que facin preguntes sobre ciència de les quals no coneguin la resposta. Les preguntes poden eviar-se per correu electrònica a l'adreça scientist@stark.udg.edu

Crec que inicitaives com la de la Nit de la Recerca poden contribuir a apropar la ciència a la societat. Si es vol que el públic general s'interessi per la ciència, la comunitat científica i els gestors de la ciència no han d'esperar que la ciutadania faci el primer pas i vagi a buscar la ciència en els llocs on es fa. Ha de ser al contrari, cal dur la ciència al carrer o introduir-la en els mitjans de comunicació, però d'una manera natural. Hi ha un sector de la societat que aparentment no té interès per la ciència, però moltes vegades aquesta actitud és fruit del desconeixement o d'una experiència negativa en l'epoca escolar.

Està molt bé que hi hagi seccions de ciència en els diaris, i que es publiquin revistes de divulgació, però la ciència hauria de fer acte de presència també en seccions generals o de cultura. Va haver-hi una època en què la gent anava a veure experiments científics com si acudís al teatre o a un espectacle (el físic anglès Michael Faraday [1791-1867] feia experiments per al públic) com qui paga per anar a veure un màgic. Al cap i a la fi, hi ha experiments que, si en comptes de fer-los un científic o científica tot explicant els fenòmens i els lleis naturals que hi ha al darrere, els fes el màgic Andreu o algun altre prestidigitador, semblarien fets per art de màgia. Si els experiments els presenta un "divulgador" de les pseudociències --un de molt famós té un programa de televisió en una cadena estatal en un horari de gran audiència-- el públic també pot pensar que està davant d'un fenomen paranormal, que escapa a la seva comprensió.

Michael Faraday fent una conferència i experiments per al públic a la Royal Society de Londres (1856)
Litografia d'Alexander Blaikley (1816-1903) (Wikimedia Commons)

dimecres, 24 de setembre de 2008

Iran, medicina i drets humans

A través del bloc de la periodista científica italo-francesa Sylvie Coyaud m'assabento que el govern d'Iran va impedir que Kamiar Alaei i Arash Alaei (la coincidència en el cognom no és casual; són germans), dos metges d'aquell país, anessin a Mèxic per participar al Congrés anual sobre la sida i el virus de la immunodeficiència humana. Tot i que el congrés de Mèxic va fer-se a començament d'agost, els dos germans estan encara detinguts sense càrrecs.

Aprofitant que el president d'Iran, Mahmoud Ahmadinejad és a Nova York, on ahir (23 de setembre) va assistir a una sessió a la seu de les Nacions Unides, Metges pels Drets Humans (PHR, Physicians for Human Rights) ha organitzat una manifestació, que deu estar celebrant-se mentre escric això, davant l'oficina de l'Iran per a les Nacions Unides. PHR es va adreçar als metges i investigadors, demanant-los que participessin a la manifestació amb les seves bates blanques professionals, o amb samarretes o jerseis de les universitats, centres de recerca on treballen o de les ONG a les quals estiguin afiliats. La finalitat és que els iranians de l'oficina de Nova York s'adonin del suport que la comunitat de professionals de les ciències de la salut i els grups defensa dels drets humans donen als dos metges retinguts pel Govern iranià.

Aprofitant la seva estada a Nova York, Ahmadinejad va ser convidat a fer una conferència a Columbia University, que va ser molt controvertida. En el web de la CNN n'hi ha una crònica i també se'n pot veure un vídeo. Quan va ser preguntat sobre el tractament que rebien les dones, els homosexuals i els investigadors que gosaven enfrontar-se al Govern iranià, Ahmadinejad va respondre que les dones iranianes tene molta llibertat i que, a diferència dels Estats Units, en el seu país no hi ha homosexuals.

Els germans Arash (esquerra) i Kamiar (dreta) Alaei
(Foto: Physicians for Human Rights)

Primer els polls, ara les xinxes

La meva infància va ser l'època gloriosa del DDT. Semblava la panacea per combatre plagues d'insectes de tot tipus. La gent tenia la sensació que amb aquell insecticida tan potent i eficaç en poc temps s'eradicarien tots els insectes nocius: els paràsits humans, els paràsits dels altres animals i els paràsits de plantes. (També es pensava que, amb els antibiòtics s'acabarien les malalties infeccioses, però aquesta seria una altra història.) Després, gràcies principalment al treball de recerca bibliogràfica i de divulgació de la biòloga nord-americana Rachel Carson, es va saber que el DDT no era tan panacea com s'havia cregut. Per una banda, matava tant els insectes perjudicials com els que són necessaris per a l'equilibri de l'ecosistema. Per una altra, era un compost que en la natura no es degradava i s'anava acumulant en l'ambient de manera que l'espècie humana a la llarga també en podia sortir perjudicada. Això va dur a la prohibició del DDT en molts països.

Alguns insectes paràsits, com ara els polls, que semblaven eradicats de les societats occidentals, van tornar a fer la seva aparició i a escampar-se. Quan els meus fills anaven a escola, de tant en tant ens avisaven que hi havia una infestació de polls. Jo n'estava obsessionada i qualsevol puntet que veiés en el cabell de les nenes o el nen ja em semblava que havia de ser un poll o una llémena. Si els polls es detectaven quan ja havien fet la posta, les larves (llèmenes) era molt difícils d'eliminar perquè quedaven adherides al cabell i com que tenen una coberta dura, molts dels productes que es fan servir per prevenir la pediculosi no les maten. Un remei molt bo era mullar els cabells amb vinagre, que quedessin completament xops, posar després una tovallola al voltant del cap, i deixar actuar el vinagre una bona estona. L'acidesa del vinagre matava els polls i les llémenes, però les llémenes quedaven igualment adherides al cabell, calia anar traient-les una a per una.

Com que fa molts anys que els meus fills van acabar la seva etapa escolar i tampoc no tinc nets, no sé si el brots escolars de polls es van repetint o si potser ja s'ha trobat alguna manera efectiva de prevenir-los.

De tots aquells insectes que s'aprofitaven dels humans i que semblava que ja havien desaparegut, si més no en els països industrialitzats, n'hi ha una espècie que de nou està proliferant: les xinxes.

Xinxes (Cimex lectularius)
Foto: A.L. Szalanski, 2007 (Wikimedia Commons)

Llegeixo al diari britànic The Guardian que Rentokil, una empresa multinacional que es dedica al control de plagues ha informat que, al Regne Unit, en els darrers 12 mesos el nombre de trucades que han rebut de la indústria del transport ha augmentat un 4o per cent i que el país s'enfronta a una plaga de xinxes com no s'havia vist des de feia mig segle. Un dels factors que poden haver contribuït a la proliferació de les xinxes és l'augment dels viatges internacionals, especialment per l'augment del nivell de vida en els països occidentals i per l'abaratiment del transport aeri, amb les companyies low cost.

