El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 31 de juliol de 2008

Com és un científic o una científica? Concurs de fotografia


Amb motiu de la Nit de la Recerca 2008, que se celebrarà simultàniament en 150 ciutats europees (dues de catalanes: Girona i Sabadell), l'Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) ha convocat un concurs de fotografia que pretén apropar la figura del científic o científica al públic i que serveixi alhora per tenir una idea de la imatge que la societat té de les persones que es dediquen professionalment a la ciència. Vegeu-ne la convocatòria oficial.

El termini de presentació de les fotografies és el 14 d'agost i la resolució es farà pública durant la Nit de la Recerca 2008. Hi haurà tres premis: 1r, una càmera de fotografia reflex digital; 2n, un reproductor MP3; i 3r, un marc de fotografia digital. Les fotos premiades quedaran seleccionades per al premi europeu que organitza la Comissió Europea i que es resoldrà durant la tardor de 2008.

Els diaris de Georges Orwell a la xarxa

Me n'assabento a través del bloc de l'home dibuixat. El 9 d'agost comença la publicació en línia del diari de Georges Orwell. Serà en forma de bloc i cada nova entrada correspondrà a l'entrada original feta per Orwell, en el mateix dia i mes de l'any, però amb una diferència de 70 anys (el va començar el 1938). Com que el diari acaba el 1942, els admiradors i les admiradores d'aquest autor anglès podrem gaudir amb aquestes lectures durant uns quants anys. Orwell és un dels meus autors "de tauleta de nit". Obrir un llibre seu per qualsevol pàgina i llegir-ne uns paràgrafs és sempre un plaer.

Nature i les llengües "minoritàries", de nou

Fa unes setmanes em feia ressò en aquest bloc d'un editorial de la revista Nature que criticava la decisió de l'Acadèmia Francesa que s'oposava a la possibilitat que la constitució francesa pogués fer esment de les llengües regionals en el seu primer article. Doncs bé, aquell editorial no devia agradar a tothom i, en el número del 31 de juliol 2008, la mateixa revista inclou l'opinió de Jose M. Rojo, del Centro de Investigacions Biológicas del CSIC, a Madrid, que suggereix que potser els acadèmics francesos van prendre la seva decisió en mirar cap al sud i veure què ha passat a Espanya.

Segons Rojo, el que passa a Espanya "és una situació absurda, en què en alguns indrets és més fàcil per a la mainada espanyola estudiar en anglès (per exemple, en les escoles del British Council) que en espanyol, que és la llengua que la constitució ha establert com a llengua comuna oficial".

Afegeix que aquersta situació ha fet "que destacats --i de cap manera conservadors-- intel·lectuals, encapçalats pel novel·lista Mario Vargas Llosa, hagin signat un manifest per a la defensa dels drets de les persones de parla espanyola en el seu propi país".

El que Rojo no diu, però, és que en el cas d'Espanya, Nature no tindria motiu per a retreure la posició dels acadèmics, perquè es van negar a signar l'esmentat manifest.

Per altra banda, m'agradaria que Rojo expliqués com és possible, que si el castellà està negligit en una tercera part del territori espanyol, en la qual Catalunya hi està compresa, l'alumnat català tregui millors notes de castellà --la llengua arraconada-- que de català, la llengua dominant en aquest territori. És que l'alumnat català és tan llest que pot arribar a dominar una llengua sense estudiar-la?

La referència de la carta a Nature: Rojo, JM (2008) Schools in a third of Spain teach only in minority languages. Nature 454 (31 July 2008), p. 575. doi:10.1038/454575d (Published online 30 July 2008) http://tinyurl.com/5md9gp (Em sembla que només es pot llegir si es té una sucripció a la revista o si s'hi accedeix a través d'una universitat o centre de recerca que hi tinguin una subscripció institucional.)

dimecres, 30 de juliol de 2008

Nous mitjans per a aprendre química

Me n'assabento a través del blog Edunomia, de Miquel Duran, però crec que val la pena difondre-ho, perquè pot ser molt útil per a la gent que es dedica a l'ensenyament. És una taula periòdica en què cada casella enllaça amb un vídeo relacionat amb l'element de la casella. L'alumnat pot aprendre les característiques dels elements de la taula periòdica i alhora fer pràctica d'anglès, cosa molt convenient si tenim en comptes les darreres anàlisis dels coneixements d'aquesta llengua a l'escola.

Una altra taula periòdica animada, però en català, es la de la pàgina web Elements químics, de Jesús Peñas Cano. Inclou aspectes històrics, les característiques de cada element, unes proves per comprovar els coneixements i alguns jocs relacionats amb la taula periòdica. Clicant damunt de cada casella es pot saber la història del descobriment de l'element que l'ocupa.

Però abans d'Internet hi hagut altres maneres de fer aprendre els elements de la taula periòdica a l'alumnat d'una manera entretinguda. Un d'ells és la química en vers que va escriure Alberto Cavaliere (1897-1967), un químic italià que va dedicar-se al periodisme i a la política. Des de molt jove tenia molta facilitat per a la rima i ell mateix explicava que, després de suspendre un examen de química va decidir estudiar l'assignatura a través d'uns versos que ell mateix va escriure. Més endavant les va publicar en un llibre i aquella Chimica in versi va fer-se molt popular. La primera edició és del 1928 i el llibre es va reeditar diverses vegades, fins i tot recentment, el 2004. Aquesta l'obra li va obrir les portes del món de la literatura i Cavaliere va escriure alguns llibres de poesia satírica.

La Chimica in versi no està dedicada únicament als elements, la segona part tracta de la química orgànica. El poema dedicat als hidrocarburs saturats comença així:

Gl'idrocarburi saturi
detti anche paraffine,
dal primo della serie
s'ottengono a dozzine.

Diciamo intanto subito
che solo due elementi
l'idrogeno e carbonio,
ne sono componenti.

Il loro capostipite
metano vien chiamato
quatto atomi d'idrogeno
con un carbonio a lato.

Una altra obra que també tracta de la taula periòdica dels elements, però vista d'una altra manera és Il sistema periodico, de Primo Levi (1919-1987). En primer lloc, és una mena d'autobiografia força insòlita, presentada com un recull de contes de base autobiogràfica, dedicat cadascun a un element químic. En total en tracta vint-i-un. Per altra banda, no està pensat perquè sigui un llibre per aprendre química, tot i que recordo que, quan el vaig llegir, de tant en tant m'entraven ganes de saber més sobre alguns dels elements que donaven nom a cada capítol. Com totes les obres que he llegit de Levi, em va fer pensar.

Foto Primo Levi: autor anònim, domini públic. Disponible a:
http://it.wikipedia.org/wiki/Immagine:PrimoLevi.gif

Coses d'abans

Fa unes hores, mentre preparava una amanida, en agafar el cogombre he recordat que, de petita, m'agradava ficar el nas a la cuina i veure preparar els diferents plats. La meva mare tallava la punta del cogombre per on té el peduncle que l'uneix a la planta, i fregava aquell casquet en el lloc per on l'havia tallat. Feia una mica d'escuma. Deien que aquesta operació servia per treure l'amargor que habitualment tenien tots els cogombres. M'agradava posar-me aquell casquet contra el front (de vegades era la meva mare mateixa qui me'l posava); s'hi quedava enganxat per un moment i era refrescant.

Avui dia ja no hi ha cogombres amargants; en surt només algun molt de tant en tant. Però he fet l'operació de refregar-ne el casquet i després me l'he posat en el front. Se m'hi ha quedat enganxat uns segons i he sentit de nou aquella frescor. Estava nostàlgica i he recordat també l'hort que vam tenir a la casa d'Arenys. Primer se n'ocupava la meva mare, i el meu germà Xavier i jo l'ajudàvem. Després, quan la seva malaltia li va impedir de baixar a l'hort, se n'ocupava el Francisco, un senyor que tenia també cura del jardí, perquè a ella encara li feia il·lusió tenir l'hort i menjar-ne els tomàquets, les mongetes, els cogombres i carbassons i alguna altra verdura que hi creixia.

El senyor Francisco era pagès de vocació. Havia fet de guarda jurat i de jardiner, però la seva passió era el conreu de la terra per treure'n aliments. Recordo quan ens explicava que, durant les nits d'estiu, es podia sentir el soroll que feien els cogombres en créixer. Jo no els vaig sentir mai créixer, però com a metàfora em va semblar molt encertada, no només per als cogombres, sinó també per als carbassons i per als melons i les síndries. D'un dia per l'altra podien haver augmentat molt, de vegades fins gairebé duplicar el seu volum. En jubilar-se, el senyor Francisco va marxar al seu poble, a Motril, on tenia una caseta i on pensava cultivar el seu propi hortet mentre tingués forces per fer-ho.

Si els cogombres han guanyat amb els anys i ara són més del nostre gust, no passa el mateix amb els tomàquets. No aconsegueixo trobar-ne cap varietat que em satisfaci plenament. Només els raf, a l'hivern, però el seu preu és prohibitiu (i de vegades tenen una mena d'arrels internes, com si algunes lalvors germinessin dins del fruit). Fins i tot els tomàquets de Montserrat, que alguna que altra vegada compro, no em semblen tan saborosos com ho eren fa anys.

