El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 31 de gener de 2008

La comissaria virtual (2)

Unes quantes perles més de la premsa diària:


Els lleidatans es veu que no es conformaven amb un transvasament de l'Ebre, com a València i Múrcia. Volien el riu sencer, i ja li feien la passarel·la!
_______________________________________________________________



I als insectes, amb què els deuen matar?
_______________________________________________________________



¿Tendrá siete vidas, como los gatos? Pues tendrá que irse con cuidado; sólo le quedan dos.

dimecres, 30 de gener de 2008

La comissaria virtual (1)

Durant bastants anys vaig ser lectora de La Codorniz, aquell setmanari d'humor gràfic i literari que es va publicar a Espanya des de 1941 fins al 1978 i que tenia com a lema "la revista más audaz para el lector más inteligente". No sé si era per a lector més intel·ligent, però la seva lectura sovint forçava a llegir entre línies per copsar el missatge polític dels seus articles o acudits. Sí que era, però, la revista més audaç que jo coneixia.

Hi havia una secció que es titulava La comisaría de papel, i recollia gazapos (com se'n deuen dir en català?) de la premsa. Potser em ve d'aleshores l'afició a recollir errors de tota mena detectats a la premsa o en qualsevol tros de paper imprès que caigui a les meves mans (ara també els "recullo" pel carrer, sobretot de rètols comercials). I també algunes coses curioses. Fa algun temps en vaig escanejar alguns i se m'ha acudit que el meu bloc podria ser un lloc per compartir amb altres persones els meus gazapos. N'hi ha que, com els bons acudits, cada cop que els veig em fan riure, encara que ja "me'ls sàpiga". Començo avui amb alguns relacionats amb la ciència.



dimarts, 29 de gener de 2008

La llengua a l'escola

"Bona lletra, però amb faltes" és com titula el 3cat24, (portal Informatiu de TV de Catalunya i Catalunya Ràdio) la notícia sobre els resultats de l'estudi dut a terme el curs 2006-2007 pel Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu entre estudiants de 4rt curs de l'escola primària, que correspon als deu anys. Aquesta notícia diu que l'estudi conclou que "el 47% de l'alumnat de 10 anys és incapaç d'escriure un text coherent sense cap falta". Afegeix que [e]n català, el percentatge és de 44%, mentre que en castellà baixa fins al 39%".

He llegit la notícia també en la versió impresa de 20 Minutos i les xifres, tot i ser semblants, no coincidien (47% per al català i 44% per al castellà; sí que hi ha coincidència en el percentatge de l'alumnat que té una grafia clara i llegible: el 84%). He anat aleshores a la font original, l'informe que sintetitza els resultats de l'estudi i que es pot descarregar en pdf en el web del Departament d'Educació. Els resultats oficials coincideixen amb els de 20 Minutos. M'ha cridat l'atenció la diferent manera de veure les coses: els autors de l'informe donen les dades en positiu, és a dir indiquen el percentatge de l'alumnat que POT "[p]roduir un text aplicant correctament els coneixements lingüístics pel que fa a lèxic, ortografia i estructures morfosintàctiques (component lingüístic)", mentre que els mitjans parlen del percentatge que NO ÉS CAPAÇ de fer-ho.

La meva primera impressió ha estat d'alarma, potser perquè recordava aquell examen d'ingrés de Batxillerat de la meva infància, que es feia als 10 anys, i que a escola amenaçaven amb un suspens (l'insuficient actual), si el dictat tenia alguna falta. Desprès, però, he pensat una mica en les moltes correccions de textos que he fet les darreres dècades i en quins haurien estat els resultats si aquesta mateixa avaluació es fes a la població adulta. No a tota la població adulta, sinó al sector que ha d'escriure algun text o altre per motius professionals. En el sector de la biologia, és difícil trobar un text que, com es mesurava en l'avaluació feta als escolars, "apliqui correctament coneixements lingüístics pel que fa a lèxic, ortografia i estructures morfosintàctiques". Em fa l'efecte que el percentatge encara seria inferior que el detectat en l'estudi.

El problema és que molta gent creu que l'ús d'un corrector ortogràfic en l'ordinador deixa els seus textos impecables. Això és cert pel que fa a l'ortografia, i no sempre, perquè el corrector detecta paraules mal escrites si la forma que hi ha en el text no existeix, però no quan la forma errònia correspon a una altra paraula que també existeix (freqüent en el cas de paraules amb accent diacrític o de diferents formes verbals). El problema rau especialment en la sintaxi, en l'ús de locucions errònies, en el vocabulari inadequat i en els faltes per omissió. La gent sovint ignora o ha oblidat el canvi o la 'caiguda' de preposició davant de formes verbals, el bon us del relatiu i l'existència dels pronoms febles, especialment de dues partícules que permeten estalviar paraules o ampliar el sentit de la frase: hi i en. Curiosament --esperançadorament, afegiria--, segons l'estudi esmentat, pel que fa al català l'alumnat té "més dificultats en la consolidació de les normes ortogràfiques que no pas en l'ús de lèxic d'estructures morfosintàctiques".