Com que tenen el cos molt aplanat, les xinxes poden amagar-se fàcilment en petites escletxes o clivelles dels mobles, sota les catifes i moquetes, dins la fusta dels llits o en els matalassos o sofàs, darrere dels sòcols. De dia es mantenen allunyades de la llum i solen viure en grups. Per tant, si mai trobeu una xinxa, penseu que molt probablement n'hi haurà més per les rodalies on l'hàgiu trobada.

No sé si realment estan tan escampades com per haver arribat a ser un problema quan es viatja a segons quins llocs, però hi ha fins it tot publicada una guia (en anglès) per lliurar-se de les xinxes en els viatges i no dur-les a casa de tornada sense adonar-se'n. I a l'entrada bedbug (xinxa en anglès) de la Wikipedia anglesa hi ha uns consells per a qui viatja per prevenir el contacte amb les xinxes o que vinguin a casa amb nosaltres en el nostre equipatge.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Placa catalana a Croàcia

Una amiga meva va estar recentment a Croàcia i m'ha enviat aquesta fotografia presa en un edifici noble de Split:


Aparentment, res a destacar, excepte la pintada que han fet en la part baixa de l'arc. Tanmateix, damunt de l'arc hi ha una petita placa de ceràmica:


A la paret hi ha una explicació en relació a la placa, on es llegeix, en croata i en anglès:


Com que en la fotografia reproduída aquí potser no s'apreciï bé, en copio la versió anglesa:

Tile with inscription "Per be d(e) fer" [Catalan, "Good fortune attend"] above the lunette of the main portal (translation and interpretation from the Catalonian by Arturo Zaragoza Catalan)

Jo desconeixia que "Per be de fer" fos una expressió que signifiquès que ens espera bona sort. Més aviat m'hauria semblat una frase incompleta: "amb la finalitat de fer..." Però potser sigui una expressió antiga, que ja no es fa servir.

Apart de la curiositat de trobar una placa en català a Croàcia, el que m'ha cridat l'atenció és la pintada que hi ha a l'arc: "ISPOD URE" i m'agradaria saber què significa. He intentat esbrinar-ho a través de diversos diccionaris en línia, però no n'aconsegueixo la traducció. Ispod podria ser 'sota', 'avall', però també és un cantat de balades tradicionals i una dutxa vaginal (deu ser un rentat "dels baixos"?). Com que moltes vegades les pintades tenen un caire reivindicatiu, he pensat que no faci relació a algun tipus de submissió. Però no puc esbrinar què vol dir ure, cosa que potser ho aclariria. Una cerca a Google dóna 5.650 resultats per a l'expressió ispod ure, xifra que no sé si és molt alta perquè desconec el nombre de pàgines web que hi ha en croata i que puguin ser rastrejades pel cercador. Alguns resultats són de YouTube, on he trobat un vídeo que en les explicacions fa servir aquesta expressió. Podria ser una cançó reivindicativa, de lluita, però ves a saber...

Si algú sap alguna cosa sobre aquesta placa catalana de Split o sobre el significat de l'expressió ispod ure, li agrairé que m'ho expliqui.

Fotos: Karen Shashok, setembre 2008

dilluns, 22 de setembre de 2008

Itineraris culturals

Internet té això: de vegades, fent una cerca vas a parar a llocs insospitats que acaben fent-te oblidar quin era el tema que havia originat la cerca. Fa una estona m'ha passat això. Ja no recordo què buscava en el web de la Universitat de Barcelona (UB); he trobat un espai virtual tan interessant que m'ho ha fet oblidar: els "Itineraris culturals d'acollida".

M'ha cridat l'atenció que aquests itineraris es trobin en el web dels serveis lingüístics de la Universitat, però en llegir la introducció entenc el perquè:

Els Itineraris culturals d’acollida són un material de suport per a l’aprenentatge del català de l’alumnat de nivell inicial que segueix cursos presencials, assisteix als centres d’autoaprenentatge o bé participa en programes d’intercanvi lingüístic. Aquest recurs posa en relació l’aprenentatge lingüístic amb la nostra realitat social, històrica i cultural, i es planteja des de l’experimentació directa del context urbà i humà de l’alumnat participant.

Hi ha 21 itineraris monogràfics sobre aspectes molt diversos de Barcelona: la ciutat literària, l'alimentació (el mercat de la Boqueria), els bars, els patis de l'Eixample, les llibreries, la ciutat romana, el jardí de la Universitat, etc.

Tot i que siguin itineraris que s'ha fet suposadament per a persones que no coneixen encara Barcelona (per això en diuen "d'acollida"), són recomanables per a tothom que tingui interès per la ciutat.

En el mateix web hi ha la Borsa d'intercanvi de conversa, on els estudiants de la UB poden inscriure's per intercanviar conversa en català per conversa en alguna altra per part dels estudiants estrangers nouvinguts a Catalunya. Les llengües que hi ha indicades són italià, anglès, alemany, francès, euskera, gallec i castellà, però es poden demanar intercanvis en altres llengües. De tota manera, ara per ara tot i que hi ha 120 estudiants catalanoparlants inscrits, només vuit estan fent l'intercanvi de conversa. Tanmateix, tractant-se d'una borsa d'intercanvi que depèn d'una universitat és possible que l'activitat segueixi el ritme de l'any acadèmic, que tot just ha començat.

diumenge, 21 de setembre de 2008

"Editors" a l'anglesa

En els comentaris d'una entrada del meu bloc, Clarissa em demana que li expliqui que és un editor de diari en el món anglosaxó. Com que el tema no té res a veure amb aquella entrada, en faig una altra per explicar-li --a ella i a qui li interessi saber-ho-- la diferència entre l'editor anglosaxò i l'editor nostre.

La paraula anglesa editor té diversos significats, però mai no és el propietari (persona o empresa) d'un diari, revista o editorial, que en anglès es diu publisher. En un diari o revista, n'és el director (de vegades diuen editor-in-chief per indicar que és qui "mana" més). Però també són editors, les persones que es dediquen a la correcció, ja sigui d'estil, ortogràfica i sintàctica, de continguts, etc. Et posaré com a exemple, la meva situació personal en una revista científica que es publica en anglès. Actualment sóc Associate Editor de la revista International Microbiology, que és la publicació oficial de la Sociedad Española de Microbiología. La revista té un Editor-in-Chief (el director de la publicació) i som tres les persones que tenim el càrrec d'Associate Editor, que ve a ser com si tingués tres subdirectores (ho escric en femení perquè les tres som dones).

