El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 30 de juny de 2008

Amb la manta sota el braç

No és amb una manta sota el braç, que he de sortir de casa, però sí que he de fer-ho amb una jaqueta, un mocador per al coll i de vegades fins i tot ho faig amb uns mitjons a la bossa, per si de cas. I com més calor fa a la ciutat, més complements per abrigar-me he de dur amb mi.

Reconec que sóc un cas especial, perquè tinc una gran sensibilitat al fred i als corrents d'aire, que em causen dolors articulars i musculars. Sé, però, que moltes altres persones també es queixen del fred que passen a l'estiu a la feina, en els bancs, en els cinemes i en molts altres espais públics. I que faringitis i contractures musculars són habituals entre moltes persones a l'estiu. L'autobús en una hora tranquil·la és el meu pitjor enemic en aquesta època de l'any. Em fa l'efecte que la graduació de la temperatura no s'hi fa de manera automàtica, amb un termòstat que reguli la producció de fred segons sigui la temperatura ambiental, sinó que deu ser el xofer qui prem un botó per graduar-la. Sempre tinc la sensació que els xofers d'autobús són immigrants de Groenlàndia o de Lapònia, i que els agrada trobar-se en el seu autobús com en un iglú.

El mercat del meu barri és un dels que l'Ajuntament ha renovat el darrer any (les obres encara no han acabat). Abans, a l'estiu, amb les portes obertes s'establien corrents d'aire que feien que la calor del carrer no es notés tant. Enguany han estrenat aire condicionat. Tot i que no està molt fort, em toca anar-hi amb jaqueta si no vull sortir-ne amb les articulacions entumides. M'ho miraré des d'un altre vessant per veure-li algun avantatge: estic estalviant temps. Procuro anar-hi a les hores que sé que hi ha menys gent i compro les quatre coses que necessito a corre-cuita.

Quines ganes tinc que s'acabi la calor, per no passar fred!

diumenge, 29 de juny de 2008

On el dia dorm amb ulls oberts


"On el dia dorm amb ulls oberts" és el nom del bloc que fa uns dies ha encetat Antoni Pou. És el diari d'una expedició a l'Àrtic del segle XXI. Pou és físic, però la seva estada en el trencaglaç Amundsen durant tres setmanes no la fa com a científic, sinó com a periodista. Perquè també és periodista; en realitat és un periodista i divulgador amb formació científica. Els seus articles poden llegir-se a El Temps i a la revista de divulgació Eureka.

La presència de Toni Pou a l'Amundsen s'emmarca en un programa desenvolupat per la Federació Mundial de Periodistes Científics (WFSJ) i el Govern Canadenc, que l'any passat va obrir una convocatòria per tal que 15 periodistes poguessin fer torns d'estades en el trencaglaç i conèixer de prop el treball que un equip internacional de científics i científiques fan a l'Àrtic. L'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), que és membre de de la WFSJ va difondre la convocatòria a Catalunya i ens alegra molt que Toni Pou hagi estat un dels quinze elegits d'entre les 135 sol·licituds que van rebre de 46 països.

No fa encara moltes dècades, embarcar-se en una expedició a l'Àrtic o a l'Antàrtida significava quedar pràcticament aïllat durant unes setmanes o mesos, i poder comunicar-se amb la família només en cas d'emergència o de vegades ni tan sols això. Ara en canvi, Toni Pou, ens mostra diàriament la visió que ell, com a periodista, té del treball que es fa a l'Amundsen, i fa unes setmanes van ser investigadors i investigadores de l'Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona els qui explicaven la seva feina dalt del mateix vaixell en un altre bloc. I tot gràcies a Internet.

El projecte d'enguany a l'Amundsen ha anat encara més enllà. Per celebrar l'Any Polar Internacional, la Universitat de Manitoba, que des de fa alguns anys organitza el programa Schools on Board (Escoles a Bord), amb estades en el vaixell de nois i noies d'ensenyament secundari, va ampliar la convocatòria de 2008 a escoles estrangeres. De les vuit escoles seleccionades de vuit països diferents, n'hi ha una de catalana, l'Escola Frederic Mistral/Tècnic Eulàlia. (M'ha fet il·lusió saber que l'escola a la qual van anar les meves filles i el meu fill ha participat en aquest projecte.) L'Escola ha comptat amb la col·laboració i l'assessorament de l'ICM per a la incorporació d'alguns aspectes de la temàtica ambiental als currículums dels diferents nivells educatius i per difondre a altres escoles i centres educatius el treball fet per estudiants i ensenyants durant la seva estada de dues setmanes a bord del trencaglaç canadenc. Segurament aquests noies i nois recordaran tota la vida aquestes dues setmanes passades allà "on el dia dorm amb ulls oberts".

Fotos: Iceberg de Groenlàndia, Wikimedia Commons; detalls de l'Amundsen, M. Piqueras

dissabte, 28 de juny de 2008

Els atractius de la ciència

No em dedico a l'ensenyament, però m'interessa la difusió de la ciència en qualsevol àmbit, i per aquest motiu aquest matí he assistit a una jornada dedicada al professorat de ciència d'ensenyament secundari. Hi han participat cinc científics que han mostrat, en la majoria dels casos de manera pràctica, que la ciència pot ser entenedora i fins i tot atractiva i divertida, si l'ensenyant s'ho proposa i aplica les estratègies adequades, que poden ser molt diverses.

Dani Jiménez Albiac, físic dedicat a la divulgació, principalment a CosmoCaixa i a través de les seves col·laboracions a TV3, ha fet unes demostracions pràctiques i ha destacat que hi ha dos tipus d'experiments que tenen èxit: els que són espectaculars perquè es fan amb estris o aparells que no són a l'abast de tothom, o els que es fan amb coses de la vida quotidiana, però que també sorprenen l'audiència que veu què es pot fer amb coses que tenim habitualment al nostre abast. Per a ell, l'experiment científic de divulgació ha d'estar basat en un triangle en què els vèrtexs són la tensió, l'humor i la participació. De vegada hi ha experiments que poden arribar a un mateix resultat amb diferents tècniques i permeten desenvolupar la imaginació de l'audiència. Per exemple, ha submergit una pastilla de sabó en aigua i naturalment no flotava. El repte està a fer-la flotar i això podria aconseguir-se-se ficant-la en un microones (la pastilla s'inflaria i en disminuiria la densitat), afegint sal a l'aigua (és el clàssic experiment que es fa amb un ou), clavant-hi uns escuradents que fessin de flotadors, etc.

Dani Jiménez Albiac extreu sons de diversos tubs metàl·lics escalfats

Antoni Aubanell és una mena de Bufaplanetes de les aules. (De fet, ha explicat que els seus experiments més complicats amb bombolles els ha après de Pep Bou, el Bufaplanetes original). Ha fet algunes demostracions amb aigua i sabó que expliquen la tensió superficial i ha aconseguit el que ell diu que ha de fer-se per tenir èxit en les classes pràctiques : que l'alumnat --el públic avui-- no se senti 'captiu' de l'experimentador, sinó 'capturat'. La veritat és que avui tothom s'ha sentit capturat pels seus experiments, que en algun cas ha fet amb l'ajut d'uns nois estudiants de batxillerat.

Antoni Aubanell i les seves bombolles (i els seus ajudants)

A més dels esmentats Jiménez Albiac i Aubanell, han particiapt en aquesta jornada Claudi Alsina (el matemàtic; cal no confondre'l amb l'altre Claudi Alsina, químic i divulgador de la ciència a la cuina), Jesús Marco (físic i investigador del CSIC de Cantabria) i Marcus du Sautoy (matemàtic britànic, dedicat a la divulgació en diversos mitjans).

Aquesta jornada ha estat un tast del que serà d'aquí a poques setmanes l'Euroscience Open Forum (ESOF2008), un forum de ciència a tots els nivells, que se celebrarà a Barcelona del 18 al 22 de juliol. A més del program científic de conferències, debats i altres sessions, per a les quals caldrà fer una inscripció, en el marc de l'ESOF2008 s'organitzaren moltes activitats paral·leles gratuïtes i obertes a tothom. La majoria tindran lloc al Palau 4 del recinte de la Fira de Barcelona a Montjuïc, però també se'n faran algunes en altres llocs de la ciutat. Les activitats obertes al públic que es faran al recinte de Montjuïc seran de tres tipus:
  • Un estand permanent al qual podrà apropar-se el públic per entendre diversos conceptes científics, mirar cartells, iamtges, 'jugar' amb microscopis, etc.
  • Un estand amb sessions programades per gaudir d'activitats especials que tindran lloc a hores determinades.
  • Conferències i tallers, en sessions d'una durada aproximada d'una hora i mitja, que permetran als visitants, científics o no, descobrir conceptes específics de la ciència o la relació de la ciència amb altresa àmbits de la cultura com ara l'art, la història de la ciència, la poesia, o el teatre.
Per a mi, l'èxit de l'ESOF 2008 serà rodó si, a més d'interessar els tres milers de persones aproximadament que s'espera que s'hi inscriguin, atreu l'atenció de la ciutadania vers aquestes altres activitats de divulgació, les que en el programa s'anomenen Outreach activities.