Aquest informe també m'ha despertat una altra reflexió. He recordat les declaracions d'alguns polítics que diuen que el castellà està en perill a Catalunya. Si, malgrat la immersió lingüística, que tant critiquen, els resultats són pitjors per al català, que passaria si el castellà fos la llengua vehicular de l'escola?

dilluns, 28 de gener de 2008

Mosquits tigre simpàtics

En al cerca d'informació sobre la presència del mosquit tigre (Aedes albopictus) a Catalunya, on es va detectar per primera vegada el 2004, he anat a parar a un web del Consell Comarcal del Baix Llobregat dedicat en exclusiva a aquesta nova plaga. La primera plana és d'aquelles que fan només d'entrada, sense aportar informació. Normalment el pas per aquestes planes em sembla una pèrdua de bits i de temps. Avui però, m'he entretingut veient dansar a la pantalla uns mosquits que generava jo mateixa en moure el ratolí. Tot i que la picada d'aquest mosquit no tingui res d'agradable, aquesta entrada al web m'ha semblat molt simpàtica.


Vista lateral d'una femella adulta de mosquit tigre, Aedes albopictus
(Foto: J. Gathany/CDC)

diumenge, 27 de gener de 2008

El te, més que una beguda

La revista ES, que La Vanguardia regala cada dissabte amb el diari, dedica en el darrer número (26 de gener de 2008) unes quinze pàgines al te, la segona beguda de més consum a la Terra (la primera és l'aigua), segons Elena Castells, autora d'un dels articles, titulat Quiere TÉ.

No sé quants anys fa que vaig començar a beure te, però segur que porto més de la meitat de la meva vida prenent-ne com a mínim una tassa diària. A casa va començar a beure'n la meva mare, que no tolerava el cafè i un metge va recomanar-li que provés el te. Era un té de bosses, Hornimans, gairebé l'únic te que es trobava a les botigues i no en totes. Segurament jo m'hi vaig acostumar perquè tenia --tinc-- el mateix problema que la meva mare: el meu estómac no tolera el cafè.

Amb els anys, els meus gustos en qüestió de tes han anat canviant. Ara el te de bossa que serveixen en molts bars em sembla abominable. Si alguna vegada en prenc fora de casa, gairebé sempre el demano amb llimona, que ajuda a dissimular el gust dels tes fets amb aigua de l'aixeta barcelonina i el sabor d'alguns tes de marques desconegudes que semblen exclusives per a l'hostaleria. Fa anys que em vaig acostumar a preparar la infusió amb te en fulles; primer van ser aquells potets metal·lics que l'Elena em duia de les seves estades estiuenques a Anglaterra. Després jo mateixa me'n comprava en viatges a Londres i més tard a Barcelona van obrir algunes botigues que també en venien.

Avui dia, per comprar te en fulles a Barcelona ja no em cal recórrer a botigues especialitzades lluny de casa. Els darrers anys el comprava a la botiga de tes de l'Illa diagonal o a la plaça de Catalunya, a tocar del FNAC. Ara només he de travessar el carrer i entrar al mercat de Les Corts. La Rosa i el Josep són els meus proveïdors de te a la parada que porta per nom "Mels, tes... bolets". En fer-se la reforma del mercat el 2007, aquesta parella d'emprenedors que venien fruita i verdura van apostar per ampliar la seva oferta. A més de fruita i verdura de primera qualitat, la Rosa i el Josep venen moltes varietats de te i altres herbes per a infusions, i sucres aromatitzats, mels, i fins i tot teteres, coladors i altres estris relacionats amb la preparació del te.

Fa anys, l'Alfred Giner Sorolla, que era també un amant del te, em va explicar un fet en el qual jo mai no havia parat atenció: la diferent manera de posar la llet en el te que tenien els anglesos i els escocesos. Em va dir que els anglesos posaven la llet en el fons de la tassa i hi abocaven el te al damunt, mentre que els escocesos feien al contrari, primer el te i després la llet. La primera vegada que vaig tornar a Londres m'hi vaig fixar. En un lloc on vaig entrar a prendre te amb scones, em van dur el te i la llet separat i cadascú s'ho servia com volia, però a la cafeteria de Marks & Spencer, tenien les tasses ja preparades amb una mica de llet al cul de cada tassa i, en servir-les, hi abocaven el te al damunt.

El que semblava que era només qüestió de gustos, ara se sap que té repercussions en les característiques de la beguda que prenem i en el seu efecte en el nostre organisme. Si s'aboca la llet damunt del te, que està molt calent, la llet s'escalfa també molt i de sobte. Això causa la desnaturalització de les proteïnes de la llet (es descomponen en molècules més petites) i altera el sabor de la beguda i també les seves propietats.

Un altre factor que cal tenir en compte en la preparació del te és el temps d'infusió. Si el volem per animar-nos, cal deixar-lo pocs minuts (de dos a quatre, segons el tipus de te). Si el deixem més temps, s'alliberen a l'aigua els tanins continguts a les fulles i la acció estimulant de la teïna queda contrarestada, convertint el te en una infusió més aviat sedant, malgrat que ens sembli més "fort" pel sabor amargant i aspre.