Però una revista científica sol tenir més editors. Hi ha la figura anomenada author's editor, que és qui corregeix el text que han enviat els autors. De vegades pot ser correcció únicament lingüística, però pot corregir també aspectes com ara la bibliografia, les taules i figures, o l'ortipografia. Un altre tipus d'editor és el copy editor, que corregeix les proves dels articles quan estan ja maquetats. Les grans publicacions científiques (tipus Nature o Science) o les grans editorials que publiquen moltes revistes (Blackwell, Elsevier, Springer, etc.), solen tenir en la seva plantilla persones especialitzades (editors) en les diferentes fases de l'edició d'un article i d'una publicació.

International Microbiology (la revista en què intervinc) està molt lluny d'aquestes publicacions que he esmentat. Treballa amb uns pressupostos molt minsos i per a les persones que la fem és com una ONG de la publicació científica, en la qual fem moltes tasques voluntàries, dedicant-hi sovint temps i esforços que no esperem que ens retribueixin. Una mateixa persona pot fer diversas tasques d'edició d'un article i fins i tot pot fer-ne la revisió interna. (La "revisió" d'un article, feta per altres científics experts en el tema, decideix si l'article mereix ser publicat. A més de la revisió externa per experts, sovint també fem una revisió des de la mateixa revista, especialment si hi ha discrepància entre les avaluacions que han fet els revisors externs.)

En un diari del món anglosaxó, doncs, l'editor (la força de la pronunciació recau sobre la 'e', com si escrivíssim 'éditor') és la persona que nosaltres anomenem 'director'.

(Qui sap si després de llegir tot aixó --si és que ha arribat fins al final-- Clarissa no haurà pensat el mateix que aquell pare d'un acudit de l'Eugeni: "He dicho culo!")

San Gennaro, el miracle i la camorra

Il Corriere del Mezzogiorno informa que el 19 de setembre es va produir el miracle de la liqüefacció de la sang de San Genari, a Nàpols. La nit abans, a Castel Volturno, a 57 km de Nàpols, la camorra napolitana matava cinc immigrants africans (tres de Ghana, un de Liberia i un altre de Togo) i en feria greument un altre, també de Liberia, que va morir a l'hospital hores més tard. Poc abans d'aquesta matança, la Camorra havia mort un altre home, l'encarregat d'una sala de jocs, amb vint dispars de metralleta. Com a conseqüència d'aquests fets, divendres 19, parents i amics dels morts, i altres immigrants africans van ser protagonistes d'una manifestació que va acabar en aldarulls propis d'una guerrilla urbana.

Crec que el millor miracle que es podria produir a Nàpols i Itàlia no és la liqüefacció de la sang de San Gennaro, sinó la volatilització --definitiva-- de la camorra (i de la mafia també).

dissabte, 20 de setembre de 2008

Vicky Cristina Barcelona, per fi!

Fa uns mesos vaig veure'n el trailer a YouTube (i vaig posar-ne un enllaç que ja no funciona perquè han retirat el vídeo, perquè infringia alguns drets) i vaig llegir-ne alguns comentaris de la crítica. Ahir vaig anar a veure-la al Renoir, a la primera sessió de la tarda (poca gent i amb descompte per la meva edat; no pas per jove, sinó tot el contrari).

Ja no recordava que en algun lloc havia llegit que Vicky Cristina Barcelona sembla més una pel·lícula d'Almodóvar que de Woody Allen, però algunes escenes de la segona part del film m'ho han fet pensar. Potser pel paper de Penélope Cruz. També vaig llegir que el cronista de El País (19.05.2008) considerava la pel·lícula divertida i intel·ligent, i tan conscientment lleugera com maliciosa. I que havia sortit alegre del cinema. Jo també n'he sortit alegre, i la visió del film ha estat com una sessió de risoteràpia. Tanmateix, n'he sortit una mica perplexa (tot i que la meva perplexitat és molt diferent d'un altre tipus de perplexitat de què parlava en aquest bloc fa uns dies).

M'han deixat perplexa alguns detalls del guió. Per exemple, que una de les dues protagonistes (Vicky) vingui a Barcelona a estudiar la "identitat catalana", i el català, en canvi, no aparegui enlloc al llarg de la pel·lícula (ni en els cartells de preus de la botiga de fruita). De fet, la noia identifica la catalanitat amb Gaudí. Deu ser el concepte de "catalanitat" que es té a Nord-amèrica? Això qui sàpiga que existeix una catalanitat, que no crec que siguin moltes persones en aquell país.

Un altre detall que m'ha deixat perplexa és la música, i no em refereixo a la cançó Barcelona de Giulia i Los Tellarini. No recordo exactament totes les peces que he sentit a la banda sonora, però les que tinc presents són més aviat música de guitarra espanyola (molt bonica per cert). En les escenes en un ambient rural asturià, on escauria més una música d'aquelles terres, també sona la guitarra i després la música d'una antiga cançó popular catalana (una nadala): El noi de la mare.

I la meva perplexitat ha revifat amb el final. He recordat quan jo feia exàmens escrits a la universitat; gairebé sempre em faltava temps per desenvolupar tot el tema i moltes vegades havia d'acabar de manera abrupta, sense poder posar-hi tot el que hauria volgut. M'ha fet l'efecte com si la pel·lícula acabés també abruptament, sense que espectadors i espectadores puguin seguir les històries dels protagonistes més enllà de la fi del film, com si a Woody Allen (el guió és seu) li hagués faltat metratge per poder completar la història. Però potser la seva intenció ja era deixar aquest final així. O potser jo m'ho estava passant tan bé que la fi m'ha agafat desprevinguda, perquè hauria volgut que continués.

Pel que fa a Barcelona, com a ciutat, crec que surt molt ben parada, i em sembla que si el turisme ja començava a desbordar-nos, la pel·lícula pot agreujar més la situació.

Malgrat algunes de les meves perplexitats i objeccions, Vicky Cristina Barcelona m'ha agradat molt i, com altres pel·lícules de Woody Allen, no em farà res de tornar a veure-la.

divendres, 19 de setembre de 2008

Contrastos

Aquesta foto és la plaça de l'Univers, en el recinte firal de Barcelona, a Montjuïc. la foto està feta un dia de juliol de 2008, durant la celebració de l'ESOF2008, el gran congrés de ciència que es va fer a Barcelona. Més que una plaça dura és una plaça... duríssima:


Aquesta altra fotografia l'he treta d'un antic àlbum familiar. La va fer el meu pare el 1949 durant la Fira de mostres, que se celebrava cada any de l'1 al 10 de juny (o al 15?, no n'estic segura):


Encara que no ho sembli, la foto està presa a la plaça de l'Univers, la mateixa que he mostrat abans. Em fa l'efecte que va ser el primer any que vaig anar a la Fira de mostres. M'havien explicat que es passava per una mena de camins pels quals queia l'aigua pels dos costats. Era impressionant, perquè era com m'havien dit i tenies l'aigua a costat i costat. I t'esquitxava. Però la Fira era al juny i l'aigua ajudava a refrescar l'ambient. (I la meva mare, què valenta! La criatura que duu a braços havia nascut un parell de setmanes abans.)

