dilluns, 21 d’agost del 2017

La meva Rambla

La Rambla (Sant Jordi, 2012)
Dijous volia anar a la Rambla. Al matí vaig pensar que, a la tarda, en comptes de sortir a passejar pel barri, agafaria el metro o l'autobús fins a la plaça de Catalunya i baixaria Rambla avall. Sempre m'ha agradat ramblejar; a qualsevol hora del dia o de la nit. Malgrat tots els seus problemes i defectes, és el carrer de Barcelona que més m'agrada. Potser perquè és un carrer ple de vida les vint-i-quatre hores.

Després de fer una becaina en havent dinat, i pensant encara en el passeig, em vaig posar a corregir uns textos. Volia acabar aquella feina abans de sortir de casa i --cosa ben estranya-- no vaig procrastrinar com acostumo, entrant ara a Twitter ara a Facebook o dirigint la mirada al mòbil quan veig que fa pampallugues.

A dos o tres quarts de sis vaig adonar-me que encara en tenia per una hora o més per acabar la correcció. Vaig pensar que era millor que deixés córrer el passeig a la Rambla per a un altre dia. Aleshores la mirada se me'n va anar a la segona pantalla de l'ordinador, a Twitter. Per què hi ha la Rambla i Barcelona en el llistat de TT? Haurien fet una altra bretolada de protesta contra el turisme? De seguida vaig veure quina era la causa dels tuits i vaig córrer a engegar la televisió.Vaig fer zapping per saber què deien en els diferents canals. Vaig passar per Tele5 i em vaig quedar bocabada en veure imatges d'aquelles que es diu que poden ferir la sensibilitat. Mostraven la Rambla amb gent per terra, no sé si morts o ferits, però tant se val. ¿Us imagineu que algun familiar d'aquelles víctimes s'assabentés del que els havia passat en veure'n els cossos abatuts al terra? On ha anat a parar l'ètica periodística?, vaig pensar. Una pregunta que continuo fent-me tres dies més tard en veure el tractament d'aquests esdeveniments en molts mitjans i les mentides --o postveritats, com se'n diu ara-- que s'han dit, de vegades fins i tot posant en boca d'algunes persones frases que mai no han pronunciat.

Canaletes, diumenge (dissabte, impossible apropar-s'hi)
Dissabte vaig decidir fer el passeig que hauria volgut fer dijous: baixar per la Rambla des de la plaça de Catalunya fins a Colom. Vaig anar-hi amb l'autobús 59, que té una parada davant de Canaletes. La guàrdia urbana, però, no el va deixar girar. Havien tallat la calçada de baixada de la Rambla i desviaven els autobusos cap a la via Laietana. El 59 va aturar-se a la mateixa plaça de Catalunya just abans del portal de l'Àngel. La vorera de mar de la plaça era plena de gom a gom. Turistes i gent del país caminaven en els dos sentits, esquivant els manters que havien escampat les seves mercaderies entre les terrasses dels bars --plenes de gom a gom-- i els edificis, segurament amb la confiança que la guàrdia urbana tenia coses més importants que fer que perseguir-los a ells.

Afegeix la llegenda
En arribar a la Rambla, vaig veure molta gent concentrada a la part més alt, al voltat del fanal de Canaletes. Era un dels punts on es recordava els fets de dijous deixant-hi flors, espelmes i notes de condol. Hi havia tanta gent, que era impossible apropar-s'hi, per això la foto que en poso és de diumenge. Vaig començar a baixar i observar la gent. Era un formiguer humà, com de costum, però s'hi notava una diferència: no se sentia el xivarri habitual; la gent no cridava ni reia. Les cadires que hi ha a la zona de Canaletes a banda i banda del passeig (on fa anys hi havia unes cadires plegables que posaven en fila, una a costat de l'altra, i calia pagar per seure) eren totes ocupades. Una mica més avall, a l'esquerra, on les rajoles del terra fan uns rectangles apaïsats, la gent havia anat escrivint missatges de pau, condol, esperança... Al terra hi havia guixos de color perquè ho fessin.