El te dóna molt de si. Hi torno algun altre dia.

dissabte, 26 de gener de 2008

Conviure amb el terrorisme

Avui l'Agència EFE ha distribuït la notícia d'un nou cas de violència masclista: una dona va morir anit per les ganivetades que suposadament li va propinar el seu marit en el cotxe on tots dos viatjaven i després l'home es va presentar amb cotxe i cadàver a la polícia i va confessar que ell havia estat l'autor del crim. És un cas més de terrorisme, però d'un terrorisme de segona, que no sol ocupar les primeres planes dels diaris i que tampoc sol figurar entre les principals causes de preocupació de la població, que tem molt més el terrorisme oficial.

El maig del 2000 vaig escriure a les Ciberdones unes reflexions sobre aquest greu problema, que hauria pogut escriure avui mateix:

Terror, terrorífic, terroríficament, terrorisme, terrorista, aterroritzar...

Tot té la mateixa arrel. Però el sentit és diferent segons a què faci referència. Per a la societat --i per a la justícia-- és diferent el terror que causa un home o una dona que maten per motius polítics que el causat per qui mata per gelosia, per revenja, perquè no pot suportar que d'altres aconsegueixen el que ell no ha pogut --o no ha sabut-- retenir, o senzillament perquè la dona ha deixat de ser submisa i el seu repòs del guerrer.

Heu senti d'algun terrorista --dels "oficials"-- que hagi vist rebaixada la condemna perquè el jutge consideri que "no se ensañó"?

Heu vist algun polític que hagi assistit des del seu càrrec públic a l'enterrament d'una dona morta per un terrorista "no oficial"? (potser alcaldes i regidors en pobles petits, on tothom es coneix).

Heu sentit mai que l'Estat hagi concedit ajuts oficials a les dones que han sobreviscut l'atac del "seu" terrorista?

Sabeu d'algun terrorista "oficial" que, deixat en llibertat o en tercer grau penitenciari, s'hagi dedicat impunement a rondar de manera sospitosa la víctima a qui no va aconseguir eliminar en el primer intent? I que si la víctima se n'adona i ho denuncia no li hagin fet cas?

Heu llegit en algun diari, sentit a la ràdio o vist a la TV que la víctima d'un terrorista "oficial" hagi hagut de conviure amb ell i hagi sentit les seves amenaces directes (no d'un grup que li doni suport) dia rere dia?

No vull restar importància al terrorisme "oficial", però em sembla que les morts causades per "l'altre" terrorisme són de bon tros moltes més. La veritat, preferiria ser víctima d'un terrorista "oficial" que d'un terrorista dels altres.

Els fongs, font de salut

Dijous passat, 24 de gener, vaig assistir a una conferència que Josep Piqueras, metge de l'Hospital de la Vall d'Hebron, va fer a l'Institut d'Estudis Catalans. (La coincidència en els nostres cognoms no és casualitat, és un dels meus germans.) El títol de la conferència era "Fongs i salut humana".
El conferenciant és un expert del món dels bolets, tant des del punt de vista del boletaire com del científic que s'hi ha especialitzat. Va fer la tesi doctoral sobre toxicologia de fongs i va introduir a Espanya uns protocols per al tractament de les intoxicacions per bolets, que avui dia fan possible que la supervivència de les persones que han ingerit bolets dels considerats mortals sigui molt més alta.
Els darrers anys Josep Piqueras ha estudiat també les propietats beneficioses dels bolets, i aquest va ser l'aspecte de la seva conferència que més va interessar l'audiència i sobre la qual es va centrar bona part del col·loqui. És un nou món que a occident s'està explorant ara, tot i que en països asiàtics com ara la Xina i el Japó fa segles que coneixen les propietats medicinals dels bolets. Una de les propietats més destacada és la seva acció en la prevenció i tractament del càncer. Segons va explicar el conferenciant, aproximadament el 25 per cent dels fàrmacs antitumorals que es produeixen al Japó contenen principis actius obtinguts de bolets.

Xiitake (Lentinus edodes)
 Entre els bolets dels quals es coneixen millor les propietats medicinals, hi ha les pipes (Ganoderma), el shiitake (Lentinus edodes) [la forma normalitzada pel TERMCAT per al nom d'aquest bolet és xiitake], la gírgola de castanyer o maitake (Grifola frondosa) i el bolet de soca de bedoll o chaga (Inonotus obliquus). El shiitake és un bolet que s'ha popularitzat arreu a través de la cuina xinesa i ara es troba molt fàcilment en els mercats catalans (si més no a Barcelona) perquè es cultiva fàcilment. Algunes de les propietats que tenen aquests bolets: són immunomoduladors (estimulen els sistema immunitari); tenen propietats bactericides, antivíriques i antiparasitàries; regulen la tensió arterial i són antiagregadors de plaquetes (la mateixa funció de l'aspirina que molta gent pren per a la circulació).
D'entre els nostres bolets comestibles, els ceps sembla ser que també té algunes d'aquestes propietats, però són uns bolets molt cars, que no es poden consumir habitualment. En cavi, el xiitake és un bolet d'un preu molt assequible que es pot comprar fresc, sec (com els moixernons) o en conserva. Hi ha una empresa conservera catalana que ven uns pots de vidre amb "llenegues del Pirineu", que ni són llenegues, ni són del Pirineu, sinó xiitake, segurament de cultiu. Potser el conserver va pensar que fent-los passar per bolets catalans tindrien una millor sortida. Tanmateix, si la gent conegués les propietats del xiitake, serien més apreciats. Però potser també serien més cars...

