He vist Salvador, la pel·lícula basada en la història de Salvador Puig Antich, el jove anarquista condemnat a mort durant l'última època del franquisme. (En realitat, el film es diu Salvador Puig Antich, perquè no pot haver-hi dues pel·lícules amb el mateix títol; però els cognoms els posen escrits petitets.)
Sabia que passaria una mala estona, però al mateix temps volia veure-la. Per a les persones que vàrem viure el franquisme, els records poden ser dolorosos, però tot allò va passar i convé que no s'oblidi i, sobre tot, convé que se n'assabentin les generacions més joves que no han patit directament una dictadura.
No havia vist mai el "garrote"; potser algun dibuix, però no al natural o en una filmació. Que horrible!
Una de les escenes és una manifestació d'estudiants, davant l'edifici de la Universitat. Es veuen parcialment uns cartells publicitaris. Vaig llegir el que posava en un d'ells i vaig pensar si seria un eslògan publicitari de l'època, però al mateix temps molt adient amb el que estava passant. Però en sortir del cinema ja se m'havia oblidat què hi deia!
Fa una estona he estat mirant un DVD sobre la pel·lícula, que regalava fa algunes setmanes un diari. Hi ha un tràiler, un documental sobre com es va fer la pel·lícula (és la part més llarga) i la cançó I si canto trist, que Lluís Llach va compondre en ocasió de la mort de Puig Antich.
En aquest DVD surt com filmaven l'escena de la manifestació i he vist el cartell publicitari: "Quiero recordar este momento", hi diu. Crec que moltes de les persones que vàrem viure escenes com aquella, amb els grisos descarregant la seva mala bava a cops de porra, mai no podrem oblidar-les
El fons que es veu quan surten els crèdits del final em van agradar molt. És davant la porta del cementiri en un dia de pluja. La policia fa fora la gent que intentava anar a l'enterrament de Puig Antich, i moltes de les roses vermelles que duien acaben destrossades per terra. La càmera enfoca un terra plujós escampat de pètals de roses. Preciós.
(Amb les entrades haurien de donar un paquet de kleenex.)
divendres, 29 de setembre del 2006
divendres, 15 de setembre del 2006
Il "Festival dei Saperi" i la ciència
Fa uns dies vaig ser a Pavia, on va celebrar-se el 1r "Festival dei Saperi". Una ciutat d'uns 71.000 habitants ha organitzat un festival cultural amb 90 activitats programades del 6 al 10 de setembre. I en aquest festival, la ciència ocupava un lloc destacat.
Les conferències i col·loquis amb poetes i altres artistes, filòsofs, cientifics, jutges s'alternaven amb concerts de musica classsica o dels corrents mes moderns, sessions de vídeo clips, espectacles pel carrer per a grans i petits, exposicions d'art i de ciència, mercats de productes artesans, la portada d'un laboratori universitari al Broletto, un antic palau al centre de la ciutat, visites i recorreguts culturals, etc.
Una de les joies del Festival és una exposició dedicada a Camillo Golgi ("Golgi architetto del cervello") en el centenari del premi Nobel que el 1906 aquest professor i investigador de la Universitat de Pavia va compartir amb Santiago Ramón y Cajal. L'exposició consta d'una part històrica i una altra d'interactiva (sobre els sentits i les percepcions principalment). A mi em va interessar especialment la part històrica, que situa Golgi en el context del su moment i mostra la ciència que es feia aleshores, no sols a la Universitat de Pavia, on ell traballava, sinó també en altres llocs.
Per altra banda, el curador de l'exposició (Paolo Mazzarello, historiador de la ciència) no ha caigut en el xovinisme i, sense treure valor al treball de Golgi --que sens dubte el tenia i no només per l'invent de la tinció que va permetre estudiar el sistema nerviós--, n'ha presentat una imatge que a molts italians pot no agradar, però que concorda amb la realitat.
La piazza della Vittoria --el cor de la ciutat-- era alguns vespres plena a vessar de gent que hi anava a escoltar, no concerts de rock, sinó persones que parlaven de l'origen i evolució de l'univers, de matemàtiques o de la prova del DNA com a eina de la medicina forense. A la foto es veu una part de la plaça, amb el pùblic que seguia la conferència de l'astrònoma Margherita Hack.
I a la mateixa plaça, al Broletto, un bonic palau que antigament havia estat lloc d'assemblees del poble i d'administració de justícia, el grup de recerca de la Universitat de Pavia que dirigeix el Prof. Carlo Alberto Redi hi va traslladar el seu laboratori perquè la gent pogués veure d'aprop el seu treball; veure com es fa la transferència nuclear i que és això de les cèl·lules mare de què tant es parla i que malauradament a Itàlia té la recerca molt limitada per les lleis restrictives que venen de l'època Berlusconi.