Quina llàstima que treiessin aquelles fonts! I quantes altres coses han canviat a la ciutat des des d'aleshores!

La Bandina

Vaig llegir recentment un comentari sobre el grup musical asturià La Bandina, del qual no havia sentit parlar mai i vaig tenir curiositat per sentir-ne alguna cançó. A Youtube n'he trobat alguns vídeos i m'ha agradat.

La Bandina fa una música que és alhora tradicional i moderna. Les arrels de la música celta són evidents en les diverses peces que els he sentit, i la diversitat d'instruments que toquen els confereix un aire original. Al costat d'instruments com ara la viola de roda, la conga, la bombarda, el fiscorn o la gaita (o sac de gemecs), hi ha un baix elèctric o una darbuka (una mena de tambor que es fa servir en els països àrabs).

A la vera de Borín:




Una de molt divertida és Na caleya (la canço comença després dels 40 primers segons):


dijous, 18 de setembre de 2008

La fi dels diaris de paper?

El lector de Plastic Logic pot ser la fi dels diaris de paper tradicionals? S'haurà acabat carregar cada diumenge amb el munt de paperassa i suplements que acompanyen el diaris? En el Congrés Demo'08 s'ha presentat aquest lector, que té un gruix d'uns pocs mil·límetres i la superfície aproximada d'un full DINA4.

Podeu veure'n una demostració en el vídeo:




Si la seva implantació es generalitzés i els diaris i revistes tradicionals impresos acabessin per extingir-se, s'estalviaria molt de paper, però també es crearien molts problemes. Per una banda, la desaparició de molts llocs de treball; són moltes les persones que intervenen en el procés que va des de la maquetació del diari fins que el comprem en el quiosc o ens el duu el repartidor. A més, sorgirien uns altre problemes potser no tan evidents, però que podrien crear conflictes a la llar, si hi viu més d'una persona. Ara, el diari de paper es pot fragmentar (alguns estan grapats, però no sé si deuen haver tingut èxit) i dues persones o més el poden llegir al mateix temps, intercanviant-se les pàgines. Quan el paper desaparegui, caldrà que cada membre de la família tingui un lector electrònic o bé que s'estableixin torns de lectura.

Però el diari de paper té altres utilitats que no podrà suplir el diari electrònic. Els fulls escampats per terra quan es frega el pis eviten que les persones a qui s'acudeix de passar en aquell moment en deixin les petjades i calgui tornar a passar-hi la fregona o la baieta. També va bé per posar-lo al terra de la cuina quan es fregeix algun aliment que esquitxa. I pot servir per mantenir humida la terra de les plantes si marxem uns dies de casa: es posa un gruix de fulls de diaris ben molls en el fons de la banyera i al damunt els testos que volem evitar que s'assequin (millor si són de terrissa i tenen el forat a la part inferior). Hi ha qui fa figuretes de paper maché amb els diaris vells. I qui se n'enduu uns quants fulls quan treu el gos a passejar, per recollir-ne les defecacions. Malgrat els nombrosos productes i estris que hi ha avui dia en el mercat per netejar els vidres, encara hi ha qui ho fa a l'estil clàssic, i fa servir diaris per aquesta tasca domèstica.

Per altra banda, el diari electrònic pot ser perjudicial per a la salut de les persones grans. Hi ha moltes dones i homes ancians que l'únic exercici que fan és el del passeig per anar fins al quiosc a comprar el diari. De vegades, el passeig continua fins al jardins o parc on seuen a llegir el diari acabat de comprar. Què hauran de fer, endur-se el lector sota el braç? Els dies de sol, es llegiran bé les pàgines d'un diari en la pantalla del lector electrònic?

Un avantatge que tindrà el diari electrònic és que podrem tenir la seguretat que mai no trobarem els mots creuats o el sudoku fets ja per una altra persona.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Aromes d'Andalusia?

Les darreres setmanes he vist en diversos passadissos del metro aquest cartell, que devia anunciar alguna exposició. M'ha cridat l'atenció que facin servir una buguenvíl·lea per anunciar "aromes d'Andalusia". Per dos motius: perquè no és una planta aromàtica i perquè no és una planta autòctona andalusa; ni tan sols de la península Ibèrica.

La buguenvíl·lea és un gènere de plantes de l'Amèrica del sud, que va ser descoberta al Brasil per un membre de l'expedició francesa que dirigia Louis Anton de Bougainville, del qual va prendre el nom. És una planta enfiladissa, amb la tija i les branques espinoses, molt ben adaptada a les regions mediterrànies, on dóna color a moltes parets i murs. A diferència d'altres plantes amb colors vius, la flor no és la seva part més acolorida. De fet, les flors són blanques i molt petites i es troben envoltades per unes fulles modificades (em sembla que típicament són tres), que reben el nom de bràctees i que són de color molt viu, fúcsia i vermell (les més freqüents), però també potden ser grogues, blanques o rosades.

Flors de buguenvíl·lea voltades per les bràctees
Foto: Catherine Munro, Vikimedia Commons

Per representar els aromes d'Andalusia amb una planta enfiladissa, hauria estat més lògic triar un gessamí (o llessamí), que és autòctona i desprèn una intensa i dolça flaire. Però les reines de les plantes aromàtiques mediterrànies són com a molt arbusts: la farigola, el romaní i l'espígol.

Gessamí del jardí Mercè Rodoreda (Barcelona)
Foto: M. Piqueras (setembre 2008)


Flor del gessamí
Foto: M. Piqueras (setembre 2008)

dimarts, 16 de setembre de 2008

Com en una comèdia italiana

Chioggia, la piccola Venezia

Ho he llegit al diari italià La Repubblica i m'he imaginat el guió que se n'hauria pogut treure per a una pel·lícula fa uns quaranta o cinquanta anys: el marit torna a casa abans d'hora i troba la dona al llit amb un altre home. Si només fos això, però, potser no n'hi hauria per fer-ne un guió cinematogràfic ni per treure-ho en un diari, llevat que fos una publicació d'un petit poble on qualsevol petit fet divers ja és notícia. Són les circumstàncies i alguns detalls al voltant d'aquest adulteri, de la descoberta per part del marit i de la seva reacció, allò que han fet que la notícia tingui presència en un diari d'abast estatal.

Que l'amant de la dona infidel fos un gran amic de la parella potser no tindria massa importància com a notícia. Els mitjans de comunicació (La Repubblica no és l'únic que en parla) en destaquen, per una banda, la seva condició de sacerdot. Per una altra, la reacció del marit traït, que se'n va a demanar justícia al bisbe de la diòcesi i irromp en el palau episcopal ofuscat i cridant com un obsés «Spacco tutto!» (Ho destrosso tot!). En el bisbat no sabien com aturar-lo i van haver de cridar els carabinieri.