Foto: Wikimedia Commons (llicència Creative Commons 2.0)

dimarts, 22 de gener de 2008

Penélope Cruz i els porcs de Guinea

D'una llista de traducció en medicina i biologia m'arriba el titular publicat a l'ABC digital: "Penélope Cruz pondrá voz a una cerda guineana en una producción de Disney".

He fet una petita cerca pel google, i hi ha altres diaris que també donen la notícia. 20 minutos diu: "Penélope Cruz le pondrá la voz a Juarez, un cerdo de Guinea (un roedor parecido a una cobaya)". I Público i ADN, diuen una cosa semblant.

Podría ser que vingués de l'Agencia EFE de Los Angeles:
"Los Ángeles, 21 ene (EFE).- La actriz española Penélope Cruz pondrá voz a una cerda guineana en la producción de Walt Disney 'G-Force', un proyecto basado en una serie de dibujos animados que mezclará acción real y animación."

Els diaris que diuen que un 'cerdo de Guinea' és un "roedor parecido a un cobaya" van ben encaminats, però es queden a mig camí; no és que s'hi assembli, és que és tracta d'un cobai. Guinea pig és el terme anglès que designa Cavia porcellus, que no és cap altre animal que el 'conill porquí', 'conillet d'Índies' o 'cobai', un petit rosegador molt emprat en els laboratoris on es fa recerca en biologia o medicina. En castellà aquest animal rep diversos noms, els més freqüents són cobaya y conejillo de Indias, pero a Hispanoamérica rep, entre d'altres, els noms de 'cobayo', 'cavia', 'cuí', 'cuina', 'curiel' y 'chanchito de la India'.

diumenge, 20 de gener de 2008

El pastor i el biòleg

Aquest acudit de tema científic ja té uns quants anys, però algú me'l demanava fa poc:

Mentre un pastor tenia cura del seu ramat en un prat, se li va apropar un excursionista amb aspecte ciutadà. Després d'intercanviar algunes frases, el nou vingut va dir al pastor:
--Si en menys de 15 segons encerto el nombre exacte d'ovelles del seu ramat, em deixarà que me n'endugui una, la que a mi més m'agradi? Si no ho encerto, li dono el meu rellotge i la cartera.
El pastor no gosava; li semblava que era un abús:
--N'esteu segur? Us heu fixat que aquí hi ha molts animals i que no serà gens fàcil calcular-ne el nombre només amb un cop d'ull?
Però el visitant semblava tan decidit i segur, que el pastor va acceptar-ne l'aposta (allà ell si era tan ximplet de fer-la) i va dir-li que li deixava un marge de dos animals per encertar. L'altre va donar un cop d'ull pel prat i immediatament va dir:
--Hi ha 1032 ovelles
--Deu meu! Són 1031, però heu guanyat. Com ho heu fet per endevinar-ne el nombre gairebé amb exactitud?
--Bahh!--va replicar el visitant-- Sóc biòleg i en el meu treball quotidià estic acostumat a analitzar moltes dades, comparar-les, trobar pautes de similitud...
--D'acord!
Heu guanyat i podeu agafar l'ovella que més us agradi. Trieu vos mateix.
L'individu es fica pel mig del ramat, assenyala un animal i diu:
--Em quedo aquesta ovella. Vine amb mi ovelleta bonica...
S'acomiaden i el visitant comença a caminar amb el seu trofeu. De sobte el pastor el crida i li diu:
--No voldrieu fer una altra aposta? Si encerto quina és la vostra especialitat professional, em tornaríeu l'ovella?
L'altre accedeix a la petició. El pastor, sense pensar-s'ho un moment li diu:
--Sou biòleg molecular, oi?
El visitant queda sorprès que el pastor hagi endevinat tan fàcilment la seva especialitat:
--Com ho ha sabut?
--Molt fàcil. L'«ovella» que heu agafat és el gos d'atura...

dijous, 17 de gener de 2008

L'any Rodoreda

El 2008 és l'any Rodoreda, que commemora el centenari del naixement de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983). Hi ha moltes activitats previstes per commemorar-lo, entre les quals la representació d'una adaptació teatral de la novel·la La plaça del Diamant, que va començar al Teatre Nacional de Catalunya i aviat començarà a anar de gira.

Fa poc em van reglar un llibre de Mercè Rodoreda que no és nou (la primera edició és de 2002), però que enguany té molta actualitat: Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda. Jo desconeixia completament que hi havia una Rodoreda poeta (poeta de versos, perquè molts textos seus per a mi són poesia en prosa) i el llibre m'ha sorprès. Segons sembla, va començar a
escriure poesia esperonada per Josep Carner. El volum conté també obra gràfica de l'autora (aquarel·les, guache, collage), una altra faceta que no li coneixia.

Un dels seus sonets d'amor i mort:

Em seguiran com cintes desplegades
rius i camins fins a la meva nit
i amb arrels d'ombra ben endins del pit
l'angoixa de les coses oblidades.

En tu mateix em cercaràs debades,
pàl·lid que vas morir esfereït:
tot el meu fang amb el teu fang junyit
apartaràs amb mans desesperades

Encar viuré, entre les boires presa,
secreta flor en l'aire dolç suspesa,
i l'alba miraré de fit a fit.