La majoria de tomàquets que trobo en el mercat i a les botigues de fruita i verdura em deceben, són sempre forts, amb les llavors verdes (per més que els deixi fora de la nevera mai no acaben de madurar); de vegades, sota la capa vermella exterior en tenen una de blanquinosa, i unes parts molt dures (tomàquets de fusta, en dic). M'he hagut d'acostumar a pelar-los, cosa que mai no havia fet amb els tomàquets d'amanida. I que n'és de difícil obtenir uns bons tomàquets per sucar el pa! Suposo que totes aquestes noves varietats actuals de tomàquet, que mai no s'estoven, les deuen haver desenvolupat en països on no hi ha costum de fer pa amb tomàquet. Si algú coneix alguna varietat de tomàquets com els "d'abans", li agrairé molt que em digui quina és i on es pot aconseguir.

dimarts, 29 de juliol de 2008

Dalt dels núvols

Ahir escrivia sobre els inconvenients de viatjar en avió. També té alguns avantatges, com és el de veure la sortida del sol abans que la vegin des "d'abaix":


O veure els núvols des de "dalt":


Encara que ho hagis de fer des de la incomoditat d'aquella gàbia voladora on gairebé no pots ni moure't. Ahir em vaig fixar en el cartell que hi havia davant meu:

Deu haver-hi algú que sigui capaç de cordar-se el cinturó mentre està dempeus? Sense tenir en compte si és adequat o no l'ús exclusiu del masculí, crec que una forma correcta d'expressar el que volen dir amb aquest advertiment hauria estat "Mantenga el cinturón abrochado mientras esté sentado".

dilluns, 28 de juliol de 2008

La tirania de l'avió

Deixo aquest apunt del bloc programat perquè surti dilluns al matí. Un cop més em sotmetré a la tirania dels viatges en avió, que odio tant. Però anar amb tren de Barcelona a Oviedo és tot un dia (i un altre de tornada). I tampoc m'abelleix de fer el viatge amb cotxe. Quines ganes tinc que la xarxa d'alta velocitat sigui una realitat per tota la península! Per tot Europa!

L'aeroport de Barcelona, com més gran es fa i més passatgers té, més inhòspit es torna. Quan vaig fer el primer vol en avió (tan lluny com el 1960!) l'aeroport era petit, només tenia una porta per embarcar i tot i que no puc posar-ne la mà la foc, diria que s'anava caminant de la porta a l'escala de l'avió (o al revés, de l'avió a la porta, perquè el meu bateig de l'aire va ser en un viatge només de tornada, des de Roma). Des d'aleshores hi ha hagut nombroses ampliacions; de fet em fa l'efecte que aquella terminal ni tan sols existeix, devien enderrocar-la.

La construcció dels fingers, que permeten embarcar directament des de la terminal va ser un gran progrés. Però fa temps que aquest progrés s'ha acabat. ja no donen abast i els vols que surten cada hora de l'aeroport del Prat són més que el nombre de fingers que hi ha a les seves terminals.

Per altra banda, a mesura que el nombre de passatgers ha augmentat, l'espai entre els seients dels avions s'ha anat fent més i més petit. Jo no sóc una persona molt alta, i sovint els meus genolls toquen el seient del davant. També ha anat disminuint, fins a desaparèixer, el que et donaven. D'oferir àpats i esmorzars o berenars --segons l'hora-- la majoria de companyies ha passat a tenir un servei de bar de pagament. I dels controls que cal travessar per embarcar, què?

Quan dilluns al matí hagi aconseguit embarcar hauré fet el següent: fer cua per passar el control de la policia (com que portaré només equipatge de mà, i he tret la targeta d'embarcament per Internet, si més no m'estalviaré la cua de facturació), deixar en una safata la bossa, el rellotge i qualsevol objecte metàl·lic que dugui al damunt, el "necesser" de plàstic transparent, i espero que no em facin treure les sabates (no seria la primera vegada) perquè fa algun tempos vaig decidir que en el futur m'hi negaria, llevat que em deixessin uns peucs per no trepitjar el terra descalça. per sort a l'estiu no porto cap jaqueta pesant i tampoc duré el portàtil, altrament em faltarien mans per carregar les tres o quatre safates necessàries. Perquè el portàtil, te'l fan treure de la bossa on el duus i posar-lo tot sol en una safata (alguna vegada fins i tot me l'han fet engegar). Si la policia que hi ha a l'altre costat de la màquina et troba aspecte de sospitosa, encara que la màquina no hagi xiulat et passa aquella mena de corró pel cos, braços i cames. Els aeroports són llocs on hom és un o una pressumpte culpable i cal demostrar el contrari.

Després ve l'operació contrària: retirar de les safates tot el que hi havies escampat i col·locar cada cosa al seu lloc. Agafes el carret i la bossa i comproves que no t'hagi caigut la carta d'embarcament en fer aquestes operacions. Després gairebé sempre cal fer una llarga caminata fins a la porta d'embarcament, on cal fer una altra cua i ensenyar la targeta d'embarcament i la documentació. Jo aquesta cua no la faig, m'espero sempre que hagi entrat la major part de la gent. Però aleshores em sol passar una d'aquestes dues coses: a) que la gent quedi aturada dins del finger perquè tothom s'entretén col·locant l'equipatge de mà en els armaris que hi ha sobre els seients; o b) que, si l'avió no és en el finger i cal anar-hi amb autobús, em toqui estar-me a peu dret en el vehicle una bona estona, especialment si hi ha algun passatger o passatgera que ha facturat equipatge i no s'ha presentat encara a la porta d'embarcament (la darrera vegada el bus va trigar més d'un quart d'hora a marxar de la terminal). Quan el bus va apropant-se i disminueix la velocitat, observo les entrades de l'avió per sortir disparada i evitar-me la nova cua que es fa a peu d'escala.

Després ve la lluita per l'espai per a l'equipatge de mà. Malgrat els molts avisos sobre la limitació de pes i volum, hi ha qui porta un munt de paquets o qui deixa les seves coses de manera que gairebé no hi cap res mes. Un cop instal·lada en aquella mena de gàbia amb ales, tanco aquell broll d'aire fred que em cau directament damunt del cap i, després de cordar el cinturó, trec el xal o la jaqueta que porto per abrigar-me, encara que sigui ple estiu.

Intento mirar per la finestra, però gairebé sempre hi ha una ala; és com si tingués una maledicció. Trec el llibre o diari (comprat en un quiosc o premsa gratuïta; també s'ha acabat això d'oferir premsa a la clientela dels avions); començo a llegir o tanco els ulls intentant adormir-me per no pensar que sota els meus peus aviat hi haurà uns quants quilòmetres de distància amb la terra ferma, i espero que aquella hora i vint minuts passin volant.

Per sort, l'arribada de dilluns serà a un aeroport relativament petit, on de l'avió al carrer no cal pujar i baixar nombroses escales ni travessar enormes vestíbuls. També serà més fàcil l'embarcament de tornada, dimarts al vespre.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Educació per a la ciutadania... per a tohom?

He sentit parlar molt d'aquesta nova assignatura que començarà a impartir-se el curs 2008-2009 a les escoles, i també del rebuig que va despertar en alguns sectors de la societat i en algun partit polític. No en conec el programa exacte, però n'he buscat informació en alguns webs educatius i em costa d'entendre que algú estigui en contra d'una assignatura que té com a objectiu "promoure el desenvolupament dels valors democràtics, afavorir el coneixement dels drets humans, l'educació per la pau i la solidaritat, impulsant la participació i el compromís dels joves a la societat", com llegeixo en el web del Departament d'Educació.

No sé si dins d'aquesta nova assignatura hi té cabuda allò que fa anys se'n deia "urbanitat" i que ara em sembla que se'n diu "bones maneres", però no estaria malament que s'hi inclogués, juntament amb un xic d'educació cívica. Tot i que considero que les bones maneres i el civisme s'haurien d'aprendre en la família, no estaria malament que l'escola també se'n preocupés una mica. Avui dia no sembla que hi hagi massa interès per fomentar ni l'una ni l'altre.

Aquesta foto vaig prendre-la un dia d'entre setmana en el metro de Barcelona:

Aquests quatre seients són de color diferent dels de la resta del vagó. En el vidre, just damunt dels seients, hi ha un cartell que indica, en català i en anglès i mitjançant unes icones, que són seients reservats per a persones amb atenció especial. Doncs bé, la major part de les vegades que viatjo amb metro aquets seient estan ocupats per gent jove. Tant és que el vagó vagi ple com buit. Deu ser que el jovent actual --català i forà-- té un estat de salut deplorable? Per l'ús que fan de les bicicletes --com més va més n'hi ha pels passejos i voreres de la ciutat--, ningú no ho diria. També n'hi ha que deuen tenir mal als peus i necessiten repenjar-los damunt del seient que tenen al seu davant.