Els fets van passar a Chioggia, un poble situat entre la laguna Veneta i el delta del Po, conegut com la piccola Venezia per les característiques de la zona antiga, amb canals, carrerons i ponts que recorden els de la veïna Venècia. Tot i ser la segona població de la província (té més de 50.000 habitants), en alguns aspectes sembla un poble petit. Fa temps que no hi he estat, però en algunes èpoques de la meva vida hi vaig tenir relació i en conservo alguns records molt curiosos, com ara que no em deixessin entrar de visita a l'hospital perquè duia pantalons en comptes de faldilles. Clar que d'això fa moooolts anys i no crec que encara mantinguin aquella norma més aviat ridícula. La darrera vegada que hi vaig ser --deu fer uns quinze anys-- era al novembre. Vaig entrar en una botiga del corso del Popolo per comprar uns jerseis per a les meves filles i vaig pagar amb targeta de crèdit. La mestressa va haver de cridar el seu fill perquè s'enfilés i li baixés del prestatge més alt una d'aquelles màquines que es feien servir abans per passar les targetes de crèdit i copiar-ne les dades. La dona va justificar-se dient-me que, com que l'estació turística havia acabat i la gent del poble no pagava amb targeta de crèdit, ja tenien la màquina desada fins a l'estiu següent.

I tot i ser un poble gran, la gent es coneixia molt. Al meu pare, una vegada que hi va anar per negocis, li van insisitir per dur-lo a un espectacle musical que hi havia aquells dies en el poble. Va resultar ser un spogliarello (striptease) i l'esposa de l'home que l'hi va dur se'n va assabentar. Va renyar tant el seu marit, que el meu pare va acabar dient que havia estat ell qui havia demanat d'anar-hi.

Amb aquests antecedents, no m'ha sobtat la notícia llegida fa uns dies a La Repubblica. I crec que ha estat molt millor que el marit ofès reaccionés queixant-se al bisbe i volen trencar-ho tot que no pas esmolant un ganivet per matar la dona i el seu amant.

Foto de Chioggia: Twice25 & Rinina25 (Wikimedia Commons)

dilluns, 15 de setembre de 2008

El miracle de la sang de San Gennaro

El 19 de setembre s'apropa; una data molt destacada per als napolitans i napolitanes. Com cada any, milers de persones s'aplegaran a la catedral de Nàpols per ser testimonis directes del miracle de la liqüefacció de la sang de Sant Genari (San Gennaro), el bisbe de Benevento que va ser decapitat l'any 305 dC durant la persecució de Dioclecià. (Vegeu la representació de Sant Genari que va fer Artemisia Gentileschi el 1636; foto de Wikimedia Commons.)

A la catedral de Nàpols es conserva una relíquia de Sant Genari trobada en aquella ciutat el 1389, quan ja feia més de mil anys del seu martiri. Es tracta d'una ampolleta d'uns 60 mil·lilitres que es diu que conté sang del màrtir cristià, i que es guarda protegida per dos vidres circulars en el centre d'un reliquiari. Hi ha dos dies l'any --la vigília del primer diumenge de maig i el 19 de setembre-- que es produeix el miracle: aquella massa espessa i sòlida de sang --una mena de coàgul-- es torna líquida. Malgrat que no sigui un miracle "oficial", reconegut per la església catòlica, una gernació omple la catedral de Nàpols i milers de persones contemplen la relíquia des del carrer quan la treuen en processó. Per comprovar si ja s'ha produït el miracle, l'arquebisbe va movent el reliquiari i capgirant-lo repetides vegades. Els qui, per la distància, no poden distingir què passa a la sang de l'ampolleta, no perden de vista un home que va tota l'estona a costat de l'arquebisbe (deu ser una autoritat, però civil; va vestit de carrer). Duu a la mà un mocador blanc. Quan l'aixeca i l'agita en l'aire, el fervor popular arriba al súmmum: és el senyal que s'ha produït el miracle i que la sang ja està liquada. Aleshores l'oficiant apropa el reliquiari a la multitud, que s'atansa a l'altar per besar-lo (quin costum més antihigiènic aquest de besar reliquiaris, o imatges de nens Jesús, verges i sants, que té l'església catòlica!). L'arquebisbe de tant en tant va agitant el reliquiari perquè puguin comprovar que la sang és en estat líquid.

Malgrat la forta influència que el Vaticà té a Itàlia en la societat civil i en la política, els científics que estudien els fenòmens paranormals dediquen també esforços a explicar els miracles. Al cap i a la fi, un miracle no és altra cosa que un fenomen paranormal que es produeix en un context religiós. Luigi Garlaschelli, professor de química orgànica de la Universitat de Pavia, ha estudiat molt bé el fenomen de la liqüefacció de la sang de San Genari i altres miracles. Garlaschelli és membre del Comitè Italià per al Control de les Afirmacions sobre els Fenòmens Paranormals (CICAP). El CICAP es defineix com a "organització educativa i sense finalitat de lucre, fundada el 1989 per promoure la recerca científica sobre els fenòmens paranormals". És membre de l'European Council of Skeptical Organizations, a la qual pertanyen la Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico i el Círculo Escéptico.

L'església catòlica mai no ha permès obrir el reliquiari segellat on es guarda l'ampolleta de la suposada sang de San Genari. Però el 1902 va permetre que se'n fes una anàlisi espectroscòpica, que pot fer-se sense haver de treure cap mostra de la substància que es vol analitzar (es va fer deixant-hi passant la llum al través i veient desprès quines radiacions havien estat absorbides per la suposada sang). Aquell estudi va revelar la presència d'unes bandes típiques de l'hemoglobina (el pigment vermell de la sang), cosa que semblava confirmar que efectivament es tractava de sang. El 1989 va fer-se'n un altre estudi semblant, amb el mateix sistema emprat el 1902 (únicament variava la font de llum que es va fer passar a través del reliquiari: llum d'una espelma el 1902, i llum elèctrica el 1989). Els resultats van ser també semblants. Tanmateix, cap d'aquests experiments va publicar-se en una revista científica de les que sotmeten els articles a una revisió per experts, perquè avalin el treball que s'hi descriu. A més, els autors del treball de 1989 van reconèixer que hi ha altres pigments vermells que, únicament amb una anàlisi d'aquest tipus, es podrien confondre amb l'hemoglobina.