Fotos: M. Piqueras

divendres, 27 de juny de 2008

La fam, pandèmia del segle XXI

Sembla que la notícia del dia sigui la victòria de la selecció espanyola en el partit de semifinal del campionat europeu de futbol. No sé els minuts que els telenotícies han dedicat a mostrar-nos les bajanades que fa la gent pel futbol (sigui quin sigui l'equip que guanyi; avui és l'afició espanyola, però diumenge podria ser l'alemanya i en altres ocasions ha estat la barcelonista o la madridista), però a mi m'han semblat molts.

En canvi, de manera discreta, ens han passat unes imatges de Somàlia, on la fam està causant estralls en la població, especialment en el sector més indefens: la mainada. Les imatges d'aquells nens i nenes desnerits, a penes pell i os, i la de les mares que veuen impotents com fuig la vida d'aquells xiquets i xiquetes que no han conegut res més que la fam, són impactants. Mentre en el primer món ens preocupem per les picabaralles entre dos cuiners propietaris de restaurants on es paga per un àpat una quantitat que potser podria servir per alimentar durant un any una criatura de Somàlia, les notícies que ens arriben d'aquell país són de violència i de fam crònica.

Metges sense Fronteres (MSF) ens informa que, a Somàlia, el darrer any els índex de desnutrició han ultrapassat el llindar d'emergència i el nombre de persones desnodrides no para d'augmentar. Per altra banda, la inseguretat que es viu en el país fa que l'assistència externa --de la qual depenen molts milers de persones per a la seva supervivència-- sigui limitada. MSF no pot enviar "al terreny" (com es diu en el llenguatge de les ONG) personal internacional perquè s'hi quedi. I el personal somali d'aquesta ONG es veu desbordat per les necessitats de la població. El Telenotícies ens ha mostrat llargues cues de mares amb les seves criatures a braç, esperant que el personal sanitari les pogués atendre, en alguns casos només per ajudar la mainada a morir sense patir més. Eren unes imatges molt dures, però que hauríem de veure més sovint i que haurien de veure també les persones que són al front de governs i institucions que podrien ajudar a eradicar la fam en aquells països. És una vergonya per a la humanitat que aquestes situacions encara es produeixin.

dijous, 26 de juny de 2008

"Nature" en favor de les llengües minoritàries

La revista Nature, una revista científica britànica en la qual una gran majoria d' investigadors o investigadores voldrien publicar els seus articles, pel gran impacte que té en la comunicat científica, dedica aquesta setmana un editorial a les llengües minoritàries. És una llàstima que aquesta revista no sigui d'accés obert i que calgui estar-hi subscrit o connectar-s'hi a través de la biblioteca d'algun centre que tingui una subscripció institucional. (He posat més amunt l'enllaç a l'editorial que esmento, però sense subscripció només se'n poden veure les primeres línies.)

L'editorial es titula "Comédie-Française" i una entradeta diu: "Les llengües minoritàries haurien d'estar protegides, a França i a qualsevol altre lloc." L'editorial critica l'oposició de l'Acadèmia Francesa a la possibilitat que la constitució francesa pugui fer esment de les llengües regionals en el seu primer article. L'esmentada Acadèmia creu que aquesta esmena desafia la lògica i seria una amenaça per a la nació, i justifica la seva negativa dient que és tan evident que les llengües regionals formen part del patrimoni cultural, que la protecció constitucional és innecessària. Nature diu que això és fals i que aquesta manca de reconeixement constitucional ha impedit que França pogués ratificar tractats internacionals per conservar les llengües minoritàries; els tribunals deien que aquesta ratificació anava en contra de principis constitucionals de l'estat francès com ara la indivisibilitat de la República o la unitat del poble francès. I l'editorial posa l'exemple de la llengua bretona, que hauria estat eradicada fa temps si no hagués estat per la tossuderia del poble bretó de mantenir i protegir la seva llengua.

Nature diu que allò que desafia la lògica és precisament aquest vot de l'Acadèmia Francesa, en un moment en què la globalització és una amenaça per a la meitat de les llengües que es parlen a la Terra (entre 6000 i 7000). Això seria una gran pèrdua per a la humanitat. I l'editor suggereix que l'altra gran acadèmia francesa, l'Acadèmia de Ciències, faci sentir la seva veu en aquest afer. També parla l'editorial dels beneficis que té el bilingüisme i esmenta el testimoni de científics francesos que parlen una de les anomenades llengües 'regionals', que aquest bilingüisme els va ajudar en l'aprenentatge de l'anglès i d'altres llengües. (A mi sempre m'ha fet l'efecte que el coneixement de més d'una llengua m'ha facilitat l'aprenentatge d'altres, sobretot de la sintaxi.)

Conclou l'editorial que l'esmena de la constitució francesa que ha estat rebutjada pel Senat conservador hauria de ser introduïda de nou "pel bé de la ciència i de la riquesa del seu [de França] patrimoni" i que França hauria de ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

dimecres, 25 de juny de 2008

Margaret Atwood, Premi Príncipe de Asturias

Ho he sentit al Telenotícies: el premi Príncipe de Asturias de les Lletres 2008 és per a la novel·lista i poeta canadenca Margaret Atwood! M'he alegrat molt. Sóc una admiradora d'Atwood, a qui vaig 'descobrir' fa uns vint anys, en un curs d'anglès en què cada trimestre analitzàvem i comentàvem un llibre en profunditat. El professor --londinenc de naixement, però criat al Canadà-- va voler que coneguéssim alguna cosa de la literatura d'aquell país americà, que sovint queda eclipsada per la dels seus poderosos veïns del sud (no passa només en el món de la literatura; també en altres àmbits artístics i en el món de la ciència). Ens va fer llegir Life Before Man.

Aleshores per a mi Margaret Atwood era una gran desconeguda i aquell llibre em va obrir els ulls la literatura canadenca i a moltes coses. Entre d'altres, que en la vida humana hi ha problemes que són universals i no depenen de la societat en què es viu o la cultura amb què ens hem impregnat. La trama d'aquella novel·la es desenvolupava a Toronto, però l'obra podria haver estat ambientada en una altra ciutat. Després de llegir el llibre se'm va acudir d'escriure a Atwood tot explicant-li les sensacions que m'havia produít la seva obra. Ella va ser molt amable i em va respondre donant-me les gràcies. Com que aquell mateix any jo havia de passar uns dies a Toronto, vaig demanar-li si podria saludar-la personalment. Quan hi vaig anar, però, ella era reclosa en un poblet per acabar una novel·la. Tanmateix, em vaig apropar fins a casa seva per deixar-li un plat de ceràmica catalana--li vaig fer a mans a la seva germana. Vivia en un barri molt cèntric de Toronto, però que conservava les cases victorianes del segle XIX i on els esquirols passejaven pels carrers com ho fan els gats per les nostres ciutats. Durant aquell viatge vaig visitar el Royal Ontario Museum, el museu on treballa un dels personatges de Life Before Man, i en passar per les sales dels dinosaures em feia l'efecte que, per algun d'aquells passadissos, em podia trobar la Lesje, capficada en els seus problemes personals.

El 1992, Atwood va venir a Barcelona convidada a fer una conferència en la reunió del Pen Club. Va avisar-me de la seva vinguda i aleshores la vaig conèixer personalment. Un dia em va convidar a una reunió de dones escriptores que va fer-se a l'Ajuntament de Barcelona, però primer vam anar a visitar el Museu Picasso. Després de la reunió vam dinar a can Cullaretes. Vaig dur amb mi aquell llibre que havia llegit a classe d'anglès uns anys enrere perquè me'l signés. El llibre es ressent del pas del temps (com jo!) i les seves pàgines plenes d'anotacions i marques tenen els marges esgrogueïts. Però és un llibre del qual no em despendria per res del món.

