El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 9 de setembre de 2004

Aire condicionat a dojo. Progrés?

Un senyal de la prosperitat i progrés d’un país és la proliferació de les instal·lacions d’aire condicionat. Aquí, quan tenir cotxe ja fa molts anys que ha deixat de ser un luxe (potser ho torni a ser si els preus dels vehicles i de la gasolina segueixen apujant-se), l’aire condicionat ha esdevingut un senyal de benestar social. Tothom aspira a tenir en el balcó o penjant de la finestra aquella andròmina que indica que per entrar en aquella casa cal posar-se una jaqueta, com calia fer fa anys per entrar en les esglésies però per altres motius (ara, per tal que la gent hi entri, els deixen que ho facin com vulguin).

Aquesta “comoditat” de viure a l’estiu com si fos l’hivern té el seu preu, però. Fa vint anys, en aquest país ningú no sabia què era la legionel·losi. Ara, en canvi, els diaris ja no ens sorprenen quan diuen que s’ha produït un brot d’aquesta malaltia.

(Per cert, la legionel·losi o malaltia del legionari, no té res a veure amb la legió. Si us imaginàveu que es deia així perquè era una afecció típica dels legionaris que lluiten en països africans —sol ser on lluiten aquestes tropes—, aneu errades. La “legió” a què fa referència el nom d’aquesta relativament nova malaltia —el primer brot que se’n coneix és del 1976— és una associació nord-americana de persones que han servit en lesforces armades dels Estats Units. Com una mena de “Hermandad de ex-combatientes”, vaja.)

La legionel·losi, però, és el cas extrem de les moltes afeccions que pateix la població per causa dels aires condicionats. Se’n parla més perquè pot ser una infecció greu, especialment quan afecta persones d’edat avançada o de grups de risc (malalts crònics de l’aparell respiratori o persones immunodeprimides, per exemple). De fet, el primer brot descrit —el de 1976, que es va produir a Filadèlfia— va causar 29 morts.

Ni els diaris ni altres mitjans de comunicaciació no parlen dels refredats, faringitis i dolors musculars causats per l’alliberament d’aquells corrents d’aire polar emmagatzemats. (No en parlen, perquè són afeccions que no maten.) Suposo que algunes persones som més sensibles que altres als seus efectes. En realitat, n’hi ha que som sensibles a qualsevol corrent d’aire. Si combinem un corrent d’aire normal amb el vent d’un ventilador i el contrapunt de les ràfegues d’aire gelat que ens envien els condicionadors, la barreja pot ser terrible.

Doncs aquesta combinació fa que aquest dies jo em senti garratibada, però no en sentit figurat, sinó físicament: la meva l’espatlla esquerra i el coll estan tibants des de fa quatre dies. Els efectes beneficiosos de la sessió de massatge a què em vaig sotmetre, que altres vegades ha aconseguit que el meu cos s’alliberés de contractures i dolors, no ha servit de gaire. El massatge va alleugerir-me de la tibantor, però va quedar contrarestat tan bon punt vaig pujar a l’autobús. Els autobusos han esdevingut una mena de frigorífics amb rodes. Si s’hi puja fora de les hores punta, cal dur alguna peça d’abric per cobrir-se. Tot i que a l’estiu jo porto sempre dins la meva bossa una mena de xal per protegir-me, aquesta vegada no va ser suficient.

Una prova del que us he dit és que darrerament s’està anunciant per la TV un producte farmacèutic per combatre les contractures musculars. Les companyies que fabriquen aquest relaxant muscular no es gastarien els milions en propaganda si no es tractés d’una molèstia freqüent i que afecta un sector significatiu de la població. Un sector en el qual em trobo jo inclosa. En veure l’anunci ha pensat si no m’aniria bé. Però, seguint també el consell de l’anunci, consultaré primer la meva farmacèutica.

diumenge, 5 de setembre de 2004

Pitjor que els homes estàtua

En pasar per la Rambla, sovint em quedo mirant les homes i dones estàtua i m’admira veure’ls tant quiets, de vegades sense moure ni una parpella. Només quan algú els deixa una moneda fan ells alguns moviments. Jo els n’he deixat de vegades alguna per tal que poguessin moure’s una mica, perquè em feia angúnia veure’ls com veritables estàtues.