Em giraré només una vegada,
de tants estius, de tants estels cansada,
per deixar el branc com un ocell ferit.

Merce Rodoreda

dilluns, 14 de gener de 2008

Ciència i poesia

Roald Hoffmann, químic teòric de la Universitat de Cornell (Nova York), va ser guardonat amb el premi Nobel de Química de 1981. Aleshores feia ja un parell de dècades que s'havia interessar per la poesia i havia anat escrivint alguns poemes. En la seva autobiografia feia referència a aquesta faceta seva i a l'ús de la llengua com a eina important per a la ciència i pera la poesia:

The words are important in science, as much as we might deny it, as much as we might claim that they just represent some underlying material reality.

It seems equally obvious to me that I should marshal words to try to write poetry. I write poetry to penetrate the world around me, and to comprehend my reactions to it.


En el seu web es pot veure una mostra dels seus poemes. Copio aquí uns versos d'un dels poemes que ha dedicat a ciència (Evolution):

I had written three pages
on how insects are such good chemists, citing
the silkworm sex attractant,

and the bombardier beetle, spraying out

hot hydrogen peroxide when threatened.

And I was in the middle

of telling the story of the western pine beetle,

which has an aggregation pheromone

calling all comers (of that species).


Miroslav Holub (1923-1998) era un immunòleg txec que va ser candidat en diverses ocasions al premi Nobel... de literatura! Està considerat un dels millors poetes de l'est d'Europa de la segona meitat del segle XX. Del seu poema El Festival (no sé en quina llengua el va escriure; l'he trobat en anglès):

At the festival of the patients
with all the known diseases

the crutch choir sings
for the pacemakers.
The double astigmatic landscape

gratefully swallows
the murmurs of the mitral valve


A casa nostra també tenim científic poetes. El químic Fèlix Serratosa (1925-1995) tenia un esperit poètic i des de jove havia anat escrivint poemes. Roald Hoffmann, amb qui va mantenir una bona amistat l'havia encoratjat moltes vegades perquè no abandonés la seva activitat literària. Segons Pere Bonnin, biògraf de Serratosa per encàrrec de la Fundació Catalana per a la Recerca, la seva producció literària en anglès va fer-la per influencia de Hoffmann. En l'esmentada biografia n'hi ha una petita mostra. Un poema de mida adequada per reproduir aquí és el que juga amb les lletres del seu nom de fons:

IF things are what their name designate,
then my name a wrong one is.
The five letters of it
apart have flown,
and only two of them,
in some way, still remain.
The "I" in the first place
and the "F" afterwards,
to give the intrigued word
that gives its name
to the little poem.
IF I would have known,
IF I would have done,
IF I could change
then I would be
really a Felix, Happy Man


Assumpció Forcada és biòloga i professora de batxillerat i poeta. També ha dedicat poemes a temes de ciència. En el web de l'Institut Arnau Cadell, de Sant Cugat del Vallès, on ella treballa, hi ha un racó poètic amb un recull de poemes seus i unes fotografies molt atractives. El poema que ha dedicat al planeta Terra (del recull Cosmos):

T'estimo GEA
Envoltada pels llençols dels dies
Rere la manta d'aquests anys,
Revivim tu i jo les estacions
Amb l'òrbita que segueix la seva llum.

I David Jou és un altre científic --físic-- poeta, que té una obra poètica molt extensa. Reprodueixo aquí el poema que va fer com a homenatge a Joan Oró:

Lletra de vida, pedra de lluna

Quan aquella lletra va cremar a les mans,
aquella de les quatre lletres de la vida,
nascuda davant meu en el verí,
l’adenina,

vaig beneir totes les albes d’estudi,
totes les nits d’insomni,
tot l’oceà que vaig creuar per arribar fins aquí.

Jo, atònit, davant la porta oberta
al davant dels graons de les escales de cargol
per on pugen i baixen els àngels amb els llibres
que expliquen als àtoms els secrets de la dansa de la vida,
quin vertigen vaig sentir !

La Lleida de les boires i les solellades,
el Houston on vaig tocar pedres de la lluna,
el cap Cañaveral de la glòria de l’espai,
i jo allà, en el futur,
en la paradoxa de tocar el demà en explorar els orígens,
afamat de saber,
assedegat d’astres,
en la felicitat d’haver tocat la pell de la deessa més blanca.

Quan sigui pols,
tots aquestes focs cremaran en mi
com cremaven les fòrmules en els meus ulls d’estudiant,
com cremava la llenya esperant el pa,

lluminosament, al forn del meu pare.

divendres, 11 de gener de 2008

El creacionisme desembarca a Europa

Durant molt de temps vaig pensar que mai arribaria a Europa la febre creacionista que proliferava als Estats Units i que impedia que molts mestres i professors de high school poguessin ensenyar evolució, llevat que dediquessin el mateix temps a explicar la versió creacionista de l'origen de la vida.