Després d'aquest primer llibre n'he llegit d'altres de la mateixa autora i també poesia. Una de les seves obres més famoses --abans que publiqués Alias Grace-- és The Handamaid's Tale, traduït al castellà amb el títol El cuento de la criada i del qual crec que han fet també una pel·lícula. A mi, tot i la qualitat d'aquesta novel·la, em va semblar molt depriment, i una mena de 1984 en versió femenina (1984 és l'únic llibre d'Orwell que he deixat a mitges, precisament perquè el vaig trobar massa depriment). M'agraden més altres novel·les d'Atwood i en especial els seus contes (short stories). No n'he llegit cap de traduït, però em refiaria molt de les versions que ha fet la Lola Udina, excel·lent traductora de l'anglès.

Diuen que Atwood és l'eterna candidata al premi Nobel de Literatura. Crec que el mereix. Tant de bo el seu reconeixement amb el Príncipe de Asturias sigui una petita empenta en direcció al Nobel.

La TV de cadascú

Quan la meva filla Ana tenia uns tres o quatre anys, un dia em va dir "mama, saps que aquí --s'assenyalava el cap-- tinc una tele on puc veure el que jo vulgui?".

Em va fer gràcia aquesta comparació que feia de la seva imaginació amb un televisor. I li vaig dir que totes les persones en tenim una, de tele, però que hi ha molta gent que no se n'assabenta i d'altres que potser saben que la tenen, però no la fan servir gaire. Que hi ha també qui, a la seva tele, té molts pocs canals i qui en té molts; qui la veu en blanc i negre i qui en colors; i qui veu programes molt avorrits i qui en veu de molt entretinguts.

Anys més tard, en una època que jo anava cada tarda amb cotxe a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, algú va preguntar-me si duia ràdio al cotxe, perquè el viatge quotidià no fos tan monòton. (Era un cotxe de segona mà, i sense ràdio.) Vaig recordar-me de l'Ana i vaig respondre que no duia ràdio, però que hi duia sempre una tele que em distreia més que molts programes de ràdio. No sé què més vaig dir per aclarir que no es tractava d'un televisor portàtil, sinó de la tele que tothom té al seu abast encara que hi hagi qui ni tan sols sap com engegar-la.

dimarts, 24 de juny de 2008

Ciutadella i la rissaga

Llegeixo a Vilaweb que el port de Ciutadella és avui tancat pel perill que s'hi pugui produir una rissaga. A la Mediterrània no hi ha marees, però de tant en tant i especialment en zones parcialment tancades com ara ports o badies es produeixen unes oscil·lacions en el nivell del mar que no són periòdiques ni depenen dels astres, sinó que tenen causes meteorològiques. Són les seixes, que van ser descrites per primera vegada en relació als llacs suïssos. (El terme 'seixa' és l'adaptació del terme francès seiche, encunyat per François Alphonse Forel [1841-1912] quan va estudiar aquest fenomen a finals del segle XIX en el llac de Ginebra). El fenomen està molt ben explicat en una pàgina del web de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (IMEDEA), que duu per títol Les rissagues de Ciutadella. [Actualització maig 2015: la pàgina web de l'IMEDEA on s'explicava el fenomen, ja no existeix; si més no amb la mateixa URL que tenia el 2008.]

No coneixia el mot 'rissaga' per anomenar les seixes i no sé si és un terme que es fa servir només a les Illes. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no l'inclou (sí que hi ha 'seixa', però) i en el Diccionari català-valencià-balear remet a 'ressaga', però la descripció que en fa no correspon al fenomen de les seixes, sinó al castellà resaca.

He vist en alguna ocasió seixes, en el port d'Arenys de Mar --més d'una vegada-- i en el de l'Ampolla. A Arenys, en recordo una d'impressionant; primer va pujar molt el nivell de l'aigua i quan va començar a baixar, l'aigua marxava del port amb tanta fúria que es van desfermar diverses embarcacions que hi havia amarrades, fins i tot un dels dos vivers de musclos que hi havia aleshores dins del port (eren dos vivers de l'estil dels gallecs, com barques, no els típics vivers de musclos de la Mediterrània que estan fixats al fons).

Espero que la rissaga que s'anuncia al port de Ciutadella no causi destrosses.

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit d'alegria
estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Així comença la cançó que Sisa dedicava a la Nit de Sant Joan en aquell espectacle de Dagoll Dagom de fa potser vint-i-cinc anys o més. Fogueres, coca, focs artificials, balls... són alguns dels ingredients d'aquesta nit màgica. Màgica, però que mai no m'ha agradat massa per culpa d'allò que per a molta gent és el seu atractiu principal: els petards. Em molesta el soroll dels petards i des que la mainada de casa va fer-se gran i van començar a celebrar la revetlla pel seu compte, no n'he tornat a comprar. I quan en comprava, llevat de les bombetes --que no podien faltar mai-- la resta eren coses que fessin llum i el mínim soroll: volcans, rodes i bengales sobretot.

Em sembla que Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'estat espanyol on el dia de Sant Joan és festa, tot i que hi ha molts llocs a la península Ibèrica on també celebren festes del solstici d'estiu entorn del foc -- tradicionals per tot Europa. Segons el calendari laboral de 2008 del Ministerio de Trabajo, hi ha algunes ciutats com ara Alacant, Almeria, León, Badajoz, Albacete o Segovia, on el 24 de juny és festa, però és una festa local. És una llàstima, perquè és més difícil mantenir les tradicions si no són reconegudes oficialment.

De tota manera, a Barcelona, i per diverses causes, la revetlla de Sant Joan ha canviat molt. Per a la mainada de la meva infància, Sant Joan era, sobretot, la foguera. Era una foguera popular que muntaven els nens dels barris, que una setmana abans començaven a anar casa per casa recollint els mobles vells i fustes que el veïnat els donava. (En escriure 'nens' vull dir el que escric: petits mascles de l'espècie humana. No semblava que fos cosa de nenes això d'anar a demanar llenya per a la foguera i després muntar-la i encendre-la.)

Vaig viure uns anys al carrer Cardener de Barcelona (aleshores se'n deia 'Cardoner'), en el barri "de la Salut", que ara forma part del districte de Gràcia, i la foguera de Sant Joan es feia en un descampat que hi havia a tocar d'uns horts (suposo que ara no deu existir el descampat ni tampoc els horts). Un any, la meva mare va donar als meus germans un cotxet vell de bebè que a casa ja no feia falta, perquè el fessin servir per dur la llenya que anessin recollint. Estaven molt cofois amb el cotxet, però uns ganàpies d'un carrer de més avall de Gràcia (crec que dels voltants de la plaça del Sol) els el van prendre i ells van tenir un gran disgust. Els meus records no són molt clars, però em sembla que la meva mare els va acompanyar a trobar els ganàpies i van recuperar el cotxet.

Muntar la foguera --o veure com es muntava-- era un dels atractius de la festa. S'anaven apilant els mobles, taulons, escombres, etc. de manera equilibrada i anant en compte perquè, en cremar i caure, no s'escampessin. I a la part superior acostumaven a fer-hi una mena de ninot, com si fos un espantall. Però el clímax de la festa era quan s'encenia la foguera. Les flames començaven la seva dansa màgica de llum i color. I qui sap quants records cremaven amb aquells mobles vells!

Ara, de fogueres se'n fan moltes menys i crec que són municipals. Fa molts anys que no n'he vista cap i no sé d'on es treu la llenya. Potser dels mobles vells que recullen les patrulles municipals cada setmana? O deu ser un material especial, menys contaminant?

Pel que fa a coets i petards, fa tants dies que les meves orelles estan suportant el soroll de petards anticipats, que la nit passada no m'han agafat de nou. Diumenge (22 de juny) al vespre hi va haver un moment en què em pensava que s'havia avançat un dia la revetlla; ahir, dilluns, vaig saber que havia estat per celebrar una victòria obtinguda a còpia de penals per la selecció espanyola de futbol.

Potser allò que més m'agrada avui dia de la revetlla de Sant Joan siguin les coques, aquest pastís aplatat fet bàsicament de farina, ous i sucre, altres ingredients variables (fruites confitades, crema, cabell d'àngels, llardons, etc.) i pinyons pel damunt. Sense pinyons, un coca no és una coca, tot i que ara hi ha coques que, en comptes de pinyons, duguin ametlles tallades llarguetes, imitant els pinyons. Enguany, la de casa va ser una coca del forn i pastisseria Can Fornés, de Santa Maria de Palautordera. No hi vaig anar expressament a comprar-la, però. (M'agraden molt el pa i la coca d'aquest forn, però no pas fins al punt de fer 100 quilòmetres --anada i tornada-- només per comprar-ne.) Vaig aprofitar que vaig anar a aquest poble al matí i la vaig comprar. L'aparador de Can Fornés és petit, però feia molt de goig:

Fotos: M. Piqueras
I ara me'n vaig a esmorzar. Avui faré un extra i hi afegiré un trosset de coca. No sé per què les restes de coca em semblen sempre tan bones!

dilluns, 23 de juny de 2008

El jardí Mercè Rodoreda: un oasi ciutadà

Entre els fulletons informatius que hi ha a l'entrada de l'Institut d'Estudis Catalans, hi ha un tríptic dedicat a Mercè Rodoreda i els jardins. Inclou alguna fotografia i dibuix d'aquesta escriptora, una breu descripció de la seva obra i uns comentaris sobre la seva afició per les flors i els jardins. A més, fa referència al jardí Mercè Rodoreda, un dels pocs jardins penjants que hi ha Barcelona i que es troba a la primera planta de l'Institut d'Estudis Catalans, a tocar del pont que uneix l'Institut amb un dels centres que el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) té a Barcelona.