Per altra banda, el 1991 Garlaschelli i dos col·legues seus van descriure a la revista Nature un experiment [l'enllaç no us durà directament a l'article, sinó a un llistat d'articles de Garlaschelli sobre miracles, altres fenòmens i pseudociència] per obtenir una substància gelatinosa relativament dura, d'aspecte molt semblant a un coàgul de sang i que es podia liquar. Casualment, un dels ingredients que van emprar era clorur fèrric, molt abundant en un mineral que es troba en zones volcàniques, com les que envolten el Vesuvi, on es va descobrir la sang de Sant Genari. Però el fet que no es tractés de sang, sinó d'una altra substància, tot i ser decebedor per als fidels seguidors dels sants, no dóna una explicació per què, en les dues dates tradicionals es produeix la liqüefacció de la substància que hi ha dins l'ampolleta.

Per a Garlaschelli, l'explicació del canvi d'estat sòlid a líquid és la tixotropia, una propietat de certs sistemes col·loidals, que en remenar-los o agitar-los esdevenen líquids; quan el moviment s'atura, a poc a poc recuperen el seu estat anterior. És el que passa amb alguns xarops molt espessos, que cal agitar-ne l'ampolla abans de prendre'ls; amb el ketchup, que després de sacsejar-ne l'ampolla s'aboca més fàcilment sobre l'hamburguesa; o amb els líquids de transmissió en cotxes amb canvi de marxa automàtic. En el cos humà tenim un exemple de fluid tixotròpic: el líquid sinovial, que actua com un lubricant de les articulacions d'alguns ossos. Això explica per què de vegades costa iniciar l'exercici; l'escalfament previ serviria per a augmentar la fluïdesa del líquid sinovial i fer que les articulacions es moguin amb més facilitat.

En el cas de la suposada sang de Sant Genari, el moviment del reliquiari per mostrar primer que es tracta d'una massa sòlida i per anar comprovant després si ja s'ha liquat, fan que el sistema col·loidal original esdevingui un líquid i es mantingui en aquest estat. Tanmateix, el fet que la ciència hagi trobat una explicació al miracle no evitarà que el proper 19 de setembre la ciutadania de Nàpols vulgui ser un cop més testimoni del miracle del seu sant. La religió i la fe són independents de la racionalitat.

Aquest vídeo de Youtube conté declaracions de Garlaschelli sobre el miracle de Sant Genari i d'altres miracles italians. Mostra com es produeix el miracle a Nàpols i com el van reproduir en un laboratori de la Universitat de Pavia:



Foto Luigi Garlaschelli; del seu web
Foto Ketchup: Wikimedia Commons

diumenge, 14 de setembre de 2008

Wordle, per fer núvols de paraules

A través del bloc de Juli Peretó he descobert Wordle, un web on es poden construir núvols de paraules a partir d'un text. les paraules que surten amb més freqüència al text són les de mida més gran. Suposo que es generen com les llistes d'etiquetes d'alguns blocs, que són de mida variable d'acord amb la seva freqüència en el bloc (una cosa que encara no he après a fer en el meu). La font, color i orientació de les paraules en el núevol es generen a l'atzar i es poden anar cambiant. És com si fos un calidoscopi, però fet amb paraules en comptes de pedretes i granets de vidre o sorra. I, en comptes de fer girar o sacsejar el tub, aquí es prem un botó per obtenir un altre disseny. M'hi he passat una bona estona jugant amb les paraules.

He fet alguns núvols de paraules. El primer amb el meu bloc. Suposo que Wordle només deu tenir en compte el que es veu a la primera pàgina, altrament no m'explico per què 'perplexa' i 'setembre' es troben entre les paraules més freqüents:



Aquest és el núvol generat a partir dels tres primers capítols de Pride and prejudice, de Jane Austen:


I els dels tres primers capítols d'Alícia al país de les meravelles:



I aquest, a partir d'un fragment del Decreto de abolición de los fueros de Aragón y Valencia:

dissabte, 13 de setembre de 2008

Els colors de l'11 de setembre

L'11 de setembre, l'ambient a la Ronda de Sant Pere era de molts colors, amb predomini del groc i vermell. La gent que hi havia era també molt diversa. Hi ha qui va a dipositar flors al monument a Rafael Casanova amb sentiment patriòtic, qui hi va perquè se sent obligat o obligada i qui va a mirar els qui van a fer l'ofrena per aplaudir-los o per a escridassar-los. I qui aprofita l'assistència d'autoritats i representants polítics per fer patent la seva protesta, que pot anar des de reivindicacions laborals (amb consignes en castellà) a la sol·licitud de més protecció per als pares (pares homes) separats o de l'abolició de les curses de braus. La lectora corrent s'hi va apropar i en va copsar alguns detalls.

Els antitaurins:


Joan Herrera s'apropa a saludar-los, mentre un grup de nois (que no es veu a la foto) l'escridassava ("botifler" és la paraula més fina que li van dedicar):


A tres quarts de deu ja hi havia totes aquestes flors:


El Barça no vol ser menys i també fa l'ofrena a Casanova enmig d'aplaudiments i també d'una gran xiulada:


Els castellers tindran feina avui. De moment, però, descansen:


Els cors de Clavé són a la cua per fer la seva ofrena:


Potser aquest ram sigui més modest, però és més natural: flors i herbes silvestres:


No sé si deiva ser la persona més jove que va desfilar per davant de Rafael Casanova, però segur que era el seu primer 11 de setembre:

Fotos: M. Piqueras

divendres, 12 de setembre de 2008

Newton per a les dames

Coneixia l'existència del llibre Il Newtonianismo per le dame, de l'il·lustrat italià Francesco Algarotti (1712-1765) i tenia l'esperança de poder, si més no, veure'l alguna vegada en una biblioteca. Ahir vaig descobrir que es troba en pdf a Googlebooks i que es pot descarregar gratuïtament. La primera edició del llibre és del 1737, i la que hi ha a Google Books és del 1739.

Aquesta obra aviat va ser traduïda al francès, a l'anglès i al rus. En la introducció, l'autor es queixa del treball del traductor francès. Diu que, volent guarnir el text. hi ha introduït errors, dels quals ell (el traductor) és l'únic responsable, i demana a Déu que el perdoni i tingui en compte les seves bones intencions. Algarotti espera que el llibre porti a les dames un nou plaer, i també espera haver dut a Itàlia la moda de cultivar l'esperit més que no pas la nova manera d'arrissar-se els cabells.

El llibre està estructurat en forma de diàlegs, que tenen lloc en el saló d'una marquesa (molt típic de l'epoca), en què un filòsof explica els coneixements de física que es tenien en la seva època. Per exemple, compara l'ull amb una cambra fosca (o càmera obscura) o explica que els rajos de colors de la llum, quan es mesclen tots, formen un raig heterogeni i complex.