Si la urbanitat i el civisme tenen cabuda en la nova assignatura, potser estaria bé que la incorporessin també a les aules d'ensenyament per a adults i fins i tot a les de la tercera edat, perquè no és únicament el jovent a qui convé algunes lliçons d'aquestes matèries. Entre les persones que deixen el terra del cinema ple de les crispetes que els han caigut d'aquells envasos immensos, les que col·loquen paquets o bosses en el seient del costat dels transports públics i només les treuen si algú els hi ho demana, les que passegen gossos i no en recullen la caca, les que fumen pel carrer i llencen les burilles a qualsevol lloc, les que arruguen un paper que duen a les mans i el deixen caure a terra, les que intenten colar-se en els llocs on hi ha cues, les que surten de sopar d'un restaurant a mitjanit i obliden que hi ha veïns que potser ja dormen, les que travessen amb el semàfor en vermell (a peu o dalt d'un vehicle)...; entre totes aquestes, n'hi ha moltes que fa temps que van deixar enrere la joventut. La ciutadania en conjunt necessita --necessitem-- una mica d'educació per a la convivència.

dissabte, 26 de juliol de 2008

Un llac a 4000 metres de profunditat

El llac Vostok (Foto: NASA, domini públic)

Dir que el llac Vostok es troba a 4000 metres de profunditat potser sigui desorientador. Si bé és cert que per arribar-hi cal fer una perforació de 4 quilòmetres, no és un llac subterrani, que poguessin haver-se'l trobat els personatges de la novel·la Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne. De fet, no és l'escorça de la Terra allò que cal perforar per arribar-hi, sinó el gel de l'Antàrtida. A mi em costa d'imaginar que en algun lloc de la Terra hi pugui haver una capa de gel d'un gruix de 4 quilòmetres, i podria pensar que els aparells que van detectar la presència d'aquella massa d'aigua a l'Antàrtida fa més de quaranta anys potser no funcionaven bé o que els investigadors que van prendre les mesures van equivocar-se. Però perforacions fetes en el gel posteriorment, tot i que no han arribat fins a la superfície del llac, han demostrat que els aparells estaven en perfectes condicions i que els investigadors no van errar en la mesura del gruix de gel que hi havia damunt del llac. A més, el Vostok no és l'únic llac de l'Antàrtida; se'n coneixen uns 150 i es calcula que n'hi pot haver més de mil, tots ells cobert per un espès gruix de gel. Però per què no s'ha gelat l'aigua d'aquests llacs? La causa és una combinació de les altes pressions causades pels 4000 metres de gel que tenen al damunt i el possible origen geotèrmic de les aigües (l'aigua possiblement provingui de l'interior de la Terra, com en les fonts termals).

El llac Vostok està situat a l'est de l'Antàrtida (no sé com s'ho fan per decidir on són l'est i l'oest en una zona de la terra que es troba en un dels pols) i se li va donar el mateix nom d'una base russa que hi ha al seu damunt. El radar ha permès detectar més d'un miler d'altres llacs més petits en el continent antàrtic. El gel deixar passar les ones del radar en un marge de freqüències ampli i, encara que hi hagi uns quants quilòmetres de gel, es pot detectar fàcilment el límit entre la roca i el gel que la recobreix. Mitjançant satèl·lits, també s'han vist els llacs de l'Antàrtida. (La foto de l'inici està feta des d'un satèl·lit).

El Vostok és el llac més gran que s'ha descobert a l'Antàrtida: té uns 250 km de longitud i una mitjana de 50 km d'amplada (amb una superfície de més de 14.000 quilòmetres quadrats; per comparar, la superfície de Catalunya és de 32.000 quilòmetres quadrats) i una profunditat màxima de 1000 metres. Per superfície, es troba entre els 20 llacs més grans de la Terra, ocupant aproximadament el lloc 15è o 16è. Pel que fa a profunditat, però, només el superen el Mar Caspi, el llac Baikal i el Tanganika.

Una tret molt singular d'aquest llac és que el gruix de gel que té al seu damunt l'ha mantingut aïllat de l'atmosfera durant molts milers --potser fins i tot milions-- d'anys. Per tant, no ha rebut els efectes de la contaminació originada en altres zones del planeta, que de manera habitual arriba a l'Antàrtida pels moviments de l'aire de l'atmosfera. Des que va ser descobert, es va plantejar de prendre'n mostres d'aigua per estudiar-ne les característiques i els possibles organismes que hi visquin. Suposant que hi hagués algun tipus d'éssers vius, es trobarien en un ambient que no hauria patit els efectes de l'activitat humana. Per tant, podria ser un model per a l'estudi de la possibilitat de vida en alguns llocs fora de la Terra, com ara Europa, el satèl·lit de Júpiter que està recobert de manera permanent d'una capa de gel. (L'estudi de la columna de gel també permet tenir un registre del CO2 present a l'atmosfera en més d'un milió d'anys.) Investigadors russos van anar perforant el gel per prendre'n mostres, però el 1998, quan havien arribat a una profunditat de 3623 metres, van aturar-se per la forta pressió internacional que veia el perill de contaminació que podia patir ell llac. Uns anys més tard es van reprendre les perforacions i el 2007 s'havia arribat a una distància d'uns 80 metres per damunt de la superfície del llac. El gel dels darrers 200 metres, aproximadament, s'ha format per acreció i és una zona on hi ha un equilibri entre els processos de liquació i congelació que tenen lloc a la superfície de contacte entre la massa de gel i la massa d'aigua del llac. En aquesta capa de gel d'acreció, s'hi han trobat bacteris i nutrients d'origen orgànic i inorgànic, que són actius i es poden cultivar en el laboratori.

En la secció de notícies de la revista Nature del 17 de juliol 2008, llegeixo que Rússia de moment ha aturat la perforació tan controvertida del llac Vostok. Legalment hauria pogut continuar, però des de molts sectors, entre els quals més de 15 organitzacions conservacionistes, es va advertir del perill de contaminació biològica i química per les tècniques emprades en la perforació. De tota manera, els plans que tenen és de reprendre els treballs per arribar al llac durant l'estació 2009-2010, si bé declaren que ho faran amb totes les garanties.

Hi ha grans expectatives per conèixer els organismes que viuen en aquesta gran massa d'aigua oculta per 4000 metres de gel, però alhora hi ha el temor que les garanties de preservació no es compleixin. El temps tindrà la darrera paraula.

Nota: M'hauria agradat incloure alguns dibuixos que mostren de manera més clara que les meves paraules l'estructura d'aquesta capa de gel, del llac Vostok i de l'escorça de la Terra, però estan publicats en revistes que en tenen el copyright. Un article molt il·lustratiu i bastant comprensible i accessible a tothom es pot veure a:
http://www.pubmedcentral.nih.gov/articlerender.fcgi?artid=1525154

I aquí, un "passeig" en avió sobre le continent austral; en el darrer minut sobrevola el llac Vostok. Són curioses les dunes de neu (no sabia que existissin):

dijous, 24 de juliol de 2008

I si m'anés a viure a Asunción?

Quan jo era petita vaig aprendre un cançó que deia "¡Al Paraguay, guay, yo no voy, voy, porque temo naufragar!" (seguia amb allò de "lléveme a París, si es que le da igual..."). Doncs bé, ara que els naufragis són un perill molt remot per al transport de passatgers, potser que em plantegi anar-me'n a viure a la capital del Paraguay, Asunción. Si més no, els euros que aquí em volen de les mans, allà donarien per a molt més.

I si dic que voldria anar-me'n a Asunción i no pas a l'Havana o a Pernambuco és perquè l'Informe Mercer sobre el cost de la vida del 2008 diu que Asunción és la ciutat del món on la vida és més barata per als estrangers. De tota manera, com que no sé quines són les ciutats que han estat considerades en aquesta anàlisi econòmica (en el web només inclou les dades de 5o ciutats, si es vol tenir l'informe sencer cal comprar-lo), potser encara n'hi deu haver alguna on podria obtenir més pels mateixos euros.

El ranking de les ciutats més cares per als estrangers que hi van a viure (una altra cosa és el turisme) revela dades sorprenents. Per exemple, tradicionalment es considerava Tokio la ciutat més cara del món, especialment pels preus de l'habitatge, que són desorbitats. Doncs la ciutat que ocupa el primer lloc, no és Tokio, ni tampoc és Londres (una altra candidata), sinó Moscou. La llista pren com a punt de comparació el cost de la vida a Nova York, a la qual dóna una puntuació de 100. Doncs, segons les dades del cost de la vida el març de 2008, la puntuació de Moscou és de 142,4, la de Tokio de 127, i la de Londres de 125. Madrid n'ocupa el lloc 28è (96,7) i Barcelona el 31è (95,2).

La llista reflecteix el bon estat de l'euro en relació a altres divises, especialment el dòlar: de les 50 ciutats més cares, més de 30 són europees. (De tota manera, l'euro no és la moneda de Rússia ni d'altres països europeus amb ciutats incloses en aquest grup de les més cares.) I l'única ciutat dels Estats Units que hi ha entre aquestes 50 és Nova York, la que s'ha pres com a patró.