El jardí Mercè Rodoreda va ser inaugurat l'any 1988 i s'hi van posar plantes mediterrànies que agradaven a la Rodoreda. El tríptic n'indica algunes, però només fent-ne referència al nom. Crec que la publicació d'aquest fulletó ha estat una ocasió perduda per fer una mica de divulgació sobre les plantes que constitueixen aquesta mena d'oasi ciutadà tan bonic. Ja sé que hauria calgut més que un tríptic per escriure-hi el nom popular i científic de cada espècie, una breu frase i la fotografia. Però, caram, que som a l'any Rodoreda!

Algunes plantes del jardí Mercè Rodoreda:

Una labiada. Salvia, potser? (20.06.2008)

La glicina (Wisteria floribunda) en flor (11.04.2008)

La cinerària (Senecio cineraria) florida (20.06.2008)

Flors d'un magraner (20.06.2008)

Magraners amb els fruits (05.12.2007)

Fotos: M. Piqueras

diumenge, 22 de juny de 2008

"Caos calmo", els palíndroms i el llatí

M'agrada Nanni Moretti com a director de cinema i com a actor i m'agraden les seves pel·lícules (les que he vist). Em passa com amb el cinema de Woody Allen, que sé que una pel·ícula seva m'agradarà o m'interessarà més o menys que l'anterior, però no em decebrà. Moretti m'interessa també pel seu paper dinamitzador dels moviments socials italians de protesta sorgits durant l'anterior època de Berlusconi, els anomenats girotondi que he esmentat en aquest bloc alguna altra vegada. (Suposo que ara tindran de nou molta feina, aquests moviments, si és que no han perdut l'esperança davant les preferències majoritàries del poble italià en les darreres eleccions.)

He vist Caos calmo i em semblava com si fos la continuació d'alguna altra de les pel·lícules de Moretti, tot i que aquesta no l'hagi dirigida ell. Un motiu que es repeteix són els seus típics monòlegs en silenci, en què va desgranant els seus pensaments, les seves reflexions davant el que veu o el que li passa. El personatge de Moretti a Caos calmo és un executiu que cau bé a l'espectador o espectadora, de la mateixa manera que cau bé a molts personatges secundaris de la pel·lícula, potser perquè no es comporta com un executiu típic i perquè tot i que és ell qui ha patit una desgràcia, les persones que van a veure'ls ho fan per explicar-li'n les pròpies, de desgràcies, i demanar-li consell.

El primer dia de curs, a la classe de la filla de l'executiu, la mestra els ensenya què són els palíndroms i, relacionat amb els palíndroms, el concepte de reversibilitat. El palíndrom que escriu a la pissarra --en italià, naturalment-- és "i topi no avevano nipoti" (els ratolins no tenien nebots --o 'nets', perquè nipote significa tant 'net' com 'nebot'). Em sembla que el palíndrom triat per a la traducció dels subtítols era "Ana lleva al oso la avellana". Quan la nena li explica al seu pare (el personatge interpretat per Moretti) que a classe han tractat sobre els palíndroms, ell n'hi diu un en llatí. És el palíndrom que va descrobrir-se en un quadrat gravat sobre una paret a Herculà (un grafit de l'època que es coneix com el quadrat Sator) i que diu "SATOR AREPO TENET OPERA ROTAS" (podria ser "el sembrador Arepo manté amb treball les rodes"). Pot llegir-se verticalment i horitzontalment en els dos sentits. S'ha dit que podria ser que aquest quadrat fos un símbol dels cristians, que en aquest joc de paraules haurien ocultat el símbol de la creu formada per la paraula central (tenet) en sentit horitzonal i vertical.

Després d'aquella primera troballa a Herculà, el quadrat amb el palíndrom llatí ha estat trobat en altres restes arqueològiques en llocs molts distants d'Herculà. Màrius Serra, en un article de la sèrie Enigmística, que va publicar en el suplement de cultura del diari Avui del 1989 al 2007 (disponible ara a Internet), tractava dels quadrats màgics com el de Sator. I el mateix Serra, en el web Verbalia, ofereix un palíndrom diàriament.

Sempre m'han agradat molt els palíndroms, des que vaig aprendre'n el primer, segurament el més famós en castellà: "Dábale arroz a la zorra el abad". L'entrada de la Wikipedia anglesa palindrome és molt extensa, inclou aspectes curiosos sobre els palíndroms (n'hi ha també de musicals; peces que tenen la mateixa seqüència de notes en els dos sentits) i exemples de palíndroms en diverses llengües. Inclou la referència a un programa per construir palíndroms amb l'ordinador, i entre els aficionats n'hi ha que treballen per aconseguir la frase palindròmica més llarga; un rècord que fins ara té un noruec, amb una frase de... 17.259 paraules!

Tornant a Caos calmo, el personatge se sap quest palíndrom llatí de memòria segurament perquè la cultura llatina està molt arrelada en el poble italià. El llatí era una assignatura forta quan Moretti anava a l'escola, i segueix essent-ho avui dia. He vist nois i noies italianes capaços no només d'entendre un text en llatí, sinó fins i tot de poder redactar en aquesta llengua. En canvi, quins coneixements de llatí té un noi o noia que estudiï ESO i Batxillerat a casa nostra? No conec bé els actuals plans d'estudi, però em sembla que ara, segons la branca que es triï del batxillerat, pot no haver-se estudiat mai llatí.

Quan jo vaig fer el batxillerat (aleshores eren els estudis dels 10 als 16 anys) el llatí era obligatori a segon, a tercer i a quart, però a l'escola on jo anava ja ens el feien estudiar a primer perquè ens hi anéssim familiaritzant. Em sembla que ara seria incapaç de traduir cap dels textos de Juli Cèsar del llibre De bello gallico, d'on sortien els textos que ens feien analitzar i traduir. Tanmateix, estic satisfeta d'haver estudiat llatí, i el temps que hi vaig dedicar no em sembla pas perdut, al contrari. Crec que el llatí em va proporcionar una bona base per a l'estudi de la gramàtica d'altres llengües.

dissabte, 21 de juny de 2008

Petita història de Mercè Rodoreda

La Petita història de Mercè Rodoreda és un llibre sobre una dona, Mercè Rodoreda, fet per dues altres dones, Marta Nadal i Pilarín Bayés, que han aconseguit una petita joia:


Suposo que aquest llibret (12 pàgines i les cobertes) està pensat per explicar la vida de Mercè Rodoreda a la mainada. No sé, però, si la mainada en gaudirà tant com ho fet jo llegint-lo i --sobretot-- contemplant-ne les il·lustracions de Pilarín Bayés.

Sóc una fan de Pilarín Bayés des que vaig començar a comprar a les meves filles i al meu fill els llibres il·lustrats per ella. Davant dels seus dibuixos em puc passar estones llargues. És com estar contemplant una obra del Bosco, amb tants de detalls, que no pots passar-hi de llarg (quan vaig al museu del Prado em reservo una bona estona per a la sala del Bosco). En aquest llibret, iniciativa de la Fundació Mercè Rodoreda (Institut d'Estudis Catalans), la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut Ramon Llull, he dedicat més estona a mirar-ne els 'ninots' que no pas a la lectura del text.

En molts llibres, les il·lustracions solen ser un complement del text. Aquí és al contrari. Els dibuxos són la biografia de l'escriptora, amb molts de detalls, i el text n'és el complement. Com deia la principi, una petita joia!

divendres, 20 de juny de 2008

Estampes lleidatanes

Aquest mes, i per motius diferents, he anat dues vegades a Lleida. L'Avant, la versió "regional" del tren de gran velocitat, fa possible que trigui menys d'anar de casa meva (en el districte de Les Corts, a Barcelona) a Lleida que si anés a l'altre extrem de la meva ciutat en autobús en hora punta.

