El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Becoming Jane Austen

He vist Becoming Jane Austen. Com en la majoria de pel·lícules britàniques d'època, el vestuari, les cases i la decoració, l'ambientació exterior, la música i el paisatge estan triats amb molta cura. Hi ha imatges que podrien congelar-se i serien fotografies d'un gran valor artístic per la tècnica, el cromatisme, els detalls.

M'agrada satisfer la vista amb pel·lícules com aquesta. I també l'orella, amb aquest anglès decimonònic tan ben pronunciat.

La història m'ha semblat "allò que tal vegada s'esdevingué". A través d'algunes cartes i altres documents se sap alguna cosa de la vida amorosa de l'escriptora Jane Austen (que mai no va casar-se), però en la pel·lícula és com si ho veiéssim ampliat amb una lupa de molts augments. Moltes coses de la història que veia en la pantalla m'han recordat Pride and Prejudice, una de les novel·les de Jane Austen (feta també pel·lícula), en la qual l'autora segurament hi devia reflectir fets autobiogràfics. I potser els guionistes s'hagin inspirat en aquella novel·la per recrear la joventut de l'escriptora.

Com definir la pel·lícula amb dos mots: preciosisme visual.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Els cordons umbilicals

La tecnologia, que tants de beneficis ens aporta, té els seus sistemes de retroalimentació que creen en els usuaris dependència per poder continuar aprofitant els beneficis de la pròpia tecnologia. Els telèfons mòbils, les càmeres digitals i els ordinadors portàtils en són un exemple. Després d'algun temps d'usar-los ens costa pensar que abans havíem de dependre dels telèfons fixos, de les càmeres clàssiques amb pel·lícula i rodet o que durant un viatge havíem de prescindir de l'ordinador.

Fer una trucada des d'un telèfon públic podia fer-se molt complicat: havíem de trobar una cabina, comprovar que el telèfon funcionés, assegurar-nos que dúiem monedes i, a més, dur al damunt l'agenda de telèfons, si no sabíem de memòria el número de la persona a qui volíem trucar.

Pel que fa a les càmeres clàssiques, qui no s'ha trobat més d'una vegada que el rodet que va fer servir amb tanta il·lusió en un viatge inoblidable s'ha encallat i ha fet totes les fotos una damunt les altres? O que no s'ha rebobinat bé i en obrir-lo queda tota la pel·lícula velada?

Els ordinadors que es tenien al despatx o a casa eren massa pesants per dur-los amunt i avall. Normalment només sortien quan els canviàvem per models més moderns o si calia dur-los a reparar. Ara,en canvi, hi ha un bé de déu de models portàtils, alguns que fins i tot caben en una butxaca. En els aeroports moltes persones duen maletes i motxilles especials per al transports dels portàtils. I quin o en duu moltes vegades és perquè duu aquests aparells molt més petits que són una barreja de telèfon i ordinador. Però tots aquests aparells consumeixen energia, i de tant en tant cal alimentar les seves bateries.

Entre els estris que ens són imprescindibles per emprendre un viatge hi ha els nostres moderns "cordons umbilicals", els cables que ens serviran per alimentar les bateries del mòbil, de la càmera o del portàtil. Seria molt complicat que els aparells elèctric portàtils fessin servir un únic model de carregador? Des que vaig caure en el parany de la telefonia mòbil he tingut tres telèfons; en cadascun, el piu que connectava el carregador al telèfon era diferent. Quant a la càmera, la meva --del 2003-- és ja gairebé prehistòrica i em diuen que, en les modernes, la recàrrega de la bateria s'ha simplificat molt. Tampoc eren iguals les clavilles que connectaven els carregadors als diferents ordinadors portàtils que he tingut.

Fa unes setmanes, en l'hotel on vaig allotjar-me quan vaig anar a Còrdova a un congrés, em vaig deixar una part dels meus cordons umbilicals: els carregadors del mòbil i de la càmera de fotos. Els van recollir i me'ls van enviar per missatger, però el "cordó" de la càmera era incomplet, faltava el cable que connecta el carregador de la bateria amb el corrent elèctric. Vaig buscar en la caixa on guardo els cables dels molts aparells elèctrics de tota mena que he tingut, però cap d'ells servia.

He trigat més de dues setmanes a trobar un cable com el que em calia. Mentrestant, duia sempre a la bossa el carregador per aprofitar i entrar a cada botiga de fotografia o de material elèctric que trobava. Fins que vaig trobar el que em calia.