Avui he vist uns altres homes estàtua, no pas a la Rambla sino al palau de la Generalitat, al matí, i a Santa Maria del Mar, a la tarda. Eren els mosssos d’esquadra que vetllaven el fèretre de Joan Oró. N’hi havia dues parelles que, en el Palau, s’anaven turnat i aproximadament cada mitja hora feien un relleu. A l’església, però, no podien fer relleus perquè han estat tots quatre en la posició de “firmes”.

Eren drets, completament immòbils i amb el barret tret i aguantat-lo en una mà. A l’església, jo en tenia un relativament a prop i em feia angúnia veure'l primer com suava —enormes gotes de suor cobrien el seu front— i després com no parava de parpallejar, com si tingués els ulls plens de son. He notat que respirava profundament, potser perquè l’entrada d’oxigen l’ajudava a espavilar-se, i que movia les puntes dels peus sense moure's, però, del lloc on estava dret, que deu estar prohibidíssim que es moguin. Em feia patir i pensava si d’un moment a un altre no sentiríem un gran terrabastall i tindríem el mosso per terra desmaiat.

He estat a punt d’apropar-me al “meu” mosso i dir-li que no fes cas dels protocols i normes del seu cos i que mogués les cames; que és inhumà mantenir una persona quieta com una estàtua tanta estona. Els de la Rambla s’hi passen hores, però de tant en tant la moneda d’un passejant els permet de moures’ una mica i de cambiar de posició, cosa que no podien fer els mossos.

Quan van donar la medalla d’or a Margalef, un dels mossos que estaven també fent d’home estàtua en el saló de Sant Jordi va haver de retirar-se un moment i vaig poder veure que es prenia un got d’aigua. Aquell va ser un cas extrem; feia estona que el pobre mosso resistia i s’anava tornat més i més pàl·lid.

Si jo fos el president de la Generalitat, faria un decret suprimint l’obligació que els mossos d'esquadra hagin d’estar immòbils en cap circumstància.

dissabte, 4 de setembre de 2004

Mujeres de la conquista

Doncs ha funcionat. Ara, per fer honor al títol del meu DIP (diari interactiu interpesonal, segons el TERMCAT), hauria de comentar algun llibre. Darrerament no he tingut massa temps per llegir llibres sencers, però n'hi ha un que gairebé me'l vaig acabar durant un viatge d'anada i tornada en tren a Pamplona. Es diu Mujeres de la conquista. La seva autora és Lucía Gálvez i està editat per Planeta Argentina el 1992.

Fa dotze anys que una amiga argentina va regalar-me aquest obra i només l'havia fullejada. Fa poques setmanes vaig posar-me a buscar un llibre que no fos molt gran per dur dins la bossa en el meu viatge a Pamplona. La meva vista se'n va anar al racó del prestage on feia dotze anys que m'esperaven aquestes dones de la conquesta i vaig decidir-me.

La "conquista" a què fa referència el títol és la conquesta americana feta per Castella. Una conquesta que pensem que només va ser cosa d'homes. Però no és cert. A l'Argentina i en altres països sud-americans també, les dones van tenir un paper rellevant. I l'autora d'aquesta obra, Lucía Gálvez, historiadora nascuda a Buenos Aires, ens parla de les "hacedoras de pueblos, tanto españolas como indias y mestizas, que hicieron habitable la tierra y a quienes una historiografia demasiado interesada en lo puramente político o a lo sumo económico restó importancia, cuando no ignoró, sin darse cuenta de que de ese modo estaba negando nada menos que la mitad de aquella sociedad (y quizás la mitad que más influyó en su formación...)". L'he trobat força interessant.

La lectora corrent

La lectora corrent

Aquest text és una prova per veure si això funciona. He provat enviant un text per correu-e a l'adreça que em va facilitar el "blogger", però de moment no ha aparegut publicat .

I ara provo escrivint en la finestreta que s'obre en clicar "Blog This!". Si això es llegeix, començaré a escriure de debó. Ara no vull estendre'm massa per si de cas el text no va a parar enlloc.