La lectora corrent: Maud Menten i les reaccions enzimàtiques

dimarts, 26 de juliol del 2016

Maud Menten i les reaccions enzimàtiques

Hi ha coses que vaig aprendre a l'escola que m'han quedat gravades a la memòria i encara recordo. Pot ser una fórmula, com ara la de l'equació de segon grau. O algunes frases, com ara les respostes del llibre de Formación del Espíritu Nacional (un llibre en què tot eren preguntes i respostes): "La Falange es un movimiento político creado por José Antonio para salvar a España." O "La Generalidad era el cuartel general de los rebeldes" (aquest va ser el primer coneixement que vaig tenir de la Generalitat). També recordo, com si veiés una fotografia, una gràfica que hi havia en el primer llibre de química que vaig estudiar. Era aquesta:

És la representació gràfica de l'equació de les reaccions enzimàtiques, més coneguda com a equació de Michaelis-Menten, que són les dues persones que van formular-la. S'anomenen reaccions enzimàtiques aquelles en què participa un enzim, una proteïna que intervé en el metabolisme dels éssers vius accelerant la velocitat de les seves reaccions químiques que, sense la intervenció de l'enzim i en condicions normals d'acidesa (pH) i temperatura, serien molt lentes. L'enzim s'uneix a la molècula inicial de la reacció (el substrat), que es converteix en una altra molècula (el producte). L'enzim no és consumit en la reacció i al final torna a trobar-se en forma lliure, com era al principi.

Durant molts anys vaig pensar que Michaelis i Menten eren dos homes. Però un bon dia vaig descobrir que Menten era una dona, la canadenca Maud L. Menten (1879-1960) i que, a més de la recerca fonamental sobre les reaccions enzimàtiques, va fer altres aportacions destacades a la ciència.

Maud Leonora Menten va néixer el 20 de març de 1879 a Port Lambton, a Ontario (Canadà). Va estudiar medicina a la Universitat de Toronto i va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional als Estats Units. S'ha dit que això va ser perquè, al Canadà, les dones no podien dedicar-se a la recerca. El seu primer article científic, però, és de 1906, quan treballava a la Universitat de Toronto amb Archibald Macallun, catedràtic de Fisiologia que més tard va fundar el Consell de la Recerca Científica del Canadà. El 1907, Maud va entrar a treballar a l'Institut Rockefeller, a Nova York. S'hi va estar un any i després va tornar a la Universitat de Toronto per acabar el doctorat (va ser una de les primeres dones que van rebre un doctorat en medicina a Canadà, el 1911).

El 1912 Maud va anar a treballar a Cleveland amb George Crile, un dels grans cirurgians de l'època, per investigar sobre la concentracions d'hidrogen en la sang en relació al control de l'equilibri àcid-bàsic durant l'anestèsia i cirurgia. El mateix any va marxar a Berlín, a treballar amb Leonor Michaelis (1875-1949), metge i bioquímic alemany, i amb ell va estudiar la cinètica de les reaccions enzimàtiques (la velocitat i els mecanismes de la major part de reaccions en què intervenen els enzims) i van deduir l'equació que porta el seu nom, que expressa matemàticament la relació entre la velocitat de la reacció enzimàtica i la concentració d'enzim i de substrat, i també la constant que és coneix com a constant de Michaelis-Menten. Els resultats d'aquell treball van publicar-se el 1913 en un article signat per Michaelis i per Menten. Tot i que ella feia dos anys que havia obtingut el doctorat en medicina, a l'article (Die Kinetik der Invertinwirkung) figura com a Miss Maud L. Menten (l'article original és en alemany, però es possible accedir a una versió traduïda a l'anglès).

Després de l'estada a Berlín, Maud va anar a la Universitat de Chicago per seguir formant-se i el 1916 va doctorar-se en bioquímica. A continuació va anar a Pittsburgh (Pennsilvània) per treballar com a patòloga en un hospital i el 1918 era ja professora de pràctiques de patologia a la Universitat de Pittsburgh, on va treballar fins a la seva jubilació.

El nom de Maud Menten ha passat a la història de la ciència per la famosa l'equació. Tanmateix, els seus mèrits van ser nombrosos i diversos. Per exemple, el 1924 va descobrir, amb Helen Manning, que les toxines de les salmonel·les feien augmentar la glucèmia (el sucre a la sang); el 1944 (amb Andersch i Wilson) va aplicar l'electroforesi a l'estudi de l'hemoglobina humana, una innovació que després va atribuir-se a Linus Pauling, tot i que el treball de Menten i els seus col·laboradors fos molt anterior al de Pauling. Va ser autora o coautora d'un centenar d'articles científics. Malgrat la seva excel·lent carrera professional a la Universitat de Pittsburgh, no en va ser catedràtica fins al 1948, quan li faltava poc per tenir setanta anys i jubilar-se.

Després de la jubilació Maud va tornar a Canadà. L'artritis que patia la incapacitava per a moltes activitats, però encara va dedicar-se a la recerca oncològica a l'Institut de Recerca Mèdica de la Colúmbia Britànica. Va morir a Leamington (Ontario) el 26 de juliol de 1960. Van haver de passar més de vint anys fins que, el 1982, la Universitat de Pittsburgh, on va treballar tant de temps, establís una conferència anual que duu el seu nom i, el 1988, la càtedra de Patologia Experimental Maud L. Menten. La Universitat d'Ontario, on va estudiar, va posar una placa en els jardins del campus com a record a aquella antiga alumna.