Dilluns passat vaig arribar a Lleida poc després de les deu del matí i vaig anar tot passejant fins al nou campus de la Universitat, a l'altre costat del Segre. Em vaig aturar a esmorzar en una pastisseria, l'únic espai sense fum que vaig trobar; a tots els bars que vaig veure era permès de fumar (també quan hi vaig anar el dia 2; vaig fer una cerca encara més extensa sense trobar cap bar lliure de fum). Em vaig menjar un tros de coca de recapte per llepar-se els dits.

El Segre ja baixava amb menys cabal que les darreres vegades. Recordava uns arbres de ribera que en anteriors visites no es veien a la riba, com ara, sinó que tenien els troncs submergits en l'aigua, com si haguessin crescut a la mateixa llera del riu. La gespa que voreja el Segre és ara d'un verd molt viu, es nota que amb les pluges de maig i juny ha pres revifalla.

La reunió que m'havia dut a Lleida no va durar molt i vaig fer cap a l'estació tot passejant pel carrer Major, que després va prenent noms diferents --Sant Joan, Carme-- i alguns altres dels voltants. Vaig aturar-me a contemplar les cigonyes de la catedral nova. Llegeixo al web "Ocells de Lleida" que en aquesta catedral hi ha la colònia de cigonyes més gran de Catalunya en un sol edifici, amb unes 20 parelles.

Alguns exemplars de la colònia de cigonyes de la Catedral nova de Lleida

Des de fa anys, a Lleida hi ha cigonyes permanentment, amb nius en llocs aparentment tan inhòspits com l'extrem del monòlit que crec que era l'antic monument "a los caídos", situat en una placeta a la Rambla d'Aragó. Recordo haver-ne vistes també en el passeig de Ronda, en el monument al pagès i la pagesa. Això significa que a la ciutat troben el que els cal per viure sense necessitat d'emigrar. Que llestos, aquests ocells!

Nou de cigonyes dalt del monòlit de la Rambla d'Aragó, a Lleida

Em va cridar l'atenció una exposició urbana de personatges que semblen extrets de còmics:

També em va cridar l'atenció que es permeti destrossar la visió d'un edific molt bonic del segle XIV, la capella de Sant Jaume, a la cantonada del carrer Major amb el carrer de Cavallers:

Els noms dels dos carrers, calia posar-los justament a les parets d'aquesta capella? No els podrien haver posat a algun dels altres angles d'aquesta cruïlla? I els cartells per als turistes, cal que estiguin també en aquesta cantonada, de les quatre possibles? Pel que fa al senyal de trànsit, ignoro si és necessari que estigui situat a la dreta; potser aquest era inevitable. Però el plafó que anuncia un restaurant sí que podria eliminar-se.

De camí a l'estació encara vaig aturar-me a comprar més coca de recapte i uns panadons. Vaig arribar a casa, a Barcelona, a punt per dinar i repetir de coca. Quin matí més aprofitat!

Fotos: M. Piqueras

dijous, 19 de juny de 2008

De botigues per Madrid

De vegades he reflectit en aquest bloc imatges insòlites o curioses de Barcelona. De curiositats urbanes, però, n'hi ha per tot arreu. Avui recupero algunes fotos fetes a Madrid en diverses visites a la capital de l'Estat. En la primera es veu una botiga que s'anomena Pequeñita Pescadería. No sé quin deu ser el concepte de 'pequeñita' per al propietari o propietària de la botiga, però aquesta no ho sembla molt. Tampoc sé què deu ser costum de vendre a les peixateries madrilenyes, però en aquesta, com es pot veure escrit en el vidre de l'esquerra, s'hi poden comprar napolitanes, croissants i ensaïmades:


El Buho és un altre establiment polivalent:

Potser la clientela passa primer pel gimnàs per veure si a la sortida poden comprar una talla menys de la que gasten normalment?

Aquesta antiga lleteria em va fer recordar quan a casa meva ens duien la llet de les granges La Catalana. El repartidor ens duia cada dia dos o tres litres des de l'Av. de la República Argentina, a tocar de la plaça Lesseps. I vivíem al carrer Margenat, en el barri de Sarrià! (I que n'era, de bona, la llet de les granges La Catalana!)


Si les coses no us van bé, podeu passar per aquesta botiga prop de la Puerta del Sol. Entre altres treballs, us podran fer misas, rompimientos, despojos, limpiezas, amarres i ifà:


Si després de recórrer les botigues teniu gana, no entréssiu a a quest restaurant:

No fos cas que el Dómine Cabra us alimentés com a don Diego i al Buscón. I si passeu pel Chaflán del Acuerdo, vigileu que no sigui com el carrer de la Pau d'aquella clàssica pel·lícula de Charlot:

Fotos: M. Piqueras

dimecres, 18 de juny de 2008

Montserrat Abelló, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Ho llegeixo a Vilaweb. Montserrat Abelló ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Una bona notícia per començar el dia. Fa un parell de mesos esmentava en aquest bloc l'homenatge que les dones de Les Corts li van retre amb motiu del seu noventè aniversari.

Montserrat Abelló llegeix alguns poemes seus
amb motiu el Dia Internacional de les Dones 2008
Centre Cultural Les Corts, Barcelona
Foto: M. Piqueras


En les declaracions que ha fet Montserrat Abellò en relació al premi rebut, i que poden sentir-se i veure's en vídeo a Vilaweb, la poeta es lamenta que siguin tan poques les dones que l'han rebut. Diu "[el premi] no em fa sentir orgullosa, sinó més aviat m'entristeix de pensar que n'hi ha tantes que haurien pogut ser-hi i no hi són". (Les dones que l'han rebut abans que ella són Mercè Rodoreda i Teresa Pàmies.) I afegeix que això també s'esdevé en molts altres llocs encara. Mig divertida diu que ara li fan homenatges perquè ha arribat als 9o anys i diu que quan era jove i guapa no li feien mai fotos i ara que es vella i lletja --segons ella-- és quan les hi fan.

M'he alegrat que el 40è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes hagi estat per a Montserrat Abelló. I espero que en els propers quaranta anys siguin més de tres les dones que el rebin.

Un breu poema de Montserrat Abelló:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis els ulls
per sempre
que et serà donat conèixer
aquest únic secret
per força tan senzill
com quan al bat del sol
es desclou una flor.

I podeu veure i escoltar la seva autora que el recita:

dimarts, 17 de juny de 2008

Les noves catedrals

Barcelona ha tingut durant molts segles una única catedral: la Catedral gòtica, construïda en el lloc on es trobava la ciutat romana. Des de fa algunes dècades, per a molts turistes hi ha una altra catedral: la "catedral de Gaudí", segons algunes guies; és a dir, la Sagrada Família, que primer va ser centre de peregrinació per a japonesos i ara ja ho és per a tot tipus de turista.

Doncs bé, hi ha un altre temple a la ciutat que és candidat a convertir-se en la catedral de Barcelona del segle XXI. No és encara oficial, però com més va més són els pelegrins que hi acudeixen, sobretot a l'estiu. Hi van en grups, en solitari, famílies senceres; centenars de milers de persones hi fan cap cada any i algunes repeteixen tan bon punt els és possible. De vegades arriben de països molt llunyans. Qui sap si amb el temps no hi haurà un "camí de Barcelona" que farà la competència al camí de Santiago.

Em fa l'efecte, però, que l'Ajuntament de Barcelona no és massa conscient d'aquest nou fenomen religiós de masses. Únicament els dies que hi ha grans cerimònies en aquest temple aspirant a catedral, i que la zona de la ciutat on es troba situat queda col·lapsada, s'augmenta la freqüència de de les línies d'autobusos que hi passen a prop i s'hi veu la guàrdia urbana controlant el trànsit. La resta de dies, els pelegrins que desconeixen la ciutat i volen arribar al gran temple ho tenen més aviat difícil. Qualsevol matí d'estiu podeu veure'ls pels voltants, amb les càmeres penjant del coll (ara ja no tant, les digitals són tan petites que les poden dur a la butxaca), arrossegant de vegades un cotxet de criatura o carregant un nen o una nena a les espatlles --ja se sap que la religió manté les famílies unides-- mentre busquen, delerosos l'entrada del temple. Perquè malgrat que aquesta catedral té nombroses portes, moltes només les obren quan s'hi celebren oficis solemnes.

Per visitar les relíquies i el tresor del Temple, que és allò que frisa per veure la majoria dels pelegrins i pelegrines, cal entrar-hi per una porta situada força lluny del que es podria considerar la façana principal. Per trobar-ne l'entrada, si el pelegrins hi arriben per la part sud, de vegades han de caminar prop d'un quilòmetre, de tant llarg que és el perímetre del temple i de les instal·lacions annexes. En ple estiu, sota el sol abrusador de la nostra ciutat o enmig de la xafogor sufocant de Barcelona, solen arribar a la porta del temple suats, cama-segats, atuïts, i la mainada pot ser al límit de la deshidratació. Com devien arribar molts pelegrins a Santiago, a Roma o a Jerusalem en temps passats.