Que sigui més car viure a Tokio, a Londres, a Oslo, a Ginebra, a París, a Helsinki, fins i tot a Hong Kong, que a Barcelona, no m'ha sorprès. Però mai no hauria imaginat que la vida fos més cara a San Petersburg (103,1), a Estambul (99,4), Sao Paulo (97,0) o a Lagos (Nigeria, 95,9) que a la meva ciutat. Més barates que Barcelona, però entre aquestes primeres 50, es troben també Douala (Camerun, 95,1), Dakar (Senegal, 92,2), Almaty (Kazakhstan, 90,7) i Mumbai (Índia, 90,3). Segons l'informe, Barcelona és també més cara que algunes ciutats europees que jo hauria suposat més amunt en el ranking, com ara Munic (93,1), Berlin (93,0) i algunes altres d'alemanyes, o Brussel·les (92,9).

És una llàstima que el web de Mercer només ens mostri les ciutats més cares. De les barates n'esmenta algunes. Asunción n'és la campiona, amb una puntuació de 52,2. Altres ciutats on triar a Sud-amèrica són Quito (54,6), Buenos Aires (62,7) i Montevideo (63,2). Aquesta és una classificació en la qual m'hauria agradat que la meva ciutat obtingués una puntuació bastant més baixa.

Natura i art al Pavelló Mies van der Rohe

Fa un parell de dies vaig assistir a un acte oficial que va tenir lloc al Pavelló Mies van der Rohe del parc de Montjuïc, el pavelló d'Alemanya que l'arquitecte Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) va dissenyar per a l'Exposició de Barcelona de 1929. L'havia vist tot passant-hi a prop moltes vegades des que el van reconstruir fa poc més de vint anys, però mai no havia tingut l'oportunitat de visitar-lo i poder veure'l amb atenció per dins. Dir 'per dins' potser no sigui massa encertat, perquè enlloc tens la impressió de ser 'dins'. Siguis on siguis, sempre hi ha contacte amb l'exterior.

Hi ha arquitectes que són intemporals, que el seu estil es veu sempre actual. O potser no sigui ben bé així; ens semblen actuals ara perquè van avançar-se en el temps, iniciant línies arquitectòniques que posteriors generacions d'arquitectes han anat desenvolupant. Però potser en el seu temps semblaven extravagants, com ho va semblar Gaudí a tanta gent. Mies van der Rohe és un d'aquests arquitectes que jo anomeno intemporals, com també ho són el francès Le Corbusier (1887-1965), el finlandès Alvar Aalto (1998-1976) o el nord-americà Frank Lloyd Wright (1867-1959).

El Pavelló Mies van der Rohe podria haver-se instal·lat a l'Expo de Sevilla de 1992 o a la de Saragossa que se celebra enguany i hauria estat una obra extraordinària de finals del segle XX o dels inicis del XXI. Encara que sembli contradictori, el que trobo d'extraordinari en aquell pavelló és la simplicitat del seu disseny, de línies rectes, amb predomini de l'horitzontalitat. I el bon aprofitament dels materials naturals: roques d'una gran bellesa emprades en els murs del pavelló, que són alhora elements de construcció i decoratius; el terra, l'aigua, i els còdols.

El terra i els murs exteriors del pavelló són de travertí, una roca sedimentària calcària, esponjosa, amb forats que deixen les restes de matèria orgànica (plantes i alguns animals) que, en comptes de fossilitzar-se, ha estat degradada:


L'ònix, de capes concèntriques, amb què estan fets alguns murs:

La reproducció de l'escultura de George Kolbe que sembla multiplicar-se en reflectir-se en l'aigua i segons des d'on es miri també en els murs i el vidre que té al davant:

En l'estany dels còdols, un altre estàtua, aquesta estàtua humana que va participar en un espectacle de dansa en què pedra i aigua i llum tenien un paper destacat:

Fotos: M. Piqueras

Actualització 25.07.2008
Misteris de las informàtica i d'Internet. Des d'ahir al vespre, les imatges que acompanyen aquesta entrada del meu bloc semblava que haguessin desaparegut o s'haguessin fet invisibles. Finalment m'he decidit a pujar-les de nou des de l'ordinador. Justament quan ja n'havia carregades un parell, han reaparegut totes les que vaig posar-hi ahir.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Intrusisme telefònic

No sé quantes empreses proveïdores d'Internet operen a Catalunya, però em fa l'efecte que totes m'han trucat alguna vegada --n'hi ha que ho han fet moltíssimes vegades-- per oferir-me els seus serveis, com també ho han fet empreses que no tenen res a veure amb la telefonia. De tant en tant, també m'arriben al mòbil trucades i SMS amb grans ofertes per part de l'empresa a la qual estic abonada i trucades d'altres que em proposen el traspàs d'operadora.

Les trucades poden ser de diversos tipus: a) trucades "personalitzades", qui truca sap el meu nom i de vegades fins i tot l'adreça; b) qui truca pregunta pel "titular" d'aquell número; i c) truca una màquina i se sent una música o una gravació que et diu que esperis, que de seguida et parlaran. Només m'escolto --i fins a un cert límit-- les trucades del tipus a. En les de tipus b els pregunto amb qui volen parlar; els dic que si hom truca a un número determinat és per parlar amb alguna persona, i totes les persones tenen nom i cognom. En el cas c mai no he arribat a esbrinar si saben el meu nom o no; penjo immediatament.

El major nombre de trucades que rebo són d'empreses que volen que contracti amb elles la meva connexió a Internet, els serveis telefònics i la televisió. Altres coses que m'han ofert per telèfon els darrers mesos són: productes congelats distribuïts a domicili, una col·lecció de llibres i DVD del National Geographic en català, aire condicionat amb gas, cursos d'anglès i cursos de formació ocupacional.

La meva resposta pot ser variada, depèn del meu humor. De vegades els dic que entenc que ell o ella està fent la seva feina, però que jo també estic fent la meva i em molesta molt que m'interrompin especialment per oferir-me productes i serveis que no penso comprar ni contractar. Davant la insistència de qui em vol explicar el reguitzell d'avantatges que tindria si em canviés de companyia, li dic amablement que no perdi el seu temps ni me'l faci perdre a mi. A les persones que m'han ofert en més d'una ocasió l'aire condicionat els vaig dir que l'aire condicionat hauria de prohibir-se per la gran despesa d'energia que representa i pels problemes de salut que causa en moltes persones; que és molt més econòmic i sa fer servir altres mitjans per mantenir la casa fresca. A qui m'oferia els productes congelats a domicili vaig dir-li que només he de travessar un semàfor per arribar al mercat del meu barri, i que en un radi d'uns 500 metres tinc botigues de tota mena, entre d'altres un supermercat exclusivament de congelats (com deia una propaganda institucional, "al barri hi ha de tot"). A la noia que fa una estona m'ha trucat oferint-me cursos de formació ocupacional en aeronàutica li he dit que fa molts anys que he seuperat l'edat per fer aquests cursos. A qui m'oferia cursos d'anglès vaig dir-li que, si volia, jo podia oferir-li els meus serveis com a traductora d'aquesta llengua. I a qui em volia vendre el National Geographic en català vaig dir-li que encara no havia acabat de mirar-me la col·lecció de 100 DVD del NG en anglès que em va regalar el meu fill.

Ahir, em va trucar una dona que deia que ho feia en nom de la meva companyia d'Internet i em va preguntar si estava satisfeta amb els serveis que em proporcionen i si voldria canviar-ne alguna cosa. Li vaig respondre que allò que voldria canviar és que suprimissin les trucades telefòniques per preguntar a la clientela qualsevol cosa, encara que sigui si el servei rebut és satisfactori. Són els meus proveïdors d'Internet, i saben la meva adreça electrònica; per què no em diuen per correu electrònic el que m'hagin de dir?

Aquest matí he anat a una oficina de "la Caixa". Al meu costat, esperant com jo, seia una senyora que s'ha afegit a una conversa que havien engegat altres dues persones. Després s'ha girat cap a mi i m'ha dit, com justificant-se: "Com que estic tot el dia sola casa i no puc parlar amb ningú, doncs si aquí enceten una conversa jo la segueixo. No em posaré pas a parlar amb les parets de casa, oi?"

En els dos o tres minuts que he estat esperant m'he assabentat que és vídua, que fa uns mesos va anar a Madeira amb un grup perquè volia recordar quan hi va anar fa anys amb el seu marit "que al cel sigui" i que per poc ella també se'n va al cel perquè va agafar una pneumònia; que fa poc una amiga li va proposar de fer un viatge amb autocar a Suïssa, Itàlia i Alemanya, però ho va deixar córrer perquè són moltes hores en l'autocar, perquè és molt car, i perquè no vol agafar cap altra pneumònia.

He pensat que si les televenedores (solen ser dones) que em truquen tan sovint truquessin a aquesta senyora que no parla amb ningú en tot el dia, potser no la convencerien perquè els comprés res, però si més no farien una bona obra regalant-li una estona de conversa. (També he pensat que si aquella dona tingués un gat o algun altre animaló podria parlar-li i potser no se sentiria tan sola.)

He d'esbrinar si hi ha algun registre on la persona titular d'un telèfon pot apuntar-se perquè no li facin trucades promocionals, com n'hi ha un per a les adreces de correu. Aquest intrusisme telefònic em treu de polleguera.

dimarts, 22 de juliol de 2008

La comunicació i el codi QR

He anat a la darrera conferència plenària de l'ESOF2008, que feia la matemàtica Eva Bayer-Fluckiger, pensant que potser no entendria res o molt poc del que expliqués aquesta professora de l'Escola Politècnica Federal de Lausana. Tanmateix, i potser perquè ella mateixa sigui conscient d'aquesta percepció de dificultat de comprensió de les matemàtiques per bona part de la societat, ha baixat molt el llistó i ha estat una conferència de divulgació, en què ha tractat de l'aplicació de les matemàtiques a la comunicació, fent-ne només una breu introducció.