Aquest cop va ser Pavia, però fa uns anys vaig ser a Spoleto, que té un festival cultural d'una gran tradició i on des de fa algun temps també hi té cabuda la ciència.
De tornada, m'he tornat a fer una pregunta que m'he fet moltes vegades els darrers anys: quan veurem la ciència en el Grec, el Festival d'Estiu de Barcelona?
I recordava aquella frase que es va fer famosa fa unes dècades: "I have a dream". De vegades, però, els somnis esdevenen realitat.
Les conferències i col·loquis amb poetes i altres artistes, filòsofs, cientifics, jutges s'alternaven amb concerts de musica classsica o dels corrents mes moderns, sessions de vídeo clips, espectacles pel carrer per a grans i petits, exposicions d'art i de ciència, mercats de productes artesans, la portada d'un laboratori universitari al Broletto, un antic palau al centre de la ciutat, visites i recorreguts culturals, etc.
Una de les joies del Festival és una exposició dedicada a Camillo Golgi ("Golgi architetto del cervello") en el centenari del premi Nobel que el 1906 aquest professor i investigador de la Universitat de Pavia va compartir amb Santiago Ramón y Cajal. L'exposició consta d'una part històrica i una altra d'interactiva (sobre els sentits i les percepcions principalment). A mi em va interessar especialment la part històrica, que situa Golgi en el context del su moment i mostra la ciència que es feia aleshores, no sols a la Universitat de Pavia, on ell traballava, sinó també en altres llocs.
Per altra banda, el curador de l'exposició (Paolo Mazzarello, historiador de la ciència) no ha caigut en el xovinisme i, sense treure valor al treball de Golgi --que sens dubte el tenia i no només per l'invent de la tinció que va permetre estudiar el sistema nerviós--, n'ha presentat una imatge que a molts italians pot no agradar, però que concorda amb la realitat.
La piazza della Vittoria --el cor de la ciutat-- era alguns vespres plena a vessar de gent que hi anava a escoltar, no concerts de rock, sinó persones que parlaven de l'origen i evolució de l'univers, de matemàtiques o de la prova del DNA com a eina de la medicina forense. A la foto es veu una part de la plaça, amb el pùblic que seguia la conferència de l'astrònoma Margherita Hack.I a la mateixa plaça, al Broletto, un bonic palau que antigament havia estat lloc d'assemblees del poble i d'administració de justícia, el grup de recerca de la Universitat de Pavia que dirigeix el Prof. Carlo Alberto Redi hi va traslladar el seu laboratori perquè la gent pogués veure d'aprop el seu treball; veure com es fa la transferència nuclear i que és això de les cèl·lules mare de què tant es parla i que malauradament a Itàlia té la recerca molt limitada per les lleis restrictives que venen de l'època Berlusconi.
Aquest cop va ser Pavia, però fa uns anys vaig ser a Spoleto, que té un festival cultural d'una gran tradició i on des de fa algun temps també hi té cabuda la ciència.
De tornada, m'he tornat a fer una pregunta que m'he fet moltes vegades els darrers anys: quan veurem la ciència en el Grec, el Festival d'Estiu de Barcelona?
I recordava aquella frase que es va fer famosa fa unes dècades: "I have a dream". De vegades, però, els somnis esdevenen realitat.
dimarts, 5 de setembre del 2006
Buscant informació
No sé si jo estic perdent facultats --probablement-- o els webs d'entitats oficials són com trencaclosques. O poser coincideixin les dues coses.
He d'escriure una carta a un conseller de la Generalitat de Catalunya i no en sé el nom ni l'adreça del Departament corresponent. (M'interessa tan poc la política els darrers temps, que no sé com es diu aquest conseller ni molts d'altres). He intentat buscar la informació per Internet, però he perdut molt de temps i no ho he pogut esbrinar.
Primer he anat al web de la Generalitat i d'allà al web del Departament que m'interessava. He intentat endevinar on podria trobar l'adreça física per enviar-hi una carta i també el nom de les persones que ocupen càrrecs destacats en el Departament.
Em decideixo per una pestanya que diu "Departament" i m'ha dut a una pàgina on només hi ha una llista per fer una tria d'enllaços. És una pàgina innecessària perquè tots aquells enllaços eren visibles des de la pestanya de la pàgina anterior. A més, cap d'aquells enllaços em serveix. Torno enrere, a la pàgina principal del Departament.