En penetrar en el Temple i en la Capella on hi ha les relíquies i el tresor d'aquesta Catedral, aquests pelegrins i pelegrines del segle XXI revifen aviat i aconsegueixen elevar els seus cors fins gairebé l'èxtasi. De tota manera, no tots els romeus han de fer tants d'esforços per arribar-hi. N'hi ha que hi fan cap amb autocar; a l'estiu, a les rodalies n'hi sol haver molts d'aparcats (aviat no hi haurà cap agència que no inclogui una visita a la nova Catedral en el seus recorreguts turístics per Barcelona). D'altres ho fan amb el bus turístic, que hi té una parada a prop.

En sortir de la visita, feliços com si haguessin guanyat una indulgència plenària, molts pelegrins encara fan un cop d'ull als jardins veïns, on una antiga masia ha estat adaptada com a Sagristia i casa de l'ardiaca. Encara que el pas estigui barrat, des del carrer es té una bona perspectiva dels jardins. Pelegrins i pelegrines saben molt bé, perquè ho han vist a la televisió, que molts dies és possible veure-hi els membres de la comunitat religiosa que té a càrrec el Temple mentre passegen pels jardins o fan exercici. Amb una mica de paciència potser podran descobrir, meditant sobre el futur de la comunitat, el germà Etoo o el germans Reixach i Guardiola, o fins i tot l'encara prior, el pare Porta.

A través del web de l'organització Capital de la Cultura Catalana m'assabento que s'està fent una votació popular per triar les set meravelles del patrimoni cultural material de Barcelona. Els resultats més recents que hi ha són del proppassat 5 de juny (la votació acaba el 30 de juny), i el primer lloc de les 25 aspirants a meravelles l'ocupa la Sagrada Família; segueixen la casa Milà i la basílica de Santa Maria del Mar. En el 13è lloc, la Catedral kitsch del segle XXI, el Camp Nou. Amb més vots que el monestir de Pedralbes, la casa Vicenç i el conjunt de l'antic hospital de la Santa Creu! No n'hi ha per llogar-hi cadires?

Foto Catedral: Montrealais, publicada Wikimedia Commons amb una llicència GNU Free Documentation License

dilluns, 16 de juny de 2008

Sally Fox i les rajoles catalanes

M'han fet una consulta de part d'un professor nord-americà. En un viatge que el 1991 va fer aquest professor amb la seva esposa, Sally Fox, a Barcelona, ella va comprar les rajoles de ceràmica de les quals incloc aquí la fotografia. Sally Fox, que va morir el 2006, col·leccionava imatges que representessin la dona en el treball o en l'esport i havia editat calendaris, agendes, llibretes de notes i havia organitzat exposicions amb part del material de què disposava.

Vaig conèixer Sally Fox en aquell viatge que va fer a Barcelona el 1991 amb el seu marit i em va semblar una gran dona; afable, animada i entusiasta de la seva feina. Les rajoles que va comprar a Barcelona eren molt adients per a la seva col·lecció

Sally em va regalar una agenda d'adreces i telèfons (Medieval Women. An Illuminated Address Book) que, tot i que està molt gastada, amb les cobertes separades de l'interior i les lletres que marquen la inicial dels cognoms a cada pàgina mig borroses de tant passar-hi els dits al damunt, molts números de telèfon ratllats o amb tippex al damunt, no vull desprendre-me'n, em sabria molt de greu. Conté reproduccions de moltes il·lustracions medievals d'entre els anys 1300 i 1550.

Doncs bé, al vidu de Sally Fox li agradaria saber de quina època són aquestes rajoles. Jo no hi entenc, però he pensat que entre les persones que de tant en tant llegeixen aquest bloc potser hi hagi que sigui entès o entesa en ceràmica i pugui respondre. Us ho agrairé.

diumenge, 15 de juny de 2008

Pioneres del periodisme

Llegeixo a l'Heraldo de Aragón de l'11 de març de 2008 la noticia de la publicació de Pilar Narvión. Andanzas de una periodista perezosa (J.C. Soriano, Ed. Tirwal, Teruel, 2008), un llibre de memòries escrit per un col·lega de Narvión a partir d'una sèrie de converses amb la periodista. El titular ("Pilar Narvión, un pionera del periodismo en España") em va cridar l'atenció perquè la història dels avenços professionals de la dona m'interessa i vaig voler saber qui era aquesta pionera. La cara que es veia en la foto de la coberta del llibre --una dona amb ulleres i el cabell recollit en un monyo-- em resultava familiar, però no sabia de què recordava aquella fesomia.

L'entradeta parla de "la alcañizana que fue la primera española en llegar a ser directora de un periódico". Començo a llegir i m'adono de seguida que la cara em resultava familiar perquè havia vist aquesta dona en televisió (en debats o col·loquis) en la dècada de 1970 o a començaments de la de 1980. Potser l'autora de la notícia (Leonor Franco) sigui una periodista jove i desconegui la història del periodisme, perquè de l'escrit sembla que, per a ella, les dones no comptin en el món del periodisme fins a gairebé la meitat del segle XX. De tota manera, seria més normal que una professional formada en una facultat de periodisme o de comunicació conegués la història de la seva professió que no pas professionals d'edat més avançada, que en molts casos es van formar en la mateixa pràctica de la professió, on the job--com diuen els anglesos.

Jo no conec gaire --per no dir gens-- la història del periodisme, però llegint sobre els avenços de la dona en moltes professions m'he trobat de vegades amb noms de periodistes que han exercit molt abans que ho fes Pilar Narvión. Les gaditanes Josefa Zapata Cárdenas (1822-?) i Margarita Pérez de Celis (1840?-1882) van ser precursores de la premsa feminista a Espanya. I abans que elles, una altra gaditana, Beatriz Cienfuegos, va publicar entre els anys 1763 i 1764 la revista La Pensadora Gaditana. Una altra andalusa, Carmen de Burgos y Seguí, "Colombine" (1867-1932), va ser redactora estable del Diario Universal, on escrivia una columna diària i on va començar a usar el seu pseudònim. Emilia Pardo Bazán (1851-1921) va escriure en nombroses publicacions periòdiques madrilenyes com La Ilustración Ibérica, La España Moderna, El Imparcial o ABC.

I posteriors, però 'més' pioneres que Pilar Narvión, hi ha dues dones de les quals tinc la referència directa per haver llegit molts articles seus: Maria Luz Morales (1889-1980) i Josefina Carabias (1908-1980). M. Luz Morales, nascuda a A Coruña, va desenvolupar la seva llarga carrera professional a Barcelona, però va mantenir sempre els lligams amb la seva terra i era la representant a Catalunya de l'Associació d'Escriptors Gallecs. Va dirigir la revista El Hogar y la Moda des de 1923, i el diari La Vanguardia el 1936 i 1937. Després va patir les represàlies del règim franquista i no va poder tornar a exercir com a periodista fins al 1948, en què es va incorporar al Diari de Barcelona. Recordo M. Luz Morales per les seves crítiques de cinema i teatre i per haver-la vist en actes culturals o a recepcions a l'Institut Italià de Cultura quan jo hi estudiava i quan hi vaig treballar. Era tota una institució, una periodista respectada i admirada, que va rebre nombrosos guardons. El seu aspecte i el seu posat demostraven una gran personalitat. En recordo els cabells platejats, amb ondes a cada costat i crec que recollits en un monyo (o potser era el cabell molt curt?), els llavis pintats; gairebé sempre duia algun collaret.

L'autora de l'article de l'Heraldo amplia en el text el comentari sobre Narvión en la direcció d'un diari i diu que "fue la primera mujer española que llegó a ser la directora adjunta de un diario -'Pueblo', entre 1981 y 1983". ¿Desconeix que M. Luz Morales va ser directora --de ple, no pas adjunta-- de La Vanguardia 45 anys abans que Narvión ocupés el càrrec de directora adjunta de Pueblo, o no deu considerar espanyola la gallega arrelada a Catalunya?