No recordo que Bayer-Fluckiger hagi parlat de la teoría matemàtica de la comunicació, que va néixer el 1948 arran d'un article publicat per Claude Elwood Shannon (1916-2001), en què aquest matemàtic escrivia: "El problema fonamental de la comunicació consisteix a reproduir en un punt, de manera exacta o molt aproximada, un missatge seleccionat en un altre punt." I és que normalment, pels canals on circula la informació sol haver-hi "sorolls", pertorbacions en el canal de comunicació que poden ocasionar pèrdua de la informació que hi circula, abans que arribi al receptor. D'aquests sorolls i les maneres d'evitar-los sí que ha parlat la conferenciant. Una solució per a evitar la pèrdua d'informació és la creació d'una codificació que mantingui la informació com empaquetada i n'eviti la distorsió o la pèrdua.

Confesso que en sortir de la conferència em sentia decebuda, no em semblava que hagués après gaire cosa. Desprès d'unes hores, però, quan brostejava en el web "Recerca en acció" (projecte de divulgació de l'Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca, AGAUR), per escriure un informe sobre una activitat de l'ESOF en què vaig participar ahir, he trobat una secció d'entreteniment d'aquest web que es diu Experimenta, i el seu contingut m'ha fet recordar la conferència del matí. Experimenta és una pàgina web que conté jocs, com ara sopes de lletres, i experiments de fàcil realització, com ara un per veure què passa amb la sal quan es glaça l'aigua del mar o un altre per fabricar un iceberg. Un dels jocs que proposa és fer-se un codi QR de qualsevol cosa, per exemple, un text, un número de telèfon, una adreça d'Internet.

Un codi QR és un sistema de codificació derivat del conegut i universal codi de barres, que té el missatge codificat en un conjunt de barres i espais d'amplada diversa. En el codi de barres, la informació està distribuïda en una sola dimensió i normalment conté un màxim de 20 dígits. Amb la seva difusió es va crear la necessitat de disposar d'un codi que pogués contenir més informació i en un espai mínim. Se'n van desenvolupar alguns de dues dimensions, en què la informació es troba distribuïda en sentit horitzontal i vertical.

Ara per ara el codi QR sembla ser el més eficaç dels codis de dues dimensions. La mateixa informació codificada en QR ocupa una desena part de l'espai que ocuparia fent servir un codi de barres; pot llegir-se molt ràpidament des de qualsevol part que es miri (no us heu fixat la dificultat a llegir el codi de barres de vegades en les caixes dels supermercats, que han de passar el producte repetidament per la màquina o fins i tot acabar escrivint-ne el codi manualment?); i pot recuperar-se'n la informació perduda, si no supera el 30 per cent.

He volgut jugar jo també amb el codi QR i he codificat dues estrofes d'un poema d'una poeta catalana del segle XX, que he posat en la barra lateral d'aquest bloc: no puc, però, comprovar si la codificació ho conserva tot (accents, apòstrofs, etc.) perquè no puc descodificar-ho. He trobat programari per descodificar des del PC, però cal descarregar-lo, i no m'agrada descarregar res de llocs que no conec. També hi ha programari per instal·lar al mòbil i que funcioni com a descodificador (ha de ser un mòbil amb càmera). Hauré de demanar ajut i que algú ho provi i em digui si funciona.

Tornant a la comunicació i la conferència del matí, he pensat també que hi ha molts tipus de comunicació i que de vegades no ens n'adonem. Per exemple, la vida és possible gràcies a un tipus de comunicació que està codificada perquè no se'n perdi informació ni es distorsioni. I per a aquesta codificació, es fan servir quatre "lletres", que són les 4 bases nitrogenades dels àcids nucleics que contenen el codi genètic. El genoma d'un organisme és el conjunt d'informació que permet que l'organisme es desenvolupi i segueixi el seu cicle vital.

Com en altres tipus de transmissió de senyals, en la transmissió del codi genètic també es pot perdre informació o es pot distorsionar. De vegades, els errors són reparats (l'àcid desoxiribonucleic conté mecanismes d'autoreparació). Si això no passa, però, és possible que el missatge final sigui diferent de l'inicial: s'haurà produït una mutació. Les mutacions són una font de diversitat genètica i poden aportar millores a l'espècie, però també poden ser perjudicials.

La conferència d'aquest matí, que m'havia semblat amb poca "substància", també m'ha fet pensar en la comunicació que estableixen els bacteris i altres organismes unicel·lulars, que s'envien senyals químics; o la que es produeix entre cèl·lules molt allunyades dins d'un mateix organisme; o la informació que s'envien els tèrmits per avisar que el cau està en perill i demanar la col·laboració d'altres membres de la colònia... I hauria pogut continuar, perquè la comunicació és pertot. Hi ha qui diu que la vida és química; d'altres afirmen que és física; també he sentit dir que sense la matemàtica no poden existir ni la física ni la química. Però de vegades tinc la impressió que la vida és, abans que qualsevol altre cosa, comunicació.

Imatge codi QR: Semacode-fr-wikipedia-org-wiki-pomme.png

dilluns, 21 de juliol de 2008

Montse Abelló i Moisès Broggi premiats

Ho llegeixo a Vilaweb: a Montserrat Abelló, poeta i traductora, i a Moisès Broggi, metge, els han estat concedits sengles Premis Nacional a la Trajectòria Professional i Artística.

He escrit sobre l'una i l'altre en aquest bloc per motius diversos: sobre Montserrat Abelló, amb motiu de l'homenatge que li va retre la Comissió per a la Igualtat de la Dona, del districte de les Corts, i amb motiu del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2208; sobre Moisès Broggi, amb motiu del seu centenari i de la celebració que en va fer la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Enhorabona a tots dos! M'alegra que, contràriament al que sovint es fa, els retin els homenatges en vida.

El disseny del segle XX

Aquesta és groga. Les vespes originals tenien un to verd grisós, em sembla

A la capella de l'Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau hi ha una exposició sobre disseny del segle XX (pràcticament de la segona meitat del segle), excepte uns texans de marca Levi, que són del 1890. La majoria de peces exposades són objectes de la vida quotidiana. N'hi ha que, malgrat els anys passats continuen essent presents en les nostres vides i sense variar gaire o gens el disseny original, com ara els esmentats texans, els bolígrafs Bic, la cafetera Bialetti Moka Express (les anomenades cafeteres italianes, en la seva primera època), o els rellotges Swatch. En canvi, d'altres, com ara la batidora Túrmix, es veuen passades de moda.

Una cosa em va cridar l'atenció: que de les 34 peces exposades, 6 fossin objectes dissenyats per Javier Mariscal. Després vaig veure que ell és el director de l'exposició. Això és com si a un escriptor li encarreguessin una antologia d'autors dels darrers 50 o 60 anys i ,de 34 textos, 5 fosssin signats per ell. Seria adequat, per més bon escriptor que fos?

Quin invent, aquests setrilleres que no degoten!

El Macintosh Classic, un dels primers que vaig fer servir

Bic naranja escribe fino, Bic cristal escribe normal...
Qui no ha tingut mai a les mans un Bic cristal?

Fotos: M. Piqueras

diumenge, 20 de juliol de 2008

Ciència per a tothom

Estic esgotada després de tres dies d'ESOF. Hi ha un programa tan atapeït i tantes coses per veure-hi! Aquest matí m'he oblidat l'acreditació per entrar a la zona restringida, on es fan les activitats per a la gent inscrita, i per no tornar a casa a buscar-la, m'he dedicat a recórrer la zona oberta al públic, amb activitats de divulgació.

Demà, dilluns, al matí he de moderar una taula rodona en una sessió sobre nous usos d'Internet en la comunicació científica (no en recordo el títol exacte, però el contingut és aquest), que també és oberta al públic. I a la tarde seré en una altra activitat oberta al públic, però fora del recinte de la fira: la lectura dramatitzada d'Oxigen, de la qual vaig escriure alguna cosa en aquest bloc fa poc (i també d'un dels seus autors, Roald Hoffmann). Es farà a les cinc, a l'Institut d'Estudis Catalans.

A l'ESOF divulgatiu hi ha alguns muntatges molt espectaculars, però de vegades el públic s'ho passa millor en estands senzills on es fan demostracions d'experiments que es poden fer amb coses que tothom té a l'abast o que poden aconseguir-se fàcilment.

Per exemple, la Universitat de Girona té un estand on la mainada pot fer molècules amb paper (papiroflexia) o amb globus (globoflexia). En la foto se'n poden veure algunes. Tot i que no es poden apreciar molt bé (si cliqueu damunt la foto, podreu veure-la ampliada) em sembla que la que hi ha penjada, feta amb globus, és un ful·lerè. Damunt la taula n'hi ha unes fetes amb paper, que potser també siguin ful·lerens, però no n'estic segura. Hauré de preguntar-ho a Miquel Duran, químic i vicerector de Política Científica de la Universitat de Girona, que suposo que s'ho ha passat tan bé com s'ho augurava en el seu bloc.