És un llibre per entretenir-s'hi: té 339 pàgines i la tipografia una mica complicada. Però val la pena dedicar-hi un temps. És una d'aquestes joies que de tant en tant es troben per Internet.

dijous, 11 de setembre de 2008

He juzgado conveniente...

11 de setembre, Diada nacional de Catalunya.

Fragment del Decreto de Abolición de los Fueros de Aragón y Valencia, de los Decretos de Nueva Planta:

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla...

Després de 300 anys, hi ha qui s'entesta a voler mantenir la uniformitat.

dimecres, 10 de setembre de 2008

La perplexitat catalana

Estic una mica perplexa per la perplexitat de la ciutadania catalana que he trobat reflectida en alguns textos llegits ahir. Per una banda, el llibre Societat Catalana 2008, coordinat per Teresa Montagut i publicat per l'Associació Catalana de Sociologia (filial de l'Institut d'Estudis Catalans). Per una altra, l'article "Catalunya perplexa", de Salvador Giner, publicat a El Periódico. També vaig veure-ho en un bloc, però ja no sé quin.

En la presentació del llibre esmentat, diu Oriol Homs, president de l'Associació Catalana de Sociologia, que hi ha tres eixos que alimenten la perplexitat del poble català. Per una banda, adonar-se que Catalunya ha deixat de ser el motor de l'economia i de la modernitat a Espanya. Per una altra, la maduració de la transformació social que va començar amb la immigració massiva iniciada a finals de la dècada de 1950 i que en els darrers anys ha tornat a revifar però amb la diferència que ara es tracta d'una immigració que procedeix e cultures més llunyanes. I finalment, la ràpida transformació de la societat, que ara té un nivell d'educació més elevat, és més oberta al món però alhora més individualista, i es troba immersa en uns canvis que tenen la seva base en innovacions científiques o tecnològiques.

El llibre Societat Catalana 2008 conté un apèndix amb indicadors socials de Catalunya corresponents al 2006. Algunes xifres que hi he trobat m'haurien hagut de deixar perplexa si no fos que en bona part ja me les esperava. Per exemple, que el tant per cent de dones laboralment actives (i retribuïdes, hi afegiria, perquè hi ha moltes dones que treballen a la llar sense cobrar cap sou) sigui bastant més baix que el d'homes (51% de les dones més grans de 15 anys i 71,3 % dels homes), que el percentatge de contractes temporals sigui més elevat en les dones (35,8%) que en els homes (17,3%), o que el primer lloc entre les activitats culturals i de lleure sigui per al poble català anar als centres comercials (49,12% de la població; segueix anar al cinema, 37,92%).

Però allò que m'ha deixat realment perplexa és que el president de la Generalitat digués fa uns dies que no veu aquesta perplexitat de la societat catalana i que afirmés que la previsió pot evitar que es produeixi la perplexitat diagnosticada pels sociòlegs. En canvi, li preocupa la desafecció cap a la política, que queda de manifest en les eleccions polítiques (també en parla, d'aquesta desafecció, el llibre Societat Catalana 2008).

No ha pensat el senyor Montilla que la desafecció que tant li preocupa potser tingui el seu origen en la perplexitat de la població davant l'actuació dels diversos partits polítics --de totes les tendències-- durant els darrers anys? No puc generalitzar, però en el meu cas li asseguro que és així. En les darreres eleccions vaig votar "per defecte", perquè el meu vot representés un vot menys per a qui sabia segur que no volia votar, no pas perquè hi hagués un partit en el qual pogués dipositar les meves esperances.

També m'hauria de causar perplexitat aquest discurs polític actual que es basa únicament en la crítica dels altres, de vegades fins i tot criticant aspectes personals que no tenen res a veure amb l'actuació política. Però quan aquest discurs dominat per la crítica del contrari esdevé rutina, ja no causa perplexitat.

Sembla que per fi els partits catalans de tots colors s'estan posant d'acord a l'hora de reclamar el que ens havien promès. M'agradaria molt poder sentir-me perplexa pel fet que segueixen fent pinya fins al final. Però encara més perplexa em sentiria --i també més contenta-- si aquesta pinya no fos una pinya "borda" i acaba portant-nos els pinyons que ens corresponen i que ara per ara no ens volen donar.

dimarts, 9 de setembre de 2008

La memòria i els tomàquets navarresos

Fa algunes setmanes vaig escriure sobre les coses d'abans i en respondre un comentari la meva memòria em va trair. Els tomàquets deliciosos que jo recordava haver comprat en un mercat de Pamplona no eren del Roncal, sinó del Baztán, que és una altra vall del Pirineu navarrès, situada més a l'oest.

Vaig adonar-me de l'error la setmana passada, quan vaig visitar de nou el mercat pamplonès de Santo Domingo. Vaig dirigir-me a la parada on havia comprat aquells tomàquets que recordava tan bons i ve't aquí que els veig de nou, amb el cartell que deia "Tomates del Baztán". Vaig fer com els turistes que, a Barcelona, entren a la Boqueria i surten menjant fruita. Vaig comprar-me un tomàquet que pocs minuts després em vaig menjar asseguda en un banc al carrer Mercaderes. En el cas del sabor, la memòria no em va trair: eren tan bons com jo els recordava.

Foto: M. Piqueras

Avisos i cartells

Crec que era al carrer de Sant Pere més baix, un dia del mes de juliol:

"Durante estos días se abrirá solo de 7h a 15h."

Em va recordar aquell cartells de fa anys que en algunes botigues deien "Hoy no se fía, mañana sí."
"

Aquest altre avís estava en una botiga de Les Corts:

He vist moltes vegades cartells que diuen "tancat per vacances", "tancat per defunció", "tancat per malaltia" o fins i tot "tancat per celebració familiar". Però mai no n'havia vist cap que avisés que estava tancat "per compres".

I aquest altre, més que un avís o una pintada, era un missatge escrit darrere la porta d'un vàter de l'edifici central de la Universitat de Barcelona:

Quan jo vaig estudiar en aquell mateix edifici, les estudiants quedàvem amb les companyes en el bar, a la biblioteca, al pati de ciències o al de lletres. Ara es veu que hi ha estudiants que prefereixen trobar-se en el WC. En comptes de dir "prendrem alguna cosa juntes", deuen dir-se "farem un pipí juntes"?

dilluns, 8 de setembre de 2008

L'estanyol d'en Cisó, finestra oberta al passat

Escrivia recentment en aquest bloc que a la mar Morta s'han registrat alguns episodis de canvi de coloració de les aigües, que es poden tornar de color vermell quan hi proliferen uns bacteris que tenen pigments d'aquest color. A Catalunya tenim una mar Morta en miniatura pel que fa al canvi de color de les aigües que, en determinades condicions ambientals, poden arribar a ser ben vermelles (vegeu-ne la foto). Em refereixo a l'estanyol d'en Cisó, situat a uns 300 metres a l'oest de l'estany de Banyoles i amb una superfície de tans sols uns 500 metres quadrats.