Josefina Carabias va ser el meu ídol durant uns anys de la meva vida. A casa meva, cada dia entraven dos diaris: El Diario de Barcelona, al matí, i El Noticiero Universal, a la tarda. (Després, i no sé per quin motiu, el meu pare va canviar el Diario de Barcelona per La Vanguardia; o potser hi va haver alguna època en què els comprava tots dos, no n'estic segura.) No recordo quan vaig començar a llegir-los, però estic segura que als nou anys ja ho feia cada dia; quan tenia 10 o 12 anys i em preguntaven què volia ser de gran responia que periodista. M'agradaven les col·laboracions de Sempronio al "Brusi", les entrevistes de Del Arco --amb la caricatura de la persona entrevistada-- a La Vanguardia, però els articles que esperava amb més il·lusió eren les cròniques des de l'estranger que escrivia Josefina Carabias per a El Noticiero Universal, primerament des de París i després des de Nova York (o potser era Washington?).

Segurament hi ha altres dones que han estat pioneres del periodisme modern a Espanya, però aquestes dues són les que jo recordo des de la meva experiència directa com a lectora àvida --nena primer i després ja adolescent-- de la premsa.

dissabte, 14 de juny de 2008

Ed è subito sera

Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di sole:
ed è subito sera.
(Salvatore Quasimodo, Acqua e terre, 1930)

El 14 de juny de 1968 moria a Amalfi, ciutat del sud d'Itàlia on havia anat a presidir un premi de poesia, Salvatore Quasimodo. L'any 1959 havia rebut el premi Nobel de literatura "per la seva poesia lírica, que amb ardor clàssic expressa la tràgica experiència de la vida en els nostres temps".

Recordo quan va venir Quasimodo a Barcelona convidat per l'Institut Italià de Cultura, però no en recordo l'any; si jo
ja hi treballava (vaig treballar a l'Institut Italià durant alguns anys) o si encara era estudiant dels cursos de llengua. Em va fer molta il·lusió perquè era la primera vegada que jo veia de prop algú que hagués estat guardonat amb el premi Nobel. A més, el breu poema que he reproduït més amunt (Ed è subito sera) m'havia impressionat quan el vaig llegir en aquell llibre de lectura que es deia Letture italiane per stranieri. És un llibre que encara conservo; una petita antologia de literatura italiana per a qui s'inicia en l'estudi d'aquesta llengua. Conté nombrosos comentaris a peu de pàgina que fan referència a l'estil del text, al context històric o social, o són la traducció a diverses llengües d'alguns mots o expressions. Amb els anys he hagut d'anar eliminant llibres de casa, però aquest ha superat totes les 'neteges' de biblioteca que he fet. Té el llom completament descolorit i les pàgines esgrogueïdes i conserva l'etiqueta italiana original amb el preu: 1600 lires, molt car per a l'època. L'import del llibre equivalia a més de la quarta part de l'import de la matrícula dels cursos d'italià, que costava 500 pessetes pel curs sencer d'octubre a juny.

La primera part de les Letture ("Letture graduali") acabava amb l'esmentat poema de Quasimodo. I el comentari a peu de pàgina diu que "aquesta brevíssima poesia vol expressar, amb una síntesi eficaç, la solitud, les aspiracions i les il·lusions de l'home, truncades per la brevetat de la seva jornada a la Terra".

divendres, 13 de juny de 2008

Hostes vindran que de casa et treuran

Des d'avui i fins a mitjans de la setmana entrant tinc una 'invitada' a casa. Me l'ha duta aquest matí el meu fill camí de l'aeroport. És la Vaca. 'Vaca' només de nom, perquè no és cap animal remugador, sinó una gata enorme amb uns ulls verds preciosos. No és difícil imaginar d'on li ve el nom: és blanca i negra com les típiques vaques lleteres.

Arriba sempre esporuguida, i segurament estressada, de venir engabiada en el transportín. És una bonassa, però els primers dies està espantada i a la defensiva, sobretot quan veu la Isis, la gata de casa. El cas que la Isis, quan veu aquella gata que a ella, tan menuda com és, li deu semblar una geganta, encara s'espanta més que la Vaca. Però la Vaca no ho sap, això. Només sap que es troba en un lloc que no és casa seva, sense el seu amo i la seva mestressa i que hi ha una altra gata. No sé com funciona la memòria felina, però si recordés bé les anteriors estades, no hauria d'espantar-se perquè al final qui acaba dominant la situació és ella. Intenta arreplegar tot el menjar, jeu damunt del sofà o de qualsevol butaca, sense pensar que aquell pot ser el lloc d'una altra persona, i pren el sol al balcó (li encanta sortir al balcó, segurament perquè a casa seva no en té) mentre la Isis, que habitualment també el pren cada matí, no gosa ni treure-hi el nas.

I el que és pitjor, la Vaca acaba instal·lant-se en la caixa de sabates que la Isis té des de fa anys darrere el vidre de la finestra del meu despatx, on passa hores contemplant el carrer, les plantes, la gent. I com que la caixa deu ser d'unes sabates del 39 i la Vaca necessitaria una caixa de sabates del 45, pel cap baix, li deforma completament. Una de les vegades, després que marxés la Vaca vaig intentar canviar-li la caixa i posar-n'hi una de nova, però no li va agradar. Vaig haver de reconstruir l'altra amb cinta adhesiva. Està tan velleta, la caixa (la Isis també), que si la Vaca torna a fer-hi d'okupa, no sé si resistirà una altra reconstrucció.

Un parell de vegades què vam tenir la Vaca prop d'un mes, al final ja hi havia un ambient pacífic entre les dues gates. No es van fer amigues, però es toleraven. O més aviat semblava com si cadascuna fos invisible per a l'altra.

Comparacions odioses

Diuen que totes les comparacions són odioses. Tanmateix, ahir no vaig poder evitar fer-ne una. En un diari de Barcelona que em van donar en el vol de tornada de Helsinki, vaig veure-hi anunciada la convocatòria del Premi Ramon Margalef d'Ecologia, que convoca anualment la Generalitat de Catalunya i està dotat amb 100.000 euros. Vaig pensar en els dies passats a Helsinki convidada per la Fundació que organitza el Millennium Technology Prize, amb una dotació de 800.000 euros per al guanyador i 115.000 euros per a cada finalista. La gala d'honor del premi, que va tenir lloc a l'Auditori de Helsinki, un edifici dissenyat per Alvar Aalto, va ser retransmesa en directe per la televisió a tot el país i semblava poc menys que la gala dels Goya que retransmet TVE.

En llegir l'anunci vaig pensar que el premi nostrat, que és de 100.000 euros, encara no arriba a la quantitat que ofereix el premi finlandès als finalistes del Millennium Technology Prize, i és la vuitena part del que s'ofereix al guanyador. Per altra banda, tractava d'imaginar-me que TV3 retransmetia el lliurament del premi. Sovint es compara Catalunya amb Finlàndia, dos països amb un nombre d'habitants semblants (això era quan érem sis milions; ara Catalunya ja en té més) i una llengua minoritària. En el món de la recerca científica i tecnològica, però, més que comparar-nos amb Finlàndia, el que hauríem de fer és prendre aquell país com a model.

dimecres, 11 de juny de 2008

"And the winner is... Of course, Langer"

Sovint m'equivoco amb les prediccions sobre premis, però aquesta vegada ho he encertat: Robert Langer, del qual parlava aquesta matí en una altra entrada, ha guanyat el Premi Millennium de Tecnologia 2008.

Deien que era difícil la tria entre els finalistes. Sense treure mèrit als altres, per a mi era ben clar que la més gran contribució per a millorar la qualitat de vida dels humans és la que ha aportat aquest home amb la seva recerca. Segons Langer, cada any uns cent milions de persones estan fent servir --la majoria segurament sense saber-ho-- algun dels seus invents o d'altres que se n'han derivat. Crec que Langer es queda curt i que deuen ser més.

Un altre mèrit que trobo en el treball de Langer és que no ha abandonat la vida acadèmica, tot i que ha estat l'impulsor d'empreses. A més, es nota que li agrada ensenyar, i que està acostumat a fer classe. Ahir, en un seminari que va tenir lloc a Spinverse (empresa que comercialitza tecnologies emergents i una de les patrocinadores del Premi), no va voler que li posessin el micròfon; va dir que a les seves classes no necessita micròfon. I va ser ben bé com una classe feta per un professor que va deixar l'alumnat bocabadat en descobrir-los com aconsegueix dominar el món en miniatura de les molècules.

Aquesta tarda, en una cerimònia que ha tingut lloc en el Finlandia Hall --un edifici que devia ser dels últims que va dissenyar Alvar Aalto-- la presidenta de Finlàndia, Tarja Halonen, ha lliurat els premis a tots els finalistes i el premi especial per a Langer. A més del premi econòmic (800.000 euros per al guanyador i 115.000 per als altres finalistes), els guardonats reben un trofeu dissenyat per l'escultora finlandesa Helena Hietanen.