Aquesta impressió que tenia va començar a trontollar el 2004 quan Letizia Moratti, ministra italiana d'Educació va voler suprimir l'evolució dels programes escolars, amb l'excusa que es tractava d'una teoria i no d'uns fets provats. Després, el 15 de gener de 2007, La Vanguardia publicava un article de Josep Miró i Ardèvol en què defensava el disseny intel·ligent. (Hi he posat l'enllaç, però només es poden llegir gratis les primeres frases; per veure l'article complet cal pagar i no recomano a ningú que ho faci, no val la pena. Tanmateix, si algú té molt d'interès a conèixer les idees sobre l'evolucionisme i el disseny intel·ligent del qui va ser conseller de la Generalitat i portaveu de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Barcelona i ara lidera els e-cristians, por veure-les en el seu bloc.)

I també el 2007, alguns professors de la Universitat de Barcelona --potser també d'altres universitats, però no puc assegurar-ho-- van rebre un enorme llibre (ben bé 50 cm x 30 cm) titulat Atlas of Creation, molt ben editat, amb fotografies i figures de gran qualitat. El llibre estava publicat a Turquia i la tramesa s'havia fet des d'Alemanya.

I ara, una associació nord-americana anomenada"Physicians and Surgeons for Scientific Integrity" (un eufemisme per designar un grup de metges i cirurgians antidarwinistes) aterra a Espanya amb l'organització d'una sèrie de trobades amb el títol general"Lo que Darwin no sabia", que es presentaran a diverses ciutats. El programa inclou actes a Barcelona (el 17 de gener) i després a Málaga, Madrid, Lleó i Vigo.

Els actes de Vigo i de Lleó estaven anunciats en sengles centres universitaris i un col·legi de metges. Ahir es va comunicar la suspensió de l'acte de Vigo i del que s'havia de fer en el Col·legi de Metges de Lleó, però el degà de la Facultat de Ciències Biològiques i Ambientals de la Universitat de Lleó mantenia el permís perquè es fes i explicava els seus motius en una carta oberta. Avui, però, a petició de la Junta de Facultat, el permís ha estat denegat. Pot seguir-se la història en el blog para el Avance del Pensamiento Crítico y en el bloc de Javier Armentia Por la boca muere el pez.

Acabo amb les paraules amb què la biòloga nord-americana Lynn Margulis va respondre a un periodista que va preguntar-li la seva opinió sobre el disseny intel·ligent: "Ni es diseño ni es inteligente."

dijous, 10 de gener de 2008

No neixes dona, arribes a ser-ho: Simone de Beauvoir

Ahir, 9 de gener de 2008 va fer cent anys del naixement de Simone de Beauvoir. Vilaweb va recordar-ho amb una sèrie d'articles i enllaços a llocs d'Internet. Com en tantes coses de la vida, jo vaig arribar a "conèixer" Simone de Beauvoir ja tard. Quan el seu famós llibre El segon sexe feia furor no el vaig voler llegir traduït; van anar passant els anys i corria ja el 2002 quan el vaig comprar a Jaimes, aquesta llibreria del passeig de Gràcia que resisteix miraculosament l'embat de les grans llibreries, fins i tot de la gran Casa del Llibre veïna.

Sí que havia llegit altres obres seves: llibres de memòries (La force de l'âge, La force des choses, Une morte si douce), novel·les (L'invitée, La femme rompue) i potser alguna altra. El segon sexe no l'he llegit tot, he anat llegint-ne fragments adés i ara. En copio aquí alguna cita. Començo per la primera frase del primer capítol de la segona part del llibre:
No neixes dona, arribes a ser-ho. Cap mena de destí biològic, psíquic o econòmic arracona la figura de la femella humana en el si de la societat: el conjunt de la civilització elabora aquest producte intermedi entre el mascle i el castrat que hom qualifica com a femení
Una altra que desmunta la idea del complex de castració:
La mainada accepta de manera natural que hi ha homes i dones com el fet que hi ha un Sol i una Lluna; creu en les essències contingudes en les paraules i la seva curiositat en principi no és analítica. Per a moltes [nenes], aquest trosset de carn que penja enmig de les cames dels nens és insignificant o fins i tot irrisori; és una singularitat que es confon amb la de la vestimenta, del pentinat […] Pot passar fins i tot que es consideri el penis com una anomalia: és una excrescència, una cosa vaga que penja com les llúpies, les metes, les verrugues i que pot inspirar disgust.
I les paraules amb què acaba el llibre:
Cal que, més enllà de les seves diferències, homes i dones afirmin de manera inequívoca la seva fraternitat.

dissabte, 5 de gener de 2008

Diuen que NAT desapareix

No m'ho acabo de creure! Diuen que la revista NAT desapareix, que l'empresa que la publica (Cultura03 i el seu grup editorial Sapiens) ha decidit tancar-la per manca de rendibilitat. NAT és una publicació en català dedicada a la natura i a temes ambientals. La dirigeix Maria Josep Picó, que ha seguit una estratègia molt bona per garantir el contingut científic dels articles: promoure la col·laboració --ara se'n diu 'complicitat'-- de periodistes i científics o científiques experts en cada tema tractat. El textos són acurats com també ho són el format i la presentació, amb fotografies molt boniques i atractives i un disseny agradable. La revista està dirigida a un públic general, a la família, a l'escola, al jubilat o jubilada que fa cap a la biblioteca per brostejar les revistes del mes o de la setmana.

Maria Josep Pico i NAT han rebut diversos guardons. Però el treball ben fet sembla que no sigui suficient en el món editorial, com tampoc ho és en l'àmbit televisiu. De la mateixa manera que un programa de TV desapareix de la graella independentment de la seva qualitat intrínseca, les publicacions han de vendre, sense tenir en compte què és el que aporten als lectors i lectores.

