El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 22 d’abril de 2006

Desenvolupament INsostenible

Ahir vaig assistir a la primera jornada de la trobada NOW d'enguany. NOW, que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCB), es defineix com "una plataforma de treball per reflexionar sobre el present". Els dos temes en què se centra la trobada d'enguany són "el factor Eco" i "la Ciberesfera".

Ahir, la part que tracta d'ecologia va tenir l'estructura d'un cafè científic i el conferenciant (Paul Toyne) va parlar del paper de la societat civil en la crisi ecològica. Més que fer una conferència, Toyne va exposar alguns fets i va convidar els assistents que participessin activament en el col·loqui.

Algunes coses que es van comentar en el col·loqui em van fer pensar en el meu recent viatge a Líbia. Per una banda, vaig comprovar que el reciclatge dóna feina a moltes persones. Per les carreteres, prop dels nuclis habitats, són abundants les botigues on venen productes que procedeixen clarament del reciclatge, especialment de cotxes i altres vehicles. Estan molt ben organitzats i qui necessita una peça ja deu saber a quina botiga ha d'anar, perquè solen ser botigues monotemàtiques. Hi ha botigues on només venen portes de cotxe; en d'altres, només neumàtics; o només llantes o només parabrises... I es nota que no són materials o peces noves.

Per altra banda, em va sorprendre la disbauxa en la despesa energètica i fins i tot d'aigua. L'autocar en què es va desplaçar el grup amb qui jo viatjava tenia sempre el motor engegat. Em fa l'efecte que el xofer només parava el motor quan ell baixava del vehicle. Tot i la suavitat de la temperatura, sovint engegava l'aire condicionat. I també el deixava engegat, amb les portes obertes, durant moltes parades en què la gent sortia de l'autocar. En alguns hotels tenien també en funcionament l'aire condicionat malgrat que les temperatures fossin suaus i que en algun llit encara hi hagués manta.

I amb l'aigua, no tenien cap mirament. En alguns hotels vaig deixar les tovalloles en els penjadors alts, a costat de la banyera. Com si res; cada dia les canviaven. I per tot el país es pot comprar sense dificultat aigua envasada. (Quants milions d'envasos i de bosses de plàstic no hi deu haver pel desert...) Tanmateix, la riquesa d'aigua de què gaudeix el país avui dia té caducitat perquè no prové de recursos aquàtics renovables: l'extreuen del subsol, de la mateixa manera que n'extreuen petroli. És aigua fòssil, atrapada a molta profunditat en bosses a l'interior de les roques. Els càlculs més pessimistes diuen que el país té aigua per a uns 65 anys. Els més optimistes diuen que n'hi haurà per a uns 300 anys.

O sigui, que els dos principals recursos que estan contribuint al desenvolupament del país no són renovables. Què passarà quan s'esgotin?

divendres, 21 d’abril de 2006

Les teranyines del meu bloc

Si aquest bloc ocupés un espai en el món real, seria ple de teranyines. L'he tingut abandonat durant molts mesos, gairebé un any. M'ha passat com quan era nena i després jove i em decidia a començar un diari. Una vegada vaig tenir fins i tot una llibreta d'aquelles que a la coberta--de tapes dures-- deia "Mi diario". Hi escrivia durant uns dies i després a poc a poc els escrits s'anaven espaiant. Fins que ho deixava córrer. Ara encara porto de tant en tant una mena de diari, coincidint amb algun viatge. Però el faig amb la idea de deixar un registre del viatge per recordar-lo després. Hi ha qui recorda els seus viatges pels vídeos enregistrats o per les fotografies. A mí, les fotografies m'ajuden a refrescar la memòria, però m'hi ajuda molt més rellegir els meus escrits.

Des del 14 de maig de 2005, data del meu darrer escrit en el bloc, han passat moltes coses a la meva vida. Algunes experiències m'han fet madurar (no em refereixo a maduresa física; en aquest aspecte, més aviat m'he pansit) i m'han fet sentir el pas inexorable del temps o el deterior físic. D'altres han estat motiu d'alegria. D'altres m'han aportat nous coneixements.

Hi ha un esdeveniment que marca el 2005 en la meva vida: la mort del meu pare. Especialment l'experiència d'haver estat al seu costat les últimes hores de la seva vida, de tenir la seva mà entre les meves i sentir la fredor que anunciava l'arribada de la mort. El sentiment contradictori de pensar, per una banda, que ja havia deixat de patir i, per una altra, que aquell nen entremeliat que seguia sent als 92 anys ja no faria cap més entremeliadura.

En el 2006 de moment hi ha dos fets destacables per a mi: haver passat a presidir l'Associació Catalana de Comunicació Científica i haver vist per segona vegada a la meva vida un eclipsi total de Sol.

Voldria fer-me el propòsit d'escriure més sovint en aquest bloc, ni que fos un cop per setmana, però em conec i sé que una regularitat és gairebé impossible; seria una persona diferent si ho aconseguís. Però, i si provés de ser una persona diferent?