I a l'estand dels núvols, el físic Jordi Mazón ha fet uns experiments molt senzills però que deixaven bocabadat el públic. Coses que si les fes en un escenari podrien passar per jocs de màgia. Però no hi ha màgia al seu darrera, només principis científics. A més de fabricar un núvol en una ampolla buida d'aigua, ha "fabricat" un huracà amb una llauna buida de refresc i ha fet passar un ou pel coll d'una ampolla molt més estreta que el mateix ou. Mireu-lo a la foto, quan ja era a mig entrar, com està de deformat.

Un estand que sol tenir bastant de públic és el del tango. Una parella explica la història i la física del tango, i ho fan de manera pràctica, amb música i ballant. Estudia els moviments d'aquest ball des del punt de vista de la física i les interaccions entre els cossos de la parella ballarina. la projecció del centre de gravetat els permet mantenir l'elegància del ball, i la conservació del moment angular ajudar a fer millor els girs de la dansa.

Petit espectador del tango

Fotos: M. Piqueras

dissabte, 19 de juliol de 2008

Reflexions d'una barcelonina

Primera reflexió
Quines són les primeres coses que veu la majoria d'habitants de Barcelona en sortir al carrer? Hi ha una gran probabilitat que siguin: brutícia, una oficina de "la Caixa", brutícia, xiclets enganxats al terra, brutícia, algú parlant per un mòbil, brutícia...

Segona reflexió
El que més m'agrada de viatjar en metro o autobús a l'estiu, amb l'aire condicionat al màxim, és el plaer de sentir l'escalfor del carrer a la sortida.

divendres, 18 de juliol de 2008

"Dame la lengua"

Llegeixo amb retard l'article de Gonzalo Pontón (deu ser el pare o el fill?) sobre la llengua publicat el 14 de juliol a la Tribuna de El País: "Dame la lengua". És ple d'ironia, molt divertit. El recomano.

El vaixell ha volat

No han estat 15 metres els que s'ha enlairat el vaixell, ni 2000 els globus que li han enganxat, però s'ha enlairat uns dos o tres metres, o potser més i tot; suficients per provar el principi d'Arquimedes. Com que omplir amb heli 2000 globus segurament hauria estat una tasca molt lenta, n'han inflat alguns de molt grans; sense arribar a un nombre tan elevat, suposo que si fa no fa els litres devien ser els que havien pensat per als 2000. O potser eren menys i per això el vaixell no ha pujat tan amunt. Al final l'han fet avançar fins sota mateix de l'arc del Triomf i han anat deslligant els globus. Molts han marxat volant; d'altres els han regalat a la mainada. Feia gràcia veure nens i nenes amb globus que eren gairebé tan grans com ells.

Tot inflant els globus

El vaixell de paper està fet. Comencen a lligar-hi globus.

El vaixell s'ha enlairat!

Aquesta ha estat la primera activitat de divulgació de l'ESOF2008. Els propers dies, fins a dimarts, a la Fira de Barcelona (plaça d'Espanya) hi haurà activitats per a tota la família.

dijous, 17 de juliol de 2008

Fent de turista a Barcelona

De tant en tant va bé que vinguin amics i amigues de fora per poder fer una mica la turista per la pròpia ciutat i deixar la feina per unes hores, encara que les tasques pendents siguin aclaparadores com ho són les meves aquests dies. Dimarts vaig fer-ho. Vaig acompanyar una parella finlandesa, de Turko, en Vesa Niikangas i la seva dona, que han vingut per assistir a l'ESOF2008 i aprofiten per conèixer la ciutat. Els vaig recollir en el seu hotel, al Paral·lel, i vam fer un recorregut pel Raval i pel barri Gòtic. Vaig procurar mostrar-los alguns indrets que sovint passen desapercebuts als turistes, tot i que també vam passar per d'altres típicament turístics.

Vam visitar l'església i el claustre de Sant Pau del Camp, on feia molt de temps que jo no havia estat, perquè sempre la veia tancada. Ara ho fan millor, cobren una entrada --modesta, tenint en compte que és una joia del romànic-- i és obert gairebé cada dia, a part dels diumenges per a la missa.

Capitells del claustre de Sant Pau del Camp

A la Rambla del Raval vam aturar-nos davant del gat de Botero:


Com que m'havien demanat informació sobre restaurants, els vaig mostrar Casa Leopoldo, en el carrer de Sant Rafael i El Cafetí --més modest que Casa Leopoldo, però un lloc que trobo molt agradable--, i on fan un menú molt ajustat. Després vam fer cap al conjunt que formen l'antic Hospital de la Santa Creu (ara Biblioteca de Catalunya, vegeu-ne la foto a la dreta), l'antiga Casa de convalescència (ara seu de l'Institut d'Estudis Catalans) i la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

A l'altre costat de la Rambla vam aturar-nos a l'església del Pi; era l'hora millor, quan el sol n'il·lumina el rosetó des de l'exterior:


Vam voltar després pel barri jueu --el Call- i alguns carrerons propers a la Catedral. No vam poder veure les restes de la muralla romana que hi ha en una botiga del carrer del Call, ni l'antiga sinagoga o les restes del temple d'Hèrcules, al cim del Mons Tabor (16,9 metres sobre el nivell del mar!) perquè ja havien tancat. Únicament la placa jueva del carrer Merlet, perquè és a la façana d'un edifici:


Un racó que els va agradar molt --també a mi m'agrada molt-- és la plaça de Sant Felip Neri, amb aquell aire de plaça dura veneciana (el lleó de Sant Marc a la façana del gremi de sabaters contribueix a l'estampa veneciana) i el record, en la façana de l'església, de la bomba que hi va caure durant la guerra (in)civil.

Vam acabar a El Portalón, el bar de tapes de tota la vida del carrer Banys Nous, on la pedra de la paret és original, no posada al damunt com fan en molts bars creats de novo, i les taules i bancs de fusta són els mateixos des de fa molts anys.

Va ser una passeig agradable, per llocs on sempre m'agrada tornar. La nota negativa: la brutícia i la pudor de pixum que hi ha en alguns llocs. Ja sé que la culpa la té la gent que embruta, però hi ha llocs, com ara el passatge que va del carrer Sant Rafael al carrer Hospital, on semblava que fes mesos que no s'hi hagués fet neteja.

Fotos: M. Piqueras

Nova guia del Jardí Botànic de Barcelona

Mirant el correu d'ahir, hi trobo una invitació a la presentació de la nova guia del Jardí Botànic de Barcelona, que es farà avui, 17 de juliol, a les 12.30 a l'Ajuntament de Barcelona. M'hauria agradat anar-hi, però no em serà possible. Espero poder obtenir aviat aquesta guia, publicada dins la col·lecció de les guies dels parcs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Ara fa temps que no he pujat al Jardí Botànic. Vaig anar-hi l'any passat, quan a l'Institut Botànic van fer l'exposició de Suzanne Davit, però aquell dia plovia molt i només vaig veure l'exposició motiu de la meva visita. Potser amb aquesta nova guia m'animi a tornar-hi aviat.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Voleu veure volar un vaixell?

Dijous aniré a veure volar un vaixell. Serà a l'Arc del Triomf de Barcelona i el vaixell serà de paper. El faran allà mateix, amb un full de paper de 200 metres quadrats. Després es farà enlairar. Això serà possible perquè 2000 persones entre les que assisteixin a l'acte lligaran cadascuna un globus ple d'heli al vaixell. En total seran 40.000 litres d'heli, un gas inofensiu i menys pesant que l'aire.

Si tot va bé, quan s'hi hagin lligat tots els globus, el vaixell tindrà un pes d'uns 40 quilograms i s'enlairarà uns 15 metres. Serà una demostració del principi d'Arquimedes, que diu que "tot cos submergit en un fluid experimenta una empenta vertical i cap amunt igual al pes del fluid desallotjat". Com que el conjunt vaixell de paper-globus serà menys dens que l'aire, rebrà l'empenta vertical cap amunt, que s'ha calculat que el farà pujar uns 15 metres.

Aquests experiment der masses per provar el principi d'Arquimedes ha estat ideat per Dani Jiménez Albiac, físic i divulgador, i serà la primera activitat de divulgació de les moltes que es faran a Barcelona fins al 22 de juliol, en el marc de l'ESOF2008, EuroScience Open Forum, un congrés que reunirà a Barcelona més de 3000 científics i científiques de moltes disciplines i que, en el seu programa, reserva un lloc destacat per a la divulgació de la ciència. En total hi haurà més de 70 exposicions i actes gratuïts pere al públic general.

Serà el proper dijous 17 de juliol des de les 17.00 fins a les 21.30, al passeig Lluís Companys de Barcelona (Arc de Triomf)

dimarts, 15 de juliol de 2008

La tardor arriba al Liceu

No em refereixo al teatre del Liceu ni a l'estació de l'any que ve després de l'estiu, sinó a l'estació de la línea tres (verda) del metro de Barcelona. Després de mesos d'incomoditats per les obres que s'hi feien, ara lluu una decoració tardorenca.