Amb la conferència que demà pronunciarà Langer --ja com a guanyador del Premi-- a la Universitat de Tecnologia de Helsinki, acabaran les activitats en relació al premi del 2008. Caldrà posar de nou el rellotge en marxa i començar el compte enrere per al Premi de 2010.

Robert Langer, Premi Millennium deTecnologia 2008,
amb
la presidenta de Finlàndia, Tarja Halonen.

Cerimònia del Premi Millennium de Tecnologia. Al fons, els guardonats

Nota: Sobre el nom del premi, vaig estar dubtant com traduir-lo. La manera més lògica hauria estat "Premi de Tecnologia del Mil·lenni". Tanmateix, em va semblar que hauria estat molt presumptuós per part dels organitzadors posar aquest nom al premi. Entre altres coses, perquè el tercer mil·lenni tot just ha començat fa vuit anys. Per altra banda, Si el premi fos del mi·lenni, no el convocarien cada dos anys, després del primer, que va lliurar-se el 2004, hauria calgut esperar fins al 3004. Vaig decidir dons, deixar"millennium" com a nom del premi. A la nota de premsa en castellà que havien preparat he vist però que el tradueixen com a "Premio de Tecnología del Milenio".

Fotos: M. Piqueras

Robert Langer i els fàrmacs 'intel·ligents'

Cada matí deuen ser molts els milers --potser milions-- de persones que en molts països es posen damunt la pell un pegat de nicotina que els ajudarà en el el seu propòsit d'abandonar el tabaquisme. Al llarg del dia, la nicotina s'anirà alliberant de manera uniforme i evitarà que la necessitat física d'aquesta substància trunqui les intencions de deixar de fumar. També són moltes les persones que en llevar-se es posen un pegat de nitroglicerina, un compost químic que afavoreix la formació d'òxid nítric en l'organisme i d'aquesta manera causa la relaxació dels vasos sanguinis, alleugereix el treball del cor i fa augmentar el flux de sang que arriba al múscul cardíac. Un altre tipus de pegat medicamentós és el que fan servir moltes dones madures i que conté les hormones femenines que el seu cos ha deixat de produir. Altres dones més joves fan servir un tipus de pegats diferents, amb la combinació hormonal adequada perquè actuïn com a contraceptius.
Això aparentment tan senzill, com és el fet que un medicament entri al cos humà a través de la pell i que es trobi disponible de manera uniforme al llarg del temps, és una fita bastant recent de la farmacologia. Com també ho és que es pugui implantar sota la pell o en la pròstata, o fins i tot en el cervell, un diminut dispositiu que allibera el fàrmac necessari per tractar un tumor cancerós molt a prop del lloc on estar localitzat, cosa que evita els efectes secundaris, sovint agressius i desagradables, de la quimioteràpia. El 'pare' de l'alliberament controlat de fàrmacs va començar a fer recerca en aquesta camp fa poc més de trenta anys, i el seu treball va fer donar un gran tomb a la farmacologia i al tractament de moltes malalties. Va aconseguir un mitjà de transport per a molts fàrmacs que hom ha anomenat 'intel·ligent' perquè pot fer-los arribar al lloc precís on han d'actuar, i els mecanismes d'alliberament del fàrmac poden activar-se quan condicions ambientals d'aquell indret com ara la temperatura o l'acidesa ho requereixin.
Aquest home es diu Robert Langer i és professor de la Universitat de Harvard i de l'Institut de Tecnologia de Massachussetts (el famós MIT). El seu treball és interdisciplinari, a mig camí entre l'enginyeria química i la biotecnologia, amb aplicacions en medicina. Quan el 1974 va doctorar-se en enginyeria química, molts del seus companys van entrar a la indústria del petroli, on hi havia moltes possibilitats per als joves. Langer, en canvi, va decidir integrar-se a l'equip de Judah Folkman, que feia recerca oncològica a l'Hospital de Nens de Boston. Segons explica el mateix Langer, va decidir escriure-li quan algú va dir-li que Folkman era un metge que de vegades contractava gent "poc corrent".

A més de poc corrent, Langer va demostrar que era un investigador amb molta imaginació i molt creatiu. Folkman estava buscant la manera d'aturar el creixement dels vasos sanguinis que es desenvolupen en els tumors, per impedir així que continuessin creixent i va encomanar a Langer que identifiqués substàncies amb aquesta propietat i que, a més, dissenyés un assig biològic per provar-ne els efectes. Langer va proposar-se introduir en el cos, prop del tumor, un material que contingués la substància; volia que el fàrmac no causés efectes secundaris perjudicials i que s'estigués alliberant lentament en el cos, pel cap baix durant un mes. Va pensar que els polímers podrien ser el mitjà de transport per fer arribar a destí les molècules que aïllés. De fet, anteriorment ja s'havien emprat polímers com a vectors de nous fàrmacs. Però ara es tractava de molècules massa grans perquè poguessin passar els forats dels polímers. Se li va acudir una idea: atès que era impossible encastar aquelles molècules dins dels polímers, situaria els polímers al voltant de les molècules que volia assajar, i construiria una matriu tridimensional que permetés la sortida lenta de les molècules. Podria provar tot tipus de molècules i controlar-ne l'alliberament perquè només havia de modificar l'estructura física del polímer.
Després d'aquell treball en van seguir molts altres que anaven millorant el sistema d'alliberament del fàrmac. Avui dia, en tractaments que combinen diversos medicaments, és possible administrar-los conjuntament en sistemes molt complexos que inclouen microxips que permeten programar, per a cada substància, la dosi exacta necessària i segons un horari establert. A més d'alliberament de substàncies usades en quimioteràpia, el seu grup n'ha dissenyat d'altres per a administrar factors de creixement i vacunes, i per a la terapèutica gènica. Langer també ha emprat estructures tridimensionals de polímers per a cultivar teixits, en una tècnica que podria dur a la fabricació en el laboratori d'òrgans per al trasplantament.

Langer és un dels finalistes del Premi Millenium de Tecnologia 2008, que es farà públic avui 11 de juny, a Helsinki, i que està dotat amb 800.000 euros per al guanyador i sengles premis de 115-000 euros per al altres finalistes. Concedeix el premi una fundació finlandesa integrada per institucions públiques i empreses que lideren el sector tecnològic; algunes, com Nokia, no únicament a Finlàndia, sinó a tot el món. I Langer és un dels investigadors guardonats enguany amb el Premi Príncipe de Asturias de Recerca Científica i Tecnològica. L'abril d'aquest any li va ser concedit també la meitat del Premi Max Planck de Recerca 2008.

Els altres finalistes del premi són Sir Alec Jeffreys, creador de la tècnica de l'empremta genètica del DNA, que va revolucionar la medicina legal; Andrew Viterbi, inventor de l'algoritme de Viterbi, que ha estat fonamental per a desenvolupar els moderns sistemes de comunicació digital i sense cables; i l'equip format per Emmanuel Desurvire, Randi Giles i David Payne, que han contribuït a la millora de les comunicacions amb la seva invenció de l'anomenat amplificador de fibra dopada amb erbi (EDFA), que ha permès difondre per tot el món la xarxa de fibra òptica d'alta capacitat.

Suposo que el jurat del premi finlandès ho deu haver tingut ben difícil; les innovacions aportades pel treball d'aquests homes (individualment o en grup, com és el darrer cas) han contribuït al benestar de la humanitat, que és l'esperit del premi. Dilluns, els periodistes i altres comunicadors que han estat convidats a compartir uns dies amb els finalistes, feien apostes sobre quin seria el guanyador. Em sembla que no cal que digui per quin vaig apostar jo.

Foto Robert Langer: M. PiquerasImatge dispositiu per a alliberament de múltiples fàrmacs:
http://www.freepatentsonline.com/7070592.html

dilluns, 9 de juny de 2008

Helsinki en imatges

Com m'havia imaginat, el parc Kaisaniemi és un jardí botànic. Els arbres són immensos, hi abunden els erables, oms i til·lers. I ara hi ha algunes zones del parc molt florides. Tanta bellesa, però, és poc aprofitada; no hi havia gairebé ningú. Em pensava que al Jardí Botànic de Barcelona hi va poca gent perquè queda molt allunyat, però a Helsinki és molt cèntric, a quatre passes de l'estació central.

Rodondres en flor. Parc Kaisaniemi, Helsinki

Després he passejat pel centere fins a la catedral luterana:

Com que volia treballar una estona, he tornat a l'hotel. De tant en tant, deixava el retolador vermell i el text que estava corregint i dirigia la meva mirada a l'exterior. Això és el que he vist: