El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 7 gener de 2009

El cotxe propi

Una vegada vaig sentir algú que deia que dins del seu cotxe se sentia protegit, que encara que anés pel carrer o per carretera, se sentia com a casa o encara més, era com si tornés al si matern, dins del sac amniòtic, perquè el cotxe és un espai petit on no et pots moure gaire, i t'aïlla de l'exterior.

Moltes vegades he recordat aquelles reflexions, especialment quan vaig sola per carretera. Em sento com en un racó de casa al qual hagués posat rodes. I no és perquè sigui el "meu" cotxe. Alguna vegada que he anat amb cotxe llogat he tingut també aquesta sensació. Hi pensava de nou la setmana passada, un dia que anava a un poble del Vallès Oriental.

El dia era gris, i cap a la part del Montseny es veia una capa de boira als peus del massís, mentre els cims eren enmig d'una atmosfera clara. El paisatge més proper era de tons suaus: colors torrats, verds apagats; la nota de color més viu eren els fruits vermells dels arbusts que creixen en els marges de l'autopista (em sembla que són de Cotoneaster). Era agradable ser allà dins --a l'interior del cotxe-- i veure desfilar el paisatge mentre escoltava la ràdio. És un recorregut que faig sovint i era com si hi anés trobant amics i amigues: la fàbrica de ciment que fa dècades era la causa que hi hagués permanentment una capa grisa damunt arbres i cases del voltant; Montcada, sota l'autopista; Sant Pere de Reixac en el vessant de la muntanya; la façana de colors de la fàbrica de Mollet... Més endavant, passat ja el peatge de la Roca, a l'esquerra un turonet amb un pi en el cim que sempre em recorda aquelles corrandes de l'exili de Pere Quart:

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res!

Després, ja per la carretera, els boscos on fa dècades van sorgir nombroses urbanitzacions; aquella obra gegantina de l'enginyeria moderna que és el pont del tren de gran velocitat damunt l'autopista; una antiga masia convertida en restaurant... i el massís del Montseny com més va més proper. I el darrer tram, en la carretera secundària, de nou imatges amigues que em mirava com si jo fos darrere el vidre de la finestra de casa.

Tanmateix aquesta sensació de seguretat, de ser a casa dins del cotxe, la vaig perdre en una ocasió fa uns deu anys. Anava de Pamplona a Bilbao un dia del mes d'abril i es va posar a nevar molt intensament. Jo no duia cadenes ni anava preparada per si em quedava aïllada (havia de tornar a Pamplona a la tarda i no duia equipatge). Per evitar entrar a Vitoria, havia agafat un trencall que duu a l'autopista de Bilbao i durant una bona estona no em vaig creuar amb cap cotxe, i la visibilitat era tan reduïda que encara que hi hagués hagut algun poble o caserío a prop no els hauria vist.

I per la ràdio només feien que advertir la gent que no sortissin per carretera o que, si ho feien, no fossin tant imprudents de viatjar sense cadenes, llumins, mantes i no sé quantes coses més. Vaig parar-la perquè jo no duia res del que deien que calia dur i m'estava posant molt nerviosa. Per primera vegada vaig desitjar haver tingut un mòbil per poder avisar la policia i també la meva amiga de Bilbao, amb qui havia quedat a la porta del Guggenheim. No sé quan vaig trigar a trobar l'entrada a l'autopista, on ja veia altres cotxes i on estaven treballant les màquines llevaneus, però se'm va fer llarguíssim i el cotxe no em va donar gens de seguretat.

Per cert, la meva amiga va estar esperant-me davant del Guggenheim més d'una hora. I jo vaig resistir encara dos anys a comprar el mòbil.