L'estanyol d'en Cisó, amb les aigües ben vermelles (no és Photoshop!)
Foto: Ricard Guerrero

L'estany de Banyoles i els estanyols que l'envolten (Vilar, Cisó, Nou) formen allò que s'anomena un sistema lacustre càrstic. Són llacs que es troben en zones geològiques de roques calcàries, que són fàcilment solubles; l'aigua s'hi filtra molt fàcilment i va dissolent la roca per la superfície i també per la part subterrània. La dissolució de les capes més superficials de la roca calcària, per l'ascens de les aigües subterrànies, forma grans cavitats que acaben causant l'enfonsament del terreny. Aquestes cavitats que queden al descobert, en omplir-se d'aigua esdevenen petits llacs o estanyols. És un fenomen encara actiu a la zona de Banyoles: l'anomenat estanyol Nou --l'últim que s'hi va formar -- va originar-se el 12 de novembre de 1978 per un enfonsament sobtat del terreny. (Potser sigui una llegenda moderna, però diuen que el pagès que vivia en la casa veïna, va fugir en sentir i veure el que passava i no va voler tornar-hi mai més.)

El Cisó va començar a estudiar-se el 1977, pel grup de recerca de microbiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona que dirigia Ricard Guerrero. Des d'aleshores han estat molts els investigadors i investigadores de diversos centres (també estrangers) que han estudiat les característiques tan singulars d'aquest petit llac que queda ocult a la vista pels arbres que l'envolten. L'entrada d'aigua del Cisó és subterrània i la forma del cos d'aigua és d'una cubeta gairebé semiesfèrica, d'uns 25 metres de diàmetre i una fondària que actualment és d'uns 8 metres. La vegetació que l'envolta, que el protegeix del vent, i les seves petites dimensions n'impedeixen la barreja de les aigües. En no barrejar-se, no s'oxigenen (només hi ha oxigen en la capa superficial). Això, combinat amb la presència abundant de bacteris que transformen el sulfat dissolt en l'aigua en sulfur d'hidrogen (àcid sulfhídric, el compost químic que causa la típica olor d'ous podrits) fan que el Cisó sigui gairebé sempre un llac anòxic (sense oxigen) i amb unes concentracions elevades de sulfur d'hidrogen.

Excepte alguns grups de protozous que s'alimenten de bacteris i la sobtada proliferació d'algues verdes en la part superficial quan el vent la mou --i per tant, l'oxigena-- en el Cisó no s'hi troben habitualment altres organismes eucariotes (els organismes eucariotes són els que tenen un nucli diferenciat, a l'interior del qual es troben els cromosomes). Els seus habitants habituals són bacteris (organismes procariotes, sense nucli diferenciat) i hi predominen tres tipus de poblacions, que són anaeròbies (no necessiten oxigen per viure). Aquestes comunitats no es troben barrejades, sinó que ocupen diferents situacions en la vertical del llac: en el sediment hi ha uns bacteris que s'alimenten de la matèria orgànica dipositada en el fons i transformen el sulfat que es troba en solució a les aigües en sulfur d'hidrogen, que és un gas. Més amunt, sospeses en la columna d'aigua hi ha Chlorobium, un bacteri fotosintètic (cal tenir en compte que la seva fotosíntesi no és com la de les plantes i no produeix oxigen) petit i de color verd. I més amunt hi ha Chromatium, un altre bacteri fotosintètic, més gran i de color vermell.

Tant Chlorobium com Chromatium necessiten el sulfur d'hidrogen per viure. De la mateixa manera que, en la fotosíntesi, les plantes i les algues trenquen la molècula d'aigua (H2O) per agafar-ne l'oxigen, aquests bacteris trenquen la molècula de sulfur d'hidrogen (H2S); en comptes d'alliberar oxigen al medi (el que fan les plates i algues), allò que es forma és sofre. Les cèl·lules de Chlorobium expulsen el sofre, que va parar a l'aigua, i les de Chromatium l'acumulen en el seu interior, en forma de glòbuls. Quan coincideixen en la part superior del Cisó una manca d'oxigenació de les aigües i abundància de sulfur d'hidrogen procedent del metabolisme dels bacteris que viuen en el sediment, els Chromatium són molt abundants i tenyeixen les aigües amb el seu pigment vermell.

Dues cèl·lules de Chromatium; una d'elles s'esta dividint.
Foto: María Ramos Martínez-Alonso, UAB (copyright de l'autora)
Tècnica emprada: microscòpia de fluorescència

Les cèl·lules de Chromatium es poden veure bastant bé amb un microscopi normal perquè és un bacteri relativament "gran": fa una mitjana de 5 micròmetres. Un micròmetre (unitat de longitud que sovint s'anomena 'micra') és la milionèsima part d'un metre; en un metre cabrien 200.000 Chromatium un darrere l'altre. En canvi, la majoria de bacteris solen fer al voltant d'un micròmetre, i en un metre n'hi cabria un milió, posats en fila índia.

Canvis de coloració en què les aigües es tenyeixen de vermell es donen també en altres llacs, però sovint passen desapercebuts perquè no es produeixen a la superfície, sinó més avall. En el mateix Cisó, hi ha vegades que, si es remouen amb la mà les aigües de la superfície, es veu una coloració vermellosa més avall i al mateix temps se sent la típica olor d'ous podrits del sulfur d'hidrogen.

Per les seves característiques físicoquímiques i biològiques, el Cisó és un model d'ecosistema que possiblement reprodueixi les condicions de la Terra primitiva, quan no hi havia oxigen a l'atmosfera i els organismes que l'habitaven (exclusivament bacteris) feien la fotosíntesi trencant la molècula de sulfur d'oxigen. Per això podem dir que és com una finestra al passat. Qui tingui interès a aprofundir en el coneixement d'aquest estanyol pot consultar aquest article publicat a la revista Scientia gerundensis el 1990.

Actualització 13.02.2011
Isabel Esteve, catedràtica de Microbiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i bona coneixedora de l'estanyol Cisó i de Chromatium, m'ha informat que el nom d'aquest bacteri ha canviat. El gènere s'ha escindit i només una espècie (Chromatium okenii) conserva el nom original. Nous gèneres han aparegut, entre els quals, Halochromatium, Allochromatium i Marichromatium. I algunes espècies s'han recol·locat en altres gèneres que ja existien. Suposo que per a ella, que l'ha estudiat durant tants anys, deu ser difícil ara referir-s'hi amb un nom diferent. Com si de sobte, al seu marit amb qui ha conviscut gairebé tants anys com amb aquest bacteri, hagués de dir-li Josep-Ramon o Pere-Ramon, en comptes del 'Ramon' de tota la vida.