El grup Sapiens publica altres revistes, entre les quals la que dóna nom al grup editorial --Sapiens-- i Lonely Planet, Descobrir Catalunya i Descobrir Cuina. I el 29 de novembre, en el seu web deien que "[q]uatre de les capçaleres editades per les empreses del Grup Cultura03 apareixen en les primeres posicions dels primers rànquings d’audiències del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura". Per altra banda, per al 10 de gener 2008 s'anuncia una nova publicació setmanal, el TimeOut Barcelona, que s'espera que tingui una tirada d'uns 40.000 exemplars. Pot ser una revista de gran difusió tenint en compte que la capçalera TimeOut és molt coneguda arreu del món i que Barcelona està de moda com a destí turístic. (La primera vegada que vaig anar a Londres vaig comprar Time Out per casualitat i sempre que hi he tornat, una de les primeres coses que he fet ha estat comprar-la per estar informada de les activitats de la ciutat i rodalies.)

Si cregués en els Reis d'Orient, els enviaria una carta demanant-los que portessin als directius del Grup Cultura03 una gran pila de carbó, però que, al costat, hi deixessin una mica de generositat i de sentit comú per fer-los entendre que, en el conjunt de les seves revistes, NAT és una publicació capdavantera i un exemple del que ha de ser la divulgació científica. Tant de bo s'hi repensin!

divendres, 4 de gener de 2008

Ferrer Guardia i Perugia

El juliol de 2003 vaig fer una breu visita a Perugia (o Perusa, segons sembla que s'ha de dir en català i en castellà), ciutat italiana on, quan jo tenia 18 anys (d'això fa tant de temps...), vaig seguir els cursos d'estiu de la Università per Stranieri. El 2003 vaig descobrir una cosa que m'havia passat desapercebuda durant la meva estada com a estudiant: una placa commemorativa situada en un mur a unes poques desenes de metres de la Universitat on durant un mes havia anat gairebé cada dia a classe.

A Itàlia he vist en molts llocs plaques que commemoren fets històrics, sobretot els relacionats amb el Risorgimento i creació del modern estat italià. Però aquesta era molt especial perquè no estava dedicat a cap fet o personatge italià, sinó a un de català, a Francesc Ferrer Guardia, el pedagog i lliurepensador que va ser afusellat a Montjuïc el 1909 com a instigador --sense que n'hi hagués proves-- dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona. Vaig fer una fotografia d'aquella placa i avui, quan tractava de posar un mica d'ordre als meus arxius fotogràfics, l'he vista:


Com que és difícil llegir el text en la fotografia en format reduït que reprodueix el bloc, el copio aquí:

Si levó la sua voce
piV´ alta de la fvcilata

Viva la scvola moderna!..
ed il sangue de l’innocente
dai fossi di montjuich
imporporo´ le albe nvove
del rinascimento iberico
in cvi ripaltita il cvore
e riecheggia il grido
di francesco ferrer
___________
il popolo di pervgia
che pati´ e lavo´ nel sangve
l´onta de le orde papali
tra le sve mvra evoco´ il nome
del martire catalano
il xiii ottobre mcmx
dopo vn anno
dal sacrificio

Els coloms que es posaven sobre la medalla on hi ha el cap de Ferrer Guardia en relleu i a l'ampit de les finestres veïnes eren un símbol de la pau i em van semblar com si rendissin homenatge a aquell home que va ser assassinat el 1909 i que, a la meva generació, ens van fer creure que era una mena d'encarnació del dimoni. Forma part de la memòria històrica que ens van ocultar o, encara pitjor, que ens van falsejar.

La meva estrelítzia

Aquests dies fa vint anys del meu primer i únic viatge a Hawaii. Vaig anar-hi a un congrés d'aqüicultura el gener de 1988 i vaig dur-me un record que encara conservo: una estrelítizia. Tot i que no sigui una planta hawaiana (és originària del sud d'Àfrica), a l'illa d'Oahu era molt abundant i a la botiga d'un jardí botànic que vaig visitar prop de Waikiki, vaig comprar una estrelítzia que devia fer uns 10 o 15 centímetres d'alçada, com un bonsai d'aquesta planta.

A casa vaig posar-la en una zona molt il·luminada, prop d'un finestral. A mesura que creixia vaig anar canviant-li el test. Va arribar un moment que la planta "demanava" sortir fora i vaig posar-la en un test més gran en el balcó. El 1995 va florir per primera vegada. Quina llàstima no haver fet una foto d'aquella primera flor! Però encara vaig trigar anys a tenir una màquina digital i les càmeres clàssiques no solia tenir-les sempre carregades.