El primer dia que la vaig veure vaig pensar que, posats a fer obres, haurien pogut fer-ho de manera que el motiu decoratiu no fos un dibuix estàtic, sinó que pogués anar canviant, com en aquests marcs digitals que venen per exposar-hi les fotos fetes amb les actuals càmeres. Així, podrien tenir la decoració de l'estació d'acord amb l'època de l'any: flors a la primavera, fruita a l'estiu, la caiguda de la fulla a la tardor i, per a l'hivern, arbres nus o potser castanyes i moniatos.

Encara que sigui una decoració estàtica, m'agrada, i l'estació lluu ara molt bé. Veurem, però, quan de temps passa abans que algun brètol o brètola comenci a destrossar-la.

dilluns, 14 de juliol de 2008

Rembrandt, la llum i els colors

Peter Greenaway és un mestre de la llum. La seva pel·lícula Nightwatching (La ronda de nit) és una successió d'escenes en què la llum i el color tenen un paper molt destacat. L'he vista amb al mateix plaer i interès que puc experimentar davant d'una exposició de pintura. Tot i que tingui una trama argumental, per a mi, la història no té massa importància, queda a l'ombra de l'extraordinària obra visual que és la pel·lícula.

La ronda de nit, el quadre de Rembrandt que dóna nom a la pel·lícula

En l'escena inicial, Rembrant i la seva dona parlen dels colors. I ell busca definir-los amb paraules però sense transmetre la sensació que es té a través dels ulls; explicar a una persona cega com és cada color. Del vermell diu que és com la sang, espès, calent. Després parla del groc i diu que és molt més fluid. M'hauria agradat sentir la definició de més colors, però em sembla que no anava més enllà del vermell i del blau.

Si els colors tinguessin olor i sabor, quin seria per a cadascun? Per exemple, jo identifico alguns colors amb olors o sabors determinats; de vegades, però, compartits entre més d'un color. El verd viu té olor de menta i un sabor fresc, potser recordant la clorofil·la. Però pot ser també l'olor d'herba acabada de segar, una olor humida. Si és un verd més apagat i dens, del color de les fulles d'alzina o roure, em sembla aspre al tacte i poc fluid, amb olor de bergamota.

Al color lila li trobo olor de lavanda i un gust dolcenc que perdura en la boca. El marró fa olor de terra molla, d'humus. Una olor molt característica, causada principalment per la geosmina, una molècula segregada per uns bacteris i detectada pel nas humà a concentracions molt petites. El blau, em sembla un color àcid i molt fluid. Al vermell li trobo un aroma penetrant, potser perquè l'identifico amb les roses.

Això és el que m'ha vingut al cap en pensar ara en aquests colors. però potser en un altre moment les imatges odoríferes o de tacte serien unes altres amb els mateixos colors.

diumenge, 13 de juliol de 2008

1.000.000 de llibres gratis

Fins al 4 d'agost, la Fira Mundial del Llibre Electrònic ofereix un milió de llibres i altres documents que poden descarregar-se de la xarxa. Aquesta notícia és de les que cal difondre, perquè se n'aprofiti el nombre més gran de gent possible. Jo me n'he assabentat a través del bloc Quiro News, de l'Associació Catalana d'Història de la Veterinària.

Alguns exemples del que s'hi por trobar: Un recull d'assajos de Virginia Wolf; el llibre Half hours in the far north / life amid snow and ice, que tracta de la vida a l'Àrtic, i inclou nombroses il·lustracions; contes de Beatrix Potter, amb les il·lustracions de l'autora; o una història d'estudiants i mestres de ciències de la salut de l'edat mitjana, per esmentar-ne només uns pocs.

Val la pena aprofitar aquesta fira, tot i que el bé de deu d'obres que posa a l'abast de tothom em fa recordar el que hi ha escrit en una samarreta que em vaig comprar fa anys en una llibreria increïble que vaig descobrir a Nova York: "So many books, so little time".

Condons a la universitat

És la notícia del dia: els condons de fa 150 anys trobats a la Universitat de Salamanca. En una vitrina de la Biblioteca Històrica d'aquella universitat, entre altres objectes curiosos trobats a l'interior de llibres, hi ha exposats un condó, amb la seva funda, que va aparèixer a l'interior d'un llibre de medicina del segle XVI. El preservatiu, però, és més recent, es va trobar embolicat en un full de diari de 1857. La notícia d'agència diu que, segons ha explicat la directora de la Biblioteca, és un "condó elaborat amb tripa de porc, que porta a l'extrem una cinta de color blau per ajustar-lo al membre viril".

Molta gent sap que els preservatius no són un invent del segle XX, però potser no sigui tan conegut el fet que ja en temps prehistòrics pot ser que els homes fessin servir unes fundes per al penis amb diferents finalitats (protegir-lo en els combats, evitar les picadures d'insecte o com a decoració). A qui tingui interès per conèixer la història del condó, que va molt més enllà de la suposada invenció per un tal doctor Condom (sembla ser una llegenda urbana del segle XVIII), li recomano la lectura de l'article "The history of the condom", publicat a Journal of the Royal Society of Medicine.

De la notícia de la troballa del condó vuitcentesc a Salamanca, hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció: que la cinta per ajustar-lo fos de color blau. Per què blau? Devien fer-los de diversos colors? I he recordat que les facultats universitàries tenien colors diferents; encara avui dia els capirots i les borles dels birrets dels doctors són d'un color determinat segons les facultats. Llegeixo en el web de la Universitat de Granada, que en aquella universitat va decidir-se, el 1681, que els doctors en medicina fessin servir borles i capirot groc. I aquest és el color tradicional d'aquesta disciplina també en altre universitats.

He assistit, a diverses universitats, a actes acadèmics com ara investidures de doctors Honoris Causa, on solen seguir-se unes normes tradicionals de protocol i els catedràtics acostumen a anar "disfressats". (Una excepció: la Universitat Autònoma de Barcelona; vaig anar-hi a la investidura com a doctora Honoris Causa de Lynn Margulis el 2007 i ningú no duia toga, ni la mateixa homenatjada.) Però ara no recordo si damunt les togues duien el capirot amb el color distintiu de la facultat ni si duien birret amb la borla també de color.

Tornant al condons de Salamanca, penso que potser a mitjans del segle XIX en venien amb el llaç en una varietat de colors perquè estudiants i professors poguessin triar segons els estudis que seguien. La notícia diu que la cinta és de color blau, però no especifica el to de blau. El blau cel és el color tradicional de les facultats de Filosofia i Lletres. Si fos blau cobalt, podria haver estat d'un estudiant de la Facultat de Ciències. El llibre on s'ha trobat, però, és un manual de Medicina. Devia ser un estudiant amb interessos molt amplis, que consultava llibres d'altres especialitats?

divendres, 11 de juliol de 2008

Roald Hoffmann, ciència, art i pau

Ahir escrivia aquí sobre Oxigen, l'obra de teatre en què els personatges són científics i científiques del segle XVIII i de l'actualitat, i de la qual es farà una lectura dramatitzada d'aquí a uns dies a Barcelona. Avui vull parlar d'un dels autors d'Oxigen: Roald Hoffmann.

Roald Hoffmann a l'Institut d'Estudis Catalans, juny 2006
http://www.kewgardensmovie.com/schedule-hoffman.html

Vaig conèixer Hoffmann a través de una amiga comuna, primerament per correu electrònic i després personalment quan va venir a Barcelona a presentar el seu llibre de poesia Catalista el desembre de 2002. És autor de teatre, de poesia, d'articles de divulgació científica; ha presentat un programa de televisió sobre química ("El món de la química") que va ser molt popular als Estats Units, i des de fa anys organitza un cafè científic molt popular un cop al mes en el Greenwich Village de Nova York. Abans que es dediqués a algunes d'aquestes activitats, però, ja era un químic teòric de prestigi internacional. És professor de la Universitat de Cornell, a Ithaca, a l'estat de Nova York (EUA) i el 1981 li va ser concedit el premi Nobel de Química (juntament amb el japonès Kenichi Fukui). A més, ha conviscut amb artistes plàstics, aprenent d'ells la tècnica de la ceràmica i de la tinció de teixits i fibres vegetals, i explicant-los, a canvi, la base científica d'aquests processos tradicionals.

Hoffmann va néixer el 1937 a Zloczów (Polònia aleshores; actualment Ucraïna) en una família jueva i va transcórrer part de la seva infantesa entre un gueto, un camp de concentració i les golfes d'una escola on un mestre ucraïnès va mantenir amagats el petit Roald i la seva mare (el pare va morir en un camp de concentració el 1943). A finals de 1944, a Cracòvia, Roald va poder anar a l'escola. Després de passar per alguns camps de refugiats en diversos països europeus, el 1949 arribava als Estats Units.

En l'entrevista que el 2006 va fer-li Víctor M. Amela per a "La Contra", de La Vanguardia, es posen de manifest la passió de Hoffmann per la poesia, i la seva visió poètica de la ciència. Parla del so, del ball i de l'harmonia de les molècules. L'hemoglobina, en la qual molta gent potser no hi vegi més que uns milers d'àtoms enllaçats, que tenen com a funció el transport d'oxigen, li recorda el banc ondulat de trencadís de la plaça del Parc Güell, irregular i rítmic alhora.