Milers de càmeres de mòbil devien estar fotografiant o filmant la Rambla. A més, hi havia també moltes càmeres grans, de professionals, alguns que es veia clarament que eren de cadenes de televisió estrangeres. Algunes de tan lluny com el Canadà (la CBC; potser perquè una de les persones a qui va matar el terrorista en la seva cursa criminal era un ciutadà canadenc). De tant en tant, hi havia alguna càmera que entrevistava algú: la venedora d'una parada de torrons que havia estat testimoni de l'acte terrorista, algun passejant, un presentador del mateix canal que explicava l'ambient que es respirava...


De sobte es van sentir unes sirenes. Un furgó i algunes motos dels mossos baixaven obrint pas a una comitiva de cotxes oficials que va passar molt ràpidament. Vaig sentir una dona que deia: "¡Mira, los reyes!" Vaig seguir baixant i aturant-me de tant en tant per veure els homenatges que la gent fa en els llocs on van caure abatudes les víctimes del furgó terrorista: espelmes, flors, papers amb notes escrites o algun dibuix, fins i tot algun peluix, en record de les criatures que també van ser víctimes de l'atemptat. Davant de la Boqueria, els missatges de la gent estaven penjats d'uns cordills, com si fos roba estesa.

Pla de l'Os (diumenge 20 d'agost)
En arribar al pla de l'Os vaig sentir aplaudiments i també una xiulada. Eren per al rei, que s'havia aturat a fer una ofrena a les víctimes i marxava en aquell moment. Una dona va preguntar a un guàrdia urbà, en anglès, perquè hi havia tants de cotxes i la gent xiulava i aplaudia i ell, molt amablement, va respondre-li també en anglès que "the king has been here". Com a Canaletes, en el pla de l'Os hi havia moltíssima gent (la foto d'aquest lloc també és de diumenge).

Després del pla de l'Os la Rambla tenia l'aspecte habitual, ja no hi havia espelmes ni flors. Les terrasses de bars i restaurants eren plenes de turistes que menjaven tapes o paella i que davant seu tenien unes enormes gerres de sangria o de cervesa. De sobte, un home jove que primer vaig pensar que era dels que capten clients entre els passavolants va començar a caminar darrere de dues turistes. Una d'elles duia una bossa bastant gran, com una cistella, penjada en bandolera i l'home hi tenia clavada la mirada, com si esperés el moment adequat per ficar-hi la mà. Em vaig avançar i dissimuladament vaig dir a la propietària de la bossa que anés en compte, que la seguia un home que no semblava gaire de fiar. Les paradetes d'artesania eren obertes i algunes persones s'aturaven, no sé si a comprar, però sí que a mirar. Una família italiana es va aturar en un quiosc a comprar postals dels jugadors del Barça. Prop de les Drassanes, un grup de noies eren a punt per començar un comiat de soltera. La núvia anava disfressada de sirena --això em va semblar-- i les seves amigues duien una samarreta de color rosa cridaner, com els dels retoladors fluorescents.

Segurament la gent que menjava paella i bevia sangria, les persones que s'aturaven a les parades d'artesania, la família italiana que comprava postals de Messi i altres futbolistes i les noies que es preparaven per a una nit de diversió sabien el que havia passat en aquell carrer de Barcelona dos dies abans, i possiblement sentien dintre seu una gran pena, com tothom que tingui una mica de sensibilitat. Però no van deixar que la por les dominés i les fes abandonar els seus plans. Jo també ho sabia i vaig fer cap a la Rambla, com tenia pensat fer-ho dijous. No fer-ho, hauria estat seguir el joc als terroristes, que ens volen atemorir amb els seus actes. No hem de deixar que se surtin amb la seva. Per això hem de cridar ben fort "No tinc por!" I sobretot, creure'ns-ho.


2 comentaris:

Marta ha dit...

A nosaltres ens va agafar de viatge i varem tornar el dissabte encara a temps per la manifestació. L'experiència de la Rambla va ser semblant a la teva uns dies després, excepte la coincidència amb el Rei. Em va commoure l'olor de les flors ja pensides, i el respecte de la gent. No vaig fer cap foto.

Mercè Piqueras ha dit...

Marta, jo, en canvi, era fora el dia de la manifestació. Hauria volgut anar-hi, però tenia el viatge preparat feia setmanes.