Estic tant ja tan acostumada a carregar la càmera digital dins la bossa i fer fotos de curiositats o de llocs que m'agraden, que el fet de pensar que no la duia --estava ja sense bateria-- em creava una certa angoixa. Molt més que l'angoixa que em podria causar adonar-me que no duc el telèfon mòbil al damunt o que el duc desconnectat --després de desconnectar-lo per alguna causa sovint m'oblido de tornar-lo a connectar. M'hauré tornat una addicta a la fotografia digital?

dilluns, 1 d’octubre de 2007

A Brussel·les de nou

Al setembre vaig ser uns dies a Brussel·les. Com que sempre que hi vaig és per feina, procuro agafar-me algun dia extra per anar coneixent una mica més la ciutat o els voltants. Aquesta vegada per fi vaig anar a Tervuren a visitar el "Musée Royal de l'Afrique Central". La primera vegada que vaig viatjar a Brussel·les ja tenia ganes de veure'l; me n'havien parlat molt bé. Però és a uns 15 km de la ciutat i cal disposar ben bé de mig dia.

Vaig arribar diumenge al matí i tenia tot el dia disponible. Hi vaig anar amb una amiga amb qui vaig coincidir a l'avió (anàvem a Brussel·les per a la mateixa tasca i no ho sabíem!). Hi vàrem anar amb un tramvia que fa un recorregut molt bonic: deixa la ciutat per una zona residencial, amb cases amb jardí, amb molt de verd; passa a costat d'un parc amb un estany i s'endinsa en una zona completament boscosa, d'arbres enormes, com en tots aquests països on les pluges no escassegen.

L'edifici, de finals del segle XIX o començament del segle XX, sembla un palau. Per un costat dóna a una carretera i pels altres a un parc de grans avingudes, a la Forêt des Soignes.


La Forêt des Soignes, a Tervuren, prop del Museu Africà

El museu em va decebre, no pas pel seu contingut, que em va impressionar, sinó per la manca d'informació sobres les col·leccions que conté. És un museu on hi ha col·leccions de moltes menes, principalment etnogràfiques, amb estris relacionats amb la vida quotidiana, però també hi ha escultures i altres peces artístiques fetes amb materials diversos. I una part dedicada a la zoologia dels països centroafricans, amb molts animals dissecats exposats en diorames com si es trobessin en el seu hàbitat natural. Són col·leccions segurament molt valuoses, però no estan exposades de manera atractiva.

Passejant per aquelles sales pensava que per Europa he visitat museus que han estat modernitzats amb ajuts de la Unió Europea. Ja podrien dedicar-ne també algun ajut a aquest museu, que es troba en el cor polític d'Europa. Si fos d'art modern, de pintura clàssica, de ciència... potser ja l'haurien restaurat, fos amb ajut o sense de la Unió Europea. Però un museu de l'Africa Central? És un museu que no "ven".

El darrer dia de treball a Brussel·les vaig acabar molt més d'hora i vaig anar a donar un volt. En el barri del Sablon vaig seure una estona en una teteria instal·lada en una casa antiga, de parets emblanquinades a l'interior, bigues de fusta, mobles i llums com si fossin rescatats de ca l'àvia, llibres i revistes, música barroca en un volum no massa alt, que permeti una conversa a qui va a prendre el te amb companyia i que no distregui els pensaments de qui vol llegir, escriure o anar i tornar de les pròpies solituds com diu el poeta: "A mis soledades voy, / de mis soledades vengo, / porque para andar conmigo / me bastan mis pensamientos."

Interior de la teteria del carrer Rollebeek

Després vaig anar en direcció a la Grande Place, que té magnetisme per a mi. M'agradria veure-la sense guiris, però això és tan difícil com veure la Rambla només amb gent de Barcelona. En passar per davant de la Fundació Jacques Brel (Editions Jacques Brel, és el nom oficial; sempre que hi he passat al davant estava tancada) vaig decidir fer-me una foto amb ell:

Jacques Brel

I em van venir a la memòria la seva música i les seves cançons, per a les quals el temps no passa. Fa uns dies una amiga em va fer un gran regal: passar-me una adreça de YouTube on hi ha "Le plat pays", una de les cançons que més m'agrada i que mai no em cansaria d'escoltar.