Segurament la dura experiència de la seva infantesa, marcada per la segona guerra mundial, va fer de Hoffmann un home de pau. El seu pacifisme és palès en algunes de les seves activitats, com ara el projecte "Enllaços químics", patrocinat per la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units, i que Hoffmann ha desenvolupat amb Pere Alemany, professor del Departament de Química Física de la Universitat de Barcelona. És un projecte que jo comparo al de la West-East Divan Orchestra, fundada el 1999 pel director d'orquestra i pianista Daniel Barenboim (nascut a Buenos Aires en una família jueva) i l'escriptor nord-americà d'origen palestí Edward Said (mort el 2003).

Com el taller de música clàssica, els tallers de química teòrica organitzats per Hoffmann i Alemany són una eina de millora professional i promouen el coneixement i la comprensió entre dos pobles (àrab i jueu) tradicionalment enfrontats. Hi participen aproximadament una dotzena de joves investigadors al voltant dels 30 anys procedents de diversos països del Pròxim Orient, incloent-hi Israel. Després del taller que van organitzar a Petra (Jordània) el 2006, Alemany m'explicava la seva satisfacció, alegria i sorpresa en veure que la convivència i les llargues converses entre els participants estimulaven l'apropament entre persones de pobles que la història, la política i la religió ha anat separant, i que en aquella trobada descobrien que són moltes més les coses que els uneixen que aquelle que els separen.

Hoffmann serà a Barcelona d'aquí a uns dies per participar a l'ESOF2008, en una sessió de ciència i poesia que es farà el 19 de juliol, dissabte, i també assistirà a la lectura dramatitzada d'Oxigen que es farà a l'Institut d'Estudis Catalans el 21 a la tarda.

dijous, 10 de juliol de 2008

Una amant exigent

"L'experimentació quantitativa és una amant exigent", diu Lavoisier, en l'obra de teatre Oxigen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann. És cert, l'experimentació quantitativa no s'està de punyetes. Com l'amant que exigeix de la seva parella l'atenció exclusiva i que no oblidi cap detall, el treball experimental exigeix també l'atenció exclusiva de l'investigador o investigadora.

Oxigen potser no sigui una obra de la talla de Copenhagen, de Michael Frayn (sobre la trobada entre els físics Niels Bohr i Werner Heisenberg el 1942), però té algunes característiques que enganxen de seguida el públic, especialment qui conegui una mica el món de la recerca (però no és necessari estar-hi familiaritzat per anar seguint la trama). Per una banda, és una obra dinàmica, les escenes no són molt llargues i en el seu argument s'alternen escenes dels segle XXI amb d'altres del segle XVIII. I no és una obra únicament de científics homes. Les dones hi tenen un paper destacat: en la part de la història que els autors situen en el segle XVIII, són les companyes dels científics (una d'elles. Mme. Lavoisier, científica ella també); en la part que transcorre en el segle XXI, són una física i una historiadora de la ciència.

Des que vaig llegir la versió castellana d'Oxigen, publicada a Mèxic, i vaig veure un DVD d'una representació de l'obra feta als Estats Units vaig pensar a organitzar-ne una lectura dramatitzada. Però el pressupost per una activitat d'aquest tipus era molt elevat i no hi havia entitat que estigués disposada a afluixar la mosca. El 2007, l'Associació Catalana de Comunicació Científica va rebre diversos ajuts que van fer possible tirar endavant el projecte i vam organitzar dues lectures de l'obra, una a l'Amfiteatre Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i una altra a l'Ateneu Barcelonès.

Oxigen, a la Reial Acadèmia de medicina de Catalunya
19 de novembre de 2007
Foto: Cristina Ribas

Era una llàstima que la inversió feta quedés només en dues lectures i de moment ja n'hi ha organitzada una altra d'aquí a uns dies. Es farà el 21 de juliol, a les 5 de la tarda, a l'Institut d'Estudis Catalans. En l'obra de Djerassi i Hoffmann, les dones tenen un paper destacat, i en la lectura també: està dirigida per una dona, Míriam Alamany, que també hi actua, fent el paper de Mme. Lavoisier. Els altres actors que hi intervenen tenen una llarga experiència professional: Carles Martínez, Climent Sensada, Quimet Pla, Àngels Poch i Marissa Josa.

Oxigen a l'Ateneu Barcelonès
26 de novembre 2007
Foto: M. Piqueras

Tot i ser una lectura, els actors no es limiten a llegir asseguts darrere una taula, com he vist de vegades en altres lectures públiques d'obres de teatre. Es mouen i l'obra té acompanyament musical. De fet, només els caldria vestir-se de l'època corresponent per poder dir que era una obra representada i no una lectura.

la lectura dramatitzada d'Oxigen del proper 21 de juliol és una de les moltes activitats gratuïtes de divulgació que s'organitzen com a complement del congrés ESOF2008. que se celebrarà a Barcelona del 18 al 22 de juliol. S'hi pot assistir sense necessitat d'inscriure's al congrés. N'hi ha d'altres que combinen ciència amb les anomenades humanitats, com ara ciència i art, ciència i poesia, ciència i periodisme. Aquells dies Barcelona serà una fira de ciència on tothom hi tindrà cabuda i podrà treobar una activitat al seu gust.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Per tot se'n fa, de bolets quan plou...

...o, com diuen castellà, en todas partes cuecen habas (y en mi casa a calderadas). Això pensava ahir i aquest matí mentre passejava per Sada, un poble gallec a uns 18 quilòmetres d'A Coruña, on vaig anar a fer una conferència en un curs d'estiu de la Universitat da Coruña. I pensava això del bolets i de les habas perquè fa uns dies vaig llegir i escoltar en alguns mitjans catalans que un l'nforme "Destrucció a Tota Costa" 2008 de Greenpeace denunciava que el 46,5% dels 700 quilòmetres de costa catalana està urbanitzat i que els plans per continuar construint al llarg de la costa no s'han aturat. Galícia ocupava el mateix lloc que Catalunya en el rànking de comunitats autònomes que malmeten les seves costes. I Sada n'és un exemple.

Un extrem de la primera línia de mar de Sada

La continuació de la foto anterior, amb la platja urbana

En aquest poble gallec no s'han bastit edificis gegantins, com en alguns llocs de la Mediterrània, però tota la línia de costa que ocupa el poble està construïda, i en alguns casos de manera bastant caòtica. Al costat casetes antigues d'una o dues plantes, escapades qui sap gràcies a quin motiu de la febre constructora, he vist cases força més altes i de qualitat pèssima. A més, és un poble-carretera, on els cotxes circulen tan de pressa com poden; cal reconèixer, però, que en els passos de zebra solent aturar-se, tot i que de vegades ho facin amb grans frenades.

Tot i que els cotxes s'aturin per deixar passar els vianants en els passos de zebra, Sada no és una població pensada per als vianants. De vegades, després de travessar un pas zebra en el carrer principal, et pots trobar que a l'altre costat no hi ha voreres ni lloc per on puguin caminar els vianants. L'hotel on vaig allotjar-me, que em sembla que és el més important del poble, es troba en una mena de illa enmig del passeig, que es bifurca i els cotxes que van en un sentit passen davant de l'hotel i els que van en sentit contrari ho fan pel darrere. És una 'illa' que haurien hagut de deixar sense construir, amb uns jardinets al voltant.

M'han dit algunes persones que el desgavell urbanístic del poble es deu als anys --molts, inexplicablement-- en què el consistori havia estat en mans d'un alcalde que va afavorir els interessos de les empreses constructores. Ara hi ha un altre grup per regir el poble, però encara fa massa poc temps perquè se'n notin els canvis.

Hi ha dues coses que m'han agradat del poble: La Terraza i A Casa da Cultura. A Terraza és un cafè-bar-restaurant que hi ha en el passeig i té un aspecte retro, de cafe de començament del segle XX. Podria haver estat molt bé l'escenari d'alguna escena de Mort a Venècia. Sembla un local que en el passat hagi estat un espai esplendorós, on fes cap la flor i nata del poble.

Interior de La Terraza. A l'hora del cafè només
hi érem la directora del curs i jo!


La Casa da Cultura és un edifici a costat del mar, externament gens atractiu; només té l'originalitat d'un paret rodona que és on, a l'interior, hi ha la biblioteca, amb una sala molt ben il·luminada amb llum natural i amb molts espais per poder treballar. En un extrem de l'edifici hi ha el bar, amb uns grans finestrals a través dels quals es veu la ria. I la sala d'actes és magnífica i adequada per a fer-hi tot tipus d'activitats: conceet, teatre, conferències i congressos, etc.

Aquesta tarda he passejat en direcció al port i he tornat per un carrer aproximadament paral·lel al passeig de mar però molt més enlairat. On he arribat ja no era Sada sinó Fontan, que em sembla que és un altre municipi --o potser un barri del mateix Sada. Allà he trobat algunes casetes molt boniques, senzilles i pintades amb colors vius.

Volia escriure també algun comentari sobre el curs, però ho faré un altre dia.