Al cap d'un temps, el balcó també se li havia fet petit. El nombre de fulles augmentava i també el de flors. Em feia por canviar-la a un test més gran; per al balcó potser hauria estat molt de pes concentrat en un punt. Davant de casa hi ha una zona enjardinada que pertany a la comunitat de veïns del bloc on visc. El cuida una jardinera, una dona que treballa meticulosament, que es nota que s'estima la seva professió. Vaig demanar-li si podia posar la meva estrelítzia en el jardí i ho va fer. La planta, arrelada directament a terra, va anar creixent amb molta més ufana que en el balcó i treient flors més sovint. Al cap d'un temps, vaig veure que en el jardí hi havia dues estrelítizies més. La jardinera em va dir que les havia comprades perquè una veïna d'una altra escala del bloc es va queixar que hagués posat una planta tan bonica en un extrem, on només la tenia a prop una part del veïnat.
Quan surto al balcó sempre dirigeixo la mirada a la meva estrelítzia, que floreix durant gairebé tot l'any, tot i que té a prop un pi que en algunes èpoques no li permet rebre el sol directament tantes hores com en el balcó. M'agrada poder-la compartir amb més persones. De moment ha resistit alguns hiverns força freds. Espero que en resisteixi molts més i que, quan jo ja no hi sigui, encara continuï en el jardí.
La meva estrelítzia, Strelitzia reginae
en el jardí comunitari. (Foto-2004)

dimecres, 2 de gener de 2008

2008, Any Internacional de la Patata

Des de fa algunes dècades, les Nacions Unides dediquen cada any a celebrar alguns temes que, per algun motiu, són d'interès internacional. Aquesta mateixa iniciativa la segueixen moltes institucions a altres escales (local, estatal). Així, el 2005 Barcelona va celebrar l'Any de l'alimentació, la cuina i la gastronomia, el 2007 a l'estat espanyol va ser l'Any de la ciència. I el 2008, a Grècia és l'Any de la Feta, aquest formatge fresc amb que es preparen les típiques amanides gregues. Per a les Nacions unides, el 2007 no ha estat any de res. En canvi, el 2008 se celebra l'Any Internacional de la Patata, el del Planeta Terra, el de la Higiene (o sanejament) i el de les Llengües.

M'ha cridat l'atenció que es dediqués un any a la patata, aquest humil producte de la terra. Però potser per això, perquè és un producte humil que podria servir com aliment bàsic per a molta gent que passa gana en el món, convé que se li dediqui un any. Hi ha un web que tracta exclusivament de l'Any Internacional de la Patata, amb informació sobre la seva història, producció i consum. Pel que fa al seu conreu, s'han produït grans canvis en uns quinze anys. El 1990, la producció de patates en els països desenvolupats era més del doble que la dels països en vies desenvolupament. En canvi, el 2005 la producció d'aquests últims països ja superava la dels països desenvolupats.

Com en tants altres camps, la Xina és avui dia el primer productor mundial de patates; gairebé una tercera part de les patates que es mengen al món han crescut a la Xina o a l'Índia. De tota manera, Europa segueix sent el continent on més patates es mengen, una mitjana de 96,15 kg per persona i any (la mitjana mundial és de 33,68). I els Estats Units, el país on més rendiment s'obté del cultiu d'aquesta planta: 40,63 kg per hectàrea dedicada al conreu de la patata (16,08 és la mitjana mundial; 17,19, l'europea).

Pablo Neruda, en les seves Odas Elementales (Losada, Buenos Aires, 1956) va incloure una "Oda a la papa", de la qual reprodueixo aquí la primera estrofa:

Papa
te llamas,
papa
y no patata,
no naciste castellana:
eres oscura
como
nuestra piel,
somos americanos,
papa,
somos indios.

dimarts, 1 de gener de 2008

Françoise Hardy

Fa uns dies, en algun lloc vaig sentir un tros de "Tous les garçons et les filles de mon age", la cançó de Françoise Hardy que en la dècada de 1960 va fer-se molt famosa. (És possible que l'hagi sentida en el film "Mio fratello è figlio unico", que està ambientat en aquella dècada, però no n'estic segura.)



Tinc la cançó en un disc de l'època, però només em serveix de testimoni i record, perquè no tinc ja cap aparell on poder reproduir-lo. Tenia ganes de sentir de nou aquella cançó i l'he buscada a youtube. No podia fallar, fins i tot n'hi ha més d'una versió. En buscar "Tous les garçons...", he trobat una altra cançó, també de Françoise Hardy, que tenia oblidada però que m'agrada molt més: "Mon amie la rose".



En copio aquí la lletra, és un poema sobre la nostra insignificança i la brevetat de la vida.
Mon amie la rose - 1964
On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Me l'a dit ce matin
A l'aurore je suis née
Baptisée de rosée
Je me suis épanouie
Heureuse et amoureuse
Aux rayons du soleil
Me suis fermée la nuit
Me suis réveillée vieille

Pourtant j'étais très belle
Oui j'étais la plus belle
Des fleurs de ton jardin

On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Me l'a dit ce matin
Vois le dieu qui m'a faite
Me fait courber la tête
Et je sens que je tombe
Et je sens que je tombe
Mon cœur est presque nu
J'ai le pied dans la tombe
Déjà je ne suis plus

Tu m'admirais hier
Et je serai poussière
Pour toujours demain

On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Est morte ce matin
La lune cette nuit
A veillé mon amie
Moi en rêve j'ai vu
Eblouissante et nue
Son âme qui dansait
Bien au-delà des nues
Et qui me souriait

Crois celui qui peut croire
Moi, j'ai besoin d'espoir
Sinon je ne suis rien

Ou bien si peu de chose
C'est mon amie la rose
Qui l'a dit hier matin.