Miro tots els enllaços que hi ha a la primera plana, però cap d'ells em sembla útil per trobar la informació que cerco i que sembla tan fàcil. Tot i amb això, en provo alguns, sense èxit. Acabo desistint. Hauré de trucar al 012.
I alfinal em pregunto:
Tan difícil és fer una primera plana de presentació on hi hagi l'adreça postal, telèfons, etc. i un enllaç (millor si també fos a la primera plana) que porti a una pagina amb els noms dels principals càrrecs?
Per què sembla tan difícil fer un web on el principal factor a tenir en compte sigui la "usabilitat" i la facilitat a l'hora de trobar informació?
O potser sóc jo que no sé on he de buscar?
He d'escriure una carta a un conseller de la Generalitat de Catalunya i no en sé el nom ni l'adreça del Departament corresponent. (M'interessa tan poc la política els darrers temps, que no sé com es diu aquest conseller ni molts d'altres). He intentat buscar la informació per Internet, però he perdut molt de temps i no ho he pogut esbrinar.
Primer he anat al web de la Generalitat i d'allà al web del Departament que m'interessava. He intentat endevinar on podria trobar l'adreça física per enviar-hi una carta i també el nom de les persones que ocupen càrrecs destacats en el Departament.
Em decideixo per una pestanya que diu "Departament" i m'ha dut a una pàgina on només hi ha una llista per fer una tria d'enllaços. És una pàgina innecessària perquè tots aquells enllaços eren visibles des de la pestanya de la pàgina anterior. A més, cap d'aquells enllaços em serveix. Torno enrere, a la pàgina principal del Departament.
Miro tots els enllaços que hi ha a la primera plana, però cap d'ells em sembla útil per trobar la informació que cerco i que sembla tan fàcil. Tot i amb això, en provo alguns, sense èxit. Acabo desistint. Hauré de trucar al 012.
I alfinal em pregunto:
Tan difícil és fer una primera plana de presentació on hi hagi l'adreça postal, telèfons, etc. i un enllaç (millor si també fos a la primera plana) que porti a una pagina amb els noms dels principals càrrecs?
Per què sembla tan difícil fer un web on el principal factor a tenir en compte sigui la "usabilitat" i la facilitat a l'hora de trobar informació?
O potser sóc jo que no sé on he de buscar?
dissabte, 2 de setembre del 2006
Anuncis fets per homes i per a homes
El desodorant Axe ja fa anys que fa servir una publicitat basada en el sexe: les dones que se senten atretes pel mascle que fa servir Axe en la seva higiene personal. En l'anunci que s'està passant aquest estiu per TV, la noia dirigeix la mirada als genitals (ell està d'esquena i qui mira l'anunci no els veu) i se'n sent atreta immediatament.
Jo no sé si sóc diferent de les altres dones, però mai no he trobat atractiu un home despullat. O si l'he trobat atractiu, ha estat "malgrat" els penjolls. En canvi, em fa l'efecte que els homes creuen que tenir aquell apèndix els fa superiors i que les dones s'han de sentir inferiors perquè no el tenen. Suposo que per això prolifera tant el correu escombraria que anuncia productes per allargar el penis. I suposo que, com que els receptors del missatge de l'anunci són els homes, per això es fa servir aquesta idea.
Sigui com sigui, em sembla que el paper de la dona en aquest anunci és penós. Els publicistes "feminitzen" un tret del caràcter masculí, com és el de l'atracció a través de la visió d'uns genitals potser extraordinaris (m'ho imagino, perquè en l'anunci no els veiem).
O potser sóc jo només qui ho veu d'aquesta manera?
Jo no sé si sóc diferent de les altres dones, però mai no he trobat atractiu un home despullat. O si l'he trobat atractiu, ha estat "malgrat" els penjolls. En canvi, em fa l'efecte que els homes creuen que tenir aquell apèndix els fa superiors i que les dones s'han de sentir inferiors perquè no el tenen. Suposo que per això prolifera tant el correu escombraria que anuncia productes per allargar el penis. I suposo que, com que els receptors del missatge de l'anunci són els homes, per això es fa servir aquesta idea.
Sigui com sigui, em sembla que el paper de la dona en aquest anunci és penós. Els publicistes "feminitzen" un tret del caràcter masculí, com és el de l'atracció a través de la visió d'uns genitals potser extraordinaris (m'ho imagino, perquè en l'anunci no els veiem).
O potser sóc jo només qui ho veu d'aquesta manera?