diumenge, 11 de gener del 2009

La "mare" de William Brown

Segurament que el nom de William Brown a molta gent no li digui res. Si afegim que és el nom original anglès d'un personatge de la literatura infantil que aquí es coneix com a Guillermo, possiblement ja hi haurà qui recordi els divertits llibres d'aquest vailet d'onze anys i el seu grup d'amics, que formaven una mena de club i s'autoanomenaven "els proscrits" (en anglès eren els "outlaw", que no és ben bé el mateix).

Durant la meva infància vaig passar estones molt bones llegint les divertides històries de Guillermo que en castellà publicava l'editorial Molino. Les meves filles i el meu fill van conèixer aquest personatge, però principalment a través d'una sèrie de televisió que devien passar a finals de la dècada de 1970. Potser també van llegir-ne algun dels llibres, però no n'estic segura.

Durant molts anys vaig pensar que Richmal Crompton Lamburn, la persona que va inventar aquest simpàtic personatge tan trapella, era un home. No sé quan vaig assabentar-me que era una dona, però feia ja molts anys que havia deixat de llegir les aventures de Guillermo. Avui, 11 de gener, fa 40 anys de la mort de Richmal Crompton, que havia nascut el 1890. Va ser una dona avançada al seu temps, amb estudis universitaris i va prendre part en el moviment sufragista britànic. Segurament el seu treball com a mestra i institutriu va aportar-li un coneixement de la infància que li va permetre elaborar uns personatges amb els quals la mainada s'ho passava molt bé. El 1923 va contreure poli0mileitis. Havia començat abans a escriure, però a partir d'aleshores va dedicar-se en exclusiva a la literatura infantil.

He trobat un web amb la bibliografia de les novel·les de Guillermo. En reconec moltes de les cobertes. Guillermo era, com Tom Sawyer, un dels herois de la meva infància.

4 comentaris:

tupperware ha dit...

Guillermo també va ser un dels herois de la meva infantesa. El curiós és que el primer "Guillermo" que vaig llegir era un que el meu pare (nascut el 1927) havia conservat de quan era petit. Després vam "heretar" bona part de la col·lecció d'uns veïns més grans que nosaltres.
Recordo que el que em semblava més exòtic de tot era el menjar. Els púdings d'arròs, els pastissos de ronyons...

Anònim ha dit...

Això de descriure àpats i menjars diversos deu ser típic de la literatura infantil anglesa. En les novel·les d'Enid Blyton (la de "Aventura en...", "Misterio en...", "Los cinco y...", etc.) també hi ha moltes descripcions de menjars, sobretot quan les colles van d'excursió i s'enduen el menjar que els preparen a casa. No sé si va ser llegint els llibres de Guillermo o més tard els d'Enid Blyton (eren els meus germans, més joves que jo) que vaiga conèixer l'existència del gingebre

Mart de Garriga ha dit...

Sí, primer Guillermo i després Guillem en les traduccions catalanes que anaren apareixent. Jo el col·leccion en anglès, català i espanyol.
Sens dubte va constituir un inoblidable bany de cultura britànica i un divertiment per a les nostres lectures d'infantesa.

Anònim ha dit...

No sabia que l'havien traduït al català. Durant la meva infància gairebé no es veien llibres en català. Després, quan jo comprava llibres en català a la mainada de casa tampoc recordo haver-ne vist els de Guillem. Llàstima!